El llop estepari, Hermann Hesse

En aquests temps nostres, on sembla que la literatura juvenil hagi esdevingut una mena de parc temàtic monocord, on tan sols hi són admesos llibres protagonitzats per vampirs, fantasmes, dracs i altres bèsties fantàstiques, que es reprodueixen mimèticament a una velocitat esfereïdora, és bo recordar que els lectors joves —i encara més els adolescents— acostumen a saber escollir millor i amb més criteri que no pas aquells que ens vantem en anomenar-nos adults.

Suposa una satisfacció colossal tenir la certesa que, una vegada hagin passat les sagues crepusculars i draconianes actuals, sempre ens quedaran els clàssics que són invulnerables a les modes passatgeres. Aquells clàssics de tots els temps que, tot i que sovint no els eren en principi adreçats —Robinson CrusoeL’illa del tresorCent mil llegües de viatge submarí…—, els i les joves han sabut fer seus amb un intel·ligentíssim afany de conquesta, sense que estiguin disposats a renunciar-hi ni per tot l’or del món. Aquelles obres on coneixen i descobreixen el món; on es coneixen i reconeixen a ells mateixos; on es troben i es retroben.

Una d’aquestes obres, que —com exposa el propi autor en un més que interessant epíleg de l’any 1941— d’entrada tampoc no els anava destinada, però que els joves han fet molt ben fet en apropiar-se és El llop estepari (Der Steppenwolf), d’Hermann Hesse, Labutxaca, 2010. Un llibre excepcional que els nois i noies rebran com pluja beneïda, com un far al bell mig de la boira desorientadora de la societat incomprensible i irraonable que els envolta…, si aconsegueixen el repte de superar la (tan teòrica com fal·laç) inaccessibilitat de les seves primeres pàgines.

Certament, cal que hi convinguem de bell antuvi: en el món actual nostre, on s’ha elevat als altars el déu d’oripell de la facilitat, del Mínim Esforç Possible, on regna la filosofia del «Si vols, pots!», una novel·la que no esdevingui transparent i previsible des de les primeres ratlles, de caire més metafòric que no pas fantàstic, sembla que d’entrada tingui totes les de perdre davant del fast read mercantilista actual. Fa la impressió que hagi d’estar destinada, irremissiblement, a convertir-se en un luxe del tot prescindible.

Tanmateix, si els i les joves s’hi atreveixen, si gosen fer el gran pas, si accepten el coratjós repte d’enfrontar-s’hi, aviat s’adonaran que l’esforç inicial no tan sols pagava la pena, sinó que la recompensa que n’obtenen és tan inesperada com gegantina. Si reïxen a endinsar-s’hi de veritat, alliberant-se de totes aquelles prevencions i prejudicis que els puguin condicionar, si s’hi submergeixen de ple, oblidant-se d’entendre i centrant-se exclusivament en assaborir i fruir la lectura —i, sobretot, de les sensacions i reaccions interiors o anímiques que els produeix—, descobriran, meravellats, que no són només ells i elles, els i les adolescents, els que se senten estranys i fora del món; els que pateixen la incomprensió i el rebuig dels altres.

A mesura que avancin en la lectura, aniran comprovant que la seva ànima solitària i desconcertada, incapaç d’adaptar-se a l’absurda, irracional, frustrant i fútil normalitat quotidiana, compta, des de fa milers i milers d’anys, des dels albors de la humanitat, amb uns companys d’incomprensió i desorientació que Hesse anomena llops esteparis. Companys que —com Gregor, l’escarabat de Franz Kafka— són considerats monstres pels que han de conviure amb ells precisament perquè, per la seva altíssima sensibilitat espiritual i per la seva genialitat, són incapaços d’entendre’ls.

Òbviament, El llop estepari no és pas una novel·la només per a joves —entre d’altres raons, perquè una obra adreçada només per als joves té més de recepta culinària mil·limètricament calculada que no pas de literatura— sinó que captiva i apassiona per igual a tots els que la llegeixen. Sempre i quan, com ja hem advertit (i per dir-ho en les paraules d’Hesse), posseeixin “la serena objectivitat, la seguretat de pensament i la saviesa que només tenen els grans esperits que no coneixen l’ambició i no desitgen ni lluir-se ni convèncer els altres ni tenir la raó” (p. 12).

L’obra de l’autor de Siddhartha es dirigeix als esperits lliures, als esperits sòlids, als esperits que no tan sols no retrocedeixen davant les adversitats, sinó als “més forts, intel·ligents i més ben dotats”, a aquells que es revitalitzen i s’engresquen amb els inconvenients i els reptes, que intenten “vèncer la gran malaltia de l’època (…) no pas esquivant-la o encobrint-la, sinó (…) [caminant] per l’infern, un caminar de vegades angoixat, d’altres valent, pel caos d’un món espiritual obscur, un caminar amb voluntat de franquejar l’infern, d’enfrontar-se al caos, de suportar la maldat fins el final” (p. 24).

 Per a aquells esperits que saben llegir més enllà de les paraules, que són capaços d’alimentar-se de metàfores i d’abstraccions no directament intel·ligibles, d’assaborir i paladejar més les sensacions que no pas les argumentacions, la subtilitat que no pas l’evidència, el clam estentori del silenci que no pas la xerrameca vàcua, la poesia que ho diu tot amb la seva paraula callada. Per a tots aquells i aquelles que són més a prop del superhome nietzschià i més lluny del subhome cristià obsessionat per la remissió dels pecats capitals.

Com Nietzsche —l’ombra allargada del filòsof de Lützen, i sobretot del seu Així parlà Zaratrustra, plana omnipresent damunt gairebé totes les pàgines d’El llop estepari—, Hermann Hesse ens immergeix en un món surreal o, més aviat, suprareal on la realitat i la ficció, el que és possible i l’inversemblant, es mesclen fins a un tal extrem que esdevenen no només indissociables, sinó indistingibles.

Al llarg de tota la primera part —que s’estén fins el moment que, havent conegut la noia a la taverna, ella el deixa sol una estona i ell s’adorm— l’escenari és el del món real i quotidià, que tan estrany i inhabitable se li fa al llop estepari. D’aquest punt (pàgina 91) ençà, la seva turmentada vida es desplaçarà progressivament al món oníric i irreal, més enllà de la racionalitat, fins acabar desembocant en el «Teatre de màgia. No hi entra qualsevol. Només per a trastocats», que clourà de manera definitiva el pelegrinatge existencial del protagonista.

Pelegrinatge existencial que, com tots aquells que en mereixen el nom, suposarà una transformació total de l’antic i malaurat llop estepari, que havíem conegut a l’inici de la novel·la mercès a la tan enigmàtica com atraient presentació que en fa el nebot de la seva dispesera. Tant és així que el Harry Haller —acrònim ben poc dissimulat del mateix autor— de les primeres pàgines serà ben diferent del Harry Haller que ens veurem forçats a abandonar en cloure el llibre, bo i permetent, amb recança i nostàlgia, que es retrobi amb els nous companys que l’esperen.

Tanmateix, més important que el canvi que ha sofert el protagonista és, sens dubte, la transformació radical que haurem sofert nosaltres com a lectors. Com totes les obres de primer, primeríssim nivell, com tota la gran literatura que resisteix els embats infatigables del temps i la desmemòria, El llop estepari deixa petja en nosaltres: no som —ni podem ésser— de la mateixa manera que érem abans d’embarcar-nos-hi. Ens ha deixat senyal —en realitat, fins i tot ferida— ben endins. Ens ha fet veure el món i la realitat amb uns altres ulls. Ens ha llaurat l’esperit.

I ho fa fet, i aquest punt és absolutament essencial, sense pretendre marcar-nos el camí, sense proposar-se convèncer-nos, sense voluntat de convertir-se en guia ni portaveu de res, sense altre proselitisme que el de la intel·ligència, el de convidar-nos a ésser el que som; a no renunciar, a no deixar-nos arrossegar pels corrents ni per les falses divinitats, a ésser nosaltres mateixos. A aprendre; a aprendre que cal aprendre; a aprendre que hem d’aprendre a pensar… per nosaltres mateixos!

Que el nostre camí només el podem trobar —i decidir— nosaltres mateixos. Que únicament nosaltres mateixos podem trobar —i escollir, lliurement— el nostre propi camí al bell mig de l’oceà d’incertesa de l’existència.

Aquest camí, nostre i només nostre, que sovint únicament som capaços de trobar en solitud: “La solitud significa independència i jo l’havia desitjada, l’havia anat aconseguint al llarg dels anys. Era freda, és clar, però també serena, meravellosament serena i gran com tota la serenitat freda de l’espai estrellat” (p. 39).

La sola via, punyent però també intensa, que ens pot acostar a l’home de veritat: “El concepte generalitzat d’«home» no és més que un fràgil convencionalisme burgés. (…) Com l’ideal burgés, l’«home» convencional ve a ser un compromís, un intent ingenu i tímid de frustrar tant la mare Natura com el pare Esperit en la vehemència de les llurs exigències i de fer-se un racó tebi entre ells dos. (…) [El nostre llop estepari] no deixa d’intuir el camí cap a l’home veritable, cap als immortals; titubejant, hi fa unes passes minúscules i les paga amb greus sofriments, amb dolorosa solitud” (p. 61 i 62).

Recerca de l’home superior, de l’home que ha deixat enrere l’home, d’arrel diàfanament nietzschiana, que ens duu a la memòria una estrofa del bellíssim poema de Miquel Martí i Pol Ara mateix (que acaba, i no és pas casualitat, amb un terme clau del pensament de creador de La gaia ciència, l’aurora, com a símbol del món nou que ha de néixer):

En clau de temps i amb molt de patiment.
Vet ací com podem guanyar el combat
que de fa tant de temps lliurem, intrèpids.
En clau de temps i potser en solitud,
acumulant en cadascú la força
de tots plegats i projectant-la enfora.

Solc rera solc per mar de cada dia,
pas rera pas amb voluntat d’aurora.

En definitiva, un llibre tan immediatament atractiu i addictiu com generalment incomprès. En primer lloc, degut al fet que —tal i com bé remarca el propi Hesse en el ja esmentat i fonamental epíleg (desgraciadament no inclòs a l’edició que comentem)— els “lectors s’han trobat a si mateixos en el «Llop estepari», s’hi han identificat, han patit i somiat amb ell les seves penes i els seus somnis, i han oblidat per complet que el llibre sap i parla d’altres coses més que no pas únicament d’Harry Haller i de les seves dificultats”.

El sueño de la razón produce monstruos, Francisco Goya

El sueño de la razón produce monstruos, Francisco Goya

I, en segon lloc, i més important, perquè aquesta no és tant una obra que s’hagi d’entendre o de comprendre, sinó una d’adreçada a l’esperit, als sentits i a la sensibilitat, que cal saber aprehendre (i delectar) més amb el cor —amb la aquella callada veu interior que ens parla eternament i rara vegada ens aturem a escoltar— que no pas amb el seny o amb el cap. En síntesi, ni més ni menys que una obra d’art.

Una que palesa clarament que Francisco de Goya l’encertà de ple, en afirmar que “El sueño de la razón produce monstruos”…, sempre i quan tinguem ben present que, per regla general, els que més ho semblen d’entrada no acostumen a ésser ni els més temibles ni els més perillosos.

Transcriurem, per a acabar, un paràgraf que permet posar de manifest la perenne actualitat d’aquesta magistral obra de Hesse, així com comprendre a quines raons deuen el seu aïllament i la seva solitud els afectats per la síndrome del Llop estepari:

«Massa bé (…) entenc (…) el teu horror per la política, el teu desconsol per la propaganda i l’actuació irresponsable dels partits i de la premsa, la teva desesperació davant la guerra, la passada i la futura, davant l’actual forma de pensar, de llegir, de construir, de fer música, de celebrar festes i de practicar la cultura! Tens raó, llop estepari, mil vegades raó i, tanmateix, t’enfonsaràs. Pel món d’avui en dia, tan senzill, tan còmode i fàcil d’acontentar, ets massa exigent i delerós i et rebutja perquè tens una dimensió de més. Qui avui dia vol tenir una vida feliç i satisfactòria no pot ser com tu o jo. Qui exigeix música en comptes de soroll, alegria en comptes de divertiment, ànima en comptes de diners, feina creativa en comptes d’ocupació, passió en comptes de frivolitat, per a ell, aquesta preciositat de món mai no podrà ser una pàtria…»

 El llop estepari, Hermann Hesse, traducció de Margarida Sugranyes, pàg. 149

«Allzu gut versteh ich (…) deinen Abscheu vor der Politik, deine Trauer über das Geschwätz und verantwortungslose Getue der Parteien, der Presse, deine Verzweiflung über den Krieg, über den gewesenen und über die kommenden, über die Art, wie man heute denkt, liest, baut, Musik macht, Feste feiert, Bildung betreibt! Recht hast du, Steppenwolf, tausendmal recht, und doch mußt du untergehen. Du bist für diese einfache, bequeme, mit so wenigem zufriedene Welt von heute viel zu anspruchsvoll und hungrig, sie speit dich aus, du hast für sie eine Dimension zuviel. Wer heute leben und seines Lebens froh werden will, der darf kein Mensch sein wie du und ich. Wer statt Gedudel Musik, statt Vergnügen Freude, statt Geld Seele, statt Betrieb echte Arbeit, statt Spielerei echte Leidenschaft verlangt, für den ist diese hübsche Welt hier keine Heimat …»

Der Steppenwolf, Hermann Hesse, pàg. 133

dimecres 15 i dijous 16 de febrer del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

(Afectuosament dedicat als i a les alumnes de llatí de 4rt d’ESO
de l’Institut de Premià de Mar)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *