Crim i càstig ?

La justícia i el codi penal parteixen de dues idees força, de dos principis bàsics, el incompliment dels quals els desvirtua: presumpció d’innocència i rehabilitació del condemnat. En primer lloc, doncs, cal no condemnar a ningú si no es té una certesa fefaent d’haver estat l’autor del fet delictiu que se li imputa. En segon, l’objectiu que es pretén, amb la condemna penal no és – o no hauria d’ésser – castigar, fer pagar al delinqüent pel mal que pugui haver fet, sinó aconseguir la seva reinserció a la societat.

El primer principi s’acostuma a tenir present; el segon, cada vegada menys. La idea de que ningú no pot ésser condemnat – i, menys encara, a una pena que comporti privació de llibertat – si no hi ha proves suficients i clares que demostrin, de manera indubtable, la seva culpabilitat es manté tan vigent com el primer dia. Fins i tot, per a donar major èmfasi a aquesta idea, en els països d’arrel judicial anglo-saxona, el veredicte no distingeix entre “culpable” i “innocent”, sinó entre “culpable” i “no-culpable” (guilty i non-guilty).

Per contra, el principi de que la condemna penal el que cerca és la rehabilitació del delinqüent sembla haver-se anat oblidant amb el pas del temps. Sembla que ningú no se’n recorda: ni els jutges, ni els advocats, ni les institucions penitenciàries, ni la societat en general.

Més aviat a la inversa, amb la proliferació dels programes televisius que cerquen furgar en les misèries i els més baixos instints de la població – allò que en alguna ocasió he definit com a pornografia sentimental – s’ha tendit a la visió oposada: el que cal és aconseguir la màxima condemna, la més llarga i cruel possible. Aquella execrable frase, mil vegades repetida, d’una víctima demanant – de fet, més aviat exigint… – que el culpable <<es podreixi a la presó…!>>. Tendència que, molt em temo, acabarà abocant a la petició de la restauració de la pena de mort…

Tanmateix, no hem de perdre mai l’esperança i tenir sempre present que hi ha jutges que excel·leixen en les seves funcions i que persegueixen l’acompliment de la seguretat jurídica més completa en totes i cadascuna de les seves actuacions. Jutges que són premiats, pel seu extraordinari zel processal, amb un ascens a l’escalafó jeràrquic judicial.

Magistrats amb profundes conviccions jurídiques i democràtiques que – tot i provenint dels gloriosos temps de la dictadura – són capaços de tenir ben presents els dos principis processals bàsics…. De tenir-los presents per a… conculcar-los!

És el cas de Enrique Rovira del Canto que, tot i reconeixent en la seva sentència que << no se podia acreditar la participación de los acusados en los hechos >>, va gosar imposar una condemna de presó de 2 anys i 7 mesos a Francesc Argemí (Franki), acusat de despenjar una bandera espanyola de l’ajuntament de la nostra ciutat, Terrassa…!

Una condemna que ha començat a complir a la Model, i que mai no s’hauria produït de no haver comptat el jutge amb la connivència del nostre estimadíssim ajuntament…

dimarts, 29 d’abril del 2008

Author: Xavier Serrahima

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *