Cartes d’un polemista (1907-1973), Eugeni Xammar

Cartes d’un polemista (1907-1973), Eugeni Xammar. Quaderns Crema, 2019

Cartes d’un polemista (1907-1973), Eugeni Xammar

Escric perquè no sé / puc callar

Sovint ens planyem, amb (una) certa raó que som —per dir-ho en mots del Lluís Llach cantant, un país petit, massa petit per assolir depèn de quin cim. Per més obvi que sigui això, molt em temo que el que som, per damunt de tot, tant políticament com, encara més, culturalment —i, per tant, literària— és un país empetitit, molt empetitit.

Cartes d’un polemista (1907-1973), Eugeni Xammar. Quaderns Crema, 2019Un país amb una mirada (i una visió) tan curta que tan sols hi cap un/a poeta, un/a novel·lista, un/a dramaturg/a (i un/a sociòleg/a, un/a economista, un/a compositor/a…). En la majoria dels casos, que s’atipen, afablement (i mesella) de la mà què els dóna de menjar —mà que mai no deixen de llepar, de llepar i de llepar, amb canina fidelitat.

Dins aquest ambient, no és gens estrany que una figura cabdal com la d’Eugeni Xammar, de qui ara Quaderns Crema publica Cartes d’un polemista (1907-1973), no hagi assolit el reconeixement que, pels seus mèrits, li correspondria. Com bé assenyala Xavier Pla, encarregat de l’edició d’aquest volum que aplega les cartes conservades que escriví el periodista barceloní, Xammar mantingué, al llarg de tota la seva vida una “posició de franctirador” que “el va acabar situant […] en terra de ningú” (pàg. 51), atès que “la seva oratòria contundent i agressiva i el seu individualisme ferotge  el van anar deixant marginat entre les diverses famílies polítiques enfrontades” (Íd.).

És precisament aquesta situació transfonterera —en el més ampli sentit del terme: geogràficament, però també (i sobretot) reflexiva, ideològica— el que converteix en més atractives la majoria de les seves cartes; les que ens el fan més actual; més necessari que mai: on són, també avui, els intel·lectuals que naveguen entre aigües, que gosen dir el que pensen sense obeir les consignes dels partits?; els que no depenen de la mà (de les mans) que els alimenten?; i, els pocs que hi ha, els que, aïllats de tot i sense presència als mitjans públics de comunicació, segueixen dient el que pensen, qui se’ls escolta?

Qui podia, en els seus anys més prolífics i reeixits, escoltar-se la veu sempre pugnaç i incòmoda d’un dels tres, juntament amb Josep Pla i Gaziel, periodistes més lúcids, brillants i intel·ligents del segle XX català? D’aquell que, a diferència del seu amic empordanès, mai no acceptà renunciar als seus ideals o sotmetre’s a la ignomínia d’un estat franquista que convertí tant Catalunya com la llengua catalana en l’enemic a destruir. D’aquell qui no tan sols escrivia sempre el que pensava, que no es callava res, sinó que ho feia amb aquella seva congènita ironia, que convertia en sosa càustica tot el que tocava: “La pròxima guerra —comenta a Enric Jardí, l’any 1923— costarà almenys quatre milions de morts, però tots els principis de la llibertat, del dret i de la justícia quedaran salvats” (pàg. 99).

Com pot comptar amb gaire suport qui considera —i ho demostra en cada línia que redacta— que, si et creixen pèls a la llengua, cal tallar-se’ls a cop de destral? Qui retrata, amb una mordacitat que no admet moderació ni limitació, tot el que l’envolta, siguin realitats o persones. Qui converteix la sinceritat, la necessitat de dir el que pensa, en un principi intransgredible. “¿Creieu —demana a Carles Rahola, el 1930— […] que ens manquen novel·listes? Jo crec que ens en sobren i crec, demés, que estem condemnats a que ens en sobrin tota la vida” (pàg. 125).

Una mordacitat que, com qualsevol bon humorista digne d’aquest nom, s’aplica en primer lloc a ell mateix —“un article meu […] em donarà un gran crèdit perquè demostrarà que  sóc un home capaç de preveure el passat” (pàg. 219)— per apuntar-la, acte seguit, a qualsevol altre. Principalment, a tots aquells que, segons el seu parer, no han estat capaços de mantenir la dignitat nacional que exigia la repressió i l’opressió franquista: “En Sagarra ha tornat a Espanya[….]. […] a la comèdia del catalanisme, […] representava el paper de poeta nacional. El seu exili voluntari hauria hagut de durar, em sembla, tant com durés la persecució de la llengua catalana. No era veritat gairebé res a casa nostra, estimat Sugranyes. Ara ho estem veient” (pàg. 163).

Per més que gran part de les cartes de la dècada dels anys 50 acabin esdevenint un xic feixugues, pel fet que se centren quasi exclusivament, i amb (molt) més detall que no caldria, en la seva feina com a traductor, la lectura d’aquest recull epistolari xammarià és del tot recomanable.

En primer lloc, per recobrar, de primera mà, la imatge d’un temps i d’un país passat; en segon, perquè, en aquest món nostre on la continuada aplicació lisèrgica del que és políticament correcte ens està anestesiant, res és més convenient, per desvetllar-nos del nostre empegueïment dogmàtic que algú com ell, que només sap escriure amb el punyal entre dents: “Jo escric amb salfumant i, qui no li agradi, que ho deixi” (pàg. 500).

I, en tercer lloc, i potser més important, perquè, com conclou amb molt d’encert el seu epíleg Amadeu Cuito: “els que el llegeixin amb la mateixa llibertat d’esperit que ell professava, a més de treure’n profit, s’ho passaran molt bé” (pàg. 569).  

dissabte, 25 de maig del mmxix

Publicat a La Llança, el 6 de juny  del 2019

© Xavier Serrahima 2019

orcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima

Llicència de Creative Commons
Aquesta anàlisi literària de “Cartes d’un polemista (1907-1973), d’Eugeni Xammar” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Author: Xavier Serrahima

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *