Tots els contes 3, Caterina Albert

Tots els contes 3, Caterina Albert, Club Editor, 2019

Tots els contes (3), Caterina Albert

Pàgines vives

Abans de començar, dir que errant-me o no —em comentava, amb raó, l’Enric Gomà que Dolors Monserdà no sentí la necessitat de masculinitzar-se el nom— em nego seguir anomenant Víctor Català qui es deia, en realitat Caterina Albert.

Tots els contes 3, Caterina Albert, Club EditorL’esforç que està duent a terme Club Editor per publicar Tots els contes de la Caterina Albert, del qual aquest mes de març ha arribat a les llibreries el tercer volum, ens permet adonar-nos que aquells que, per mandra intel·lectual o per la comoditat d’anar repetint el que d’altres diuen, duen anys afirmant que l’escriptora escalenca fou , sobretot, l’autora d’un gran llibre, Solitud, s’erren de ple. Pocs, ben pocs són els autors o autores que han conreat els contes amb el seu mestratge.

Qui encara dubti de la seva grandesa i de la seva ànima artística, no ho pot tenir més fàcil. En primer lloc, llegint el pròleg (o Pòrtic) que va redactar per a Caires vius, on no pot deixar més clar que la literatura, com qualsevol art, només s’entesten en etiquetar-la —realisme, ruralisme— els que confonen forma amb fons, els que no saben veure més enllà de l’aparença (formal), els que no han après, encara, que només el que és més pregonament particular pot ésser universal: “L’esperit lligat per apriorismes i per convencions fictícies —és dir, no reclamades per necessitats de sa naturalesa—, si arriba a fer quelcom de bo, no farà mai tot lo bo que hauria pogut arribar a fer sens aquelles traves” (pàg. 10).

Una idea que rebla amb molta exactitud Najat El Hachmi al seu postfaci: “No seria cap bestiesa afirmar […] que un dels motors de l’escriptura de Caterina Albert és desmuntar aquest reflex ideal i idealitzant que s’havia fet a través de la literatura catalana del pagès, del món rural en general com a element fundacional d’una nació que busca en allò més ‘autèntic’ o primigeni de la seva realitat les característiques essencials per construir una identitat col·lectiva” (pàg. 503).

Si les esplèndides narracions dels tres reculls que aplega aquest volum (Caires vius, Ombrívoles i Drames rurals) els seguiran llegint, assaborint i gaudint els nostres néts i els néts dels nostres néts, però, també els néts dels néts de qualsevol lloc del món és perquè són universals; és perquè, per més que el seu escenari sigui rural, i fins i tot ruralista, per més que els seus personatges —si deixem de banda els pobres desgraciats que són enviats a defensar les colònies espanyoles a ultramar— el més lluny que hagin anat sigui al poble del costat, a tot estirar, a Figueres, el darrer dels confins imaginables, duen dins seu l’esperit de la humanitat, perquè carreguen damunt seu el pes feixuc, insofrible, de l’existència humana.

A diferència de les (unificadores) receptes literàries actuals, que aconsellen que els personatges viatgin als més llunyans, exòtics i espectaculars confins i visquin les més intrigants aventures, que permetin enlluernar els lectors i deixar-los sense alè, provant de seguir les seves incessants peripècies amb la llengua fora, els d’Albert no es mouen de casa, en tenen prou amb arribar-se fins a l’hort, a primera hora del matí, i tornar a la llar, quan es fa fosc, on els espera la dona; on la Dona  espera l’Home.

Tots dos, la Dona —que és la raó, el motor i el centre de la seva obra, sempre en primer lloc; no pas perquè l’escriptora ho sigui, sinó, simplement perquè, de la mateixa manera que la terra girava al voltant del sol quan alguns creien el contrari, la humanitat no ha deixat mai de girar a l’entorn de la dona— i l’Home, en majúscules: com a individus, com a personatges, però, per damunt de tot, com a símbols de la generalitat o universalitat.

Com succeeix amb els grans autors clàssics grecs, amb Shakesperare o amb Molière, el que converteix els seus personatges en universals i en eterns no és tan sols la seva destresa com a escriptora, el seu magistral domini de la llengua, sinó que són (i sempre seran, mentre l’ésser humà pobli la terra) vius, que respiren, pensen i pateixen com nosaltres; que són nosaltres, que tenen més vida (i més alta) que la majoria de la gent que ens creuem pel carrer —i, per descomptat, mil vegades més vida que els veiem, dia a dia, per televisió.

Els seus personatges no tan sols ens parlen de tu a tu, no tan sols ens són tan propers que ens fa la impressió que puguin sortir de les pàgines on ens els trobem, sinó que els sentim tan vius, tan autèntics que ens costa creure que no siguin (o hagin estat) persones de carn i ossos: “En mig segle que treballava per casa meva, ningú no l’havia vist canviar de gènit ni amb prou feina d’aspecte, el vell jornaler. Inconscientment, insensiblement, apagadament, tal com havia anat descabdellant-se des de les entranyes de la seva mare, tal com havia anat passant per la infantesa, per la joventut, per la virilitat, anava ara mustigant-se, enmig de les seves amigues i companyes, les fresques cols de l’hort, aquella altra estrafeta col humana” (pàg. 140).

Les esplèndides narracions d’Albert —tan esplèndides que qualsevol antologia del gènere que no compti, almenys, amb algun dels seus contes (acompanyats dels de Calders, Rodoreda, Pedrolo o Montcada) es converteix, immediatament, en un disbarat— ens capbussen, cada vegada, en una història, en una trama concreta, definida i definible, però el que fan, més enllà i per damunt d’això, és oferir-nos un retrat o un tast de la condició humana; els seus contes no ens parlen de la vida, són la vida mateixa.

dimarts 12 de març del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
ORCID iD iconorcid.org/0000-0003-3528-4499
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

Altres anàlisis literàries de novel·la

L’engolida dels engolits, Réjean Ducharme El crist de nou crucificat, Nikos Kazantzakis L'inspector fa tard, Manuel de Pedrolo
L'inspector fa tard, Manuel de Pedrolo
Doble o res, Manuel de Pedrolo La presonera I, Marcel Proust Autoretrat, Édouard Levé Suïcidi, Édouard Levé Gilead, Marilynne Robinson L'home que llegia Miquel Strogoff, Jaume Benavente
El crist de nou crucificat, Nikos Kazantzakis

Llicència de Creative Commons
Aquesta anàlisi literària de “Tots els contes (3), de Caterina Albert” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Author: Xavier Serrahima

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *