Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Yes we can

Quan Obama trobà Ossama: Yes, we can!

mai 6th, 2011
by .
No comments yet

Quan se li concedí a Obama el Premi Nobel de la Pau l’any 2009, el comitè que l’acordà destacà que el llavors nou president dels Estats Units havia creat “un clima nou per a la política internacional. Gràcies als seus esforços, la diplomàcia multilateral ha recuperat la seva posició central i ha retornat a les Nacions Unides i a d’altres institucions internacionals el seu paper protagonista”.

Tot i que la notícia va ésser rebuda en general favorablement, no mancaren veus dissidents. Veus que la reberen, almenys, amb un cert escepticisme. Mesurat, quan es considerava que la decisió havia estat “precipitada”; elevat, quan s’entenia que, en el millor dels casos, no en podia ésser mereixedor… encara. Tanmateix, la majoria dels que en dubtàvem preferírem creure que la fundació del Nobel més que no pas premiar una conducta, el que pretenia era incentivar-la, fent una clara aposta per l’esperança d’un món millor que Obama havia promès no tan sols representar sinó també liderar.

Malauradament, el seu discurs d’acceptació del guardó no contribuí gaire a seguir creient que la aquella arriscada aposta pogués resultar finalment reeixida. L’esperança decaigué tan bon punt el nou Nobel no dubtà en afirmar que “la guerra a vegades és necessària” i “justa”, quan es declara per a evitar morts de civils “en la mesura del possible” i es respecten les normes. “Això ens diferencia d’aquells contra els quals combatem. Per això vaig prohibir la tortura, per això he ordenat tancar Guantánamo i he refermat el compromís dels Estats Units amb el conveni de Ginebra.”, remarcà.

La recent acció militar —si és que podem anomenar-la així…— que acabà amb la vida del criminal Ossama Bin Laden ha posat palesament de manifest l‘exquisida cura amb la qual el Comandant en Cap dels Exèrcits dels Estats Units ha decidit “respectar” les més bàsiques i fonamentals normes de dret internacional…

Les actuacions que, fins el dia d’avui, el govern del Nobel de la Pau ha reconegut no podrien ésser més ajustades a dret: les seves forces armades han actuat en un territori estranger sense haver rebut l’autorització corresponent; els seus serveis d’espionatge havien obtingut la localització de Bin Laden mitjançant tortures infringides a Guantánmo; el grup d’elit encarregat de la captura optà per disparar a matar contra el cap d’Al-Qaeda malgrat que anava desarmat; per accedir fins a el va causar un nombre (encara?) indeterminat de víctimes suplementàries…

Sens dubte, una magistral contribució a la seva voluntat de fer recobrar el seu protagonisme a les institucions internacional! En primer lloc, respectant d’una manera que no podia ésser més escrupolosa la Carta de les Nacions Unides (art. 2.4): “Els Membres de l’Organització, en les seves relacions internacionals, s’abstindran de recórrer a l’amenaça o a l’ús de la força contra la integritat territorial o la independència política de qualsevol Estat (…)”.

En segon, i amb major motiu, el Conveni de Ginebra que el seu Comandant en Cap es comprometé a complir en rebre el guardó (art. 3): “Queden prohibides, en qualsevol temps i lloc, respecto a les persones [que no participin directament en les hostilitats, fins i tot els membres de les forces armades que hagin deposat les armes]: a) Els atemptats a la vida i a la integritat corporal, especialment l’homicidi en totes les seves formes, les mutilacions, els tractes cruels, tortures i suplicis (…)”, art. 3.

Tenint tot això present, cal felicitar-los per haver escollit un nom en clau tan adient i esclaridor per definir l’operació com és el de Gerónimo, el del darrer cap indi capturat pel seu exèrcit: ben segur que tant la majoria dels protagonistes de les pel·lícules de John Wayne, els membres del Club del Rifle, com els partidaris de mantenir l’aplicació de la llei del Talió, no haurien pogut sentir-se més orgullosos de la seva patriòtica actuació!

En qualsevol cas, el que sembla evident és per quina raó Barack Obama escollí com a lema principal de campanya electoral el seu famós “Yes, we can!”: Sí, nosaltres, els Estats Units d’Amèrica, podem! Quan ho creguem convenient, podem infringir impunement les més elementals normes i principis del dret internacional i convertir els drets humans en paper mullat! Yes, we can!

divendres, 6 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Opinió Nacional, el 26 d’abril del 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Obama, el gran seductor

mai 5th, 2011
by .
No comments yet

Malgrat alguns no fossin capaços d’entendre-ho ni de valorar-ho en el seu moment, allò que convertí, el 20 de gener del 2009, la presa de possessió de Barack Obama com a president dels Estats Units en un esdeveniment històric irrepetible no fou el color de la seva pell, tot i la destacadíssima simbologia que aquest fet comportava, sinó el missatge de canvi —“Yes, we can”— i d’esperança —“I hope”— que implicava. Tant els seus magnífics missatges com la seva manera de comportar-se el presentaven com a paradigma del canvi —del canvi necessari. Més concretament, de la renovació. De deixar enrere per sempre més tot el que George Bush i el seu govern havien representat.

El jove i carismàtic Obama oferia, davant de la intransigència, l’unilateralisme i l’integrisme del seu predecessor, la promesa d’un nou començament. I ho feia amb promeses engrescadores, imaginatives i innovadores que no tan sols s’adreçaven als seus compatriotes, sinó als habitants de tot el planeta. Seguint un model de conducta que l’aparellava amb John Fitzgerald Kennedy i el seu cèlebre “Ich bin ein Berliner!” (“Jo sóc berlinés!”), però, sobretot, amb Martin Luther King Jr i el seu encara més cèlebre “I’ve been to the mountaintop” (“He arribat al cim de la muntanya”).

Les atractives i captivadores promeses del senador d’Illinois foren recollides àvidament, com llavor beneïda després de tanta sequera, per l’assedegada població de mig mon, car convertien la imatge d’un imperi —econòmic, però sobretot militar— prepotent, intransigent i egoista, únicament guiat i preocupat pels seus propis interessos, en una mena de Germà Gran que estenia les seves mans generosament esbatanades a tots aquells que les volguessin acollir. Oferint-les fins i tot —segons el seu missatge d’investidura— als seus enemics, sempre i quan estiguessin “disposats a descloure el puny”.

En aquest sentit, el discurs que pronuncià a Iowa, quan encara era precandidat, no podia ésser més emblemàtic i atraient: “En comptes de la por, escollim l’esperança. La unitat, en comptes de la divisió, i també escollim enviar un poderós missatge: el canvi està arribant als Estats Units. (…) L’esperança és (…) la creença que el nostre destí (…) serà escrit (…) per tots els homes i dones que no es conformen amb el món tal com és, sinó que tenen el valor de refer-lo tal com hauria d’ésser.”

Sens dubte, el que seduí una gran part de la població mundial i féu renéixer la seva tan maltractada esperança, a banda de les seves grans promeses (abandonament de la guerra a l’Irak, tancament del centre de seguretat —per definir-lo d’alguna manera…— de Guantánamo, reforma sanitària, reducció de la despesa armamentística…), fou principalment la seva voluntat de liderar un nou model de fer política, a nivell global, basat en el respecte de la democràcia i els drets humans.

Després de gairebé dos anys i mig de la seva presidència, d’haver estat testimonis de tantes promeses incomplertes, i d’haver sabut en quines desafortunades —per expressar-ho amb suavitat— circumstàncies es  produí la maniobra militar que acabà amb la vida del bàrbar Ossama Bin Laden, potser seria arribada l’hora de demanar-nos si Barack Obama, més que no pas seduir-nos, el que va fer fou enlluernar-nos?

dijous, 5 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

 

 

Obama: l’acompliment del somni americà

nov 4th, 2008
by .
1 comment

Si el món no dóna un bon daltabaix – la qual cosa tampoc no es pot descartar del tot, en aquest any 2008 tan convuls i imprevisible – avui es complirà el gran somni americà: un home jove, negre, sorgit aparentment del no-res, que s’ha format a ell mateix, sense comptar amb el recolzament de cap fortuna familiar, assolirà la presidència el país més poderós de la terra.

En contra dels que s’han entestat en sostenir els descreguts països europeus, sempre a punt per a criticar i posar en dubte qualsevol idea que arribi de l’altra banda de l’oceà, es complirà aquell vell adagi que assegura que els Estats Units són el país de les oportunitats i la superació personal. La terra de les promeses on tot és possible i qualsevol pot arribar al capdamunt de tot, si és tenaç i hi esmerça l’esforç suficient.

S’acomplirà aquell antic mite que assegura que la major part dels milionaris van començar repartint diaris per les voreres de les grans ciutats. Un mite que fins ara havia estat la riota constant dels intel·lectuals europeus, sobretot dels alineats a la suposada esquerra. Un mite que es mostrava cada any més utòpic i irrealitzable, en comprovar-se que la major part dels polítics i directius de grans empreses americanes havien d’afegir el distintiu “Jr” als seus noms i cognoms per diferenciar-se dels seus pares i avis…

Finalment, el senador de Chicago ha demostrat, no només qui era possible, sinó perfectament assolible. Més encara, que també ho era altre somni que semblava encara més quimèric: el de la igualtat racial que havia predicat, quasi quaranta anys enrere el malaguanyat Martin Luther King. Que també era possible l’arribada d’aquell gloriós dia en que ningú, ni tan sols el president dels Estats Units, no fos valorat pel color de la seva pell.

L’empenta, la joventut, la força i el irresistible poder de convicció de Barack Obama ho han fet possible. Ha seduït i enlluernat tothom amb el seu missatge esperançador i engalanat de promeses. Ha aconseguit convertir en realitat i fer creïbles els seus dos principals lemes de campanya: “Yes, we can” i “I hope”. Ha reeixit a convertir en partidaris seus la major part dels seus compatriotes, tan necessitats de lideratge i de confiança, en aquests moments tan crítics i decisius.

Ha convençut i quasi encisat tothom, amb el seu carisma. No només als seus conciutadans, cada dia més desencantats després del cúmul de desastres de Bush Jr, sinó de la major part del món. Fins i tot el Vell Continent, sempre a frec de caure en l’antiamericanisme, no ha pogut sostreure’s a la seva màgia quasi hipnòtica. Europa tota sospira per la seva victòria, confiant en que suposi la fi de tots els mals, presents i futurs.

Obama ha esdevingut l’home miracle, la gran esperança de la humanitat, el salvador que tothom esperava. L’home que captiva, que quasi enamora. Que enlluerna amb la seva abassegadora personalitat…

Fins a tal punt enlluerna que ningú ha gosat plantejar-se si és acceptable que un candidat – i més si pretén presentar-se com d’esquerres – s’hagi gastat 3,5 milions de dòlars diaris en anuncis televisius. O que s’hagi evitat d’analitzar, amb el detall que convindria, alguns dels seus discutibles suports a mesures ben poc progressistes aprovades pel senat nord-americà. O que s’hagi decidit negligir i treure importància a algunes de les seves reveladores declaracions sobre temes conflictius – Israel i Palestina, despesa armamentística… – que no convidaven pas a l’optimisme o a l’esperança…

Si s’hagués fet, amb la cura i atenció que calia, potser la pregunta clau que s’imposaria tota sola seria: verament és Obama l’home miracle? O, més aviat, és l’home… miratge?

dimarts, 4 de novembre del 2008

(si vols una versió per imprimir, fes “clicK” damunt la imatge)

Features Stats Integration Plugin developed by YD