Pel país de l'Ussuri, Vladímir Arséniev

La relació entre literatura i cinema ha estat sovint objecte dels estudis i comentaris més diversos. En algunes ocasions, fins i tot d’agres —i estèrils— controvèrsies entre els que defensen la prevalença d’una de les dues arts sobre l’altra. Sobretot per part d’aquells que no dubten en afirmar, de manera categòrica, que, quan una obra literària es duta al cinema, l’original sempre és superior que no pas la seva adaptació fílmica.

Com gairebé tot en aquesta vida, les generalitzacions taxatives són ben poc recomanables i altament perilloses. Fins i tot si ens mostréssim més flexibles —tot substituint l’adverbi sempre per un més modest (i ajustat) normalment— ens caldria mostrar-nos prudents i analitzar cada adaptació cinematogràfica individualment. De seguir aquest criteri, el més plausible fóra que haguéssim de reconèixer que, almenys en alguns casos, la pel·lícula és —o, per ésser més exactes, ens sembla— superior que no pas l’obra en que es basa.

En qualsevol cas, el que creiem que resulta difícil de negar és que el cinema ha servit en ocasions per tornar a l’actualitat obres literàries de vàlua que es consumien al tedi de l’obscur calaix de l’oblit. És el que succeí amb Pel país de l’Ussuri (?? ???????????? ????), de Vladímir Arséniev, Símbol Editors, 2007. Una obra memorable del 1930 que, junt amb la seva magistral continuació, Dersú Uzalà, fou redescoberta al tercer quart del segle passat mercès a la indeleble fascinació de la pel·lícula d’Akira Kurosawa.

De no ésser per aquesta producció del gran mestre japonès —que obtingué el (paternalista, segregador i segregacionista) Oscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa el 1975— segurament les dues més cèlebres narracions d’Arséniev serien ben poc conegudes fora del seu país. I nosaltres ens hauríem vist privats de la possibilitat de llegir-la en la traducció de Miquel Cabal, que ens serveix —de nou— una editorial petita. Una editorial reduïda però, com d’altres de mida similar, gran per la seva innegable consciència cultural i literària.

La contraportada —exemplar, car no cau en la tan habitual temptació de robar-nos el plaer de descobrir els tresors de llibre tot resumint l’argument— afirma que ambdues obres són “un cant a l’amistat, al respecte, a la natura, a la vida”. Essent això cert, entenem que Pel país de l’Ussuri és, sobretot, una narració d’amor. Més encara, en alguns instants, quan la prosa d’Arséniev pren volada i es tenyeix de lirisme, se situa ben a frec d’un poema d’amor —d’un bellíssim i entranyable poema d’amor.

Això sí, d’una narració d’amor que res té a veure amb les —mal anomenades— novel·les romàntiques, fetes amb motlle i recepta, ensucrades i apegaloses, que converteixen l’amor més en una justificació que no pas en un sentiment. Que en perverteixen i aigualeixen el mateix concepte. Que converteixen la literatura (teòrica) romàntica en una fàbrica de sentimentalisme.

Ben lluny d’aquesta idea adotzenada i empobridora, Pel país de l’Ussuri és un cant a l’amor, sí, però a l’amor no tant físic o corporal com espiritual. I no pas a l’amor entès estrictament, sinó de manera àmplia: l’amor a la natura, a la vida i a la humanitat. A la claredat, netedat, sinceritat i serenitat de la natura. D’aquesta natura severa, sòbria i acollidora alhora, que ens va fer el que som i que, de tard en tard, a crits ens reclama. A la vida, a aquesta vida veritable, nua, primigènia, essencial, crua, simple i complicada ensems, que obté el seu sentit d’ella mateixa. A la humanitat, a aquesta humanitat tan abandonada, on sovint els més desfavorits viuen —o malviuen— de genolls quan haurien de viure dempeus.

Un cant meravellós de l’home per l’home i per la natura. Això sí, un cant que creiem que, des del punt de vista literari presenta un cert handicap: enmig del magma de les 431 pàgines de la narració, aquesta formidable i delicada força poètica només apareix de manera esporàdica; en instants especials d’emotivitat, que amaren d’inspiració la ploma d’Arséniev. En la majoria de les pàgines, l’esperit científic, analític i cartogràfic del narrador —no oblidem que era capità de l’exèrcit rus— s’imposa. I, en ocasions, esdevé innecessàriament feixuc.

La incessant enumeració geogràfica i biològica que ens ofereix constitueix, sens dubte, una rica i abellidora aportació per als amants d’aquestes disciplines —amb una atenció especial per als amants de la botànica i l’ornitologia— però, pel que a l’estricte valor narratiu de l’obra es refereix, esdevé més un desavantatge que no pas un avantatge.

Tot amb tot, aquesta mancança no suposa un impediment excessiu, car no tan sols es veu en part compensada per la força, el vigor i la exquisidesa de les miniatures de prosa poètica d’Arséniev, sinó que la màgica presència de Dersú Uzalà —principal protagonista de la següent narració que recull el llibre— ens la fa oblidar cada vegada que il·lumina l’obra amb la resplendor enlluernadora de la seva captivadora personalitat.

Res millor, potser, que enllestir oferint un petit tast de la prosa d’Arséniev:

«Després de migdia el vent finalment s’encalmà. No hi havia ni un núvol al cel, els brillants raigs de sol es reflectien a la neu i el dia semblava més clar. Les coníferes ja duien el vestit d’hivern, amb les branques vinclades cap a terra pel pes de la neu. Tot estava calm, silenciós. Semblava que la natura es trobés en aquell estat de somnolència que, com una reacció, sempre apareix després de l’agitació viscuda.»

Pel país de l’Ussuri, Vladímir Arsèniev, pàg. 391

divendres, 14 de gener del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Comparteix


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *