Xavier Serrahima: el racó de la paraula

Les possibilitats de fruïció que ens ofereixen les petites peces d’orfebreria literària que són —o poden ésser— els contes és pràcticament il·limitada. Amb major raó, encara, quan els que els escriuen saben el què es duen entre mans i converteixen el seu cultiu en una part essencial —quan no gairebé exclusiva: pensem en la profunda petjà que deixà en Quim Monzó—, de la seva creació literària. Ho expressa amb clarividència la protagonista de M’agradaria, d’Amanda Mikhalopu: “Sempre he llegit, tota la vida. […] Prefereixo els relats. Són més propers a l’escala humana. Les novel·les són intents desesperats de controlar-ho tot; els poemes, deliris de grandesa”.

Estimada vida, d’Alice Munro (Club Editor, Barcelona, 2013) ens brinda la magnífica oportunitat d’immergir-nos de nou en la literatura d’una de les narradores actuals més ben considerades pels seus companys de professió: Cynthia Ozick —l’autora d’un dels relats més exquisits, ferotges i aclaparadors de tots els temps, El Xal— arribà a afirmar que “Ella és la nostra Txèkhov i durarà més que els seus contemporanis”. Les comparacions habitualment són odioses, però quan són hiperbòliques, com aquesta, esdevenen una arma de doble fil, més perilloses que beneficioses; posar-los de costat és tan arriscat com injust: Txèkhov és molt Txèkhov!

La veterana escriptora canadenca demostra altra volta que és capaç d’excel·lir en la redacció de contes sense cap necessitat de l’ajuda, tan benintencionada com enverinada, d’Ozick: “Marxar de Maverley”, “Grava”, “Refugi” o “Dolly” són en veritat més que destacables, tant des del punt de vista formal com argumental. Més encara, són la perfecta constatació de la raó per la qual a Munro no li cal escriure novel·les: la intensitat i la cura amb les què les basteix converteixen les seves millors narracions en novel·les en miniatura; novel·les condensades poblades —o, més aviat, habitades— per uns personatges d’una pregonesa insospitada en la seva brevetat.

Les seves tan ben esculpides criatures literàries —en aquesta obra, majoritàriament dones; dones que tracten de trobar un (cert) sentit a una existència que els té reservada una funció, en el millor dels casos, del tot subsidiària: “Si eres dona, la dedicació a qualsevol cosa et tornava ridícula”, (pàg. 142); “Estava acostumada a esperar fins tenir la seguretat que l’oncle havia dit tot el que volia dir. Fins i si em dirigia a ella directament, esperava, mirant-lo, per si volia donar ell la resposta”, (pàg. 125)— tenen un no-sé-què de shakespearianes. O, si es vol, d’aquella magistral descobriment del teatre grec que el geni de Stratford-upon-Avon heretà de Sòfocles, Èsquil i Eurípides: la miraculosa facultat de transformar personatges individuals en prototípics.

I fer-ho —i heus ací el que li confereix la seva màxima elevació, només a l’abast dels més grans; dels escollits— sense que en cap moment perdin o vegin afeblida la seva personalíssima individualitat: crear figures universalment representatives, ideals, és (relativament) fàcil; el que és complicadíssim, quasi inassolible és que, al mateix temps, siguin persones de carn i ossos —i que es comportin com a tals. Així, per exemple, la innominada protagonista de “Grava” podria esdevenir un model sublim de la culpa o, més exactament, de la culpa innocent.

El talent de Munro com a contista és, sens dubte, extraordinari, però em sembla que ho és, sobretot quan recrea o ficcionalitza la realitat, quan relata allò que ocorre o, més exactament, allò que podria ocórrer; llavors, el resultat és magistral: “I llavors va pensar que el mateix fet de viure prou temps fa que desapareguin els problemes. Et situa en un club selecte. Siguin quines siguin les teves incapacitats, el fet de viure molts anys les elimina en gran mesura. Amb el temps, totes les cares hauran patit, no només la teva”, (pàg. 167).

Per contra, quan —com succeeix amb “Orgull” i d’altres contes— fa la sensació de voler anar més enllà, quan s’esforça per dir molt més del que vol —i pot— dir, quan força el seu talent i la seva manera d’escriure, atorgant als finals de les seves narracions un aire metafòric, abstracte o no immediatament intel·ligible, s’entrebanca i baixa el nivell, malbaratant allò que fins aquell instant brillava; com a èmula d’Ícar, de tant amunt com es proposava arribar, acaba perdent irremissiblement alçada.

És ben possible que aquesta seva voluntat d’imposar-se innecessàriament una certa respectabilitat artística afegida suposi una ben encertada aposta de cara a augmentar les seves probabilitats de rebre un sempre temptador Nobel —sabem prou bé com els acadèmics suecs acostumen a confondre prestidigitació literària amb qualitat— però entenc que no només no aporta gaire a la seva narrativa, sinó que la perjudica de manera ostensible: a la seva habilitat literària no li cal per res recórrer a imitar aquells que, insegurs d’ells mateixos i tenint poc a dir, es limiten a fer continus jocs de màgia formals que acaben fent desaparèixer la literatura.

Per fortuna, la seva destresa com a escriptora es tan gran que —quan s’oblida d’aquestes seves possibles pretensions, així com de narrativitzar la seva infantesa: quan crea i toca de peus a terra— el fruit que ens lliura és tan recomanable com saborós. Segurament, en el seu conjunt Estimada vida no és pas una obra del tot rodona; ara bé, alguns dels contes que el composen difícilment ho podrien ésser més.

dilluns, 13 de maig del mmxiii

 © Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

Malgrat que la poesia no pugui morir mai, és trist quan mor un poeta —amb major raó quan es feia estimar pels seus familiars i amics. Però encara és més trist que calgui que ens deixi per a que sigui objecte d’un homenatge. Malauradament, en aquest pobre país nostre la poesia i l’alta cultura únicament són qüestió d’obituari.

Preveient una assistència generosa, els Amics de les Arts i Joventuts Musicals de Terrassa han preparat la sala grossa per a l’ocasió. Envoltats de pintures per totes bandes, l’art de la llum i el color acullen el del so i la paraula. Les cadires estan convenientment endolades, com el piano —talment una papallona expectant amb les ales obertes— que ens ofereix la música del seu silenci, com si sentís la temptació de dir-nos alguna cosa que no sabem.

Per començar en Jaume Aulet duu a terme una breu introducció: “Diuen, no sé qui ho va dir, que els poetes mai no moren. Els novel·listes sí que moren. Quan llegeixes una novel·la no veus el novel·lista, sinó els seus personatges. Però quan llegeixes una poesia, hi veus el poeta. Per això no moren i queda la seva obra. En el cas de l’Eudald, també. La meva funció, avui, és la de moderador, però si voldria explicar alguna cosa sobre ell. Sobretot que, com he comentat en un article del Núvol, el va ser qui em va inocular el verí de la literatura.”

Acaba referint que té la sensació d’haver perdut, amb ell, un guiatge i explicant que l’objectiu de l’acte és oferir un homenatge a l’obra i a la persona d’Eudald Puig, per la qual cosa es divideix en dues parts: la primera, centrada en l’obra; la segona, en la persona.

Jordi Llavina enceta la glossa de l’obra indicant que va conèixer el poeta mitjançant un missatge de Facebook, quan tenia molt presents dos dels seus poemaris: La vida entredita —que contribuí a premiar com a membre del jurat de l’Agustí Bartra—i La vida cremada. “Em demanava si podia llegir un llibre seu de proses poètiques que, després d’un parell de canvis de títol, es deia La casa de la muntanya. El primer poema diu: «Només voldria la pau del riu i la llum dels turons.» És un llibre, per dir-ho genèricament, més lluminós. Per una banda, proposa el retorn al Paradís Perdut, el mateix que apareix al seu recordatori: el país de la infantesa. També es parla del descobriment de la naturalesa.”

Tot seguit remarca que una de les coses que sempre l’ha atret de la poesia d’Eduald Puig és la seva concreció lèxica, que en aquest llibre li sembla paradigmàtica. Com a conclusió, entén que no tan sols és del tot imprescindible publicar aquest “corol·lari tan bo de la seva obra” sinó aprofitar l’avinentesa per a publicar, en un sol volum, les seves Obres Completes, ja que cadascun dels seus títols, tot i espaiats en el temps, té “un pes fonamental en el continuum de la literatura catalana dels últims trenta anys”.

Pren el relleu David Castillo rememorant tant la seva contradictòria relació amb la ciutat que acull l’acte, que li desvetlla tant records grats com ingrats, com la seva amistat amb Eudald Puig: “Per a mi era un dels grans poetes de Catalunya: no tenia competidor. Segurament si mireu les antologies de la poesia contemporània catalana la demostració que ara el millor és que… no surt a cap!”.

En entrar en contacte amb la seva poesia, li causà un impacte tan gran que en publicar el seu primer poemari en català, Tenebra, féu servir un dels versos del poeta egarenc com a cita inicial. Afegeix que “ell sempre comentava que la seva autèntica pàtria era aquell territori on amb el seu germà i el seu pare anava d’excursió. Passejant per la zona de Manlleu, se sentia molt sensible, com si l’haguessin ferit, en veure tots aquells territoris devastats, i això incrementava aquesta fragilitat on viu tota la seva obra.”

Entre d’altres anècdotes, recorda quan li demanà un pròleg per a La vida entredita, i, en preguntar-li: «Per a quan el vols?», en una mostra paradigmàtica del seu caràcter imprevisible, li respongué: «Podria ser per demà?». Per acabar, i com a mostra del sentiment que li desvetllava aquest home “que es feia estimar” que era l’Eudald Puig, recita un fragment d’un poema elegíac que li ha dedicat.

Arribat el seu torn, Llorenç Soldevila comença establint que podria dir que, per a ell, “Terrassa és l’Eudald”, tot i que mentiria en part, car “Terrassa són uns anys esplendorosos de la meva vida on vaig coincidir amb una sèrie de persones d’una gran volada intel·lectual: Agustí Bartra, Anna Murià, Feliu Formosa, Jaume Cabre, Vicenç Villatoro…”. Per més que el va conèixer treballant com a professor, considera que l’Eudald no hauria d’haver fet, atès que “era un ocell per volar lliure en els hàbits més alts que poden donar la creació literària”.

Tot i que, creu que n’hi havia molts d’Eudalds: “L’Eudald de l’institut, que creava acòlits, n’era un; però n’existia un altre: aquell que passava llargues vetllades conversant, molt enriquidores. Parlar amb ell de Rilke, de Proust era un gaudi, perquè era un home d’un cervell molt àgil, molt despert, molt llegit, i amb una capacitat de conversa.”

Explica que la literatura memorialística de Puig té dos paisatges: “l’osonenca de Manlleu, amb unes certes extensions cap a Santa Maria de Corcó, i aquesta Terrassa molt central, de l’institut a la Plaça Vella. Aquestes són les seves dues grans geografies”.

Enllesteix llegint dos fragments d’El traç d’un any, titulats, respectivament, “Dies malaltissos” i “Lectura en les paraules”.

Després que els seus dos nebots interpretin un intermezzo musical d’un dels seus poemes, s’inicia la segona part de l’acte: tres glosses breus personals sobre l’Eudald.

Pep Solà relata que el conegué durant una recerca sobre Joan Vinyoli, amb el qual mantingué una correspondència molt estreta, quasi una confidència, malgrat els 25 anys de diferència que hi havia entre l’escriptor barceloní i el terrassenc. Destaca que Puig oscil·lava entre dues tendències: la recerca de la puresa i el desig d’abismar-se. “Hi ha un poema de La vida entredita el final del qual em penso que arrodoneix molt aquesta darrera idea: «M’abismo dintre meu i dic mots de santa claror». Enllesteix assegurant que “trobarem a faltar la persona i les seves converses: era la mena de persona que li preguntaves: «Com va tot?», i te deia: «Bé, si no entrem en els detalls…».

A continuació el germà del poeta, Llorenç Puig, adverteix que li serà difícil ésser breu, però que imagina que, essent qui és, se’l disculparà: “Podria explicar, no una, sinó cinquanta mil anècdotes!”. Creu que no és possible destriar l’obra i la persona ja que “a part de la família, la seva vida era la poesia: vivia per la poesia”; una poesia definida per quatre trets principals: el paisatge de Manlleu com el seu paradís perdut; el pas irreversible del temps; l’admiració per la natura, esdevinguda gairebé un panteisme místic; i l’angoixa existencial. Angoixa que el duia a demanar-se contínuament «Què hi faig, jo, aquí?», a trobar sempre alguna raó per sentir-se infeliç i a cremar les naus, malgrat que després se’n penedís. Acaba assenyalant, amb un deix mescla de tristor i melangia a la veu i al rostre, que “els últims anys potser vivia massa dels records…”.

Ramon Bosch posa èmfasi en el fet que aquest artista referencial de la poesia catalana que era l’Eudald Puig —“Com ha comentat en Castillo, és un referent a nivell de llenguatge i de depuració del llenguatge”—resulta molt difícil de definir com a persona: “en molts moments era encantador, dolcíssim, però en el fons no sabies ben bé que li passava; l’angoixa ho fa això: t’esquerda la vida!”. Raó per la qual esdevé més que complicat que “puguem parlar de la seva personalitat: a El traç d’un any ell mateix diu, «De jos, n’hi ha molts: un per cada dia!».

Després que el piano hagi pogut finalment compartir amb tothom el seu secret —acompanyant amb les seves notes la càlida interpretació d’algunes peces de la chanson française que tant estimava el poeta—conclou l’acte de l’emotiu comiat d’Eudald Puig amb un tan fervorós com sincer aplaudiment.

Només cal esperar que alguna editorial reculli el testimoni llançat i es decideixi a publicar la seva Obra Completa —que ja reclamava amb tot mereixement en vida, però que ara tots hem de reclamar, encara amb major força i raó, amb i per ell. La seva obra honorava un país i una cultura…, sabrà el país, per torna, mostrar-se digne d’ell?

Podrem fer-lo renéixer cada dia, rellegint-lo per palesar que la seva vida era poesia, i la seva poesia, vida?

Publicat al Núvol, 9 de maig del mmxiii

© Xavier Serrahima 2o13
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons

El magnífic i incomparable Tribunal Constitucional Espanyol ha decidit que no tan sols les lleis o normes jurídiques poden ésser inconstitucionals, sinó fins i tot les declaracions d’un Parlament regional: ha acordat admetre a tràmit la impugnació de la Declaració de sobirania i del dret a decidir del poble de Catalunya que aprovà pel Parlament el passat 23 de gener, la qual cosa suposa la seva suspensió durant cinc mesos prorrogables.

L’Alt Tribunal (?) espanyol, doncs, creu que existeixen raons suficients com per a considerar contrari a la Constitució —déu ens agafi confessats i confessades!— no ja el dret a decidir, sinó les declaracions sobre el dret a decidir. No es tracta, ja, de saber si “el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”, la qual cosa  es podria discutir jurídicament i jurisprudencialment, sinó que no es pot ni declarar que ho sigui.

Davant d’una situació tan absurda com aquesta —a la qual, com no podria ésser d’altra manera, li ha donat el seu suport el sempre espavilat i oportú Pere Navarro: “El que comença malament acaba malament”. “El que es pretenia des del principi era incrementar el grau de confrontació entre Catalunya i la resta d’Espanya”. “Nosaltres ja vam avisar que era una declaració il·legal”— tots aquells que posseeixin un mínim de coneixements legals no poden deixar de preguntar-se: fins on està disposat a arribar, aquest tribunal (presumptament) inquisitorial? Potser a emular el Big Brother orwellià, que no només castigava els crims de facto sinó els de pensament?

Els catalans i catalanes que creiem que tenim un dret irrenunciable a decidir sobre el nostre futur, sigui quin sigui, podem dir-ho (i escriure-ho) o les nostres declaracions també seran declarades inconstitucionals? I si ho són, que haurem de fer: n’hi haurà prou amb que ens aprenguem de memòria la Constitución o ens enviaran l’amic Wert a espanyolitzar-nos com a alumnes desafectos?

dimecres, 8 de maig del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Els catalans i catalanes son, sens dubte, gent afortunada. Des de fa 300 anys, per haver estat conquerits militarment per l’imperi espanyol, que convertí les seves possessions colonials en potències enriquides i capdavanters: com bé sabem, el G-7 està integrat exclusivament per estats hispanoamericans. Si ens haguessin conquerit els anglesos o els francesos, segur que a hores d’ara estaríem ben empobrits, a la vora de la fallida econòmica.

Des de fa poc, tenim també la sort que els nostres amos espanyols ens recordin, dia sí, dia també, allò que som però ens neguem a reconèixer: nazis. Ho fan alguns requetès des de dins, com Javier Mariscal —“[La Diada] semblava l’època de Hitler”— i des de la capital de l’Imperio contínuament. Des del periodisme privat de la dreta més avançada però també des de la televisió pública més objectiva de l’orb, Telemadrid, que assegura que el nacionalisme català aplica els mitjans de propaganda del Ministre de Propaganda i Il·lustració Popular d’Adolf Hitler, Joseph Goebbels.

Tenen raó, és clar: per més que fem veure el contrari, els catalans quan parlem de “normalització lingüística” el que pretenem, en realitat, és “imposar el català” —bé, en realitat això és un nou eufemisme, en realitat volem dir “eliminar l’espanyol”. A més a més, els i les alumnes que no parlen català a les nostres escoles duen una bata diferent, on hi hem cosit un escut amb una “eñe” dins d’un senyal de prohibició; si hi reincideixen, els subministrem oli de ricí i els rapem el cap al zero; si, tot i així, no n’aprenen, els separem dels seus pares biològics i els “immergim” en alguna família que tingui, almenys, els besavis catalans.

I pensar que fins ara sempre s’havia cregut que els culpables de l’ajusticiament del President Companys foren els franquistes, quan fórem nosaltres! Els sil·logisme no pot és més elemental: si els nazis el lliuraren a la dictadura de Franco i nosaltres som els nazis…, nosaltres el lliurarem al franquisme!

Per fi entenc el cèlebre llibre de Montserrat Roig Els catalans als camps nazis: no hi anàvem a morir, per rojos, ateus o separatistes —o, simplement, per catalans (què no era un motiu suficient, potser?)—, sinó per aprendre-hi els seus mètodes totalitaris genocides!

dilluns, 5 de maig del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Comenta, amb raó, en Bernat Puigtobella al Núvol que “el balanç del dia de Sant Jordi ha estat adulterat una vegada més pel fals debat entre autors mediàtics i literaris” en comptes de centrar-se en un fet, almenys, “inquietant”: els dos llibres més venuts en català —Victus i Brúixoles que busquen somriures perduts— no són llibres escrits en la nostra llengua, sinó les seves corresponents traduccions (obra de Xavier Pàmies i Sílvia Pons). O el que és el mateix, que “al lector ja no sembla importar-li en quina llengua ha estat escrit un llibre”. Ens fem amics del drac, d’acord, però… i si se’ns acaba menjant igualment?

Òbviament, cada editorial és lliure de publicar els seus llibres en l’idioma que cregui més convenient, com cadascú és lliure d’escriure en la llengua que vulgui —segons un prou conegut cantant (mediàtic?), dir el contrari suposa convertir-te en un Aiatol·là!—, i fins i tot —com com bé ho sap Sánchez Piñol— de no fer coincidir al mateix temps la publicació de les versions original i traduïda, tot i els evident greuges i desavantatges que això suposa per a la catalana, però el gravíssim perill que impliquen aquestes decisions per a la literatura catalana no es pot ignorar.

(No caurem, per descomptat, en el parany d’entrar en l’absurda discussió sobre què es o deixa d’ésser literatura catalana: ho és aquella que s’escriu en català, amb independència de l’origen de l’escriptor i de la seva llengua materna —com és literatura francesa la que s’escriu en francès; alemanya, la que s’escriu en alemany; xinesa, la que s’escriu en xinès…).

El gran dubte —per desgràcia, més aviat una certesa— és: es pot permetre una literatura tan minoritària (i minoritzada) com la catalana que una part important dels seus autors la deixin per a passar-se a l’espanyola? Què succeirà si aquest costum es generalitza, i el fenomen Maria de la Pau Janer — per definir-lo d’alguna manera— s’acaba imposant? Si es pensa que “la llengua és un factor secundari” i la majoria dels autors van deixant de banda la nostra llengua? Quin futur —si en té algun— pot tenir així la literatura catalana?

Sabem el que ens hi juguem? Som conscients, els lectors i lectores, que comprant obres d’autors catalans traduïdes de l’espanyol, com si fossin originalment en català, estem contribuint decisivament al fet  que cada vegada més autors de casa nostra caiguin en la temptació —de reconeixement i econòmica— d’escollir la llengua de Cervantes, bo i renunciant a la de Joanot de Martorell? Que amb el nostre beneplàcit, sovint inconscient, la literatura catalana pot arribar a esdevenir tan exòtica —i desconeguda— com l’amaziga?

Ara tenim una (molt bona) literatura sense estat, acabarem tenint un estat amb una literatura (catalana) gairebé testimonial?

Publicat al Núvol, el 4 de maig del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Aquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons