La pregària de Txernòbil Crònica del futur, Svetlana Aleksiévitx

Intrahistòria simfònica

Des de fa temps, sabem que, com succeeix amb gran part dels guardons, la concessió del Premi Nobel de literatura no depèn únicament de factors artístics, sinó que els polítics i socials hi tenen molt a veure. Si no fos així, algun dels grans autors de les nostres lletres —entre d’altres, i inexcusablement, Mercè Rodoreda (i, entre els actuals, Jaume Cabré)— ja comptarien amb un Nobel.

La pregària de Txernòbil Crònica del futur, Svetlana Aleksiévitx Per fortuna, el jurat del 2015 l’encerta de ple en distingir Svetlana Aleksiévitx, una escriptora que la majoria desconeixíem immerescudament. Ho posa de manifest, just ara que es compleixen trenta anys d’un dels majors desastres de la història europea, La pregària de Txernòbil. Crònica del futur, (Raig Verd, març 2016), una obra, traduïda esplèndidament per Marta Rebón, que cedeix la veu als —i, sobretot, a les— protagonistes que veieren dinamitades les seves vides pels efectes de l’explosió del reactor número 2 de la central i, encara més, de la irresponsable reacció de les autoritats soviètiques.

Unes veus, massa temps silenciades, a les quals la traça de la periodista els ajuda a obrir els seus cors, tan necessitats d’una catarsi alliberadora, a fi que coneguem, en primera persona i de primera mà, sense mitjancers ni interpretacions, l’esgarrifosa magnitud de la catàstrofe.

Una catàstrofe, que com molt bé expressa l’escriptora en l’entrevista que (se suposa que) es fa a ella mateixa, ha passat a la història, però no és només història, sinó que és present, dolorosament present, per als que hi viuen —“Per a ells, Txernòbil no és una metàfora ni un símbol, sinó casa seva” (pàg. 50)— i no tan sols ho seguirà essent en el futur, sinó que el condiciona: “Txernòbil és sobretot una catàstrofe del temps. Els radionuclis escampats per la nostra terra viuran cinquanta, cent, dos-cents mil anys… I més… Des del punt de vista de la vida humana, són eterns” (pàg. 49).

I per arribar al fons del fons d’aquesta hecatombe que és, alhora, una bomba de rellotgeria que no és possible desactivar ni saber quan pot esclatar de nou, l’autora nascuda a Stanisławów té molt present tant el mestratge de l’incomparable Dostoievski com d’alguns dels seus deixebles més avançats, com ara Vassili Grossman: si el que volem és conèixer la veritat —aquesta veritat en minúscules que no pot ésser més que la síntesi de les veritats individuals—, ja sigui mitjançant una novel·la o mitjançant un assaig o una investigació periodística, cal que ens submergim pregonament en l’ànima de les persones; i, si és possible, en la dels humiliats i ofesos; en els que han patit i suportat, en carn pròpia i damunt de les seves febles i sempre massa carregades espatlles, el pes i el dolor de la història.

Amb major raó en una terra com la russa, on la fe, la voluntat de creure —“El rus sempre vol creure en alguna cosa” (pàg. 304)— és absolutament essencial, i és per això que aquell esdeveniment ha comportat no tan sols una nafra oberta, impossible de tancar —“En el futur ens espera el repte de comprendre Txernòbil. Txernòbil com a filosofia” (pàg. 382)—, sinó que ha suposat un evident abans i un després: “Hi havia una cultura abans de Txernòbil, però no hi ha una cultura després de Txernòbil. […] Ens falten idees noves, pensaments nous i objectius nous” (pàg. 322).

I és que per als russos —per a l’homo sovièticus aleksievitxià— l’explosió del reactor no fou sinó el darrer terratrèmol que confirmava l’eradicació de totes les seves creences i fonaments: “Txernòbil és una catàstrofe de la mentalitat russa. […] no és el reactor el que va explotar, sinó tot el sistema de valors anteriors” (pàg. 300); “Allí hi ha enterrades no només les seves cases, sinó tota una època. L’època de la fe! De la fe en la ciència i en la justícia social” (pàg. 382).

I per brindar-nos una imatge fidel de la fi efectiva (i definitiva d’una civilització) —“Tot ha desaparegut; aquesta vida ha desaparegut” (pàg. 306); “Hem perdut tot un món” (pàg. 238)—, el que fa Aleksiévitx no és narrar o teoritzar, sinó aplicar la teoria de la intrahistòria unamuniana —«la vida silenciosa de los millones de hombres sin historia que a todas horas del día y en todos los países del globo […] echa las bases sobre las que se alzan islotes de la historia»— i transformar-la en literatura, en un relat coral, polifònic que, a mesura que van sonant les diverses veus, acaba per conformar una simfonia, on cada moviment particular, constituït per frases musicals que es repeteixen en multitud de tonalitats, tot complementant-se i reforçant-se les unes a les altres.

Veus que sorgeixen del record, però que —insofribles com són—, alhora, pretenen defugir-lo. O, potser per dir-ho amb major precisió, deslliurar-lo. En una conversa que té molt de purga, d’alliberament dels dimonis interiors, d’aquella culpa —culpa no culpable, que és la pitjor de totes— que, reconeguda o no, et va destruint per dins. Perquè la gran, inevitable pregunta que es fan els que van perdre els seus familiars, per no haver marxat de la zona contaminada a temps o per haver-hi estat enviats sense protecció ni informació, és: «No podia haver-ho evitat, jo?».

Una pregunta que converteix la seva supervivència (car aquesta gent ja no viu, mai més; es limita a sobreviure com pot) en un infern quasi idèntic a aquell en que es convertí Txernòbil després de l’explosió. Perquè —com saben molt bé els que van patir els dos grans holocausts del segle XX, els exterminis de Hitler i de Stalin— ningú no pot visitar l’infern, directa o indirectament, i tornar-ne indemne: “Una vegada més, ens dediquem a sobreviure, tota l’energia se’ns en va en aquest procés” (pàg. 304).

I precisament per això, perquè “No es pot sofrir tant sense sentit” (pàg. 310), les veus entrevistades no saben si és preferible parlar o callar —“vaig conèixer i esbrinar coses de les quals no vull parlar” (pàg. 184)—, si els convé més oblidar o recordar: “En […] ocasions em resulta tan insuportable que no en vull saber res, d’això. Odio recordar-ho! Ho odio!” (pàg. 307).

Una sensació, la de sofriment extrem —“L’única cosa que no ha canviat és el patiment humà… És el nostre únic capital. Un tresor que no té preu” (pàg. 257)—, que no podran deixar de compartir tots aquells que llegeixin el llibre.

Una sensació tan dolorosa i inassumible —perquè, cal dir-ho ben alt i clar: si llegeixes aquest llibre tan intens i autèntic difícilment podràs tornar a ésser la mateixa persona que eres abans de fer-ho— que només podrem compensar, i només en part, si compartim (més aviat, si volem compartir) l’esperança, més emocional o psicològica que no pas cartesiana, d’un dels entrevistats: “No només nosaltres, sinó tota la humanitat es va fer més sàvia després de Txernòbil… Va créixer. Va adquirir una altra edat” (pàg. 214).

divendres, 29 d’abril del mmxvi

Publicat a Naciódigital, el 6 de maig del 2016

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *