Quan el plaer de la lectura i la descoberta ens du a tastar obres i autors nous en qualsevol racó a voltes ens pot esperar una sorpresa. En ocasions, la sorpresa és de caire negatiu i és preferible no fer-ne cap esment. En d’altres, menys habituals, no pot ésser més agradable i beneficiosa. Sobretot quan, pel motiu que sigui, coincidim amb un llibre especial, que et transmet unes sensacions diferents, inconegudes.
És el que m’ha succeït amb La casa de les belles adormides, (Nemureru bijo), de Yasunari Kawabata, publicat per Viena Edicions l’any 2007 en la seva col·lecció “El Cercle de Viena”. Una obra d’un premi Nobel que desconeixia i que vaig trobar per casualitat vagarejant per la Biblioteca. El primer que em va atreure, cal que ho confessi d’entrada, fou la seva portada, un detall d’Amants a l’habitació de dalt, de l’excepcional gravador japonès Kitagawa Utamaro
En fullejar-la i llegir, a l’atzar, algun dels seus paràgrafs em va captivar a l’instant. Un cop llegida, no m’atreveixo a considerar-la una obra mestra. Però si, sens dubte, una obra més que interessant. Una obra, per damunt de tot, especial i diferent: única. Una novel·la que no ens en recorda cap altra. I que, alhora, resultarà molt difícil d’oblidar, un cop enllestida. La seva història i algunes de les seves pàgines restaran llarg temps gravats en la nostra memòria.
Com que, segons el meu costum, no tinc intenció de revelar-ne l’argument, esmentaré tan sols que exposa i descriu les relacions entre la vellesa i la sexualitat; entre la mort i la vida. Una vellesa, decrèpita i crepuscular, que anhela la proximitat de la joventut per a tractar de revitalitzar-se i de cercar un referent que atorgui un cert sentit a les romanalles agòniques de la vida. Una senectut decadent i desesperançada que sembla voler apurar fins el darrer glop el tast del calze de l’existència— d’una existència en evident regressió. Una senilitat —per a usar el mai tan escaient títol d’Italo Svevo— més degradant que no pas degradada.
La lectura de l’obra, escrita amb una prosa ràpida i precisa alhora, ens deixa un sabor agredolç. Un sabor on es mescla, a parts iguals, la sordidesa, la voluptat i la voluntat de pervivència. Aquell sabor inclassificable i indefinible de la decadència. De la inevitable decadència final, definitiva, que es debat entre el que és, el que ha estat i el que voldria ésser.
D’aquella decadència que la majoria dels éssers humans ens neguem a assumir quan ens arriba. Una decrepitud que —com en el cas d’Eguchi, el protagonista de l’obra— només som capaços d’acceptar i veure reflectida en els altre i mai en nosaltres. Una decadència, cal remarcar-ho, no tan física o corporal com de caire moral o espiritual…
En essència, un llibre especial i diferent, la lectura del qual ens desvetllarà les emocions i els sentiments. Una obra crua i dura, més adreçada als instints i als sentits que no pas al seny o la raó. Que assoleix amb escreix amb l’objectiu que la literatura —i l’art en general— hauria de perseguir: provocar-nos una reacció, alegrar-nos, entristir-nos o sacsejar-nos, però mai deixar-nos indiferents. O el que és el mateix: commoure’ns i deixar-nos petja. Convertir-nos, poc o molt, en un xic diferents del que érem abans de submergir-nos en la seva lectura…
La casa de les belles adormides ho aconsegueix sobradament: ens pot enamorar o esgarrifar, fins i tot provocar-nos una certa repulsió, en funció de la nostra sensibilitat o el nostre tarannà, però no passarà desapercebuda. Ens afectarà pregonament, potser, perquè té la força i la capacitat inusual de fer aflorar el millor, però també el pitjor, de nosaltres mateixos. De recordar-nos que en la literatura —com en la vida…— no existeix ni pot existir el bé sense el mal, ni a la inversa.
Per acabar, em permeto transcriure un paràgraf que considero que sintetitza l’abast i el contingut de l’obra:
<<En aquesta casa venien ancians incapaços de tractar les dones com a dones, però dormir tranquil·lament al costat d’una noia com aquesta els era encara, sens dubte, un dels consols il·lusoris a la percaça de les joies d’una vida perduda: vet aquí el que Eguchi va entendre en la tercera visita a aquesta casa.>>
divendres, 5 de febrer del mmx
Xavier Serrahima 201o
Comparteix
|
