Violeta, Prudenci Bertrana

En aquest país nostre —on, dia rere dia, seguim discutint si som o no som, si podem ésser o no, si ens deixen decidir o no— la necessitat ens obliga a rebre com a excepcional allò que en d’altres és tan natural com respirar o prendre’ns un cafè. Per exemple, que una editorial es proposi oferir als lectors i lectores la publicació de l’obra novel·lística completa d’un dels nostres grans autors. I fer-ho de forma individualitzada, volum per volum, en una edició acuradíssima, tan acadèmicament com formal. Una d’aquelles que és agradable —i agraïda— des del primer contacte visual fins a la seva enèsima relectura.

Com bé assenyalava Adrià Pujol al Núvol no fas pas gaire, Edicions de la ela geminada ha tingut l’encertadíssima pensada d’iniciar la Biblioteca Prudenci Bertrana posant a la nostra disposició Violeta, la seva primera novel·la, que havia romàs inèdita fins ara. Tal com ens informa Glòria Granell a la introducció —tan extensa i explícita que aconsello llegir-la en acabat de l’obra, no pas abans, si no volem privar-nos del màgic plaer de la descoberta—, l’autor gironí l’escrigué l’any “1899 i per motius que desconeixem no la publica mai, tot i que […], en un principi, sembla que té la intenció de fer-ho”, (pàg. 16).

En ella, ens diu Guillem Molla, el seu curador, hi trobarem “traces d’una veu en procés de creació i, per això mateix, una llengua viva i genuïna, pròpia de l’autor i del tombant de segle”, (pàg. 32). O, en paraules de Pujol —i en aquest punt finirem les citacions d’altres—, “amb el seu estil encara a mig formar”. (Tot i que, afegeix, “també s’hi entreveu la pulcritud narrativa i la precisió lingüística que impregnaran la seva prosa posterior”).

Si goso permetre’m el luxe de transcriure —potser fins i tot en excés—, els criteris d’altres és perquè hi coincideixo per complet: com succeeix amb la immensa majoria de les obres primerenques, no és la seva obra més acabada ni més rodona, però sí un més que interessant esbós del que escriuria després; d’aquell magnífic camí literari que seguiria en endavant, una vegada hagués anat esmolant les seves eines literàries —per damunt de tot, el magistral domini de la prosa descriptiva, de l’escaiença i l’exactitud de l’adjectivació, que converteix gran part de les seves pàgines en poesia en prosa —a la manera del millor Joaquim Ruyra.

Tot allò que constituirà el seu estil ja hi és, en aquesta opera prima, tot i que en una confusa amalgama; en el seu estat pur, primigeni, natural, encara sense garbellar, sense polir, sense assolir la seva forma definitiva.

La novel·la, que explica els “amors contrariats i novel·lescs”, (pàg. 88), d’una ànima ingènua i càndida, d’ascendència virgiliana, s’inicia amb un to que té molt del Folch i Torres de Pàgines viscudes i del primer Benito Pérez Galdós —i també, tot i que amb molta major simplicitat (i amb un final més versemblant), dels infants abandonats de Charles Dickens; de llibres protagonitzats per infants pobres i analfabets, el desemparament dels quals condiciona el seu present i determina el seu futur.

Si algun detall caracteritza Violeta és la mancança, l’exclusió; tot allò que Bertrana emfatitza amb la preposició “sense”: “anà creixent […] sense veure ajupir-se sobre d’ella aquell bon rostre cuidadós [de la mare]”, (pàg. 41); “i ja no pidolà amor, passant-se’n sense, com havia passat sense petons, sense llaços, sense Reis, sense palmes i sense totes aquelles alegries tan pures, tan innocentes, que gosen les criatures que tenen pares”, (pàg. 42).

I, el que és més important, privada de l’element que li permetria al seu esperit natural sentir-se conforme amb la seva existència, de la llibertat: “envejava [els habitants de les boscúries] perquè no tenien casa i podien viure, sempre allí, lliures”; “des d’aleshores tingué més llibertat”, (pàg. 81).

Perquè —com bé remarca el seu nom (“Difícilment s’hauria trobat un nom que li escaigués tant […]: com les violes, era humil; com elles, nascuda del misteri; havia crescut entremig de males herbes i, amb tot, conservava el preuat i dolç perfum de la innocència”, pàg. 52), tan essencial en qualsevol creació modernista— Violeta és una criatura bucòlica, una ànima primigènia, celestial, un ésser virginal, incontaminat, que només pot viure en ple i permanent contacte amb la natura.

Entre d’altres, per una raó principal, perquè, de fet, ella també forma part de la mateixa natura. I per això tan sols els termes de la natura poden descriure-la físicament: “son cabell tenia el to de l’espiga torrada pel sol; sos ulls eren d’un blau fort, com el cel de les nits serenes”, (pàg. 53); “aquells indrets del cap de Violeta tenien matisos i delicadeses que recordaven la tèbia suavitat d’un niu de rossinyols”, (pàg. 91). L’entorn natural, el paisatge, la conforma i l’identifica.

Paisatge que, com a torna, identifica i conforma, a la seva vegada, la novel·la. Tal i com ocorre amb algunes de les més delicioses obres d’Enric Valor (La idea de l’emigrant i L’ambició de l’Aleix), la natura no és tan sols l’escenari del relat, sinó que es transforma, antropoformitzada, en un dels seus principals personatges: “la natura somreia amb el somrís ple de llum d’una verge enamorada”, (pàg. 60).

Personatge que té, almenys, un rol tan destacat com el de l’enamorat. No oblidem que el coneix i se n’enamora al bell mig de la natura, envoltada de “gorgues verdoses i […] torrents manyacs”, (pàg. 61); allí on “l’amor era la suprema llei”, on “els sers s’estimaven sense preguntar-se si podien”, (pàg. 63).

Paisatge idíl·lic, eglogià, oposat al de la ciutat i al del pis on viu reclosa: “brut i mal endreçat, ple del baf de pobresa”, (pàg. 41). Aspecte, aquest, que l’agermana amb Solitud, de Caterina Albert, on l’alçada és sinònim de puresa i netedat; i la plana, de sordidesa física i, encara més, moral.

La natura és l’únic lloc on Violeta se sent lliure; l’únic on pot —o, més aviat, creu— sentir que la distància insalvable entre el somni —“es llançà al món de les il·lusions i dels bells insomnis amb heroica valentia”, (pàg. 63)— i la realitat —“son desgraciat amor començava a semblar-li un somni pesat, un conte vell, una mentida de la febre”, (pàg. 109)—, si no s’eliminen del tot, si més no s’escurcen.

Enmig de la lluita eterna entre el somni i la realitat, entre la bondat i la maldat, té lloc aquesta història que ens parla del primer amor, però, sobretot, de la pèrdua de la innocència, del desengany inconsolable que suposa la col·lisió entre el somni i la realitat; entre el que voldríem i el que acabem tenint —o, més exactament, obtenint; sobre la impossibilitat del bucolisme, de l’idil·lisme virgilià.

Per més que sigui una obra d’aprenentatge, pròpia d’un artista en procés de formació —i, en conseqüència, compti amb les mancances consubstancials a la immaduresa (en concret, una visió massa superficial o fins i tot maniquea i una innecessària proliferació de castellanismes)—, Violeta ens obsequia amb tast de l’obra de l’autor de Josafat.

Un tast benvolgut i saborós, que ens prepara el paladar per poder —tan aviat com sigui possible— degustar, encara amb major fruïció i delectació, els plats majors del menú literari d’aquesta tan prometedora (i delitosa) Biblioteca Prudenci Bertrana.

dijous, 28 de novembre del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *