El meu germà Pol

Els llibres que les vacances em permeten llegir sembla que, poc a poc, van elevant els graons de la qualitat.

ElEl primer que fa un cert salt de nivell és el darrer d’Isabel-Clara Simó: El meu germà Pol (Bromera, 2008), Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira. Ens explica la història d’en Pol, un jove afectat de la Síndrome de Down i la seva família.. Com és usual, no m’entretindré pas a fer cinc cèntims de l’argument, ja que fóra occir la gallina dels ous d’or de la literatura. El que s’hi senti atret, que la llegeixi. El que no, que es capbussi en l’oceà meravellós de qualsevol biblioteca i n’esculli un altre volum…

La novel·la té el gran encert de presentar-nos la història des del punt de vista de la seva germana menor, Mercè. I fer-ho amb una naturalitat i un llenguatge planer i entenedor, que ens situa en el seu lloc i ens permet veure el món i des del prisma d’un infant que ha de conviure amb un germà afectat d’una deficiència mental.

Clara Simó hi afegeix, a més a més, un altre al·licient que convida a la lectura de l’obra: situar-se a nivell d’un adolescent i fer creïble el seu llenguatge, la seva manera d’escriure i d’explicar tot el que l’envolta. Què és, al mateix temps, la manera d’entendre’s ella mateixa i d’explicar-se. Si hi afegeixo que el llibre flueix amb facilitat, suaument, sense entrebancs i d’una sola tirada, ben poc més se li pot demanar…

O potser sí… Segons el meu parer, un xic més de maduresa, de profunditat. Sobretot pel que fa als personatges. Els seus caràcters són molt més prims, molt més esquemàtics que no convindria. I més encara els de la mare i el pare. Prims i arquetípics: militar, sever i intransigent, ell; liberal i alliberada, preocupada només pel seu físic i pel seu benestar propi, ella.

En certa manera, aquesta manca de fondària, de volum en els personatges, l’agermana més amb la literatura juvenil que no pas amb la de tots els públics. Amb aquella literatura de caire juvenil que pretén oferir un missatge, un aprenentatge al seu lector. I que, a voltes, oblida que la literatura – com la vida, si se’m permet l’estaribot – no ha d’ésser mai un camí que pretengui dur-nos enlloc, ha d’ésser ella mateixa el camí!

Amb tot, no dubto en recomanar-la per a entendre –i compartir-los amb ells – els sentiments d’un jove amb Síndrome de Down i dels germans que han de conviure amb ells i amb la situació familiar i social que això comporta.

divendres, 25 de juliol del 2008

PS: Com sempre, convido al lector a que llegeixi l’obra i en faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva opinió sobre l’obra. Mercès d’avançada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title="" rel=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Optimization WordPress Plugins & Solutions by W3 EDGE