Mare nit, Kurt Vonnegut

Es fa difícil, quan t’ho demanen, com si tu fossis el posseïdor d’alguna mena de pedra filosofal, respondre que és la literatura —o, més exactament, que la separa de l’escriptura convencional. Potser una de les aproximacions més vàlida és dir que és una manera de veure i de viure el món transformada —i transcendida— en una conseqüent forma d’escriure i de descriure’l. Per això, cada escriptor és —i ha d’ésser— diferent dels altres: perquè veu i viu (i, per tant, escriu i descriu) el món d’una manera pròpia i intransferible. Quan ho és de debò, s’entén, quan xopa la ploma ben endins seu i mostra la seva veu única, no pas impostada o imitada.

Mare nit, Kurt Vonnegut, Editorial Males Herbes, 2014Tanmateix, en comptes de cercar una definició del que és o pot ésser la literatura, probablement sigui millor constatar-ho directament, per exemple llegint Kurt Vonnegut: la seva obra, inasible, inclassificable, pot agradar més o menys, pot provocar major o menor empatia —en gran part, depenent de la capacitat de cada lector d’alliberar-se de prejudicis i de la maledicció dels cànons o estereotips literaris—, però evidencia, en cada nova obra seva, que és un autor (un creador, millor) en majúscules. I, si es prefereix, de veritat: d’aquells que es deixen estrips de l’ànima en cada pàgina, en cada línia que escriuen; d’aquells que escriu el que viu i viu el que escriu.

Tal i com ens adverteix ell mateix en la introducció, Mare nit (Mother Nigth), Editorial Males Herbes, amb traducció de Martí Sales, és un llibre que parteix del principi que “som el que fem veure que som” (pàg. 11). O, més aviat, del que, mitjançant els nostres actes, hem convençuts als altres que som: “De tot el món, només tres persones sabien qui era jo…” (pàg. 176). I, per tant, que aprofundeix en els sempre evanescents conceptes —omnipresents al llarg de la novel·la— de la veritat i la mentida: “És un d’aquests moments que algú diu la veritat, un d’aquests moments insòlits. La gent no diu la veritat, normalment” (pàg. 113).

Un concepte encara més fràgil i inestable per algú que, com el protagonista, jugava dos rols completament oposats en una època tan poc propícia a les dualitats o a les indecisions com fou Segona Guerra Mundial, fent propaganda per l’Eix i, al mateix temps, d’espia per als aliats: “La part de mi que volia dir la veritat la van convertir en un mentider professional” (pàg. 189).

Però aquesta obra crua, dura, agra, amarga, que ens duu de la mà pel costat més salvatge de l’existència —pel wild side de Lou Reed—, a les antípodes de la consolació o del simple entreteniment, difícil de pair —com la vida mateixa—, però, per això mateix, enormement atractiva, rica i efectiva, duradora, tracta, també, i d’ací la seva complexitat —que és la seva grandesa— molt temes més. Però és, per damunt de tot, una interrogació sobre el bé i el mal; més exactament, sobre la consciència —i, no menys important,  la inconsciència— del bé i del mal. Sobre el Hannah Arendt, a Eichmann a Jerusalem, definí com la banalitat del mal. I, sobretot, sobre la manera, si és que existeix, d’identificar-la.

Podem saber, de veritat, què és el mal —la mare nit fàustica— i on es troba? Probablement no, però Vonnegut, amb la seva destresa, autenticitat i coratge habitual, ens obliga no tan sols a demanar-nos-ho, sinó a enfrontar-nos amb la nostra pròpia, intransferible, resposta

 Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 17 d’octubre del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *