Els desorientats, Amin Maalouf

Una de les grans virtuts de la literatura és permetre’ns capbussar-nos de ple en altres cultures sense moure’ns de casa. Una immersió que pot ésser superficial, exòtica, tot just ornamental, o pregona, enriquidora: quan els autors no només han viatjat, sinó han sabut fer-ho, integrant-se en el paisatge físic i humà que els acull; sens dubte, sense R.L. Stevenson, Joseph Conrad, Lord Byron i altres occidentals sense prejudicis, el nostre bagatge cultural de llegidors sedentaris seria molt més pobre.

En El racisme explicat a la meva filla, Tahar Ben Jellou argüeix que “Viatjar és estimar, descobrir i aprendre, és adonar-se de fins a quin punt les cultures difereixen i són totes belles i riques. No hi ha cap cultura que sigui superior a les altres”. Els desorientats (Les désorientés), Alianza Editorial, Madrid, 2013, traduïda per Anna Casassas, la nova i esplèndida nova novel·la que ens brinda Amin Maalouf es podria ben bé haver inspirat en aquest adagi com a punt de partida…, per a capgirar-lo: quan el viatge no és un marxar, sinó un tornar —un retorn de l’exili—, la descoberta esdevé redescoberta; redescoberta del país natal però, sobretot, d’un mateix —d’aquell aquell antic jo que, tot i de manera inconscient, ha seguit vivint dins seu i conformant-lo.

Al cap de vint-i-cinc anys Adam, el protagonista —un alter ego de l’autor amb fortes ressonàncies autobiogràfiques— retorna gairebé per força al país que de jove havia estat el seu, creient complir un simple tràmit, convençut de dir-li un adéu definitiu, per constatar que, malgrat que se n’ha mantingut allunyat tant de temps, potser no moria d’enyorança, ans d’enyorança vivia: “És cert que cada nit redescobreixo per què em vaig allunyar de la pàtria on vaig néixer; però també redescobreixo, cada matí, per què no hi he tallat mai”, (pàg. 14).

Un país voluntàriament indeterminat i innominat —definit genèricament com a llevantí—, que és el de l’escriptor franco-libanès, però que també pot ésser qualsevol país de l’Orient Mitjà: el paradigma d’aquest Món Àrab desconegut —o, més aviat, malconegut: estrafet per les tendencioses visions maniqueistes que se’ns han volgut transmetre— que fins fa cinquanta anys fascinava gairebé tothom i que des de fa dècades s’ha convertit en el polvorí més perillós del planeta: un eix del mal bel·licós creat i nodrit imprudentment per occident que se li ha acabat escapant de les mans.

Tot amb tot, allò que confereix el seu major atractiu a les reflexions que proposa el llibre és que, tot i que tant el seu enfocament com la seva història són datables i identificables, tan geogràficament, cronològica, política com culturalment, el seu abast i el seu sentit són extrapolables arreu i en qualsevol moment: “Escriure la història dels nostres, de les nostres famílies i de la nostra colla d’amics, la dels nostres deliris i il·lusions no deixa de tenir interès, perquè una mica també és la història de la nostra època, de les seves il·lusions, justament, i dels seus deliris”, (pàg. 274). Com qualsevol creació artística de mèrit, demostra de nou que, al contrari del que creuen alguns falsos cosmopolites, per assolir la universalitat cal tenir unes bones arrels en el particular.

L’obra constitueix una apologia de la diferència i el diàleg, una clara defensa de la llibertat personal, de pensament, de culte, de decisió i d’acció, una oposició frontal a qualsevol mena de tirania —“La vergonya és un instrument de la tirania. La culpabilitat i la vergonya se les han inventat les religions per tenir-nos ben lligats”, (pàg. 202)—, contra tots aquells (teòrics) dogmes que cimenten les “posicions fortificades” —“Tant si som jueus com si som àrabs, només podem triar entre odiar l’altre o odiar-nos a nosaltres mateixos”, (pàg. 278)—, que limiten o fins i tot anul·len les capacitats de l’ésser humà, en comptes d’eixamplar-les: “Els principis són lligams, amarres; quan els trenques, t’alliberes, però com un globus ple d’heli, que puja, puja i puja i sembla que s’elevi cap al cel, mentre que en realitat s’eleva cap al no-res”, (pàg. 177).

Però, principalment, Els desorientats ens narra una història magnífica, tot i que amarga, sobre l’indeturable pas del temps; sobre aquell temps que avança de manera implacable. Així, el motiu inicial del retorn, el darrer intent de reconciliar-se amb “[l’]amic perdut”, (pàg. 260), esdevé una perfecta metàfora de la novel·la: és un pelegrinatge a la recerca no tan sols de l’amic perdut, sinó de les amistats —i de l’amistat, en genèric— perdudes: “Per a mi [els amics] eren quasi més importants que la família, (pàg. 271); “Els amics serveixen per preservar-te les il·lusions tant de temps com pugui ser”, (pàg. 481).

I també, i sobretot, dels temps perduts. D’aquell temps d’infància i joventut que, com descobrí Marcel Proust, tan sols podem maldar per recuperar intel·lectualment: “[Faig un viatge d’amor] a la terra on vaig néixer. […] Un viatge en el temps […] molt més que en l’espai”, (pàg. 361). Un viatge cap el passat que desvetlla el plany i el dolor de les oportunitats no ja perdudes, sinó balafiades. O, més exactament, de les “desercions”, (pàg. 260) que ens obliga a fer la vida: “Volíem remoure les mentalitats i fer trontollar els vells costums”, (pàg. 271).

De la cruel col·lisió entre els ideals de la joventut i la realitat quotidiana de Maiakovski: “No us explicaré històries de paradisos perduts, però és exactament la sensació que conservo. Un paradís del qual hauria estat expulsat, com l’avantpassat que es diu com jo. Però no per culpa d’una falta, sinó per culpa d’un accident”, (pàg. 429) Una (nova) metàfora del llibre sencer: tant ell, Adam, com els seus companys, encara es dolen d’haver estat expulsat del seu Paradís Perdut. Un paradís perdut que, tot i ésser-ho, no és tant el de la seva joventut, sinó el dels seus somnis de joventut: “El país l’absència del qual m’entristeix i obsedeix no és el que vaig conèixer de jove; és el que vaig somniar i que no ha pogut veure mai la llum”, (pàg. 67).

Com més avança en la seva recerca de la identitat, que és tant individual com col·lectiva —“A quin costat estic, jo, l’àrab cristià que fa tant de temps que viu a França? Al costat de l’Islam o al de l’Occident? I quan dic «nosaltres», a qui em refereixo? […] Per a mi, aquests dos universos rivals són alhora «ells» i «nosaltres»”, (pàg. 345)— més s’adona que “A la llarga, tots els fills d’Adam i Eva són infants perduts”, (pàg. 499). Hansels i Gretels desorientats, que en el seu dia, deixaren casa seva per capbussar-se al bosc de les idees, s’hi van perdre, irremissiblement, i mai més no han sabut tornar a la seva llar. Entre d’altres raons, perquè, com acabaran descobrint —amb un dolor desesperançat, esquinçador—, no sempre les portes que tanques al teu darrera poden tornar-se a obrir.

És en aquest sentit que la novel·la, no és tant —o no és només— una apassionant i enriquidora reflexió sobre el xoc entre cultures i sobre la fe religiosa —“Quina fe és aquesta que diu a un home que deixi els seus amics més íntims, els més sincers, per poder acostar-se a Déu?”, (pàg. 261), sinó sobre la seva pèrdua, però en un sentit més ampli; no únicament de la fe religiosa, sinó en un sentit més ampli: la pèrdua de la fe en les consignes, en els ideals, en la capacitat de canviar les coses, en un futur millor…

En síntesi, tot i haver resultat “una catarsi útil per a la [s]eva salut mental”, (pàg. 130), la de Maalouf és una obra brillant d’un autor brillant, que ha superat els perills del component introspectiu —“Has d’escriure amb sinceritat, com si es tractés d’un memoràndum íntim”, (pàg. 131)— o nostàlgic de la seva experiència vital per transformar-la en literatura. I que ho fa amb una visió plural i omnicompresiva, talment com si hagués volgut seguir una de les màximes de Moo Pak, de Gabriel Josipovici: “Per reconciliar-t’hi, va dir, cal que redescobreixis com es pot estar profundament implicat i alhora ser sempre capaç de veure l’altra banda de les coses”.

Publicat al Suplement de Cultura d’El Punt Avui, 12 de juliol del mmxiii

© Xavier Serrahima 2013
www.racodelaparaula.cat

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *