La cendra, Guillem Viladot

La cendra, Guillem Viladot, Editorial Fonoll, setembre, 2019

La cendra, Guillem Viladot

Fer-se gran, afrontar el món

Tot i que no en sigui gaire partidari —entenc que els grans autors han de seguir presents sempre a les lleixes de les biblioteques i de les llibreries—, cal agrair que els aniversaris serveixin per a recobrar obres de mèrit d’autors que no compten amb el beneplàcit d’aquest món nostre tan fugaç com oblidadís; d’aquest món on sembla que tot el que no és novetat és passat; on l’ahir fa la impressió de quasi haver desaparegut, d’ésser més una nosa que un pilar.

La cendra, Guillem Viladot, Editorial Fonoll, 2019La Cendra, de Guillem Viladot, Editorial Fonoll, setembre del 2019, s’ha publicat per commemorar el vintè aniversari de la seva mort, però podria haver-ho estat per qualsevol altre raó, atès que és una d’aquelles novel·les per les quals el temps no passa —o passa ben poc: la podem llegir, avui, com ho podíem fer l’any 1972, quan aparegué a la col·lecció «Joanot Martorell», dirigida per Maria Aurèlia Capmany, de l’Editorial Nova Terra.

Potser, fins i tot, la podem llegir millor. En primer lloc, perquè els anys permeten tenir una major perspectiva i anar posant cada cosa al seu lloc. En aquest cas, la figura de l’escriptor d’Agramunt al lloc que, per dret propi, li correspon. En segon, perquè aquesta es pot considerar l’edició definitiva de la novel·la, ja que, tal com ens indica Joan Puig Ribera al pròleg, s’ha compulsat amb “l’única còpia mecanografiada de l’original” a fi de respectar “al màxim la puntuació que hi va fer l’autor” (pàg. 18). La qual cosa és essencial en qualsevol narrador, però encara més en Viladot, qui “es prenia la faceta d’escriptor com un rupturista a qui li agradava desafiar els esquemes establerts” (pàg. 19).

Probablement per això, perquè entenia la literatura com un repte, tant per a l’autor com per als lectors, en comptes de limitar-se a explicar els grans canvis que va suposar la irrupció de la guerra civil espanyola i dels primers anys de la dictadura franquista des dels ulls del nen que era, prefereix fer-ho des dels ulls d’una nena. D’una nena, la Filo, que patirà doblement —triplement, si hi afegim el vesant nacional— la virulència del conflicte i la posterior repressió dels vencedors: com a persona i com a dona.

Perquè si per a tothom el pas de la infantesa a la maduresa és un dels moments més transcendentals de la seva vida, un d’aquells que deixen més petja, com no ha de resultar encara més terrible aquest procés, quan coincideixen, en un poble petit, amb l’esclat d’una guerra tan cruenta com la guerra civil i amb la tan implacable repressió posterior?

Terrible i, sobretot, angoixant, desesperant. Com pot, una nena de 12 anys, dur a terme la seva progressiva adaptació al món dels adults si tot canvia d’un dia per l’altre? Com pot ni tan sols intentar-ho, si no disposa de cap lloc on aferrar-se, si tot el que coneixia s’ensorra sota els seus peus, si tot el que creia que era d’una manera ha quedat, d’un dia per l’altre, ensulsiat, destruït? Si, al canvi d’una edat a l’altra, s’hi afegeix el d’una realitat a l’altra.

Perquè és d’aquest canvi, d’aquesta impossibilitat d’aferrar-se enlloc i a ningú, d’aquest traspàs doblement traumàtic de l’edat infantil a l’adulta, del què ens parla, per damunt de tot, La cendra. I ens en parla —i aquest és, segons el meu parer, el segon gran encert de l’autor, junt amb l’elecció del sexe del personatge principal— en primera persona; és la mateixa Filo qui ens va explicant la seva història, la seva crisi, la seva enfollidora topada al el món adult.

I ho fa, com ho va fer Anna Frank, en unes circumstàncies encara més tràgiques, de l’única manera què pot fer-ho una adolescent, escrivint “una mena de diari” (pàg. 197). Una mena de diari que nosaltres, els lectors i les lectores, tenim el privilegi de llegir.

Un diari personal, íntim, a què ha de recórrer, precisament, perquè una de les més destacables contradiccions de l’adolescència és la coincidència, en un mateix moment i circumstància, de la més imperiosa necessitat de compartir els neguits que et bullen per dins —“M’agradaria d’explicar a algú aquestes coses” (Íd.)— i de la més absoluta soledat, de l’absència de persones a qui poder explicar-los, amb qui poder compartir-los i sincerar-se.

Segurament, si la Filo hagués tingut amb qui parlar obertament, s’hauria estalviat una bona part dels patiments que li tocarà viure al llarg del tràngol del pas de l’infantesa a l’edat adulta. No avançaré res d’essencial, per descomptat, però sí indicaré que, en aquest aspecte, si tant la seva germana, el seu germà, el seu pare, com, sobretot, la seva mare —“lluco la mare, i […] la veig estranya” (pàg. 31); “La mare crida que sóc immoral” (pàg. 39)— haguessin estat d’una altra manera, tot hauria estat molt i molt diferent; la seva adolescència no s’hauria convertit (poc més que) en cendra.

En definitiva, una lectura molt recomanable per a qualsevol lectora o lector amb inquietuds, però, com altres obres similars —començant per El llop estepari, El vigilant en el camp de sègol o Mecanoscrit del segon origen—, encara més per als adolescents, per a tots aquells i aquelles que no se senten ni entesos ni compresos; per a tots aquells i aquelles que creuen (i tenen, ai las!, raons més que suficients per creure-ho) que el món dels adults s’alça al seu davant com una muralla infranquejable.

Llegir La cendra potser els pot ajudar a adonar-se que si existeixen algunes claus per enderrocar (quasi) totes les muralles possible, segurament sigui l’art, la creació artística qui ens les faciliti —o, si més no, qui ens permeti iniciar el camí per trobar-les.

dimarts, 26 de novembre del mmxix

© Xavier Serrahima 2019
www.racodelaparaula.cat
www.xavierserrrahima.cat
@Xavierserrahima
orcid.org/0000-0003-3528-4499

Llicència de Creative CommonsAquesta obra de Xavier Serrahima està subjecta a una llicència de Attribution-NonCommercial-NoDerivatives 4.0 Internacional de Creative Commons

Author: Xavier Serrahima

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *