Sembla obvi que el 2011 ha estat l’any del gran boom de la literatura japonesa al nostre país. La sembra pacient que ha vingut llaurant principalment l’excel·lent obra de Murakami ha comportat la progressiva publicació d’altres autors del país del sol naixent, tant dels clàssics com dels més moderns. En català la collita no ha estat tan desmesurada com en espanyol —on ha arribat a esdevenir quasi una plaga sense gaire implicació qualitativa— però sí ha augmentat de manera considerable.
Al costat dels escriptors ja coneguts, com Yukio Mishima o Kenzaburo Oé, s’han editat obres d’altres autors japonesos que fins fa tot just quatre dies eren pràcticament desconeguts, com l’immens Yasunari Kawabata o Hiromi Kawakami, que ens han permès descobrir tant les lletres com la manera de viure d’aquell llunyà país, desconegut fins que la irrupció del fenomen del manga ens acostà tant.
Una de les novetats literàries d’aquest juny ha incorporat al català la traducció d’una de les autores més llegides del Japó, Banana Yoshimoto: Records d’un carreró sense sortida (Deddoendo no omiode), Tusquests Editores, 2011. Un recull de cinc narracions de longitud desigual que ens traslladen a la societat japonesa dels nostres dies, acompanyant uns joves que cerquen, gairebé a les palpentes, el seu lloc en un món que sembla que, quan no els ignora, els negligeix.
Llegir l’obra de Yoshimoto ens fa rememorar, de manera immediata, la literatura del no-res o de la buidor d’aquells joves escriptors nord-americans que gaudiren d’un èxit tan aclaparador com fugaç a meitat dels anys 80 del segle passat, encapçalats per Bret Easton Ellis i Jay McInerney. Autors que, almenys des del nostre humil punt de vista, es podrien definir perfectament per un dels seus títols més famosos: Less than zero. El que aportaren a la història de la literatura fou exactament això: Menys que zero.
Trenta anys després fa la impressió que l’autora japonesa pretén seguir les seves passes. De la mateixa manera que els seus personatges, urbans i joves, cerquen un sentit en la vida sense reeixir a trobar-lo, ella sembla pretendre escriure narracions de gran envergadura, que deixin petja en el món de les lletres, sense assolir-ho. Quedant-se, en el millor dels casos, a mig camí. Es capbussa de cap en el no-res, hi xipolleja i, el que és més greu, n’extreu és ben poc més que no-res.
Sense haver estat capaç, doncs, de treure partit de les lliçons dels grans autors de caire existencial, com ara Albert Camus, Jean-Paul Sartre, Eugène Ionesco o Samuel Beckett —per esmentar-ne tan sols alguns del segle XX— que foren capaços de submergir-se en la buidor, en el no-res, en la manca de sentit ni objectiu de l’existència i convertir-la en immarcescible matèria literària. Llegant-nos no tan sols algunes de les més inoblidables i clàssiques obres literàries del seu temps, sinó tota una nova manera d’entendre, d’interpretar i d’acceptar —si més no, d’intentar-ho— el món que els corresponia viure.
Partint d’un punt de partença força prometedor —amb evidents similituds amb la nouvelle vague— com és el de distanciar-se de la literatura heroica, apostant per personatges propers, trets de la quotidianitat, que ens podríem trobar cada dia pel carrer, l’autora japonesa perd l’oportunitat de posar de manifest la grandesa dels més petits i modestos; de demostrar que no hi ha ni hi pot haver res més gran que la grandesa humana. Que els més insospitats herois són aquells que són capaços d’afrontar la irremissible buidor de l’existència.
L’autora de Kitchen planteja històries que es relacionen amb d’altres històries —en el cas de la primera narració, una història que es desenvolupa dins d’una altra història— que reflecteixen el desencant de la vida, el no-future del moviment punk. I ho fa amb un to i un ritme pausat, calmós, pacient, que es deixa bressolar per la quotidianitat, sense que s’hi produeixi cap fet extraordinari o inesperat. Allò que explica podria formar part de la vida de quasi qualsevol, tant dels seus compatriotes com dels lectors d’altres països. La vida tal com és. Les coses vistes de Josep Pla o les pàgines viscudes d’en Folch i Torres. Una bona decisió? Dolenta? Mèrit? Demèrit? Com sempre, depèn del resultat.
La primera narració, La casa dels fantasmes, esdevé una reflexió sobre el temps i el seu balafiament, sobre el sentit darrer de l’existència en el temps… no gaire reeixida. El protagonitzen joves que anhelen crear-se la seva vida, alliberant-se del llast de les tradicions seculars i de les pressions familiars: “I llavors ja no podré escapar-me del corrent”, pàg. 14. (Un tema, cal dir-ho, tractat, creiem que amb un major encert, en una traducció catalana recent: Família, del xinès Ba Jin).
D’aquell temps que esdevé rutina —“Era com si continuessin vivint només perquè respectaven aquells costums”, pàg.24—, presó, càstig, que no avança —“Quan ets aquí estàs tan tranquil que el temps s’atura”, pàg. 19—, se’ns escola miserablement entre els dits —“Si no vigiles, el temps et passa sense que te n’adonis”, pàg. 21-22— i tan sols pot ésser acceptat si ens sotmetem a la futilitat i ens enganyem, tot convertint la necessitat en virtut: “A simple vida ha estat una vida senzilla, però en realitat formarà part d’un gran corrent que no té res a envejar una aventura pels set mars”, pàg. 56.
La segona, ¡Maare!, és —almenys segons el nostre parer— la més interessant del llibre. Sota la impressió d’una certa base autobiogràfica —“aquella escriptora tan jove, la que encara estudiava a la universitat” (pàg. 62)— és una interrogació sobre els límits de la personalitat, de la llibertat i la seguretat, sobre el risc de fer-se gran, de valer-se per un mateix. Sobre els venturosos riscs que comporta optar per la llibertat de decidir per un mateix, en comptes de deixar-se arrossegar per la seguretat dels costums o l’empara de la família, protectora, però alhora limitadora i anihiladora.
Forçada elecció entre estabilitat i llibertat que no tan sols afecta a l’àmbit familiar —“em vaig adonar que al món no hi havia ningú que no portés alguna ferida causada per la família”, pàg. 72— sinó també, i sobretot, al país sencer, on el sagrat respecte a l’honor i la tradició ha pervertit la seguretat, convertint-la en immobilitat, en involució: “Era la vida que, sense que hi hagués cap raó especial, em feia pensar que volia viure cada dia d’aquella manera, amb pau i estabilitat”, pàg. 73.
Per desgràcia la tercera, La llum que duem a dins, no tan sols no manté el nivell, ans el rebaixa, contagiant-se del pitjor de la literatura del no-res: la mescla de vanitat, buidor i excés de pretensió esdevé letal. Segurament per voler defugir la impressió general de superficialitat, converteix el conte en una injustificada i del tot supèrflua successió de frases forçadament destinades als llibres de citacions —“I llavors vaig entendre que la por que provocava un riu era la insondabilitat i la feresa del pas del temps”, pàg. 113— que ben poc tenen a veure amb el desenvolupament de l’argument.
Una voluntat d’épater, de restar, de crear gran literatura, que posa en evidència des de la ben poc modesta frase inicial de la narració: “Com que fa uns cinc anys que em guanyo la vida bàsicament escrivint novel·les, sempre intento veure les coses en profunditat, arribant fins al fons de tot”, pàg. 111. Una voluntat finalment fallida, ja que no aconseguirà més que arribar “fins al fons” de no-res.
La quarta, La felicitat de Tomochan, davalla encara més en la insubstancialitat: es llegeix tan de pressa com s’oblida.
La darrera, que dóna títol al volum —aquella que, segons seva autora, “és la que m’agrada més de totes les que he escrit fins ara”, pàg. 194— constitueix una nova interrogació sobre el temps i la vida, sobre l’atzar imprevisible de l’existència, sobre aquells instants màgics de petita felicitat que la sort ens ofereix com a present de tard en tard. Aquests petits grans moments de felicitat que és l’única felicitat que podem tenir al nostre abast, que cal que aprenguem a assaborir i desar com el més bell tresor: “podria ficar aquells dies en una capseta i guardar-los com si fossin l’objecte més preciós de la meva vida”, pàg. 148-149.
En acabar de llegir aquestes cinc narracions, no podem alliberar-nos d’una certa sensació de decepció, d’haver obtingut menys del semblava que se’ns podia oferir i se’ns prometia. Al contrari que d’altres grans autors —ens ve a la memòria, per exemple, en el recull de John Steinbeck que llegírem no fa pas gaire— que acostumen a fer la impressió de dar-nos molt més que no sembla en primera instància, convertint no se sap ben bé com el particular en universal, Banana Yoshimoto pareix oferir-nos menys del que l’autora es proposava i prometia.
En síntesi, creiem que, tot i alguns encerts puntuals, cal llegir Records d’un carreró sense sortida més com una promesa per a l’avenir, com el projecte d’allò que hauria pogut ésser i no ha arribat a ésser, com un brillant recull en potència, que no pas com una fila literària realitzada. Tot confiant que, en d’altres obres, Yoshimoto sàpiga extreure molt més del no-res que ens envolta contínuament.
Únicament ens resta destacar la —al nostre parer— esplèndida traducció d’Albert Nolla, que assoleix el gran repte de fer-nos creure que algunes obres de la literatura japonesa han estat escrites en la nostra llengua.
Per acabar, transcriurem una mostra de ¡Maare!:
«Aquells dies, aquell somni, van deixar al descobert aquella cosa que duia a dins i la van canviar.
Com a conseqüència d’aquell incident em vaig trobar de sobte fora del món que coneixia, talment com un ocell que s’escapa de la gàbia.
A fora era tot fosc, el vent bufava amb força i els estels brillaven intensament.
A vegades encara em pregunto si a mi, que era un ocell destinat a tornar a la gàbia de la vida, em va anar bé sortir allà a fora, només que fos un instant.»
Records d’un carreró sense sortida, Banana Yoshimoto, traducció d’Albert Nolla, pàg. 108
dissabte 8 i diumenge 9 d’octubre del mmxi
© Xavier Serrahima 2011
|
Comparteix
|
