Josafat, Prudenci Bertrana

Per sort, no ens ha calgut esperar tant com ens imaginàvem en analitzar Violeta, i ja podem sostenir entre les nostres mans freturoses Josafat, l’obra cabdal d’un dels grans mestres escriptors gironins, Prudenci Bertrana. Altra volta, en una acuradíssima edició, aquesta vegada a càrrec Xavier Pla, que publica Edicions de la Ela Geminada a la biblioteca que li dedica a l’autor de caràcter renaixentista —les pintures del qual embelleixen les cobertes dels seus llibres.

Per bé que, com reconeix amb modèstia el seu curador, “l’edició perfecta no existeix”, (pàg. 9), ni tampoc la definitiva —per exemple, perquè d’ací a cinquanta anys es decideix que l’eliminació de “la proposició a davant de complement directe”, (pàg. 19), ja no és aconsellable—, no hi ha dubte que l’ardu treball que Pla hi ha dut a terme, tan quantitatiu —es diu aviat, un miler de correccions en una narració de vuitanta pàgines!— com qualitatiu, li garanteixen una llarga pervivència i, almenys, ésser considerada el model a tenir en compte.

Atès que confio que, malgrat —o, potser precisament, per culpa de­­— ésser una obra prescriptiva, encara hi hagi lectors que tinguin la fortuna de no haver-lo llegit, procuraré no cometre la irresponsabilitat de desvetllar el seu argument més del mínim indispensable. Crec que n’hi haurà prou amb assenyalar que aquesta història d’amors tràgics, empesos pel fat i les circumstàncies, en el qual les passions del cor i de la sang s’imposen a la raó, a les normes morals vigents i a les conveniències socials de torn, beu de la deu inexhaurible dels clàssics grecs, que derivaren en el mite modern de La bella i la bèstia i en la immoridora Notre-Dame de Paris, de Victor Hugo.

El campanar de l’església de Santa Maria, “estrany i misteriós”, on “hi regna [..] un gran silenci com el que deu regnar en els espais siderals”, (pàg. 24), envoltat de “buidors tenebroses”, (pàg. 66), isolat i gairebé inaccessible —“aquella estranya cel·la, plena de mortal tristesa, on cap infant hi gosaria saltironejar, ni hi sabria riure”, (pàg. 25)—, és l’escenari central, i quasi únic, d’aquest encontre tempestuós entre la innocència d’una fera masculina i l’astúcia d’una depravada i insaciable dona adoradora dels plaers.

Dels plaers carnals, no cal dir-ho. Perquè, en aquesta lluita sense quarter entre el bé i el mal, entre el dimoni i els àngels, entre la nit i el dia —“la nit folla, la nit satànica”, (pàg. 73)—, entre la llum i la foscor —“Quan l’hermosa llum del dia aclarís els vitratges, quan el sol anés clapejant de vius colors pians i capitells”, (pàg. 89); “El ponent mugia com una fera irada i venjadora”, (pàg. 95)—, entre el cor i el cos, és la carnalitat la que acabarà determinant el vencedor i el perdedor de la contesa.

La ingovernable pulsió per satisfer la crida animal a la sexualitat —“la pell roenta, la sang encesa i el cor desenfrenat”, (pàg. 49); “imatges eròtiques el perseguien, una curiositat deshonesta el martiritzava i somnis enervadors l’emmalaltien”, (pàg. 56)—, la humanament impracticable heroïcitat de resistir-se a les “tribulacions de sant Antoni”, (pàg. 38), a la “serp enviada pel dimoni”, (íd.).

Si és que es admissible referir-se a vencedors, quan la carn venç a l’esperit —“Una serenitat pasmosa gorí son esperit, emperò ses carns tremolaven encara”, (pàg. 87)— i la redempció sembla impossible, quan la pruïja del pecat assoleix els seus objectius i s’imposa per damunt de qualsevol altre criteri religiós o moral. I, sobretot, quan s’evidencia que el ferotge i inhumà jou amb el qual la religió catòlica estreny la moral —o, és exactament, la moralitat— comporta uns efectes mil vegades més perjudicials i devastadors que els que (en teoria) tracta d’evitar.

Certament, Josafat, aquest pobre i ingenu campaner, “aspre i sorrut, […][d’]esperit ombrívol”, (pàg. 29), amb ànima infantil però amb caràcter irat —“era un brau, cap vici havia debilitat la seva naturalesa, tenia deu pams d’alçària, unes mans grosses i unes espatlles atapeïdes d’energia salvatge”, (pàg. 27)— que viu més a prop que ningú del cel, hauria tingut moltes més oportunitats d’ésser feliç, en la mesura que això sigui humanament possible, d’haver restat al seu poblet.

I, encara més, si la humanitat occidental hagués conservat les creences en les divinitats gregues —i romanes—, alliberades d’aquell concepte que Nietzsche considerava el més nefast producte de l’espècie humana: el del pecat.

Si hagués pogut continuar la seva existència en el paradís virgilià de la seva infància, sentint-se molt més acordat amb “sa naturalesa [amb] llevat de faune”, (pàg. 33), despreocupat i sense problemes de consciència ni penediments, imitant els “aucellets frisosos de llibertat”, fent sonar, dia i nit, el seu “flobiol”, amb la “melodia […] alegrement enyorívola […], sempre incerta, inconscient, indefinida, subtil, com una idea que es perd, com un pensament que fuig, com un seny que divaga…”, (pàg. 102).

Una crida literària, doncs, a la preservació de la naturalesa humana primigènia i sense adulteracions, que cal celebrar que una editorial coratjosa hagi recobrat i rejovenit amb tant de tacte i encert, tornant-lo als seus orígens a fi que, al cap de més de cent anys, el puguem (gairebé) rebre com acabat de sortir de les mans del seu autor.

dimecres, 19 de febrer del mmxiv

© Xavier Serrahima 2014
www.racodelaparaula.cat

 

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *