El crist de nou crucificat, Nikos Kazantzakis

El crist de nou crucificat, Nikos Kazantzakis

El crist de nou crucificat, Nikos Kazantzakis

Ajuda’t i Déu t’ajudarà

Que els autors i els artistes creen des del cor i impulsats pels seus esperits és —o, més aviat, hauria d’ésser— una evidència: les seves obres no tan sols fugen (i defugen) les normes, les receptes i les modes sinó que sorgeixen directament del doll del seu interior; la seva obra és l’expressió exterior del que els bull a dins, del que són, del que senten i de com veuen, entenen i, sobretot, viuen, el món. Acostar-se a les seves obres (llegir-les, en el cas de la literatura) suposa capbussar-se en la seva ànima, esguardar el seu oceà interior.

El crist de nou crucificat, Nikos Kazantzakis, Club Editor, octubre, 2018Si això és així —o, hi insisteixo, hauria d’ésser, per anar bé— en general, si el que decidim és acostar-nos a Nikos Kazantzakis i llegir-lo, el capbussament és més radical (en el sentit etimològic, per descomptat: que prové de l’arrel) i literal: no tan sols contemplarem el seu oceà interior sinó que hi navegarem o hi nedarem, ens fondrem i ens con-fondrem amb ell. Si Gustave Flaubert és va convertir en Madame Bobary per escriure el seu llibre essencial, nosaltres, llegint l’autor cretenc, ens convertirem en Kazantzakis: no llegirem, viurem el que llegim; ho viurem com si fóssim nosaltres, i no pas els personatges, els que protagonitzem el llibre.

Ho destaco —i ho adverteixo— d’entrada perquè si comencem El crist de nou crucificat (Ο Χριστός ξανασταυρώνεται), Club Editor, octubre del 2018, en versió catalana de Joan Sales acuradament revisada per Pau Sabaté (Cristo de nuevo crucificado, Editorial Acantilado, octubre de 2018, en versió castellana de Selma Ancira) i no som capaços d’aquest grau d’identificació, malauradament ens quedarem no només a mig camí, no només no el gaudirem i l’assaborirem com mereix, sinó que tot just passarem el llindar, potser creurem que l’hem llegit però no ho haurem fet —no ho haurem fet de veritat.

Principalment perquè l’escriptor no —o, més exactament, no només— ens narra una història sinó que, a través d’una història, ens interpel·la, s’adreça a nosaltres, a tots i a cadascun de nosaltres, a aquest nosaltres que, per ésser-ho, cal que sigui una suma d’individualitats; se’ns adreça i, més que no pas escriure, ens llença un crit d’atenció, ens diu que viure és, per damunt de tot, no sotmetre’s, és reaccionar, és actuar.

I, encara més, viure cristianament, religiosament (també en el sentit etimològic de la paraula: re-lligar persona i ànima) o espiritualment; viure d’una manera plenament, conscientment humana— actuar no pas per actuar, sinó per contribuir, en la mesura de les nostres forces a restablir l’equilibri perdut, l’equilibri entre els rics i els pobres, entre els desemparats i els poderosos, que es va rompre ja fa tant de temps; de l’únic equilibri que permet garantir la justícia —i, per tant, la pau i la seguretat.

En una obra que crec que li deu molt i molt a Dostoievski, i, sobretot, a Els Germans Karamàzov —com per a l’autor rus, per al grec els diàlegs, les converses, són imprescindibles; són la manera més escaient (directa i pura) de donar-nos accés als seus pensaments i reflexions—, Kazantzakis, ens fa veure que el cristianisme —i, com ell, qualsevol sistema eclesiàstic establert— és molt més que una confessió, que ni la base ni l’arrel del cristianisme (i de la resta de religions) no és, ni mai no haurien hagut d’ésser, els dogmes o les cerimònies que han anat establint els seus (teòrics) seguidors i impulsors, sinó els seus principis inspiradors: l’amor, la compassió, la reconeixença i la cura de l’altre, el proïsme, en definitiva.

O el que és el mateix, que el cristianisme no és, ni mai no pot ésser, un dir sinó un fer, que no es tracta de seguir, de defensar o de creure en unes idees o principis sinó, essencialment, de demostrar-los, de dur-los a la pràctica: «Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan» (Mt. 23, 3); que els que de veritat comparteixen els plantejaments de Jesús —i on diem Jesús, hi podríem dir Buda o Mahoma— han (haurien) de distingir-se dels que no els comparteixin, han de fer-ho avinent (i evident) amb el seus actes: “¿Qui entre vosaltres és veritablement cristià? […] ¿qui és cristià d’obres?” (pàg. 333).

Un actuar, un fer que, com explica en unes paraules, que extrec del començament del seu darrer llibre, Carta al Greco, però que bé podrien servir d’introducció a aquest novel·la, és una responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres: «Tot home digne de ser anomenat fill de l’home carrega la seva creu damunt les seves espatlles i puja al seu Gòlgota. Molts, la majoria […] no arriben al cim […]—vull dir al cim del seu deure: ser crucificats, ressuscitar, salvar les seves ànimes. Defalleixen, la creu els fa por, no saben que la crucifixió és l’únic camí de la resurrecció, no hi ha cap altre. Hi va haver quatre graus decisius en la meva ascensió, i cadascun d’ells duu un nom sagrat: Crist, Buda, Lenin, Ulisses.»Nikos Kazantzakis

Un deure, ineludible, on idea i acte es fusionen, que, tal i com assenyala el final del paràgraf anterior, acosta molt la visió cristiana del món i la comunista; una visió d’un cristianisme inconformista, rebel, combatiu. Al llarg de l’obra, les referències en aquest sentit  són constants: “Jesús […] és també un guerrer, un guerrer decidit, que avança i el segueixen tots els desheretats de la terra” (pàg. 465); “Ja que els llops ens envolten, els xais ens tornarem lleons” (pàg. 466); “Ajuda’t i Déu t’ajudarà; si no et mous, Déu tampoc” (pàg. 479); “és pecat, creu-me, refiar-se massa de Déu; bo és encomanar-s’hi, ¿qui diu que no?, i demanar-li ajuda; però Déu té tanta feina! Cal que ens moguem una mica, també” (pàg. 482); “la virtut també té punys. El crist no és solament un xai; és també un lleó ” (pàg. 508); “calia apel·lar a la força, i és el que he fet” (pàg. 547).

Si no entenem o tenim ben en compte que escriu per fer-nos reaccionar, per desvetllar-nos —per desvetllar-nos del que Immanuel Kant anomenava somni dogmàtic, però que ell probablement anomenaria malson dogmàtic—, per reivindicar que recobrem la nostra humanitat primigènia, natural, que ens crida, i ben fort —«La meva ànima, tota ella, és un crit, i la meva obra, tota ella, és la interpretació d’aquest crit», declara a la ja esmentada introducció de Carta al Greco—, per recordar-nos que no oposar-se a la injustícia (això que ara, per dulcificar-ho, alguns denominen equidistància) és permetre-la, si no col·laborar-hi.

I, amb aquesta novel·la monumental, que, com els grans drames i tragèdies gregues antigues, a les quals deu tant —llegir els seus llibres és, en certa manera, veure’ls representats dins nostre— no podem sentir més actual, que és i sempre serà contemporània, perquè el poble de Likóvrissi és qualsevol poble del món i el temps en que transcorre (entre els anys 1917 i el 1923, segons ens informa Pau Sabaté) és qualsevol temps, ens sacseja la consciència, ens obre els ulls i ens recrimina la nostra passivitat, la nostra, almenys, connivència amb la injustícia.

Una injustícia flagrant, que llavors com ara tenia com a damnificats els immigrants forçats (els que es veien, com ara, obligats a deixar les seves terres, les seves famílies i, per tant, les seves vides enrere, que havien de sofrir la doble desgràcia de l’exili, de la diàspora, i del rebuig frontal dels que tenien millor sort que ells) però que podia tenir com a protagonistes qualsevol altres víctimes de la brutalitat humana, de la combinació explosiva que provoca la conjunció de l’avarícia, l’egoisme, el fanatisme i la intolerància. O el que és el mateix, la horrible, errònia i devastadora idea que el nosaltres només té sentit davant —i, normalment, contraels altres.

Perquè, per a Kazantzakis, aquest pensador que actua, aquest home d’acció que pensa (abans d’actuar), viure en el millor dels mons possibles —i, a la inversa: seguir (mal)vivint en un dels pitjors imaginables— depèn únicament i exclusivament de nosaltres, dels nostres actes, del que fem o deixem de fer; més exactament, del que deixem fer deixant fer als altres.

dilluns, 5 de novembre del mmxviii

© Xavier Serrahima 2018
www.racodelaparaula.Cat
www.XavierSerrahima.Cat
@XavierSerrahima

 

(Propuesta de) Traducción al castellano:

Cristo de nuevo crucificado, NikosKazantzakis

Ayúdate y Dios te ayudará

 

Que los autores y los artistas crean desde el corazón y impulsados por sus espíritus es —o, más bien, tendría que ser— una evidencia: sus obras no sólo huyen (y rehúyen) las normes, las recetas y las modas sino que surgen directamente de la corriente de su interior; su obra es la expresión exterior de lo que les hierve dentro, de lo que son, de lo que sienten y de como ven, entienden y, sobretodo, viven, el mundo. Acercarse a sus obras (leerlas, tratándose de literatura) supone sumergirse en su alma, contemplar su océano interior.

Cristo de nuevo_crucificado, Nikos Kazantzakis, Acantilado, octubre, 2018Si esto es así —o, insisto, para ir bien, tendría que ser— en general, si a quien decidimos es acercarnos a Nikos Kazantzakis y leerlo, la inmersión es más radical (en el sentido etimológico, por supuesto: que proviene de la raíz) y literal: no solo contemplaremos su océano interior sino que navegaremos o nadaremos por él, nos fundiremos y nos con-fundiremos con él. Si Gustave Flaubert se convirtió en Madame Bobary para escribir su libro esencial, nosotros, leyendo el autor cretense, nos convertiremos en Kazantzakis: no leeremos, viviremos lo que leemos; lo viviremos como si fuésemos nosotros, y no los personajes, los que protagonizamos el libro.

Lo destaco —y lo advierto— de entrada porque si empezamos Cristo de nuevo crucificado (Ο Χριστός ξανασταυρώνεται), Editorial Acantilado, octubre de 2018, versión castellana de Selma Ancira (El crist de nou crucificat, El Club Editor, en versión catalana de Joan Sales cuidadosamente revisada por Pau Sabaté), y no somos capaces de este grado de identificación, desgraciadamente nos quedaremos no solo a medio camino, no lo disfrutaremos y lo saborearemos tal como merece, sino que apenas pasaremos el umbral, a lo mejor creeremos que lo hemos leído pero no lo habremos hecho —no lo habremos hecho de verdad.

Principalmente porque el escritor no —o, más exactamente, no únicamente— nos narra una historia sino que, a través de una historia, nos interpela, se dirige a nosotros, a todos y a cada uno de nosotros, a este nosotros que, para serlo, hace falta que sea una suma de individualidades; se dirige a nosotros y, más que no escribir, nos lanza un grito de atención, nos dice que vivir es, por encima de todo, no someterse, es reaccionar, es actuar.

Y, todavía más, vivir cristianamente, religiosamente (también en el sentido etimológico de la palabra: re-ligar persona y alma) o espiritualmente; vivir de una manera plenamente, conscientemente humana— actuar no por actuar, sino para contribuir, en la medida de nuestras fuerzas a restablecer el equilibrio perdido, el equilibrio entre los ricos y los pobres, entre los desamparados y los poderosos, que se rompió hace ya tanto tiempo; del único equilibrio que permite garantizar la justicia —y, por lo tanto, la paz y la seguridad.

En una obra que creo que le debe mucho a Dostoievski, y, sobre todo, a Los Hermanos Karamazov —como para el autor ruso, para el griego los diálogos, las conversaciones, son imprescindibles; son la manera más adecuada (directa y pura) de darnos acceso a sus pensamientos y reflexiones—, Kazantzakis, nos hace ver que el cristianismo —y, como él, cualquier sistema eclesiástico establecido— es mucho más que una confesión, que su base y su raíz no es, ni nunca deberían haber sido los dogmas o las ceremonias que han ido estableciendo sus (teóricos) seguidores y impulsores, sino sus principios inspiradores, el amor, la compasión, el reconocimiento y el cuidado del otro, el prójimo, en definitiva.

O lo que es lo mismo, que el cristianismo no es, ni nunca puede ser, un decir sino un hacer, que no se trata de seguir, de defender o de creer en unas ideas o principios sino, esencialmente, de demostrarlos, de llevarlos a la práctica: «Obedecedlos y haced todo lo que os digan. Pero no sigáis su ejemplo, porque dicen una cosa y hacen otra» (Mt. 23, 3); que los que de verdad comparten los planteamientos de Jesús —y donde decimos Jesús, podríamos decir Buda o Mahoma— tienen (tendrían) que distinguirse de los que no los comparten, han de hacerlo evidente con sus actos: “¿Cuántos de vosotros […] sois cristianos?” (pág. 322).

Un actuar, un hacer que, como explica en unas palabras, que extraigo del inicio de su último libro, Carta al Greco, pero que bien podrían servir de introducción a esta novela, es una responsabilidad de todos y cada uno de nosotros: «Todo hombre digno de ser nombrado hijo del hombre carga su cruz sobre sus hombros y asciende su Gólgota. Muchos, la mayoría […] no llegan a la cima[…]—quiero decir a la cima de su deber: ser crucificados, resucitar, salvar sus almas. Desfallecen, la cruz les da miedo, no saben que la crucifixión es la única vía de la resurrección, que no existe ninguna otra. Se produjeron cuatro grados decisivos en mi ascensión, y cada uno de ellos lleva un nombre sagrado: Cristo, Buda, Lenin, Ulises.»

Un deber, ineludible, donde idea y acto se fusionan, que, tal y como señala el final del párrafo anterior, acerca mucho la visión cristiana del mundo y la comunista; una visión de un cristianismo inconformista, rebelde, combativo. En este sentido, a lo largo de la obra las referencias son constantes: “Cristo […] también es feroz, va delante y lo siguen todos los desamparados del mundo” (pág. 444); “«¡Está bien ser cordero, pero cuando alrededor no hay más que lobos, es mejor ser un león!»” (pág. 445); “¡A Dios rogando y con el mazo dando!” (pág. 458); “No esperemos que todo venga de Dios. Es bueno, no lo niego, pero Él también tiene un montón de preocupaciones, ¡no le da tiempo de todo! ¡Pongamos, pues, de nuestra parte!” (pág. 461); “la virtud tiene manos. Cristo no solamente es un cordero, es también un león.” (pág. 486); “yo quise obtenerlo mediante la violencia e hice lo que hice” (pág. 520).

Si no entendemos o no tenemos muy en cuenta que escribe para hacernos reaccionar, para despertarnos —para despertarnos de lo que Immanuel Kant denominaba sueño dogmático, pero que él probablemente denominaría pesadilla dogmática—, para reivindicar que recobremos nuestra humanidad primigenia, natural, que nos grita, y muy fuerte —«Mi alma, toda ella, es un grito, y mi obra, toda ella, es la interpretación de este grito », declara a la ya citada introducción de Carta al Greco—, para recordarnos que no oponerse a la injusticia (esto que ahora, para dulcificarlo, algunos denominen equidistancia) es permitirla, si no colaborar con ella.

Y, con esta novela monumental, que, como los grandes dramas y tragedias griegas antiguas, a las que les debe tanto —leer sus libros es, en cierto modo, verlos representados en nuestro interior— no podemos sentir más actual, que es y siempre será contemporánea, porque el pueblo de Likóvrissi es cualquier pueble del mundo y el tiempo en que transcurre (entre los años 1917 y 1923, según nos informa Pau Sabaté en la edición catalana) es cualquier tiempo, nos sacude la consciencia, nos abre los ojos y nos recrimina nuestra pasividad, nuestra, al menos, connivencia con la injusticia.

Una injusticia flagrante, que entonces como ahora tenía como damnificados los inmigrantes a la fuerza (los que se veían, como ahora, obligados a dejar sus tierras, sus familias y, por lo tanto, sus vidas atrás, los que tenían que sufrir la doble desgracia del exilio, de la diáspora, y del rechazo frontal de los que tenían mejor suerte que ellos) pero que podía tener como protagonistas cualquiera otras víctimas de la brutalidad humana, de la combinación explosiva que provoca la conjunción de la avaricia, el egoísmo, el fanatismo y la intolerancia. O, lo que es lo mismo, la idea que el nosotros solo tiene sentido ante —y, normalmente, contralos otros.

Porque, para Kazantzakis, este pensador que actúa, este hombre de acción que piensa (antes de actuar), vivir en el mejor de los mundos posibles —y, a la inversa: seguir (mal)viviendo en uno de los peores imaginables— depende únicamente y exclusivamente de nosotros, de nuestros actos, de lo que hagamos o dejemos de hacer; más exactamente, de lo que dejemos hacer dejando hacer a los otros.

 

Llicència de Creative Commons
Aquesta anàlisi literària de “El crist de nou crucificat”, de Nikos Kazantzakis” de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 4.0 Internacional de Creative Commons

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *