Curs de filosofia en sis hores i quart, Witold Gombrowicz

Filosofia necessària

No crec que hi hagi gaires dubtes que un dels elements que enriqueix l’ecosistema literari català —i, segurament, l’únic que en pot garantir la pervivència— és la seva diversitat: com més ampli sigui el ventall del que es publica, millor que millor; com més vents bufin i més airejats tinguem els nostres hàbits i els nostres pensaments, major serà la nostra visió.

Curs de filosofia en sis hores i quart, Witold GombrowiczCurs de filosofia en sis hores i quart (Cours de philosophie en six heures et quart), de Witold Gombrowicz, publicat per Àtic dels Llibres el mes de març de l’any passat, en traducció de Clàudia Casanova, és un d’aquells llibres diferents, inclassificables, que tenen un poc de tot —literatura, filosofia, apunts de classe, reflexions…— però que no accepten una sola definició, i encara menys, precisa o unívoca, que s’agraeixen d’allò més.

Una obra que, per la seva singularitat, obre horitzons. Sobretot, perquè la seva originalitat no ha estat buscada, sinó que fou objecte de l’atzar —per dir-ho, doncs, en el que podrien ésser les seves paraules perquè no fou producte de la causalitat sinó de la casualitat—, ja que l’autor polonès donà aquest curs a casa seva, poc abans de morir, i entre amics, sense plantejar-se la possibilitat que fos destinada a l’edició. I això, com bé indica la traductora (i editora) a la seva “Nota”, “és el que dota [al text] de la seva frescor i la seva accessibilitat” (pàg. 11).Witold Gombrowicz

Per més que ho indiqui el títol, més que un curs que vulgui explicar-nos que és la filosofia, el que fa Gombrowicz és situar-la al lloc nuclear que li correspon; afirma que no és pas una disciplina secundària o accessòria, i encara menys un luxe prescindible, com semblen —o, més aviat, volen— creure els illetrats responsables espanyols d’educació, sinó un component essencial de l’evolució humana: “No es tracta de preguntar si cal filosofar o no. Filosofem perquè és obligatori. És fatal. La nostra consciència es planteja qüestions i hem d’intentar resoldre-les. […] La filosofia és necessària per tenir una visió global de la cultura” (pàg. 23); “La filosofia és un acte d’existència” (pàg. 135).

Una necessitat humana inevitable —l’ésser és humà si pensa, si és capaç d’interrogar-se sobre ell mateix i sobre el que l’envolta— que, com molt bé diagnosticà Hegel,  avança per al·luvió o acumulació, i que s’adapta a cada època. I a la de l’autor de Ferdydurke, li correspongué l’existencialisme, aquest moviment hereu de la moret de déu de Nietzsche, però, per damunt de tot, fill directe de l’absurditat de les dues guerres mundials i de l’amenaça d’anihilació total de la bomba atòmica: “d’aquesta responsabilitat absoluta de l’home davant de si mateix en neix l’angoixa característica de l’existencialisme, tant per a Heidegger com per a Kierkegaard i Satre. Aquesta angoixa és l’angoixa del no-res” (pàg. 93).

Perquè, cal dir-ho en veu ben alta i clara, la lectura d’aquest llibre breu no només té un efecte beneficiós per ell mateix —per la cosa mateixa— sinó un altre d’indirecte igualment valuós: convidar-nos (en realitat, més aviat incitar-nos) a llegir les obres dels grans filòsofs que comenta. Com resistir-nos a la seva invitació / inducció si en parla amb tanta passió i convenciment?

 diumenge, 31 de gener del mmxvi

© Xavier Serrahima 2016
www.racodelaparaula.cat
@XavierSerrahima

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *