Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima

Què volen aquesta gens? Llegat poètic, Lluís Serrahima, Edicions de 1984, 2018

Què volen aquesta gent, Llegat poètic, Lluís Serrahima
Tot el passat com un adéu que torna

En general, el temps acostuma a tenir molt poca memòria, sobretot quan es tracta d’art o literatura: són pocs, molt pocs, els noms que es recorden i es preserven. Talment com si, deixats de banda aquests grans noms —a casa nostra, Patums— no existís més que el present més immediat. Un present immediat on, pel que a la literatura —i, encara més, a la poesia—fa la impressió que hi hagi un geni o una gènia magistral i indiscutible almenys a cada cantonada.

Què volen aquesta gent? Llehat poètic, Lluís Serrahima, Edicions de 1984, 2019>Sam Abrams reivindicava, no fa pas gaire a La República, la necessitat de recobrar els noms gairebé oblidats dels nostres poetes de la segona meitat del segle XX, de llegir-los, rellegir-los i situar-los al lloc que, pels seus innegables mèrits (assaonats pel temps) es mereixerien. Lluís Serrahima és conegut, sobretot, per haver estat l’autor d’una de les lletres més conegudes de la Nova Cançó, a la què Maria del Mar Bonet li posà la música; una cançó que, per desgràcia, no pot estar més d’actualitat: Què volen aquesta gent?.

Edicions de 1984, ha decidit, amb molt bon criteri, recuperar i posar a l’abast dels amants de la poesia de casa nostra la seva obra, i ha escollit, amb ben poca fortuna, entenc jo, el mateix títol Què volen aquesta gent?, per aplegar-los. Desafortunadament perquè pot contribuir a oferir una idea de la seva producció artística que no s’adiu gaire amb la realitat, pot fer pensar als lectors que el que va ésser accidental (la seva important col·laboració amb la música popular) és essencial. O el que és el mateix, que la lletra d’aquesta cançó, ben trobada, simple, efectiva, oportuna, és una mostra representativa de la seva poesia.

I la realitat és ben diferent. Tant que no seria agosarat afirmar que l’autor de la Nova Cançó i el de la seva producció poètica són dues persones que només coincideixen en el nom. El primer, tenia la voluntat d’acostar el públic a la veu d’un temps i d’un país; el segon, al seu esperit, a la seva manera, única i intransferible, de veure (i viure) el món. El primer posa la (seva) paraula a disposició del que requereix el temps i el moment, conferint-hi el to popular, accessible immediatament que la circumstància exigeix; el segon, malda amb la paraula per expressar el que sent i sap que mai no podrà expressar del tot, amb el que no és ni pot ésser, mai, circumstancial, sinó etern, universal.

Ens ho adverteix Glòria Soler, l’editora del volum: “el lector descobrirà tres poemaris on prevalen la brevetat, l’escassetat de mots i la repetició de conceptes” (pàg. 8); ho reafirma Vicente Aleixandre, en una carta que li va adreçar: “Tiene Vd. ahora una poesia de una gran sobriedad, concentrada en pocas palabras” (pàg. 153); ho rebla Maria Manent, que escrigué el pròleg de la primera edició de Com el mar: “la suprema simplicitat expressiva es lliga en el poema a unes metàfores que, sota la més límpida aparença, amaguen una gran força d’imaginació” (pàg. 158).

És per això que considero que la manera més adient d’acostar-nos —més aviat, de submergir-nos: quan entrem en contacte amb l’art, hem d’abstreure’ns de tot el que no sigui l’obra— a la poesia de Serrahima és oblidar-nos de la seva contribució a la Nova Cançó, de fer-nos la idea que hem estat convidats a iniciar un (nou) viatge de descoberta que no sabem on ens durà. Però, que si estem disposats a cloure ben bé els ulls i a obrir ben esbatanats el cor, la ment i l’esperit, ens podrà dur ben lluny i ben endins, tant de l’ànima de l’autor com de la nostra; ens podrà fer veure el que només la poesia —l’art— ens pot fer veure: el que és invisible, el que hi ha més enllà, per damunt, del que veiem.

Quan convides algú a un viatge de descoberta, faries malament en descobrir-li res. N’hi haurà, crec, ben bé prou amb avançar que el viatge al qual l’autor ens demana que l’acompanyem és el més meravellós i enriquidor que mai podem dur a terme, aquell que tots hem de fer però que cadascú fa a la seva manera: el de la (nostra) vida. El gran, únic, imprescindible, viatge dels dubtes i del qüestionament; de (l’etern) preguntar-nos “Qui sóc?”, “Qui m’hi ha dut, aquí”, “Per què m’hi ha dut?”. El que és el mateix: “D’on vinc?”, “On vaig?”, “Per què hi vaig?”.

Així com recomanar a les lectores i els lectors que si volen assaborir de debò aquest recull de poemes, avancin a poc a poc i amb tota la calma del món, que llegeixin i rellegeixin, que es concedeixin totes les pauses del món, que degustin cada vers, cada paraula, si cal: d’aquesta manera, i només d’aquesta manera, arribaran al moll de l’os dels versos. En primer lloc, de cada vers, en segon, dels que composen cada poemari, Com el mar, Torno a salpar i Figures en assaig, en tercer, com a síntesi i culminació, de l’obra poètica sencera; de la veu, el cor i l’ànima de Lluís Serrahima.

Una veu, un cor i una ànima de veritable poeta. De poeta que, del seu jo, únic, incomparable, intransferible, en fa un nosaltres. De poeta per a qui la paraula —ell no dir que, malgrat no poder dir, diu: “Fes-te senzill / com l’aigua o la fusta”; “Parlar intuint/ dibuixant en l’arena”— ho és (i ho significa) tot. D’algú per a qui escriure és una necessitat vital indefugible: perquè “la paraula/ ha d’esclatar/ per deixar escrit/ el breu foc d’artifici”, d’algú que lliura —que ha de lliurar— als quatre vents el que li bull i li cou al més dedins del seu dedins,  perquè “no pot morir  / ni pot acabar de viure”.

diumenge, 10 de febrer del mmxix

Publicat a La Llança, l’11 de febrer  del 2019

© Xavier Serrahima 2019

www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries

 

L'ordre de les coses, Carles M. Sanuy La por de la literatura, Ana Blandiana El batec de les pedres, Antoni Vidal Ferrando Certesa de la llum, Laia Llobera Ànima gramatical, Nichita Stănescu arbre que s'allunyà Aigües desprotegides La condició lítia, Carles M. Sanuy Cala foc als ossos Teories del no La lentitud de la mirada, Joan Manuel Homar Filtracions, Àlex Susanna
La por a la literatura
Ana Blandiana
El batec de les pedres
Antoni Vidal
Ferrando
Certesa
de la llum,
Laia Llobera

Llicència de Creative Commons
Aquesta anàlisi literària de “El futur. Poesia de la inexperiència”, de Jaume Munar” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

 

Author: Xavier Serrahima

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *