Xavier Serrahima: el racó de la paraula

Amb aquest tan categòric títol —en espanyol, por supuesto— La Vanguardia publicava, encartat dins del seu diari, aquest dilluns un espectacular monogràfic especial dedicats a les escoles del país. Una més que lloable iniciativa, si tenim en compte que abans d’un mes es duran a terme les inscripcions escolars per al curs 2012-2013 i, per tant, res no pot ésser més adient que oferir informació als pares i mares per a que puguin escollir entre la “cada vegada més nombrosa i variada [oferta d’estudis]” (p. 4).

Cal agrair doncs al centenari diari l’inestimable servei que suposa haver posat a l’abast del públic una “informació completa, clara i actualitzada sobre l’oferta d’estudis”, que el mateix monogràfic considera “imprescindible per a poder escollir bé” (p. 4). Per a la qual cosa, estableix tot un seguit de criteris encaminats a assolir una “bona elecció”. Criteris que, segons remarquen a peu de pàgina i en negreta, es basen en una innominada i genèrica “informació facilitada por el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya”.

Amb aquestes afirmacions, no costa gens imaginar-se l’afany i l’interès amb el qual moltes famílies es disposaren a treure partit de la informació que oferia un monogràfic avalat pel prestigi i la fiabilitat de La Vanguardia. Diari que ha repetit fins a l’extenuació que la confiança i el respecte dels seus subscriptors i lectors constitueix un dels seus pilars bàsics irrenunciables.

Però encara costa menys imaginar la seva decepció —quan no indignació— immediata i consternada: el monogràfic no tan sols no brinda una “informació completa”, “imprescindible per a poder escollir bé” —car únicament hi apareixen un nombre proporcionalment reduït d’escoles, cap d’elles públiques— sinó que es tracta, purament i simple, d’un publireportatge.

I, el que és més greu: d’un publireportatge camuflat —per no dir encobert. No hi ha, en ni una sola de les 24 pàgines, cap indicació que aclareixi que es tracta de publicitat. Ans al contrari, l’aspecte general —presentació general, tipus de lletra, distribució…— són idèntiques al diari, i totes i cadascuna de les pàgines duen, a l’encapçalament, la marca habitual, i inconfusible, de “La Vanguardia”…

Davant d’aquest fet, el primer que hem de demanar-nos és si el codi deontològic del diari no preveu la necessitat —aquesta sí, del tot imprescindible— de diferenciar, amb una claredat meridiana, informació de publicitat?

En segon lloc, compta el monogràfic, realment, amb el suport —o almenys amb l’aquiescència— del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya? Si la resposta és positiva, per quina raó es posiciona tan palesament a favor de l’escolarització concertada i privada? Si és negativa, per quina raó no s’ha afanyat a desmarcar-se’n? O han preferit, també, retallar el sentit comú?

Per últim, però no per això menys rellevant, quins han estat els indicadors o barems fefaents que ha seguit La Vanguardia —o la seva entitat col·laboradora, Estudios de Prensa Industrial, S.L— per determinar, i afirmar de manera tan taxativa, quines eren les millors escoles de Catalunya?

Ha tingut accés a un dels més ben guardats secrets del nostre país: als rànquings de resultats de selectivitat de totes les escoles? O bé als de l’informe PISA? O, senzillament, i sense cap mena d’escrúpol de consciència, el rànquing de qualitat que ha seguit ha estat, únicament i exclusiva, econòmic?

Segons el seu infal·lible criteri, són els “millors col·legis de Catalunya” —recordem de nou el tan modest i objectiu títol del monogràfic— aquells que es poden permetre el luxe de pagar les gens econòmiques tarifes publicitàries dels autors (pràcticament invisibles) d’aquest pretesament o ambigua monogràfic informatiu de La Vanguardia?

La qual cosa, emfatitzem-ho, comporta l’efecte pervers —ens esforcem a creure que no intencionat— d’eliminar d’entrada i d’arrel totes les escoles públiques. Realment no n’hi ha cap, ni una de sola!, que es pugui comptar entre les millors?

Creuen de veritat que el nivell qualitatiu de les escoles depèn en exclusiva del seu factor econòmic? Del fet que puguin pagar els més de 15.000 euros que costa una pàgina sencera de publireportatge o els més de 10.000 de mitja pàgins? Pagant sant Pere Canta (i les escoles esdevenen, automàticament, millors)?

No és aquest intent de camuflar un reportatge publicitari, pagat íntegrament pels seus anunciants, com a informatiu —aprofitant-se de la innegable pàtina de prestigi i d’autoritat d’un mitjà tan important com La Vanguardia—, en el millor dels casos, una manera ben poc elegant d’actuar? Una mostra d’immoralitat difícilment defensable?

Si la prevaricació suposa dictar, sabent-ho “una sentència o resolució injusta”, com hauríem de definir una actuació periodística que, sabent-ho, indueix —en la més benèvola de les interpretacions— a la confusió, presentant un reportatge publicitari com a informació (i més encara en una matèria tan sensible com és l’educació)?

dijous, 26 de gener del mmxii

© Xavier Serrahima 2012

Els extrems acostumen a fregar-se. En una mostra de sostenibilitat que els honora, alguns representants de l’esquerra han decidit reciclar aquella cèlebre frase del recentment desaparegut Manel Fraga (La calle es mía) i s’han llençat al carrer a defensar el tan imparcial, infal·lible i intocable Baltasar Garzón, paradigma emblemàtic de la Justícia Universal en majúscules.

Uns dos-cents acèrrims simpatitzants del quasi diví magistrat de la tan democràtica Audiència Nacional es concentraren a les portes del Tribunal Suprem, protestant aïradament contra la indigna i injustificada incriminació d’aquest màrtir legal que va gosar iniciar un procediment legal contra el franquisme. “Feixistes i corruptes jutjant un jutge; això és el món al revés!”, “Fora feixistes del Suprem”, s’esgargamellaven.

Gaspar Llamazares —sempre disposat a donar un cop de mà a tot el que faci flaire de PSOE— assegurava que allò no era més que una confabulació judicial per acabar, al preu que fos, amb l’insigne magistrat. Per la seva banda, l’ex-catalana Carme Chacón, en una mostra excelsa de coneixements jurídics, argüia que “alguna cosa falla quan es jutja un magistrat per perseguir un cas de corrupció”.

Tant les dues eximies personalitats com els seus nombrosíssims acompanyants tenen tota la raó: només una “confabulació” dels hereus judicials del franquisme o un error colossal pot explicar que es processi Baltasar Garzón! No es tracta de justícia, sinó de revenja! Això li passa per haver-se atrevit a jugar amb foc. Per analogia amb l’església catòlica, podríem dir: amb el franquisme hem topat. El seu processament tan sols es pot deure a una venjança: “Ho sap tothom, i es profecia”.

Sempre és bo que dirigents polítics facin pedagogia i posin les coses al seu lloc, en comptes d’encendre —innecessàriament i injustificada— els ànims, crispar l’ambient i causar alarma social, com han fet tan sovint els del PP. En alguna cosa s’ha de notar la diferència abismal, sobretot de caràcter ètic, que separa la dreta de l’esquerra! La raó de la força, de la força de la raó!

Què hi té a veure que el candidat a Nobel de la Pau hagi pogut incórrer, presumptament, en dos delictes que no tan sols són els més greus i intolerables que pot cometre un jutge, sinó que soscaven —quan no anihilen— els drets dels acusats a una protecció judicial real i efectiva?

Què hi fa que hagi pogut cometre un delicte de prevaricació —que, segons l’article 446 del codi penal espanyol, es produeix quan “El jutge o magistrat, sabent-ho, dicta [una] sentència o resolució injusta”— o que hagi pogut intervenir, il·legalment, les inviolables comunicacions entre un acusat i el seu advocat defensor, enderrocant el pilar bàsic de qualsevol defensa jurídica que pretengui merèixer-ne el nom?

Ben segur —oi amics Llamazares i Chacón— que tot això formava part de la confabulació i la conspiració feixista: no fou l’infatigable defensor dels drets humans qui, presumptament, ordenà les escoltes il·legals en l’anomenat “cas Gurtel”, ni qui va obrir una investigació penal per jutjar uns delictes sobre els quals era conscient que no tenia competència legal…! No fou ell, no!

El més provable és que fos algun conspirador feixista infiltrat a l’Audiència disfressat com ell. O, per què no?, algun dels 17 independentistes detinguts l’any dels jocs olímpics en la coneguda “operación Garzón” —instruïda per ell com a president del Jutjat Central d’Instrucció número 5 de l’Audiència Nacional—, que, segons el punt 159 de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans de 2 de novembre de 2004, foren privats “de les possibilitats raonables que es pogués fer la llum sobre els fets denunciats [les tortures i tractaments inhumans i degradants]”.

 divendres, 20 de gener del mmxii

  © Xavier Serrahima 2012

Publicat a Tribuna.Cat, el 23 de gener del 2012

Sens dubte, una nova biografia de Cambó era un repte pendent que cal rebre amb entusiasme, atès que les canòniques de Pla i Pabón són força antigues. Que sigui obra d’una persona tan solvent intel·lectualment com Heribert Barrera —Cambo, Dèria Editors, 2011— hauria de suposar una garantia afegida de rigor i de qualitat que ens permetés disposar, per fi, de la biografia definitiva del líder de la Lliga. Malauradament, tot indica que caldrà seguir esperant-la.

Malgrat alguna que altra consideració discutible, la primera part no pot ésser més esperançadora. Els seus vuit capítols —amb diferència, els millors i més recomanables— ofereixen una exhaustiva descripció del pensament i el caràcter de l’home Cambó, que permet conèixer-lo i situar-lo en el lloc de privilegi que, tot i els seus innegables clarobscurs, li correspon en la història del país.

En realitat, a les primeres 290 pàgines només és possible oposar-hi un sol retret, això sí prou important: la promesa “interpretació desapassionada de la vida de Cambó” (p. 14) esdevé aviat ben poc dissimuladament negativa. L’autor sembla oblidar la seva funció biogràfica, de taquígraf d’una vida aliena, i opina i defineix més que no pas relata o transcriu.

A mesura que avança el llibre fa la impressió que Barrera, segurament de manera tan inconscient com involuntària, passi comptes amb el personatge biografiat, al qual no perdona ni el seu caràcter bifront —“catalanista sincer però espanyol lleialíssim” (p. 18)— ni el seu inflexible conservadorisme. Exhibint, en no poques ocasions, una acritud demolidora (p. 299, 330, 454…), compensada tan sols puntualment en referir-se a la seva infatigable defensa de la llengua i la cultura catalana (p. 99) o a l’enlluernadora brillantor dels seus discursos (p. 68).

Si hi afegim la presència d’algunes faltes inadmissibles —inclús, demès, Rabal, tonelades…— ens veurem forçats a confiar que una profunda revisió converteixi la segona edició d’aquesta obra en l’homenatge pendent que mereixen tant el biògraf com el biografiat.

© Xavier Serrahima 2012

Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui,  el 12 de gener del 2012

Com és prou sabut, la síndrome d’Estocolm és un estat de pertorbació mental que pateix la víctima d’un segrest mitjançant el qual desenvolupa una relació de comprensió i fins i tot d’estimació envers el seu segrestador. En alguns casos, com els de violència de sexe o domèstica, el lligam emocional creat comporta un lligam patològic que impedeix separar-se d’aquell que et maltracta.

Si Convergència i Unió no fos una formació política sinó una persona, ja faria temps que algú que se l’estimés l’hauria enviada al psicòleg, més encara, al psiquiatre, a fi de seguir un tractament que permetés alliberar-la de la seva evident patologia autodestructiva. Un tractament rigorós i urgent que evités que amb la seva tan desassenyada com desastrosa actuació se seguís provocant danys a ella mateixa com, sobretot, a la totalitat del país.

Certament, col·laborar amb l’estat que et sotmet a una humiliant i degradant explotació colonial —com fan, en menor o major mesura tots els partits catalans— és prou greu, però fins i tot es podria arribar a entendre en situacions excepcionals.

O, si més no, si se n’obté algun profit. Per més que fossin criticables, els pactes anteriors de CiU amb els successius governs del PSOE i del PP es podien, almenys, justificar pels escarransits rèdits que oferien a Catalunya. La famosa política de peix al cove era miserable, però almenys mínimament productiva.

Per contra, la col·laboració d’aquesta setmana, és, directament, de frenopàtic: el nou govern espanyol no tan sols no té intenció de pagar-nos ni els 1.450 milions que ens deu del Fons de competitivitat ni els 759 de l’addicional tercera —ho difereix fins les calendes gregues—, sinó que culpa les autonomies del desmesurat augment del dèficit fiscal. I, com a solució, proposa una versió actualitzada de la LOAPA, que lligaria de mans i peus el ja prou migrat poder de decisió financera de la Generalitat.

Tot seguit, anuncia un augment d’impostos sense precedents, que duu a Duran i Lleida a declarar que l’augment de l’IRPF “castiga especialment les classes mitges i lògicament les rendes de treball” i comporta que l’expeditiu Conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, indiqui que no només és contraproduent, sinó que pot esdevenir “asfixiant”.

I, tot just al cap de quatre dies, CiU afegeix els seus 16 vots als del PP per a que aquestes mesures es puguin dur a terme!

A banda que, a diferència d’ocasions anteriors, els catalans i catalanes no n’obtindrem res, d’aquest suport tan innecessari com perjudicial, la gran pregunta no és tan econòmica sinó política, o més ben dit, ètico-política: és lícit, moralment, col·laborar amb aquells que et volen mal? És admissible donar suport al partit que maltracta, un dia sí i l’altre també, Catalunya? Que converteix l’anticatalanisme i la crispació en el seu model quotidià de conducta?

Un partit que, entre tantes i tantes altres incomptables mostres d’uniformisme i assimilacionisme espanyolitzador, va convertir —en col·laboració amb el PSOE— l’Estatut, que representava la voluntat majoritària de la ciutadania de Catalunya, en un ridícul i lil·liputenc joc de la Senyoreta Pepis? Que duu al seu ADN l’herència del genocidi cultural franquista que propugna la persecució i progressiva eliminació de la llengua catalana, el més destacat i irrenunciable exponent del nostre esperit identitari?

Davant d’aquesta seva decisió, sorgeix, inevitablement, una pregunta: quan la Convergència i Unió d’Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida es defineix com a “nacionalista”, a quina nació es refereix? A la nostra o a la grande y libre espanyola?

 divendres, 13 de gener del mmxii

  © Xavier Serrahima 2012

Publicat a Tribuna.Cat, el 13 de gener del 2012

Ara que el Partido Popular ha assolit una més que folgada majoria absoluta a l’estat espanyol, res més adient que rememorar els esgarrifosos estralls que la repressió franquista causà fa setanta anys entre les forces d’esquerra. Contra la voluntat declarada de (des)Memòria Històrica, res més aconsellable que tenir sempre ben present la tan assenyada recomanació de George Santayana: “Aquells que no recorden el passat estan condemnats a repetir-lo”.

Amb major raó quan existeix un moviment de revisionisme històric que —recuperant sense vergonya una de les més indignes fal·làcies del franquisme— pretén, tan acríticament, tendenciosa com ignominiosa, capgirar la realitat, transformant els republicans en els instigadors de la Guerra Civil, acusant-los paradoxalment d’haver conculcat l’ordre constitucional vigent per a accedir al govern de la Segona República espanyola. Cometent la inadmissible indecència de gosar transformar els defensors de la legalitat en rebel; i els rebels, en salvadors; les víctimes, en botxins; els botxins, en víctimes.

No pot ésser, doncs, més oportú L’Holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després, (The Spanish Holocaust), de Paul Preston, Editorial Base, 2011. Una obra extensíssima (912 pàgines si hi incloem els índexs), que d’entrada imposa, quan no intimida —de la mateixa manera que succeïa amb un altre document històric excepcional publicat per la mateixa editorial, La Generalitat de Josep Irla i l’exili polític català, (que comentàrem en el seu moment)—, però que atrau amb una força irresistible tan aviat com et submergeixes en la seva lectura.

 Com succeïa amb l’obra de Mercè Morales, aquest complet estudi sobre l’inextingible maregassa de violència i barbàrie que assolà l’estat espanyol des de l’esclat de la Guerra Civil és tan exhaustiu com exemplar, de manera que establirà sens dubte un abans i un després sobre aquesta matèria. La pacient i costosíssima tasca de recol·lecció de dades contrastades que ha dut a terme l’historiador anglès al llarg de quasi vint anys converteix aquesta obra en una eina de consulta i de referència ineludible sobre la magnitud de la tragèdia que suposà l’enfrontament fratricida entre les dues espanyes machadianes.

Aquestes dues espanyes caïnites que no representaven tant l’esquerra i la dreta, sinó sobretot, la força de la raó i la raó de la força: la democràcia i el totalitarisme. Per més que quatre nostàlgics caducs s’obcequin en voler fer-nos-ho creure, el franquisme no era —o no era tan sols— un moviment polític conservador, sinó ultraconservador. En definitiva, un representant més de les macabres i intolerants ideologies feixistes que devastaren Europa el primer terç del segle passat.

En aquest sentit, una de les grans virtuts del llibre de Preston és la de procurar restablir la veritat dels fets, retornant a la història allò que pertany a la història. I fer-ho amb uns criteris metodològics impecables i rigorosos, basant-se estrictament en les xifres més actuals i documentalment constatades, mostrant-se tan cautelós com és possible: “El nombre més fiable (…) pel que fa a les víctimes dels militars sublevats i els seus partidaris és de 130.199, però és improbable que estigui per sota de 150.000, i encara podria ser més elevat (…)”, (p. 18).

Dades de caràcter irrebatible, recaptades per tot el territori peninsular, província a província, ciutat a ciutat, que anirà desgranant pàgina a pàgina, amb una voluntat exhaustiva que no pot allunyar-se més de l’academicisme asèptic o indiferent. Ans al contrari, els seus dots com a narrador són tan notables que, ben sovint, alguns dels horrors que relata (p. 155, 256, 259, 729, 740, 745, 748…) provoquen un desassossec tan incomportable, un xoc emocional tan intensament inassumible, que et força a deixar la lectura una estona.

Tan insofrible i inhumà és el que explica que t’esgarrifes en saber que el prestigiós historiador declarà en una entrevista amb Michael Euade —publicada en català pel setmanari Presència— que “el material més espantós (…) no hi surt, perquè és immensament horrible”. Confessió que, combinada amb la idea, expressada en la mateixa entrevista, que “fora d’Espanya Franco té una sorprenent bona premsa com a dictador benvolent”, justifica amb escreix que cregués no tan sols necessari, sinó absolutament imprescindible, redactar aquesta monumental obra.

Consideració de deure cívic que, segurament, ens permet entendre —tot i que no excusar— per quina raó Preston no aconsegueix sempre el grau d’objectivitat ni de fredor analítica que fóra desitjable, sinó que permet que la seva ideologia en ocasions esdevingui més patent que no convindria. I ho fa des del paràgraf inicial, quan explica la sanguinària execució de sis dels seus jornalers a l’atzar per part d’un terratinent de Salamanca un des primers dies de la rebel·lió, i no pas alguna altra barbàrie similar comesa per anarquistes a casa nostra en les mateixes dates.

Una decisió amb la qual hi té molt a veure el fet que entén que cal restaurar la veritat històrica i remarcar especialment que les dues menes de repressió a la reraguarda foren “molt diferents tant quantitativament com qualitativament” (p. 11), car es produí “des de baix a la zona republicana, i (…) des de dalt a la zona rebel”, (p. 381).

Mentre els uns defensaven la legalitat vigent i procuraven per tots els mitjans mantenir l’ordre i evitar les accions dels incontrolats —“En el període de domini anarquista la Generalitat va fer tot el possible per salvar vides”, (p. 390); “Ante la crueldad ajena, la piedad vuestra; ante la sevicia ajena, vuestra clemencia; ante los excesos del enemigo, vuestra benevolencia más generosa”, (p. 444)—, els altres no tan sols l’atacaven, sinó que preconitzaven la violència més acarnissada i sanguinària contra els seus rivals —“Se tendrá en cuenta que la acción será en extremo violenta, para reducir lo antes posible al enemigo” (p. 201); “aquél que no está con nosotros está contra nosotros, y como enemigo será tratado. (…) el movimiento triunfante será inoxerable”. (p. 231); “Els cadàvers se solien deixar on havien caigut, com a part de l’estratègia de terror”, (p. 344).

Malgrat que no sigui capaç d’ésser del tot imparcial —la qual cosa pràcticament no ha aconseguit ningú que hagi tractat la Guerra Civil—, si que pren cura en exposar i denunciar amb la mateixa contundència la inexcusable crueltat amb la que actuaren ambdós bàndols, car “la missió de l’historiador rau a cercar la veritat, independentment dels sentiments que els seus treballs puguin provocar”, (p. 22).

Probablement és aquesta raó que el duu a referir-se amb tant de detall els fets de la terrible matança de Paracuellos, proposant-se d’escatir, fins les darreres conseqüències, les responsabilitats que se’n deriven. Anàlisi que  posa en evidència el malaurat aprenentatge que havien obtingut Santiago Carrillo i algun dels seus companys de les més cruels i inhumanes tàctiques estalinistes.

El monumental llibre de Paul Preston —tan apassionant que gairebé es podria llegir com si d’una novel·la negra es tractés, tot i la seva exhaustivitat— esdevé no tan sols un magnífic intent de recobrar la memòria històrica, sinó que situa amb total justícia la figura de Franco al mateix nivell d’altres monstres megalòmans totalitaris com Hitler, Mussolini i Stalin. Un Stalin que, pel que al seu violent totalitarisme es refereix, res té a envejar a la resta de sanguinaris dictadors.

Ho podem constatar —canviant “estalinisme” per “franquisme”, i “feixisme” per “conspiració judeomaçònica i bolxevic”— amb una reflexió de Vassili Grossman, recollida per Antonhy Beevor en un llibre que, tant per la seva cruesa com per la seva veracitat, podríem equiparar al que analitzem, Stalingrad: “Qualsevol que sigui l’opinió que ens mereixi l’estalinisme, hi ha pocs dubtes que la seva preparació ideològica, mitjançant alternatives manipulades amb deliberació, proporcionava arguments implacablement efectius per a una guerra total. Totes les persones conscients havien d’acceptar que el feixisme era dolent i havia de ser destruït de totes maneres.”

En síntesi, L’Holocaust espanyol és una obra més que recomanable, que ofereix raons més que fonamentades per a reclamar un exercici de memòria històrica que permeti restituir l’imprescindible equilibri entre els vencedors i els vençuts, amb l’objectiu que les víctimes —totes les víctimes— puguin descansar, per fi, en pau.

Una qüestió que esdevé encara més ineludible, quan els vots del partit que governa l’Estat espanyol eviten que es retiri el títol de batlle honorari de la ciutat de València a Franco o quan a un dels néts del dictador no se li acut res millor que afirmar que “El meu avi no signà cap sentència de mort. (…) Ell el que signava eren els indults, no les sentències de mort. Les sentències no les executà ell, les executà la justícia.”

Quina justícia, podríem demanar-nos: la que provenia de “la gracia de Dios”? O, pitjor, la que imposava el tan atroç com famós “bando de guerra” franquista de 18 de juliol del 1938? O el de Queipo de Llano? Aquell que establia: “Quan a qualsevol localitat es comprovin actes de crueltat contra persones, seran passades per les armes, sense formació de causa, les directives de les organitzacions marxistes o comunistes  que al  poble existeixin, i en cas de no donar-se amb tal directius, seran executats un nombre igual d’afiliats arbitràriament escollits”?

Bando que, en cap cas, tenia un caràcter retòric:

«La ficció que defensar la República constituïa un delicte de rebel·lió militar va servir de base a tots els consells de guerra sumaris. [...] Algunes de les persones que s’hi jutjaven eren culpables de crims genuïns (…). Molts altres (…) l’únic crim que havien comés era, senzillament, no haver donat suport activament al cop. A la majoria, els condemnaven perquè se suposava que eren culpables, sense que en calgués cap prova. Un cas típic (…) on el veredicte de culpable es va justificar perquè “si bien se ignora su intervención directa en saqueos, robos, detenciones y asesinatos, es de suponer que haya tomado parte en tales hechos por sus convicciones”.»

L’Holocaust espanyol, Paul Preston, traducció Jordi Ainaud i Joan Quesada, p. 759-760

 11 i 12 de gener del mmxii

© Xavier Serrahima 2012

Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui,  el 12 de gener del 2012

* Li semblà que tota cosa estada havia de deixar senyal: quants n’hi devia haver de senyals que no es veien, a tot arreu…!
(© Caterina Albert, Solitud, Edicions 62, p. 260)

* Ja savais que le véritable voyage se fait au retour, quand il inonde les jours d’après au point de donner cette sensation prolongée d’égarement d’un temps à un autre, d’un espace à un autre.
(© Michèle Lesbre, Le canapé rouge, Sabine Wespieser Éditeur, p. 16)

* Ce qui comptait c’était la rencontre, l’instant fugace, cette sorte d’hasard hereux qu’offre le voyage.
(© Michèle Lesbre, Le canapé rouge, Sabine Wespieser Éditeur, p. 76)

* Quan es mor per una terra, aquesta terra es converteix per força en la teva terra. Ningú no mor per una terra que no és la seva, si no és estúpid.
(© Michela Murgia, L’acabadora, Cap. 3)

* Si l’astúcia, la força i la intel·ligència es podien vèncer amb les mateixes armes, l’estupidesa no tenia pitjor enemic que ella mateixa, i la seva imprevisibilitat fonamental la feia perillosa en els amics més encara que en els enemics.
(© Michela Murgia, L’acabadora, Cap. 8 )

* Totes les coses en aparença massa lineals no eren sinó una admissió de debilitat.
(© Michela Murgia, L’acabadora, Cap. 14)

* Al món no hi havia ningú que no portés alguna ferida causada per la família.
(© Banana Yoshimoto, Records d’un carreró sense sortida)

* Nosaltres —els homes— som els que tenim por, els que fem disbarats i ens posem nerviosos; si ens fem els escèptics i els pinxos, de vegades, és perquè sospitem que estem equivocats d’una manera profunda i incalculable, i que les dones no.
(© Michael Cunningham, Quan cau la nit)

* L’art que produïm viu en un equilibri delicat amb l’art que imaginem, amb l’art que espera a la sala.
(© Michael Cunningham, Quan cau la nit)

* Les virtuts també són necessàries —algunes virtuts— però Emma Bovary, Anna Karènina o Raskólnikov no ens interessen per la seva bondat. Ens interessen perquè no són admirables, perquè són nosaltres, i perquè els grans escriptors els han perdonat per això.
(© Michael Cunningham, Quan cau la nit)

* Qui té més poder que un fill? Pot ser tan cruel com vulgui.
(© Michael Cunningham, Quan cau la nit)

* Es tem les coses que hom no coneix bé. Hom pot acostumar-se a tot excepte a la mort, probablement perquè només es mor una vegada.
(© Vassili Grossman, Amb l’Excèrcit Roig, 1941-1945)

* No hi ha res impossible. Podem deixar la porta de la nevera oberta.
(© Eduard Márquez, L’últim dia abans de demà)

* Ningú no es perd per sempre.
(© Eduard Márquez, L’últim dia abans de demà)

* Les mitjanes són massa grises (…) massa abstractes en tots els sentits per representar una experiència concreta.
(© Frederic Manning, La part que ens toca)

* Averages are too colourless, (…)  too abstract in every way, to represent concrete experience.
(© Frederic Manning, Her privates we - The Middle Parts of Fortune)

* L’heroisme extrem (…) no es diferencia gens de la desesperació.
(© Frederic Manning, La part que ens toca)

* The extreme of heroism (…) is indistinguishable from despair.
(© Frederic Manning, Her privates we - The Middle Parts of Fortune)

* Una part del preu que es paga per la infal·libilitat és el fet que no pot posar remei als errors, ja que no els admet.
(© Frederic Manning, La part que ens toca)

* One of the penalties of infallibility is that it cannot remedy its mistakes, because it cannot admit having made them.
(© Frederic Manning, Her privates we - The Middle Parts of Fortune)

* Tots, fins els més savis, senten el vertigen de la llibertat absoluta: la llibertat barrejada amb l’atzar més pur, més aleatori.
(© Vicenç Villatoro, Moon river)

*  La nature extérieure nous fait honte, elle est d’une sérénité désolante pour notre orgueil.
(© Gustave Flaubert, Correspondance)

* La rage de vouloir conclure est une des manies les plus funestes el les plus stériles qui appartiennent à l’humanité.
(© Gustave Flaubert, Correspondance)

* Aucun art ne peut rendre le charme et la fraicheur de l’impression produite par les beautés de la nature, de même que rien dans l’expression ne peut atteindre à la force et l’spontanéité de nos émotions intimes.
(© George Sand, Histoire de ma vie)

* Le mariage est le but suprême de l’amour. Quand l’amour n’y est plus o n’y est pas, reste le sacrifice.
(© George Sand, Histoire de ma vie)

* C’est dans la belle peinture qu’on sent ce que c’est que la vie: c’est comme un résumé splendide de la forme et de l’expression des êtres et des choses, trop souvent voilées ou flottantes dans le mouvement de la réalité et dans l’appréciation de celui qui les contemple.
(© George Sand, Histoire de ma vie)

* Je ne connais rien de plus malaisé que de se définir et de se résumer en personne.
(© George Sand, Histoire de ma vie)

* Abans és un somni. Després és una broma. Només queda el durant. I dir-ne vida és una mentida.
(© Cynthia Ozick, El Xal)

* L’egoisme de la canalla és tan diferent del nostre? A l’estiu, quan som al camp, maleïm la pluja que cau, i els pagesos la reclamen.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos, Viena Edicions, 2010, p. 14)

* L’égoïsme des enfants est-il différent du nôtre ? L’été, à la campagne, nous maudissons la pluie qui tombe, et les cultivateurs la réclament.
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* Ningú no pot escapar-se de la seva edat.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos, Viena Edicions, 2010, p. 24)

* Personne n’échappe à son âge.
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* L’amor és com la poesia (…) tots els amants, fins i tot els més mediocres, s’imaginen que innoven.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos, Viena Edicions, 2010, p. 68)

* L’amour est comme la poésie, et que tous les amants, même les plus médiocres, s’imaginent qu’ils innovent.
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* L’amor (…) és l’egoisme de dos, ho sacrifica tot per a el mateix i viu de mentides.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos, Viena Edicions, 2010, p. 71)

* L’amour (…) est l’égoïsme à deux, sacrifie tout à soi, et vit de mensonges.
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* Cap edat no s’escapa de la ingenuïtat. I la vellesa no és pas la que en surt més ben parada.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos, Viena Edicions, 2010, p. 76)

* Aucun âge n’échappe à la naïveté. Celle de la vieillesse n’est pas la moindre.
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* Si la joventut és ximpleta és per causa d’haver estat mandrosa. Allò que fa malbé els nostres sistemes educatius és que van destinats als mediocres, que són la majoria. Per un esperit en marxa, la mandra no existeix.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos, Viena Edicions, 2010, p. 98)

* Si la jeunesse est niaise, c’est faute d’avoir été paresseuse. Ce qui infirme nos systèmes d’éducation, c’est qu’ils s’adressent aux médiocres, à cause du nombre. Pour un esprit en marche, la paresse n’existe pas. 
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* Sovint les semblances més profundes són les més secretes.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos), Viena Edicions, 2010, p. 107)

* Les ressemblances les plus profondes sont les plus secrètes.
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* Totes les mares, per principi, el que desitgen més per als seus fills és el matrimoni, però desaproven la dona que ells han triat.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos, Viena Edicions, 2010, p. 138)

* Toutes les mères, par principe, ne souhaitent rien tant pour leurs fils que le mariage, mais désapprouvent la femme qu’ils choisissent.
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* L’amor és la forma més violenta de l’egoisme.
(© Raymond Radiguet, El diable al cos), Viena Edicions, 2010, p. 156)

* L’amour est la forme la plus violente de l’égoïsme.
(© Raymond Radiguet, Le diable au corps)

* Sé fins a quin punt és problemàtica la nostra existència, sé que no tenim poder per a res, i que ens equivoquem ben fàcilment, però també sé que malgrat tot, o potser per això mateix, hem d’actuar, fins i tot a risc d’equivocar-nos.
(© Friederich Dürrenmatt, La promesa), Viena Edicions, 2011, p. 16)

* De fet la missió de l’escriptor consisteix en trobar el quid que fa transparents els coses a fi que a través d’elles brilli la idea superior i s’hi manifesti.
(© Friederich Dürrenmatt, La promesa), Viena Edicions, 2011, p. 153)

* Hem de comprendre bé que només ens instal·larem amb certa comoditat en aquest món i podrem escapar del fracàs cap on ens porta l’absurd —que cada vegada és més evident i poderós— si humilment l’incloem en les nostres operacions mentals.
(© Friederich Dürrenmatt, La promesa), Viena Edicions, 2011, p. 157)

* Però els premis s’obliden i les novel·les queden.
(© Joan Sales, Mercè Rodoreda-Joan Sales, cartes completes (1960-1983), Club Editor, , 2008, p. 193)

* Encara no s’ha trobat cap crític tan bo com el temps.
(© Joan Sales, Mercè Rodoreda-Joan Sales, cartes completes (1960-1983)), Club Editor, , 2008, p. 638)

* En companyia de dones que ploraven, el Patrick Wallingford feia el que fan molts homes: pensava en altres coses.
(© John Irving, La quarta mà, Edicions 62 , 2002, p. 127)

* ¿Qui és ningú per dir quina raó és prou bona si és la seva raó?.
(© John Irving, La quarta mà, Edicions 62 , 2002, p. 253)

* El destí no és imaginable, excepte en somnis o per als que estan enamorats.
(© John Irving, La quarta mà, Edicions 62 , 2002, p. 259)

* Patrick, els somnis no han de correspondre exactament a la realitat perquè es realitzin.
(© John Irving, La quarta mà, Edicions 62 , 2002, p. 270)

* Les bones novel·les i les bones pel·lícules no són com les notícies (…): són alguna cosa més que peces periodístiques. Engloben tot el ventall d’estats d’ànim en les què un es troba quan les llegeix o les veu.
(© John Irving, La quarta mà, Edicions 62 , 2002, p. 405)

* De vegades fer de mare és una mica com quan encens el llum i els escarabats corren a amaga-se, però si estàs atenta i mires a terra per veure com fugen corrents, segur que els veus; en canvi, si estàs pensant què menjaràs per berenar, o bé mirant el ventilador del sostre i pensant com t’ho faràs per treure’n la pols, llavors no veuràs com corren a amagar-se.
(© Haley Tanner, Vaclav i Lena, Edicions 62 , 2011, p. 65)

* Sempre havia cregut que els adults eren com animals, que si et quedaves ben quieta s’oblidaven de tu.
(© Haley Tanner, Vaclav i Lena, Edicions 62 , 2011, p. 184)

* Dretes? Esquerres? És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i de l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació.
(© Eugeni Xammar, citat per Quim Torra a Honorables. Cartes a la pàtria perduda, A Contra Vent Editors, 2011, p. 156)

* Per a mi [la independència] no és una fantasia, és una realitat plausible que es pot guanyar —o perdre—, però que es pot jugar, que és raonable jugar-la. Ara bé, perquè la partida comenci només hi ha una via: mantenir-se ferms en una exigència que no admet cap passa enrere.
(© Quim Torra, Honorables. Cartes a la pàtria perduda, A Contra Vent Editors, 2011, p. 157)

* No hi ha res més enganyós que l’aparença d’humilitat. (…) Sovint no mostra més que indiferència per l’opinió dels altres i, de vegades, és una forma d’ostentació indirecta.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 48)

* Nothing is more deceitful (…) than the appearance of humility. It is often only carelessness of opinion, and sometimes an indirect boast.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 10)

* Quin plaer, passar una tarda d’aquesta manera! Afirmo que no hi ha, al capdavall, cap entreteniment millor que la lectura! Què de pressa que et canses de qualsevol cosa que no sigui un llibre! Quan tingui casa pròpia, em sentiré desgraciada si no tinc una excel·lent biblioteca.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 56)

* How pleasant it is to spend an evening in this way! I declare after all there is no enjoyment like reading! How much sooner one tires of anything than of a book! When I have a house of my own, I shall be miserable if I have not an excellent library.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 11)

* Els millors i més savis dels homes… o, més ben dit, les millors i més sàvies de les seves accions poden ser ridiculitzades per qualsevol persona que tingui com a únic objectiu a la vida fer broma de tot.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 57)

* The wisest and the best of men —nay, the wisest and best of their actions— may be rendered ridiculous by a person whose first object in life is a joke.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 11)

* Jo crec que en qualsevol temperament hi ha la tendència a alguna imperfecció concreta, a algun defecte natural que ni tan sols la millor educació és capaç de vèncer.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 58)

* There is, I believe, in every disposition a tendency to some particular evil–a natural defect, which not even the best education can overcome.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 11)

* Els llibres… oh, no! Estic segura que mai no llegim els mateixos; o almenys no ens provoquen els mateixos sentiments.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 90)

* Books —oh! no. I am sure we never read the same, or not with the same feelings.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 18)

* Els que no canvien mai d’opinió tenen un interès especial a estar segurs de jutjar correctament a la primera.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 90)

* It is particularly incumbent on those who never change their opinion, to be secure of judging properly at first.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 18)

* Com més conec el món, més em decep; i cada dia em confirma la incoherència del caràcter humà i la poca confiança que podem acordar a les aparences, tant si són de bondat com d’intel·ligència.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 130)

* The more I see of the world, the more am I dissatisfied with it; and every day confirms my belief of the inconsistency of all human characters, and of the little dependence that can be placed on the appearance of merit or sense.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 24)

* ¿No és la descortesia envers tothom la verdadera essència de l’amor?
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 135)

* Is not general incivility the very essence of love?
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 25)

* El veritable filòsof només obté benefici d’allà on n’hi ha.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 217)

* The true philosopher will derive benefit from such as are given.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 42)

* Sempre he observat (…) que els de petits tenen bon temperament, quan creixen continuen tenint-lo.
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 226)

* I have always observed, that they who are good-natured when children, are good-natured when they grow up.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 43)

* A tots ens encanta donar lliçons, encara que només aconseguim ensenyar allò que no val la pena de saber .
(© Jane Austen, Orgull i prejudici, Editorial Bambú, 2010, p. 310)

* We all love to instruct, though we can teach only what is not worth knowing.
(© Jane Austen, Pride and Prejudice, Chapter 54)

Davant la satisfacció de les autoritats europees, el govern espanyol ha canviat el president que parlava —i, sobretot, prometia— més del compte pel que mai no diu res ni es compromet a res. Mariano Rajoy ha convertit el silenci, la indecisió i, fins i tot, la inacció en la seva patent de cors. La seva impertorbable passivitat ha pres model del vell adagi que estableix: “Qui res no fa, no s’equivoca”. Això sí, sense ésser capaç de copsar el seu rerefons irònic.

Alguns ho consideren un gran mèrit. En realitat, més aviat sembla que el polític gallec ha transformat la necessitat —per no dir, el handicap o defecte— en virtut, car quan parla o decideix tendeix a posar no un, sinó tots dos peus a la galleda. Només cal recordar quan, en la seva condició de coordinador del govern espanyol davant del desastre del Prestige, declarà que del petrolier enfonsat només en sortien “unos pequeños hililtos (…) con aspecto de plastilina”.

La seva incontrovertible habilitat en fer allò que no toca quan no toca l’ha posada de nou de manifest amb el nomenament de Luis de Guindos com a Ministre d’Economia i Competitivitat. Com es podria escollir alguna persona més adient per a provar de fer tornar a surar el titànic de l’economia espanyola que aquell que pilotava a la península ibèrica Lehman Brothers? Qui millor que aquell que regia el destí de l’iceberg que obrí la primera i principal via d’aigua que en provocà l’enfonsament?

No podria haver escollit millor. En primer lloc perquè hi haurà una bona pila de ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol que estaran exultaran d’alegria en comprovar amb quina generositat es compensa el responsable de la desaparició d’una part importantíssima dels seus estalvis de tota la vida.

En segon, perquè la seva experiència al front d’aquell solidíssim gegant financer sens dubte li servirà per a convertir, definitivament, el miratge amb peus de fang de l’economia espanyola en un ermot irremeiable. I —per què no?— el seu concepte, en un oxímoron!

 dissabte, 7 de gener del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

Escriure història comporta encetar una lluita incruenta que malda contra l’oceà d’oblit que amenaça amb engolir-ho tot, significa sembrar clapes de claror en la foscor immensa del passat. A la nostra terra aquest combat contra la desmemòria (sovint induïda) no és que sigui necessari, sinó que esdevé absolutament ineludible. És un deute d’honor moral que tenim amb tots aquells que, per fidelitat a Catalunya i la República, deixaren esquinçalls de les seves vides en l’imperdonable i incorregible naufragi que causà la sagnant dictadura franquista.

Joan Solé i Pla, Un separatista entre Macià i Companys, de Joan Esculies (Edicions de 1984, Barcelona, 2011) recobra una figura senzilla i entranyable —més pública que no pas política— que, per la seva connatural discreció i modèstia, havia estat fins ara pràcticament negligida pels estudiosos del seu temps. O, en el millor dels casos, convertida en una puntual referència tangencial o quasi anecdòtica.

La d’aquest irredempt, tot i que en no poques ocasions contradictori, doctor barceloní, indesmaiable català de pedra picada, que fou un dels primers en diagnosticar quina era l’inguarible i nefasta malaltia que ha gangrenat gairebé fins a la mort des de fa quasi tres-cents anys Catalunya: la manca de llibertat i sobirania que la priva de decidir per ella mateixa: “Dissortat el poble qui barreja sos destins amb altre de diversa raça i de canviada identitat; un dels dos decaurà i s’anorrearà mal absorbit per l’altre més fort., p. 162”

Segurament un dels majors encerts d’aquest assaig sobre Solé i Pla —una més que ben documentada obra, escrita amb un llenguatge àgil i engrescador— és el d’oferir-nos, tot acompanyant el pelegrinatge vital del seu protagonista, no una sola, sinó, en realitat, una doble biografia: la del creador del mite dels 12.000 voluntaris catalans de la Legió estrangera francesa i, el que encara és més important, la biografia global de la nostra terra al llarg d’almenys 30 dels anys (1917-1950) més fonamentals i decisius de la seva història recent.

Escaientment, Ucelay-Da Cal afirma al Pròleg què “Les preguntes del lector davant d’una biografia sempre són les mateixes: per què m’hauria d’interessar seguir la vida d’aquesta persona? Què m’ensenyarà?” Segons el nostre parer, el major benefici que ens atorga Joan Solé i Pla, Un separatista entre Macià i Companys és recuperar la memòria d’uns fets imprescindibles per al coneixement del que érem, del que som i del que podem ésser.

I amb el gran avantatge addicional de recobrar-la mitjançant una de les visions més directes, insubornables i lliures possibles: la d’una persona que posà sempre per davant de tot els seus principis i idees, sense renunciar-hi mai ni per cap raó, que se sabé mantenir fidelment ferm a les seves conviccions —malgrat patir alguna que altra desorientació tan ocasional com incomprensible— quan tants d’altres s’aprofitaven ignominiosament de la situació, trontollaven, transigien indignament, canviaven de camisa o, directament, s’enfonsaven al seu costat.

Tal i com ens avança Esculies a la Nota preliminar les opinions i reflexions de Solé i Pla, basades en la seva major part en el seu diari privat inèdit, esdevenen tan interessants com apassionants perquè “precisament per aquest fet, aporten una informació molt valuosa per comprendre millor la seva època. Atès que (…) no hi ha cap reserva en allò que podia ser dit o allò que calia ser silenciat”, p. 19.

Ho podem constatar en les crítiques, càustiques i implacables descripcions (pàg. 180, 187, 192, 238, 313…) que realitza d’alguns dels més grans prohoms catalans del seu temps, considerats durant tant de temps com a inqüestionables i inatacables.

En un temps com el nostre, determinats per la uniformitat limitadora del que ves a saber qui ha decidit que és políticament correcte, el seu punt de vista, gens canònic o ortodox, descregut —fins i tot groller i desconsiderat—, no tan sols és ben gratificant sinó que aporta una vivificant i renovadora sensació de llibertat; d’obertura desacomplexada dels finestrals massa sovint closos i resclosits de la història. Ens brinda una visió menys heroica, menys idíl·lica, menys mítica —menys homèrica, si es vol—, però molt més real i, per tant, molt més creïble d’aquells anys convulsos i tenebrosos.

Una visió absolutament personal i intransferible, d’una subjectivitat tan pregona i arrelada com la seva catalanitat, que permet, en confrontar-la amb d’altres obres memorialístiques de coetanis seus —pel que al temps de l’exili es refereix, per exemple, amb Els darrers dies de la Catalunya Republicana, d’Antoni Rovira i Virgili, o amb Memòries d’un president a l’exili, de Josep Irla— una doble o múltiple lectura.

Múltiple lectura —més encara, joc de miralls simètricament asimètrics—, complementària i enriquidora, que, tot retroalimentant-se, forneix la tan agraïda possibilitat de fer-se una idea menys maniquea, més plural i, sobretot, completa del que succeí en aquella època tan convulsa com determinant de la nostra història.

I, per tant, del que fórem, del que, com a conseqüència directa, som i, sobretot, del que podem —o, per a dir-ho amb més precisió, podríem (si volguéssim, si ens decidíssim a decidir)— ésser.

Transcrivim una ben representativa mostra de la voluntat unitària del catalanisme que Joan Solà i Pla considerava indispensable:

«Des de Ramon Berenguer el de Provença, dividim en lloc de sumar; en temps de Pere el de Muret, els nostres vells es divertien [...]. Voleu més fatalitat, encara? Aneu dividint, no sumeu, i destruiran la raça catalana. Jugueu a partits i destruireu Catalunya. La fatalitat pesa encara damunt nostre.»

Joan Solé i Pla, Un separatista entre Macià i Companys, Joan Esculies, p. 178

dijous,  5 de gener  del mmxii

 © Xavier Serrahima 2012

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, el 5 de gener del 2012

En general, quan hom escriu allò que li plau, deixant-se menar pel que li demana el cor, amb absoluta llibertat, s’acostuma a notar. Amb major raó encara si ho fa amb l’abrandament i la convicció que habitualment acompanyen aquesta mena d’obres: poques coses hi ha al món més encomanadisses que la passió, sobretot quan s’alia amb la seguretat i la sinceritat.

Honorables. Cartes a la pàtria perduda, de Quim Torra (A Contravent, Barcelona, 2011) és un d’aquests rars llibres, redactat, a més a més, amb una encertada mescla de rigor i d’honestedat intel·lectual —i personal. Mitjançant unes teòriques cartes de caràcter entre ucrònic, contemporani i atemporal, l’escriptor i editor blanenc ens ofereix el seu particular i inflamat homenatge a vint dels protagonistes del magne somni balafiat de la República catalana.

Homenatge que és, ensems, una detallada biografia de cadascun d’aquests personatges. Alguns d’ells cèlebres i reconeguts —tot i que, per desgràcia mal coneguts o convertits sovint en una estrafeta caricatura d’ells mateixos que els converteix gairebé en irreconeixibles—, d’altres pràcticament salvats per ell de la injustícia implacable i immisericord de l’oblit. Entre els primers, Carrasco i Formiguera, Ferran Soldevila, Prat de la Riba, Trueta, Rovira i Virgili…; entre els segons, Rafael Patxot, Just Cabot i, principalment, Trias i Peitx.

Amb una prosa pulcra, fluïda i acuradíssima —amb tocs lírics de gran volada sàviament i justa disseminats—, d’agradosa aroma planiana, Torra ens presenta els seus particulars homenots. Homenots que bateja com a honorables no tan sols per la seva alta dignitat professional i humana, sinó per la gran estimació que els professa i, sobretot, per a emfatitzar el colossal honor que els devem: haver-nos fet el que som —i el que podríem haver estat. “Si no els recordem, que ens queda? Si no els honorem, què podem deixar als nostres fills? Si volem existir com a poble, com podem no tenir-los presents?”, (p. 91).

Ens els presenta alliberant-nos dels tòpics habituals, fàcils i mandrosos, reiteratius i sovint mancats de base fàctica, que manta vegades transformen el gènere biogràfic en una simple rutina o reescriptura mecànica d’allò que en diuen les enciclopèdies. Tòpics que són tan grats i útils a la fauna política nostrada convencional: els que s’autoanomenen nacionalistes i vénen el país cada dos per tres per un plat de mongetes (aprofitats), i els que sacrifiquen l’ànima nostra per un progressisme de postal noucentista insostenible (caragirats).

En certa manera, vesteix —i basteix— en paraules la imatge pictòrica que ens llegaren alguns dels retrats del gran mestre Ramon Casas. I ho assoleix atorgant-los vida i expressió mitjançant textos dels propis prohoms o els dels seus contemporanis, tot trinxant amb la seva coratjosa reelaboració biogràfica “un passat confús i dèbilment explicat, de consistència blana, de mites de fang i de tèrboles llegendes”, amb l’objectiu de donar continuïtat a la consigna soldeviliana de “Fer de Catalunya un país normal», p. 25.

Perquè si quelcom resta patent amb aquesta obra de redescoberta i reivindicació nacional de Torra —que fa la impressió que ha suposat per a ell el compliment d’una crida o deure moral interior indefugible (“crec que així compleixo més un alt deure”, p. 103), una catarsi o alliberament personal i íntim— és la seva voluntat d’assolir dues finalitats paral·leles que es complementen i reforcen recíprocament.

En primer lloc, contribuir a resoldre “el gran problema d’un escriptor arrelat al país (…) : la lluita contra l’oblit”, (p. 59). En segon, que els seus lectors —i, per extensió, tots els catalans i catalanes— es puguin sentir orgullosos d’aquests honorables homenots que van ésser capaços de “resistir les tempestes del pas del temps” (p. 35), en un dels moments més tràgics i exigents de la nostra història, que acabà comportant “l’èxode més devastador per a la nostra cultura (…) i per a la nostra ciència”, (p.49).

Aquest tan magnífic com documentat llibre, amarat d’una pulsió nacional intensíssima, esperona una mena de nova renaixença de l’orgull català. D’aquest legítim orgull català, habitualment menystingut o negligit, tant per la majoria dels nostres propis compatriotes, que —confonent grandària amb altitud— sembla que se’n donin vergonya, com pels nostres colonitzadors, malaltissament convençuts que el seu ancestral provincianisme immobilista és un símbol de cosmopolitisme.

La irredempta passió nacional de Torra, combinada amb la immensa estimació i respecte que sent pels seus honorables, atorguen al llibre un tast i aroma molt pròxim, càlid i entranyable, que acaba convertint aquestes grans figures del segle passat gairebé en familiars nostres. La qual cosa no tan sols té sentit, sinó que esdevé natural tan aviat com prenem consciència que, en realitat, tant ells com alguns altres que hi podríem afegir, no deixen d’ésser els avis de la Catalunya d’avui en dia. Entre d’altres raons, perquè la pàtria, com bé indica la seva arrel etimològica, ens la lleguen els pares —i les mares, indubtablement.

Aquestes cartes a la pàtria perduda —que ho podrien ésser, també, a la màtria perduda (si se’ns admet el neologisme), car és ella qui ens ha dat l’ésser i ens ha alletat amb la saba ancestral de la cultura nostra— són, per damunt de tot “udols” que ens criden amb el silenci de les paraules a recuperar-la i regenerar-la, a fi de transformar “la història bellíssima d’un fracàs” (p. 230) i d’un malson, en la d’un èxit, en el somni compartit de tants Honorables.

“La independència (…) per a mi (…) no és una fantasia, és una realitat plausible que es pot guanyar (…). Ara bé, perquè la partida comenci només hi ha una via: mantenir-se ferms en una exigència que no admet cap passa enrere”, (p. 157).

Si volguéssim trobar algun punt feble o mancança a aquestes Cartes seria, sens dubte, el fet que ni una sola de les figures Honorables escollides hagi estat una dona! Entenem que les donasses Frederica Montseny, Mercè Rodoreda, Anna Murià o Rosa Leveroni, per a esmentar-ne tan sols algunes, haurien pogut acompanyar un tal estol d’honorables homenots.

Això no obstant, si creguéssim en llibres imprescindibles —concepte que és, en ell mateix, un oxímoron— diríem que aquest s’hi atansa força; atès que ni hi creiem, ni podem ni hi volem creure, no ho direm pas. Ho deixarem —si ens n’accepteu la gosadia— en altament recomanable. Sobretot per a tots aquells i aquelles que —tot emprant la tan escaient definició d’Antoni Rovira i Virgili— sentin cremar dins dels seus cors la flama espiritual de la consciència nacional catalana.

 dijous 29 de desembre del mmxi

 © Xavier Serrahima 2011

Publicat al Suplement de Cultura El Punt Avui,  el 29 de desembre del 2011

Malgrat que entenguem que no acostuma a ésser gens recomanable la lectura de les contraportades dels llibres —pel seu caràcter generalment massa explícit—, en algunes ocasions és bo saber quina mena d’obra ens disposem a llegir, abans d’endinsar-nos-hi.

Segurament, si encetem On el foc no s’apaga (When their Fire is not Quenched), de May Sinclair, Viena Edicions, 2011, com es tractés d’un recull de narracions convencionals, no tan sols correrem el risc d’entendre-hi ben poc, sinó de sortir-ne decebuts. Per a poder-lo afrontar —i assaborir— en òptimes condicions, és preferible tenir present d’entrada que es una obra de gènere. Una obra que, tot i transcendir-la en certs moments, forma part de la literatura gòtica. I, més concretament, de la de fantasmes.

Circumstància, aquesta, que convé tenir en compte des de la primera línia, a fi de poder anar-se amarant de l’atmosfera especial en la qual et submergeixen els seus contes; atmosfera opressiva i asfixiant que et guia fins allí on pretenia dur-te: a unes històries on la vida i la mort no tan sols estan inextricablement lligades sinó que esdevenen tan indistingibles com inseparables. Vida i mort són un tot únic, un continuum etern i indissociable, que avancen l’una al costat de l’altra, en paral·lel, reforçant-se mútuament.

Sens dubte, és en aquest sentit, circumscrit de manera exclusiva a la literatura fantàstica, que cal entendre la cèlebre frase de Jorge Luis Borges, inclosa tant a la contraportada com en la faixeta que acompanya el llibre de Viena: «Si em demanen quin és el conte més memorable que he llegit, escullo —pel seu valor indubtable— el relat al·lucinatori On el foc no s’apaga, de May Sinclair.» Opinió que expressava l’any 1935 a la revista argentina El hogar.

Adscripció que quedarà encara més clara si enumerem les altres onze narracions que afegia a continuació al seu article: L’escarabat d’or, d’Edgar Allan Poe, The Outcasts of Poker Flat, de Francis Bret Harte, El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, El soldat jardiner i The Finest Story in the World, de Ruydard Kipling, Bola de greix, de Guy de Maupassant, Mà de mico, de William Wymark Jacobs, The God of the Gongs, de Gilbert Keith Chesterton, Història d’Abdulà el captaire cec, de les Mil i una nits, The gift of the magi, de O’Henry, i De lo que aconteció a un deán de Santiago con don Illán, el gran mago que vivía en Toledo, de l’Infante don Juan Manuel. (Aplegats tots ells, amb d’altres històries escollides conjuntament amb Bioy Casares i Silvina Ocampo, a l’excel·lent recull Antología de la literatura fantástica).

La qual cosa no significa que únicament puguin llegir i interessar-se pel llibre de Sinclair els apassionats d’aquesta mena de literatura —car ens sembla innecessari matisar que les obres de gènere no poden ésser considerades, automàticament i necessària com a menors pel simple fet d’ésser-ho— però sí que cal tenir-ho ben present per si hom vol evitar sorpreses.

Afortunadament, els cinc relats que inclou On el foc no s’apaga —com succeeix amb les obres de qualitat de qualsevol gènere i condició— ens transporten més enllà de les històries convencionals de fantasmes o aparicions, en les quals l’element fonamental és el sobrenatural o l’inesperat. Tant és així que —sobretot els dos primers: el que dóna títol al recull i L’obsequi—desprenen aquella sensació indescriptible d’estar-ne oferint molt més que no sembla de bell antuvi, que et duen un xic més enllà del que diuen.

I això succeeix, potser —i confiem que se’ns perdoni el possible excés de presumpció que una tan aventurada hipòtesi comporta—, perquè ens transmeten, a cadascun de nosaltres un no-se-què (un je ne sais quoi, que diuen amb tanta precisió els francesos) especial, inaprehensible que no es pot comunicar a través de les paraules. Perquè obren una mena de diàleg dins nostre, desvetllant-nos una part adormida o oculta.

Sense que aquest fet no eviti, per una altra banda, que en certs instants s’hi pugui detectar un cert to esotèric del tot sobrer, excessiu i innecessari. To que, segurament, resultarà d’allò més atractiu per a una bona colla de lectors, però que, alhora, pot contribuir a fer-se enrere a aquells que siguin una mica més exigents, a aquells que entenguin que la literatura ha d’aportar quelcom més que un xic —o un molt— d’entreteniment o diversió. Per a aquells que considerin que la literatura ens ha de dur un xic més enllà, que ens ha de transformar.

Segons el nostre parer els relats de Sinclair augmenten la seva vàlua pel fet de no caracteritzar-se exclusivament pel seu caire irreal, sinó que esdevenen un vehicle de transmissió de tota una manera d’entendre la vida i el món: la visió de la mort com un alliberament, ja sigui propi o dels que ens envolten: “li semblava que tenia dret a aquell alleujament”, (p. 121).

I, al mateix temps, com una reivindicació de la importància del temps. D’aquest ésser en el temps heideggerià que ens defineix com a persones. O, més aviat, de la necessitat d’aprofitar el temps al màxim. El carpe diem llatí o el Colligo, virgo, roses indirectament exposat  mitjançant unes narracions fantàstiques que ens parlen de la brevetat de la vida i de l’absurditat que suposa balafiar-la.

L’infern que ens presenta l’autora anglesa no és tant el cristià, determinat per la nostra mala conducta en aquest món, sinó el de la vida desaprofitada o malaguanyada. Els personatges de Sinclair —que curiosament assoleixen una presència i un protagonisme major quan són morts que no pas quan són vius—, esdevenen un magnífic crit desesperat que pretén a evitar que convertim la nostra existència en un absurd passar pel món.

Un crit d’alerta que cerca privar-nos de mentir i de mentir-nos a nosaltres mateixos, d’alliberar-nos de la temptació de limitar-nos a viure a mitges, esdevinguts persones ocultes sota màscares, estrafetes caricatures de les persones homes i dones que podríem ésser, en homes i dones en potència que temem aventurar-nos a l’abisme paorós de les nostres possibilitats. En superhomes nietzschians atemorits, aclaparats per la resplendor de la nostra grandesa.

El major i més hòrrid infern que ens ha llegat la tradició cristiana no és, en realitat, aquell que en teoria ens espera en haver acabat el nostre camí a la terra, sinó aquell de negació i frustració en que hem acabat convertint les nostres vides. En l’infern permanent i terrenal, directament constatable, que suposa haver renunciat a nosaltres mateixos, a negar-nos els horitzons que probablement tindríem al nostre abast: a no atrevir-nos a ésser! L’infern més esgarrifós —inassumible i irrecuperable— és el de balafiar la vida.

Per poc que llegim amb atenció i ens aturem un instant a pensar, ens adonarem que els fantasmes i aparicions d’On el foc no s’apaga tornen de la mort a la vida no pas amb la finalitat de causar temor aquells que han deixat, sinó per a tractar de rescabalar-se —i rescabalar-los, ensems— del que haurien d’haver fet mentre eren vius i que, pels motius que sigui, no foren capaços de dur a terme: “Us diré que ara ja sabia per què havia tornat: havia tornat per saber si ell l’estimava. Amb un anhel no sadollat per la mort, havia tornat per estar-ne segura.” (L’obsequi, p. 65).

Per expressar-ho en termes elementals: els que moren no poden desaparèixer del tot fins no tenir la certesa d’haver complert completament els seus objectius. Com en els contes de fantasmes tradicionals —però d’una manera molt més essencial— fins que no els hagin satisfet, no podran descansar en pau.

La literatura fantàstica i la pervivència sobrenatural com a via de redempció: “Jo sóc real, i el meu aspecte és tan natural i real com tot el que hi ha en aquesta habitació… més natural i més real del que tu et penses. No em vas matar, com pots veure, perquè sóc aquí, tan viu o mes que tu. La teva revenja va consistir en fer-me passar d’un estat que s’havia tornat insuportable a un estat meravellós del que pots arribar a imaginar.” (La víctima, p. 167).

Segons l’escriptora anglesa, doncs, el gran problema no és tant saber si hi ha o hi pot haver vida després de la mort, ans si no hem convertit la nostra en una existència morta —o, si més no, àmpliament desaprofitada— abans d’hora. Som esperits sense cos, però sobretot sense ànima, ja abans de morir?

En síntesi, tot i el risc de contravenir l’incontrovertible criteri d’autoritat de Borges, no creiem que aquesta obra de May Sinclair sigui de primera categoria, però aquest fet —que l’agermana amb la immensa majoria dels llibres publicats arreu— no implica, ni molt menys, que sigui negligible.

Si, per una banda, captivarà els amant de la literatura fantàstica, als que no sentin aquesta passió, per poc receptius que siguin a les històries que ofereix, els permetrà reflexionar sobre el sentit —o la manca de sentit— de l’existència. La qual cosa, corrent els temps que corren, no és que sigui poc: és més que molt.

dilluns, 26 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11