Lovely, Antònia Vicens

Lovely, Antònia Vicens

Lovely, Antònia Vicens

Dol i dolor. Vida.

Algun dia, la Universitat de les Illes Balears faria bé d’enviar una expedició científica a Santanyí, com es va fer en el seu moment amb el Pol Nord, el Pol Sud o amb Groenlàndia; l’objectiu de la missió no podria ésser més evident (i més imprescindible): analitzar quina meravellosa configuració ha fet possible que un espai de terra tan limitat hagi donat naixement (almenys) a quatre grans figures de les lletres catalanes: Bernat Vidal i Tomàs, Blai Bonet, Antoni Vidal Ferrando i Antònia Vicens. Si els catòlics envien els seus creients a Lourdes, a la recerca de guariments miraculosos, potser que els lletraferits facin peregrinacions a la bella població illenca.

Lovely, Antònia Vicens, Cafè Central / Eumo EditorialAmb Lovely, la ja coneguda i encara no prou reconeguda autora de 39° a l’ombra duia a terme una entrada per la porta major en la mar un xic massa estantissa de la poesia catalana. I la feia no només per deixar-hi una pregona petja, per dir, en veu alta i clara: «Poetes catalans i poetesses catalanes, ja sóc aquí!», sinó per quedar-s’hi, per convertir-se en una de les veus de referència; en una veu entre les veus; en una veu d’una potència i d’una sonoritat colossal, que es faria no tan sols sentir sinó, el que és molt més important, escoltar.

Que Cafè Central i Eumo Editorial hagin decidit recuperar el poemari i incorporar-lo a la seva prestigiosa col·lecció Jardins de Samarcanda és una notícia que hem de celebrar; en primer lloc, perquè el volum d’Editorial Moll no és gens fàcil de trobar; en segon, perquè ens ofereix la possibilitat de submergir-nos-hi de nou, de redescobrir la seva primera incursió poètica;

La seva primera incursió en un terreny literari que encara no havia explorat, però que li semblava destinat, atès que en tota la seva narrativa, la paraula —el goig i el joc de la paraula— hi ocupa un lloc de privilegi; atès que, en ella, la paraula no és mai (només) un mitjà, sinó una eina —per no dir, una finalitat en ella mateixa.

Des del seu “Pòrtic”, la seva poesia ens colpeix; ens diu, no tan sols, «Sóc aquí!», sinó, alhora: «Sóc així!». I aquest «Sóc així!», no cal(dria) matisar-ho —en els artistes, obra i persona, creació i biografia, són (i han d’ésser) una sola entitat, indissoluble; filles l’una de l’altra—, no es refereix únicament al què escriu (i a com ho escriu) sinó a ella mateixa. Els versos de Lovely són, sens cap mena de dubte, la pròpia Antònia Vicenç no pas ja despullada, sinó descarnada: feta carn i, sobretot, esperit.

Si, per escriure de veritat, per fer obra seriosa, intemporal, és molt i molt convenient —per no dir, imprescindible— escriure amb la sang, ella, a la sang, hi deixa pedaços o estrips no ja de pell, sinó, més profundament, de carn; escriu en carn viva. Escriu perquè si no ho fa, perquè si no reïx a convertir en paraules —en paraules alliberadores, catàrtiques— el dol, contingut però incontenible, del seu pare, li esclatarà a dins.

Un dol pel seu pare —la causa primera o motor inicial del poemari— que s’agermanarà, ben aviat, ineludiblement, amb el dolor de la seva mare. En realitat, de no dur el títol de Lovely —que rep la seva raó i sentit en el poema que serveix de “Pòrtic”: “L’aroma de Lovely / no és compatible amb la pell dels teus records”—, segurament el poemari es podria haver dit Dol i dolor.

El llibre és, essencialment, el plany o el crit d’una persona —més exactament, d’una dona; dona i crit, en aquest cas, van indissolublement units; no s’entenen l’un sense l’altra— que ha viscut i que ha patit, que ha viscut patint. I, per damunt de tot, que ha viscut veient patint els que més estimava: el pare i, doblement, la mare. Doblement, perquè, com va descobrir Maria Mercè Marçal, les dones, quan els toca el seu calvari, han de carregar no una sola creu, com els homes, sinó dues.Antònia Vicens

Un crit i un plany per uns temps durs, insofribles, tan dolorosos que tan sols poden ésser descrits o qualificats negativament, des del «no», des de les mancances: “No era l’amor la mà / que t’ensenyava a caminar. // No era la tendresa la cullera / que t’ensenyava el camí de la boca”; “No era l’amor la veu / que et va ensenyar l’abecedari”; “Mai no et varen dir una paraula / que fes olor // de tendresa”; “No coneixia les cadires. // Li eren estranyes les finestres”; “No hi havia ni un pam de net ni / al cel ni a la terra”; “Tampoc no coneixia les cases / ni la gent d’aquell carrer estret”; “No eren apòstols / de res”; “La gent no tenia temps per seure. / Per no gastar electricitat / feien fils”.

El dol, el dolor, la mancança i l’absència —temes claus, que es donen la mà, que es mesclen els uns amb els altres, fins a esdevenir un de sol, que els representa, alhora, a tots ells— escrits o estergits amb una intensitat acerada, amb una simplicitat del dir que multiplica el seu so i el seu ressò, que converteix el que sembla la llum incerta d’una espelma mig vacil·lant en la claror resplendent d’una supernova; en aquest dir menys que, en poesia acaba essent un dir més, un dir molt més; molt mes i molt més enllà.

On cada paraula, que és aquella i només pot ésser aquella, acaba esdevenint tot un diccionari. Com cada vida, i amb ella, cada univers artístic, literari o poètic, esdevé una enciclopèdia de la pròpia vida, del viure i veure el món. Una enciclopèdia —metafòrica, si es vol; que és l’art sinó una metàfora de la vida?— que ens permet cabussar-nos en l’existència —i en l’existencialisme (en el seu veure  viure el món i en-el-món)— del seu autor o autora.

Llegir Lovely, doncs, no suposa tan sols un goig —un goig estètic i intel·lectual alhora; si ho preferim un goig estètic que esdevé intel·lectual— i un plaer, una immersió en l’art de la paraula, sinó, sobretot, un fascinant viatge de descoberta i de redescoberta, una immersió, encara més rica i enriquidora, en la veu, la pell, la carn i la vida —tan intensament i pregonament viscuda— de l’Antònia Vicens.

Una oportunitat de descobrir que la poesia —la literatura, i tot l’art que en mereixi la definició— és una metàfora que, parlant-los del jo particular de l’artista, ens parla, en realitat, del nosaltres; d’aquell nosaltres compartit, primigeni, que rau en el fons de tots els nostres jos individuals.

dilluns, 28 d’octubre del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Altres anàlisis literàries de poesia

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur. Poesia de la inexperiència, Jaume Munar L'ordre de les coses, Carles M. Sanuy La por de la literatura, Ana Blandiana El batec de les pedres, Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera Ànima gramatical, Nichita Stănescu arbre que s'allunyà Aigües desprotegides
Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima El futur.
Poesia de la inexperiència
Jaume Munar
L’ordre de les coses Carles M. Sanuy La por a la literatura Ana Blandiana El batec de les pedres Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Author: Xavier Serrahima

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *