Viena Edicions

Memòries de la Casa Morta, Fiódor Dostoievski

by .

Per poc partidari que hom sigui de les generalitzacions i, amb major raó encara, dels cànons literaris, no podem evitar sentir una emoció especial, indicible, cada vegada que assaborim el privilegi de submergir-nos en un llibre de Fiódor Dostoievski. La seva proverbial humanitat i la seva colossal força narrativa ens subjuguen i captiven: ens duen molt més enllà de nosaltres mateixos.

Memòries de la Casa Morta, Fiódor Dostoievski És ben cert que no podem considerar les Memòries de la Casa Morta (Zapiski iz miórtvogo doma), Adesiara Editorial, 2011, com una de les obres cabdals del genial escriptor rus. Però és cert igualment que això es deu, en gran mesura, a un realitat incontrovertible: són escasses, ben escasses, les creacions literàries que no s’esblaimen al costat de L’idiota o d’Els Germans Karamàzov. El poder d’aclaparament i de fascinació d’aquestes novel·les dostoievskianes és tan colossal com incomparable.

És des d’aquesta premissa que no dubtem en afirmar que el relat dels anys que passà l’escriptor a presidi per les seves activitats polítiques tenen un valor notable. En primer lloc, per l’obra mateixa: un retrat més que real, sovint indigerible, de les privacions de l’empresonament; en segon, per descobrir el llibre frontissa de Dostoievski, aquell que suposà la seva nova naixença literària i humana.

D’aquella “casa morta en vida” (p. 15) “sense feina i sense propietat legítima i normal” on “l’home no pot viure, es perverteix, es transforma en bèstia” (p. 28), l’escriptor n’aconsegueix sortir no tan sols evitant esdevenir una simple desferra humana, sinó regenerat, com a persona i com a escriptor. Llegint-lo ens adonem que la seva estada forçada a Sibèria li servi per aprofundir encara més la natura humana, per capbussar-se de ple en la psicologia humana.

Per a aprendre i, el que és més important, per a comprendre —i per a estimar— el gènere humà. Per a convertir-se, junt amb un dels seus contemporanis, el també immortal Lev Tolstoi, en un dels més destacats apòstols de l’amor a la humanitat. I, per damunt de tot, dels més desafavorits, dels abandonats per la sort i la història: dels humiliats i ofesos que amb tanta delicadesa i estimació descriví en una de les seves obres.

Si en les seves novel·les anteriors ja havia posat de manifest la seva afinitat i empatia envers les Pobres gents —profètic títol de la seva esplèndida opera prima—, el seu empresonament li permeté immergir-s’hi de ple. En comptes de parlar-ne des de fora —car, com a fill de metge mai no s’hi havia relacionat— el presidi li permeté viure la situació des de dins, compartint i convivint al llarg de quatre interminables anys amb tots aquells que fins llavors només coneixia teòricament.

Memòries de la Casa Morta suposà la seva primera immersió real en aquesta ànima humana, de la qual esdevindrà un mestre insuperat. Tan sols un altre mestre entre mestres, William Shakespeare, aconseguí acostar-s’hi tant com ell. Tot i que —si més no així ho entenem nosaltres— sense anivellar-s’hi ni, molt menys, superar-lo. Dostoievski escrivia amb i des de l’anima; amb i des del cor. El dramaturg anglès xopava la ploma al cor, però escrivia amb la tinta de la raó.

Si deixem de banda el prefaci, ideat per a eludir tant com sigui possible els perills de la censura, comprovarem que no li calen més que quatre ratlles antològiques —que sintetitzen la seva experiència carcerària— per a posar en evidència la seva titànica vàlua literària i espiritual “Rere aquest portal hi havia el món clar, lliure, hi vivia la gent com arreu. Però a aquesta banda de la tanca (…) hi havia un món especial, que no s’assemblava a res mes; aquí hi havia lleis especials, indumentària pròpia, moral i costums propis i una casa morta en vida, una vida com a cap altre lloc i gent especial.” (p. 15).

Perfecta metàfora del sofriment inassumible que suposa la vida privada de llibertat, que pren encara una configuració més insofrible amb la confessió, sorgida sens dubte del més pregon d’ell mateix, que ofereix un xic més endavant: “Mai no hauria imaginat l’horror i el turment que va ser per a mi, durant els deu anys —que, en realitat, foren quatre— de treballs forçats, no estar sol ni una sola vegada, ni un sol moment.” (p. 19).

Turment que esdevindrà encara més desequilibrant per a algú com ell, habituat a dialogar amb els grans clàssics de tots els temps: “Dies inacabables, asfixiants, l’un exactament com l’altre, tots iguals! Si almenys hi hagués hagut algun llibre!” (p. 293). Ni tan sols aquest modest, migrat consol o evasió mental o espiritual possible li és dat, car “un presoner (…) em va robar una Bíblia, l’únic llibre que estava permès de tenir al presidi” (p. 30).

Aquesta experiència traumàtica, acuradament i mefistofèlicament dissenyada per a laminar o eliminar d’arrel qualsevol rastre d’humanitat en el personer, per a reduir-lo a un mer objecte sense valor, sotmès als arbitraris capricis dels seus carcellers, Dostoievski la transforma en matèria literària. Evangèlicament, en comptes de convertir les pedres en pans, prefereix metamorfosar el dolor en amor; la destrucció, en creació; el mal, en bé.

Idea que amb tant d’encert recollí i recreà cent anys després Miquel Martí i Pol:

“Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d’aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt,
i no pas a recer de cap malastre.
Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història”.

La successió de la macabra simulació d’afusellament i l’estada a la presó significà per a l’escriptor rus el seu particular descens a l’infern dantià i li deixà unes inesborrable seqüeles morals i físiques —entre elles, els atacs d’epilèpsia—, però també llaurà en el camp afamat de la seva ànima alguns dels pilars fonaments de la seva personalitat, que acabarà valorant de manera positiva:

“En la meva solitud espiritual, em dedicava a revisar tota la meva vida anterior, examinant-ne fins l’últim detall; (…) em jutjava implacablement i amb severitat i fins arribava a beneir el destí per haver-me enviar aquesta solitud, sense la qual no m’hauria estat possible fer aquest judici sobre mi mateix ni aquesta inspecció tan severa de la meva vida anterior”. (p. 400).

Tant la ineludible “convivència general obligada” (p. 35) amb els altres com l’experiència quotidiana del patiment, la injustícia i la impotència suposaran per a Dostoievski una purga completa del seu jo anterior, un alliberament dels seus dimonis particulars. Una metamorfosi radical de caràcter purificador, quasi ascètic. Una renaixença que deixa enrere l’home que havia estat fins llavors i en fa sorgir un de diferent, profundament humà. Una persona nova que convertirà en el seu grial vital —i, afortunadament per a nosaltres, també literari!— la requesta de la “dignitat humana” (p. 155).

El viacrucis de la presó convertirà l’adolescent Dostoievski, partidari de la revolució, en un madur eremita literari, que, com un Diògenes reviscut avançarà a les palpentes cercant déu amb un llum a la mà. No tant perquè hi cregui, sinó perquè hi voldria creure.

Que voldrà creure perquè —bo i introduint per primera vegada una de les seves idees essencials, que desenvoluparà amb posterioritat magistralment a Els Germans Karàmazov— comença a témer que, sense déu, sense una moralitat universal, res és prohibit i tot és lícit: “Era un exemple de fins on pot arribar el costat carnal de l’home, sense sotmetre’s interiorment a cap llei” (p. 108); “És com si, havent travessat una vegada els límits, comencés a vantar-se que per a ell ja no hi ha res de sagrat, com si sentís la temptació de saltar-se els límits de qualsevol llei i poder i delectar-se en la llibertat més il·limitada i desenfrenada” (p. 150).

Aquesta obra, una de les més crues i més lacerants del genial escriptor rus, alliberada quasi per complet de qualsevol component líric, que sembra, això no obstant, llavors d’esperança —en la humanitat, en la grandesa del poble i la Mare Rússia—, esdevindrà la base i el punt de partença de tota la colossal creació dostoievskiana posterior.

A casa nostra, a més a més, la seva acurada traducció —deguda a Jaume Creus— suposa una tan agraïda com agosarada aposta pel país normal que, amb estat propi o no, algun dia no gaire llunyà hauríem d’aspirar a ésser. Un país normal la cultura del qual no es pot permetre el luxe de no disposar de la traducció integral de les obres dels grans autors de tots els temps. Una realitat no gens quimèrica, que no depèn tan sols de la infrangible consciència nacional d’un bon grapat de tan benaurats com imprescindibles editorials (Adesiara, A Contravent, Viena, Símbol, L’Albí, Límits, Quaderns Crema, Tres i Quatre,…), sinó, sobretot, de la nostra com a lectors!

Només comprant —i llegint, per descomptat— els seus llibres aconseguirem que la seva lloable (o suïcida, segons definició de Quim Torra) tasca de resistència cultural i de fidelitat nacional no acabi posant en perill la seva supervivència editorial, cada dia més imprescindible. Perquè, tinguem-ho ben present, si no hi fossin, les trobaríem a faltar!

Únicament si entre tots i totes evitem, almenys, que no hi perdin diners, podrem somniar que, ara l’un, ara l’altre, es decideixin a seguir apostant per l’aventura incerta d’omplir els intolerables buits que es mantenen encara a dia d’avui en la gran literatura universal traduïda al català. Evitant, d’aquesta manera, que la indeturable maregassa diglòssica arraconi encara més la permanentment amenaçada llengua pròpia del país.

Permetent-nos, doncs, escriure una nostra quimèrica carta literària als reis mags. Que inclogui, entre d’altres, per centrar-nos tan sols en la literatura russa del segle XIX, una nova traducció, feta directament sobre la llengua i el text original, d’Els Germans Karamàzov, dels Diaris o de les interessantíssimes i fonamentals cartes tant de Dostoievski com de Tolstoi, o els Contes complets de Txèkhov.

Ens atrevim a somniar o bé preferim seguir-nos queixant, fins i tot en aquells aspectes que no depèn dels altres sinó de nosaltres?

divendres 27 i dissabte 28 de gener del mmxii

Comparteix

On el foc no s’apaga, May Sinclair

des 26th, 2011

by .

No comments yet

Malgrat que entenguem que no acostuma a ésser gens recomanable la lectura de les contraportades dels llibres —pel seu caràcter generalment massa explícit—, en algunes ocasions és bo saber quina mena d’obra ens disposem a llegir, abans d’endinsar-nos-hi.

On el foc no s’apaga, May Sinclair Segurament, si encetem On el foc no s’apaga (When their Fire is not Quenched), de May Sinclair, Viena Edicions, 2011, com es tractés d’un recull de narracions convencionals, no tan sols correrem el risc d’entendre-hi ben poc, sinó de sortir-ne decebuts. Per a poder-lo afrontar —i assaborir— en òptimes condicions, és preferible tenir present d’entrada que es una obra de gènere. Una obra que, tot i transcendir-la en certs moments, forma part de la literatura gòtica. I, més concretament, de la de fantasmes.

Circumstància, aquesta, que convé tenir en compte des de la primera línia, a fi de poder anar-se amarant de l’atmosfera especial en la qual et submergeixen els seus contes; atmosfera opressiva i asfixiant que et guia fins allí on pretenia dur-te: a unes històries on la vida i la mort no tan sols estan inextricablement lligades sinó que esdevenen tan indistingibles com inseparables. Vida i mort són un tot únic, un continuum etern i indissociable, que avancen l’una al costat de l’altra, en paral·lel, reforçant-se mútuament.

Sens dubte, és en aquest sentit, circumscrit de manera exclusiva a la literatura fantàstica, que cal entendre la cèlebre frase de Jorge Luis Borges, inclosa tant a la contraportada com en la faixeta que acompanya el llibre de Viena: «Si em demanen quin és el conte més memorable que he llegit, escullo —pel seu valor indubtable— el relat al·lucinatori On el foc no s’apaga, de May Sinclair.» Opinió que expressava l’any 1935 a la revista argentina El hogar.

Adscripció que quedarà encara més clara si enumerem les altres onze narracions que afegia a continuació al seu article: L’escarabat d’or, d’Edgar Allan Poe, The Outcasts of Poker Flat, de Francis Bret Harte, El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, El soldat jardiner i The Finest Story in the World, de Ruydard Kipling, Bola de greix, de Guy de Maupassant, Mà de mico, de William Wymark Jacobs, The God of the Gongs, de Gilbert Keith Chesterton, Història d’Abdulà el captaire cec, de les Mil i una nits, The gift of the magi, de O’Henry, i De lo que aconteció a un deán de Santiago con don Illán, el gran mago que vivía en Toledo, de l’Infante don Juan Manuel. (Aplegats tots ells, amb d’altres històries escollides conjuntament amb Bioy Casares i Silvina Ocampo, a l’excel·lent recull Antología de la literatura fantástica).

La qual cosa no significa que únicament puguin llegir i interessar-se pel llibre de Sinclair els apassionats d’aquesta mena de literatura —car ens sembla innecessari matisar que les obres de gènere no poden ésser considerades, automàticament i necessària com a menors pel simple fet d’ésser-ho— però sí que cal tenir-ho ben present per si hom vol evitar sorpreses.

Afortunadament, els cinc relats que inclou On el foc no s’apaga —com succeeix amb les obres de qualitat de qualsevol gènere i condició— ens transporten més enllà de les històries convencionals de fantasmes o aparicions, en les quals l’element fonamental és el sobrenatural o l’inesperat. Tant és així que —sobretot els dos primers: el que dóna títol al recull i L’obsequi—desprenen aquella sensació indescriptible d’estar-ne oferint molt més que no sembla de bell antuvi, que et duen un xic més enllà del que diuen.

I això succeeix, potser —i confiem que se’ns perdoni el possible excés de presumpció que una tan aventurada hipòtesi comporta—, perquè ens transmeten, a cadascun de nosaltres un no-se-què (un je ne sais quoi, que diuen amb tanta precisió els francesos) especial, inaprehensible que no es pot comunicar a través de les paraules. Perquè obren una mena de diàleg dins nostre, desvetllant-nos una part adormida o oculta.

Sense que aquest fet no eviti, per una altra banda, que en certs instants s’hi pugui detectar un cert to esotèric del tot sobrer, excessiu i innecessari. To que, segurament, resultarà d’allò més atractiu per a una bona colla de lectors, però que, alhora, pot contribuir a fer-se enrere a aquells que siguin una mica més exigents, a aquells que entenguin que la literatura ha d’aportar quelcom més que un xic —o un molt— d’entreteniment o diversió. Per a aquells que considerin que la literatura ens ha de dur un xic més enllà, que ens ha de transformar.

Segons el nostre parer els relats de Sinclair augmenten la seva vàlua pel fet de no caracteritzar-se exclusivament pel seu caire irreal, sinó que esdevenen un vehicle de transmissió de tota una manera d’entendre la vida i el món: la visió de la mort com un alliberament, ja sigui propi o dels que ens envolten: “li semblava que tenia dret a aquell alleujament”, (p. 121).

I, al mateix temps, com una reivindicació de la importància del temps. D’aquest ésser en el temps heideggerià que ens defineix com a persones. O, més aviat, de la necessitat d’aprofitar el temps al màxim. El carpe diem llatí o el Colligo, virgo, roses indirectament exposat mitjançant unes narracions fantàstiques que ens parlen de la brevetat de la vida i de l’absurditat que suposa balafiar-la.

L’infern que ens presenta l’autora anglesa no és tant el cristià, determinat per la nostra mala conducta en aquest món, sinó el de la vida desaprofitada o malaguanyada. Els personatges de Sinclair —que curiosament assoleixen una presència i un protagonisme major quan són morts que no pas quan són vius—, esdevenen un magnífic crit desesperat que pretén a evitar que convertim la nostra existència en un absurd passar pel món.

Un crit d’alerta que cerca privar-nos de mentir i de mentir-nos a nosaltres mateixos, d’alliberar-nos de la temptació de limitar-nos a viure a mitges, esdevinguts persones ocultes sota màscares, estrafetes caricatures de les persones homes i dones que podríem ésser, en homes i dones en potència que temem aventurar-nos a l’abisme paorós de les nostres possibilitats. En superhomes nietzschians atemorits, aclaparats per la resplendor de la nostra grandesa.

El major i més hòrrid infern que ens ha llegat la tradició cristiana no és, en realitat, aquell que en teoria ens espera en haver acabat el nostre camí a la terra, sinó aquell de negació i frustració en que hem acabat convertint les nostres vides. En l’infern permanent i terrenal, directament constatable, que suposa haver renunciat a nosaltres mateixos, a negar-nos els horitzons que probablement tindríem al nostre abast: a no atrevir-nos a ésser! L’infern més esgarrifós —inassumible i irrecuperable— és el de balafiar la vida.

Per poc que llegim amb atenció i ens aturem un instant a pensar, ens adonarem que els fantasmes i aparicions d’On el foc no s’apaga tornen de la mort a la vida no pas amb la finalitat de causar temor aquells que han deixat, sinó per a tractar de rescabalar-se —i rescabalar-los, ensems— del que haurien d’haver fet mentre eren vius i que, pels motius que sigui, no foren capaços de dur a terme: “Us diré que ara ja sabia per què havia tornat: havia tornat per saber si ell l’estimava. Amb un anhel no sadollat per la mort, havia tornat per estar-ne segura.” (L’obsequi, p. 65).

Per expressar-ho en termes elementals: els que moren no poden desaparèixer del tot fins no tenir la certesa d’haver complert completament els seus objectius. Com en els contes de fantasmes tradicionals —però d’una manera molt més essencial— fins que no els hagin satisfet, no podran descansar en pau.

La literatura fantàstica i la pervivència sobrenatural com a via de redempció: “Jo sóc real, i el meu aspecte és tan natural i real com tot el que hi ha en aquesta habitació… més natural i més real del que tu et penses. No em vas matar, com pots veure, perquè sóc aquí, tan viu o mes que tu. La teva revenja va consistir en fer-me passar d’un estat que s’havia tornat insuportable a un estat meravellós del que pots arribar a imaginar.” (La víctima, p. 167).

Segons l’escriptora anglesa, doncs, el gran problema no és tant saber si hi ha o hi pot haver vida després de la mort, ans si no hem convertit la nostra en una existència morta —o, si més no, àmpliament desaprofitada— abans d’hora. Som esperits sense cos, però sobretot sense ànima, ja abans de morir?

En síntesi, tot i el risc de contravenir l’incontrovertible criteri d’autoritat de Borges, no creiem que aquesta obra de May Sinclair sigui de primera categoria, però aquest fet —que l’agermana amb la immensa majoria dels llibres publicats arreu— no implica, ni molt menys, que sigui negligible.

Si, per una banda, captivarà els amant de la literatura fantàstica, als que no sentin aquesta passió, per poc receptius que siguin a les històries que ofereix, els permetrà reflexionar sobre el sentit —o la manca de sentit— de l’existència. La qual cosa, corrent els temps que corren, no és que sigui poc: és més que molt.

dilluns, 26 de desembre del mmxi

Comparteix

La promesa, de Friederich Durrenmatt

oct 5th, 2011

by .

No comments yet

En general existeix un cert prejudici sobre les obres fetes per encàrrec que tendeix a menysvalorar-les. Un prejudici que si bé pot tenir una certa raó circumstancial —tot i que discutible— en literatura, no el té en absolut en d’altres camps artístics: una gran part de les més cèlebres pintures, escultures, peces musicals i obres arquitectòniques tan sols foren possibles mercès als encàrrecs dels mecenes de torn, que permeteren als artistes del seu temps oferir el millor d’ells mateixos.

Encàrrecs que han estat mes brillants quant menys intromissions han hagut de patir els seus artistes en la creació de la seva obra. L’exemple més palès seria el dels frescos de la capella sixtina, on Michelangelo Buonarroti assolí una de les seves fites més reeixides, convertint la figura humana en una força escultòrica inoïda, fins que el Concili de Trento cregué necessari cobrir la nuesa dels personatges, encarregant a Daniele de Volterra, un dels deixebles del genial pintor, que hi afegís una púdica i inadmissible tela que ocultés les parts prohibides.

Pel que a la literatura es refereix, històricament les obres per encàrrec han estat menys usuals, però no pas inexistents. Més encara quan es tracta de llibres fets no tant per simple encàrrec, sinó per necessitat. Un dels casos més famosos fou El jugador, de Fiodor Dostoievski, una genial novel·la curta de quaranta mil paraules que l’autor rus escrigué —o, més aviat, dictà a la seva secretària— en vint-i-sis dies l’any 1866. Ara bé, si deixem de banda la majoria dels grans premis literaris actuals, cal reconèixer que l’encàrrec literari no és tan habitual. I que com a resultat en sorgeixi una gran obra, encara ho és menys.

Per fortuna, sempre hi ha excepcions que confirmen la regla tot trencant-la. Ho posa de nou de manifest la recuperació de La promesa (Das Vesprechen), de Friedrich Dürrenmatt, Viena Edicions, 2011. Una excel·lent novel·la fruit d’un encàrrec que oferiren a l’escriptor suïs en una època en la qual el seu teòricament idíl·lic país havia sofert una plaga d’inexplicables i brutals agressions sexuals a jovenetes. El dramaturg, en comptes de limitar-se a complir l’encàrrec, aprofità el convit per redactar una obra que deixa un record indeleble en la memòria del lector.

Sota l’aparença d’una falsa novel·la policíaca —anunciada en el seu moment com una mena de rèquiem d’aquesta mena de gènere— Dürrenmatt ens ofereix una crua i aspra reflexió sobre la societat occidental, sobre la decadència moral i la irresponsabilitat a la qual pot abocar la fi de les certeses i les creences ancestrals. En sintonia, doncs, amb l’existencialisme sartrià i heideggerià, i amb amplis ressons del pensament de l’esmentat Dostoievski, que es plantejava els perills que podia comportar la llibertat absoluta que aparellava la mort de déu que havia pronosticat Nietzsche.

La salvatge agressió sexual i posterior assassinat d’una noieta implicarà fins a tal punt al comissari encarregat de la seva investigació que farà la promesa (pàg. 32) a la mare de la víctima que en descobrirà l’assassí. Promesa solemne que esdevindrà —a banda del títol— l’eix central i l’incentivador de la novel·la, convertint l’agent de policia en una víctima més de l’agressió; en una víctima obsessiva que no sortirà indemne del descens als inferns que suposarà la perquisició policial.

Un enfollidor descens als inferns que ens permetrà descobrir la perillosa fragilitat sobre la qual se sosté la pacífica i neutral suïssa, sempre tan presumptament equilibrada, ordenada i serena. Un ordre tan excessivament meticulós i mil·limetrat que acaba esdevenint asfixiant: “(…) la gent espera que almenys la policia sabrà posar ordre en aquest món, encara que jo no em puc imaginar una esperança més miserable”, pàg. 14.

Tan asfixiant que fa perillar la salut mental d’aquells que no són capaços d’alliberar-se’n, per més que sigui de manera puntual: “No vull negar que sempre hi havia un desordre espantós en aquella cambra; llibres i actes estaven barrejats, però això ho feia per una qüestió de principis. Perquè jo sóc del parer que cal que tothom creï petits illots de desordre en aquest país tan endreçat, encara que només sigui en secret.”, pàg. 48.

En realitat, com ja apuntàvem, més que no pas a una novel·la policíaca, ens trobem davant d’una de caire humanístic o existencial, en la qual l’anàlisi policial no és més que una excusa perfecta per a diagnosticar la greu malaltia que pateix el cos sencer de la societat suïssa —i l’occidental per extensió— que ha submergit l’home en la multitud i l’ha allunyat de la seva individualitat essencial, de la seva condició primigènia, del seu tarannà propi. Podríem afirmar que mitjançant el contracte social de Jean-Jacques Rousseau la persona ha renunciat a la seva fonamentalitat essencial; a aquella essència última o definitiva seva.

Entenem que precisament un dels grans mèrits de La promesa és que, al mateix temps que al lent procés de descobriment de l’assassí, assistim al redescobriment de l’home, d’aquell home que —el més segur, sense ni ésser-ne conscient— s’havia mort a ell mateix. A aquell home que —amb obvies i evidents concomitàncies amb l’escarabat de Kafka— s’havia transformat en una mena de monstre. Monstre no tant per la seva desagradable aparença física, sinó per haver perdut aquells elements bàsics que el definien com a home —com a persona.

En la seva tenaç recerca de l’assassí, cerca també allò que va assassinar ensems la seva humanitat. En certa manera, en aquesta recerca —en aquest etern quest del Grial— tracta de redimir-se, de reconciliar-se amb ell mateix. Amb aquell “ell mateix” que ja fa tant de temps que es va esvair.

És un camí de redescoberta, de retrobament. I és en aquest sentit que el capítol 22 esdevé central, no tan sols en el total de pàgines del volum, sinó també metafòricament. La seva visita al psiquiatre és paradigmàtica. Conversant amb ell, amb aquest membre del sacerdoci laic que ja fa temps substituí el religiós, es confessa i descobreix, o potser redescobreix, els seus sentiments i el seu sentit perdut. Aquell sentit que l’individu perd en contacte amb les gernacions.

La promesa feta a la mare de la nena assassinada es convertirà en la via per redimir-se, per a reconciliar-se amb ell mateix i amb la humanitat sencera.

Més que no pas la recerca d’un culpable en singular, l’obra de Dürrenmatt s’immergeix —i, el que és més important, ens immergeix— en la recerca de la veritat. De la veritat (o les veritats, car difícilment n’hi ha una sola) que la justícia no acostuma a trobar. Ni a trobar ni a voler trobar. La veritat que s’amaga —“Amb lògica només es pot copsar la veritat en part”— i defuig les investigacions policials.

Una recerca de la veritat, de la raó indubtable, que paradoxalment l’abocarà als braços de la follia. Potser perquè “el somni de la raó engendra monstres”? En qualsevol cas, perseguint l’infern de l’assassí, es deixa seduir per ell, i esdevé quasi tan brutal i amoral com ell, admetent fins els mitjans més abjectes (pàg. 145, final, i 146) per a obtenir la finalitat desitjada. Esdevenint ell mateix l’infern dels altres, un monstre sense principis, i deixant pel camí la resta de sentiments que el caractaritzaven com a persona de bell inici: “La seva intel·ligència era excel·lent; però, per culpa de les estructures massa ordenades de la nostra terra, no tenia sentiments.”, pàg. 17.

Aquesta interrogació oberta sobre l’existència, l’autor suïs ens la presenta mitjançant capítols en general breus, ràpids i intensos; telegràfics en ocasions. Amb una descripció, sovint de caràcter poètic, que acompanya i caracteritza, fins i tot preconfigura, els personatges i el seu respectiu tarannà (pàg. 93). Quan els capítols són excepcionalment llargs, l’abundant presència del diàleg —que denoten l’ascendència teatral de Dürrenmatt— els atorga una velocitat que en compensa l’extensió.

En definitiva, La promesa és una obra altament recomanable per totes aquelles persones que, apassionades o no en la novel·la negra, s’interessin per la literatura que s’interroga sobre l’home, sobre la insostenible fugacitat atzarosa de l’existència.

Transcrivim, com a colofó, un fragment prou representatiu:

«Som homes i ho hem de tenir en compte, ens hi hem de saber enfrontar i, sobretot, hem de comprendre bé que només ens instal·larem amb certa comoditat en aquest món i podem escapar del fracàs cap on ens porta l’absurd —que cada vegada és més evident i perillós— si humilment l’incloem en les nostres operacions mentals. El nostre enteniment amb prou feines il·lumina l’univers. Totes les paradoxes van a raure a la penombra dels seus límits.»

La promesa, Friederich Dürrenmatt, traducció d’Armand Quintana, pàg. 157

dimecres, 5 d’octubre del mmxi

Comparteix

Família, Ba Jin

mai 14th, 2011

by .

No comments yet

Si ja resulta prou complicat tractar de definir un gènere literari, per la permanent interrelació que mantenen entre tots ells, encara ho és més el de la novel·la: un gènere que el segle XX convertí en un híbrid quasi impossible de classificar, proteic, polièdric, multiforme i divers. Pels creadors del segle passat, la novel·la no tan sols esdevenia oberta pel fet de no cloure necessàriament el fil argumental, sinó perquè admetia la inclusió i barreja heterogènia i heterolítica dels altres gèneres, que la complementaven, la reforçaven i la completaven.

L’esperit innovador i rupturista del segle XX transformava i redescobria la novel·la; amb alguns excessos del tot innecessaris, la desmuntava per a tornar la a bastir de nou, partint d’unes noves bases, s’alliberava i ens alliberava al seu torn. Mentre es produïa aquesta renovació, aquest renaixement en la majoria de les cultures i literatures nacionals, en alguns estats —en general, i paradoxalment, els més revolucionaris— es tendia al procediment invers. La involució cultural i artística que comporta l’establiment dels mal anomenats governs comunistes a la Unió Soviètica i altres països satèl·lits fou devastadora.

El realisme soviètic imposat per Stalin convertí l’incomparable camp de cultiu de les lletres russes del segle XIX —indiscutiblement, un dels punts àlgids de la història de la literatura de tots els temps— en un ermot arrasat i irrecuperable. La majoria d’escriptors foren silenciats, quan no eliminats directament. La resta, convenientment adoctrinats, esdevingueren poc més que disciplinats propagandistes del règim. I, el que és pitjor, adotzenats, mimètics i prescindibles escriptors.

Malauradament, aquesta situació anihiladora no es produí únicament a la URSS, sinó també en d’altres estats totalitaris teòricament comunistes, com ara la Xina: els escriptors, si volien publicar, havien de posar-se al servei de la revolució. Una revolució que, en l’àmbit cultural i artístic, esdevingué més aviat involució, uniformitat, empobriment —quan no submissió o pur i simple adoctrinament. Literatura —i art, en general— del Partit i per al Partit. O el que és el mateix, art servil i acomodatici per a gent servil i acomodatícia; la més segura recepta per a assolir la més fútil, borda i planyívola mediocritat.

Tot amb tot, la literatura xinesa presentà un avantatge enfront la soviètica: la revolució no hi causà els seus efectes anorreadors i empobridors fins molt més tard, fins que l’octubre del 1949 no es fundà la República Popular Xinesa. La qual cosa permeté que fins aquell any alguns autors amb voluntat renovadora poguessin crear amb llibertat —si més no, amb una llibertat major— les seves obres. Un dels més destacats i dels que deixà una major petja fou Ba Jin, un escriptor centenari (1904-2005) que redactà la major i més interessant part de la seva creació literària durant la tercera i quarta dècada del segle passat.

Precisament una de les novetats d’enguany ens permet l’oportunitat d’accedir a la seva obra més coneguda i reconeguda, i una de les més llegides tant al seu país com fora d’ell: Família (Jia), Ba Jin, Viena Edicions 2011, en traducció directa del xinès d’Eulàlia Jardí. Una novel·la l’argument de la qual transcorre entre dos dels més transcendents anys de la recent història xinesa: 1919 i 1920, quan els estudiants de la capital es manifestaren a la capital contra el que consideraven una intolerable concessió al seu enemic etern, el Japó, per haver acceptat cedir-li la província xinesa de Xangdong.

L’escriptor aprofita dotze anys després aquell tan remarcable esdeveniment per a bastir, a través de la història —basada ben palesament en la seva— d’una família tradicional incapaç d’acceptar ni adaptar-se als nous temps, la permanent oposició entre la modernitat i l’antigor, entre el temps de l’ahir i el d’avui. Entre els vells temps, costums i hàbits, que s’esvaeixen irremissiblement, però que es neguen amb cega obstinació a cedir el seu lloc, i els nous, que trenquen amb tot allò que s’ha fet sempre, amb tot allò que durant tants i tants segles havia semblat no tan sols etern i immutable, sinó fins i tot imprescindible, endèmic i irrenunciable.

Una contraposició, un xoc constant i inevitable, una eterna confrontació entre el món vell que mor i el nou que neix, entre el passat condemnat a desaparèixer i el futur que es desvetlla i que acabarà imposant-se —que ha arribat, podríem dir, per a quedar-se— simbolitzada ja d’entrada pel fet que els joves assagen una obra estrangera (L’illa de tresor, de R.L. Stevenson), mentre els seus pares i avis s’aferren a les tradicions mil·lenàries —la més diàfana imatge de les quals és embenar els peus de les noies per a evitar que els hi creixin— i segueixen vivint com si el temps, més que no pas un riu, fos una font de jardí.

Una confrontació que suposa, al mateix temps, la major grandesa i la major limitació de la novel·la —el Yin i el Yang, per expressar-ho en termes orientals.

Grandesa, perquè recobra un dels temes fonamentals de la literatura universal de tots els temps: la lluita i la incomprensió entre les successives generacions. Un tema que l’aparella amb algunes de les magnes creacions literàries de la humanitat, des de les grans obres clàssiques gregues —en les quals són les generacions noves les que posen en dubte i s’oposen als seculars, i en alguns casos inhumans, costums i tradicions dels seus predecessors (Antígona negant-se a deixar insepult el seu germà Polinices és un paradigma prou evident)— fins a Shakespeare, amb el seu Romeu i Julieta (una de les evidents influències del llibre que tractem).

Limitació, perquè tendeix —segurament de manera inconscient— a un cert esquematisme, a situar-se massa sovint a frec de l’absime de la novel·la de tesi; o el que ve a ésser el mateix, d’un dels més greus perills i riscos de la creació literària: el de posar-la al servei de, d’oblidar que l’escriptura no s’ha de deure ni dependre de res ni de ningú, que ha d’ésser autònoma, ha d’ésser un món en ella mateixa, ha de valdre i defensar-se tota sola. En realitat, ha d’ésser en ella i per ella mateixa. La raó i l’essència de la literatura —i de la creació artística en general — és esdevenir una creació unitària i completa, alliberada de qualsevol altra justificació o motivació. I alliberada, sobretot, de la seva —traïdora i empobridora— condició de mitjà o missatge. En tot cas, la literatura únicament ha d’ésser mitjà o missatge d’ella mateixa; d’ella mateixa i tan sols d’ella mateixa.

En aquest sentit, cal reconèixer que en algunes ocasions, no tan sols frega l’abisme de la novel·la de tesi, sinó que el supera. Entre d’altres raons, perquè la majoria dels seus personatges pequen d’ésser un xic massa plans i bàsics, poc contradictoris o ambivalents, dibuixats d’una sola peça; poc humans, en definitiva. Les persones —i, per tant els personatges d’una novel·la— no són ni poden ésser mai d’una sola i única manera, són confusos, diversos, en constant lluita amb ells mateixos i els seus dubtes. A voltes fins i tot en contra d’ells mateixos…

Tenint com tenia present el model de Tolstoi (Resurrecció) i de Turgueniev (Vigília), en el que es refereix a descripció i denúncia d’una societat decadent i injusta que és incapaç d’adaptar-se a l’evolució del temps, entenem que no li hauria anat resultat gens perjudicial procurar d’imitar l’amplitud i la fondària —sovint contradictòria— dels personatges d’aquestes novel·les, que van formant-se i conformant-se a mesura que avancen. D’aquells personatges que tenen vida i personalitat molt més enllà de la pàgina impresa; d’aquells protagonistes que, més que no pas personatges, són persones de paper.

Per no dir, donada l’elevada estima que l’autor xinès demostrà per la literatura russa, tractar d’aprendre del que considerem el més gran mestre entre mestres pel que a la creació de personatges es refereix: Dostoievski. Un dels escriptors —si no, el— que mostrà un més pregon i exquisit coneixement de la natura humana, de la psicologia i la sociologia dels personatges. Personatges entesos i presentats sempre amb una completitud i una complexitat admirables, en un etern i enriquidor combat permanent amb ells mateixos; immersos en un pou de dubtes, d’incerteses, d’inseguretats, de reflexions i sentiments contraposats i contradictoris, que els doten d’una humanitat i d’una versemblança insuperables.

Baldament potser n’haguem fet un gra massa en provar d’equiparar-lo amb el genial creador de L’idiota —car al seu costat ben poques són les obres totes les èpoques que no empal·lideixen— si que ens creiem obligats a remarcar l’innecessari to teatral d’alguna dels esdeveniments que reflecteix a Família. Així, resulta un poc forçada tota l’escena (pàg. 229-236) del desencontre entre Mingfeng i Juehui, quan aquest no tan sols no s’adona del seu evident estat de desesperació, sinó que ni l’atén ni se l’escolta. Amb major raó si tenim en compte que no pot ésser menys creïble —i, ensems, més oportú per al desenllaç de la història— que passin tan a prop l’un de l’altra sense veure’s ni sentir-se.

Per fortuna, hem de dir que és tot just un xic més endavant —a partir del capítol 30, pàg. 268, i al llarg d’un bon nombre de planes— que Ba Jin aconsegueix prendre amb fermesa el pols i el ritme narratiu a l’obra, alliberant de sobte tota la seva capacitat creativa i deixant-se guiar per la força irresistible de la literatura que duu dins seu. Negligint per fi la seva quasi obsessiva fixació per la fidelitat històrica, la descripció ajustada, que sovint l’havia engavanyat, i permetent que la passió novel·lesca i creadora l’arrossegui i prengui embranzida.

És justament en aquests capítols quan la seva escriptura recorda i se situa més a prop de la literatura russa, curulla d’empenta, de força i de passió —en certs instants irrefrenable, incontenible— que s’alça i s’imposa per damunt de la raó, de la previsió i de la planificació. És llavors quan la paraula, el diàleg, ràpid, fugaç, com agafat en ple vol, a rajaploma, s’atorga un paper central i esdevé protagonista, motor i guia de l’obra.

Un diàleg, immediat i veritable, natural, tenyit de realitat, que reflecteix amb molt major encert, precisió, netedat i claredat el pensament i la manera d’ésser dels protagonistes que no pas les fins aquell moment constants —i en ocasions excessives o reiteratives— acotacions i intervencions de l’autor; acotacions que havia cregut imprescindibles, però que en el major dels casos esdevenien innecessàries, si no sobreres. Avisos o anotacions, sovint explícits en excés, que pronosticaven i preconfiguraven massa palesament els esdeveniments que encara s’havien d’esdevenir.

Per fi, doncs, l’autor desplega el gust de l’escriptura, de narrar, i nosaltres, el de llegir. Pren amb cobejança el ritme narratiu i ens l’encomana, ens arrossega amb ell. Abandona la descripció —i, junt amb ella, la tesi— i la converteix en novel·la, en literatura —en bona, veritable, literatura.

Una embranzida literària que pren encara major força, precisament, a partir de l’instant que algunes de les víctimes comencen a esdevenir botxins; i alguns dels botxins, víctimes (pàg. 298-299). Tot i que, cal destacar-ho, a mesura que anem avançant en la lectura ens adonem que, tots són, d’una manera o altra víctimes; o, si més no, esclaus: els uns, els joves, dels seus majors, que els obliguen a viure en una societat endarrerida i injusta; els altres, els més grans, de la seva incapacitat de desfer-se del rol vital indesitjat que les tradicions i la força de la inèrcia han decidit per ells.

Un esclavatge deshumanitzador, innoble, insofrible i asfixiant del qual, com bé anirem veient, només se’n pot escapar mitjançant la fugida. Una fugida que pot ésser real, física —allunyant-se de la ciutat (i de la casa familiar, que n’és el model i metàfora en petita escala) que els estreny i despersonalitza— o simbòlica —la final, desesperada que ofereix la mort, l’alliberament definitiu i irreversible.

Tor i la seva extensió, no podem enllestir aquesta anàlisi sense posar esment i agrair a l’editor el gran —però gran, gran, gran de veritat— encert de decidir desplaçar al final de la novel·la, com a sengles apèndixs, els dos prefacis que Ba Jin escrigué, respectivament, per a la primera i la desena edició de la seva obra. Uns prefacis sens dubte interessant i atractius, però segurament massa explícits i aclaridors per a ésser llegits amb anterioritat a la història que en havien de precedir.

Situats al final, compleixen perfectament el seu objectiu, però eviten el mal costum —generalment reservat a la contraportada— de desvetllar més aviat del que convindria els goigs i les descobertes que l’autor decidí reservar a la progressió de la seva obra. Per a assaborir-la de ple, com menys en sabem de l’argument, millor que millor! (En aquest sentit, advertim de l’errada monumental en que incorreria el lector o lectora que prefereixi corregir el bon criteri de Viena, l’editor català, i emprengui en primer lloc els prefacis. Hi insistim: no hi té res —o ben poc— a guanyar, però més a perdre del que imagina!)

Per a acabar, ens limitarem a una (forçosament) breu transcripció:

«Però només entrar a la casa li semblà que se submergia en aigües gelades o que caminava per un desert solitari. Allà solament hi havia ombres del passat i no s’hi veia cap traça de modernitat. Quina solitud tan insuportable! A l’hora de sopar, a taula, veia agror a tots els rostres. La madrastra explicava les martingales de la quarta i la cinquena ties. Al darrera, la quarta tia increpava Qianer. Al pati, la cinquena tia i la concubina Chen ja es barallaven. Juehui s’acabà el menjar de pressa, deixà els bastonets i marxà d’allí.»

Família, traducció d’Eulàlia Jardí, pàg. 263

dissabte, 14 de maig del mmxi

Comparteix

Un amor d’en Swann, Marcel Proust

des 24th, 2010

by .

No comments yet

En aquests de dies que haurien d’ésser de llum però son de penombra perquè alguns pretenen fer-nos caminar a les palpentes, convertint la seva llengua en una —altament perillosa i funesta— arma de combat, res millor que capbussar-se de ple en les delícies del llenguatge, en la plàcida serenor de la gran literatura —encara que tan sols sigui a fi de refer les forces per acarar més enardits la defensa de la nostra identitat i dignitat vilment atacades.

Sens dubte un dels autors que assolí la quimera de convertir la llengua en una delícia sublim fou Marcel Proust. La seva generosa prosa, que brolla abundant i indeturable, t’embolcalla amb el seu balanceig ondulant i subjugador, com una simfonia de paraules que se t’endú més enllà de tu mateix. El seu llenguatge fluvial i serpentejant et submergeix en un món fascinant on ficció i realitat s’entrellacen, es comuniquen, es confonen i es dissolen.

Ens n’ofereix l’ocasió Un amor d’en Swan, Viena Edicions, 2010, el segon —i confiem que no darrer— lliurament d’À la recherche du temps perdú en l’esplèndida i tan llegidora versió de Josep Maria Pinto. El volum recentment presentat inclou la segona i tercera part —Un amour de Swann i Noms de pays: le nom— del primer llibre de la magna obra francesa: Du côté de chez Swann. I esdevé una nova, decidida i arriscada —tot cal dir-ho— aposta de l’editorial que convindria que els lectors i lectores sensibles aplaudíssim, agraíssim i, sobretot, acollíssim amb el merescut fervor. Amb major raó si desitgem que el projecte total de La Recherche arribi a bon port i no naufragi enmig de l’oceà immens de novetats que cada més gairebé desborda els atapeïts molls de les llibreries…

Un amor d’en Swann és una mena d’interludi, un assaig dins de l’assaig literari —o de l’assaig poètico-filosòfico-literari, si ho preferim així— que suposa i composa la magna obra proustiana. Una raresa inclassificable i una excepció dins l’excepcionalitat i inclassificabilitat de la mateixa Recherche. Potser per aquest motiu convé que ens abstraiem encara més quan ens hi submergim, oblidant-nos no tan sols del corpus total de l’obra, sinó també d’altres consideracions que, des del punt de vista del plaer de la lectura, són secundàries: el reflex d’un amor de l’autor, o la preconfiguració de l’amor de l’anònim narrador per Albertine.

Per damunt de tot Un amor d’en Swann és la novel·la de l’amor, de la història —gènesi, consolidació i desaparició— de l’amor. De l’amor i el desamor, de l’engany i, principalment, del desengany. La història d’un amor circular, complet i autònom, autosuficient i quasi fet a ell mateix, convertit en metàfora de la vida humana: assistim al seu naixement i l’acompanyem en el seu viatge existencial fins a la seva mort.

La història d’aquell amor devastador que ho sadolla, embriaga, condiciona i canvia tot. D’aquesta força invencible de l’amor que ens trasbalsa, ens transforma la vida i ens converteix en el seus obedients i encegats servents. L’amor de veritat, aquell que fa que la nostra existència obtingui el seu sentit profund i ens n’assenyali l’objectiu. Que ens fa tastar el paradís, primer; el purgatori encegador de la gelosia, després; i, per acabar, l’infern del desamor i l’absència. Que ens omple i ens fa, quan arriba; que ens buida i ens desfà, en marxar.

En l’amor d’en Swann —tan aviat esperançador com desesperat, apassionat com desenganyat, delerós com satisfet, captivador com enfollidor, seré com torrencial, venerat com odiat, creador com destructor— tots ens hi podem, d’una manera o altra, reconèixer. En aquest amor en majúscules, on la prosa lírica de Proust s’hi esplaia com ho feia, tants segles enrere, l’exultant, arravatada, insuperable i insuperable poesia d’Ausiàs Marc:

Junt és lo temps que mon goig és complit

en lo esguard del que he jo desijat,

car vist he ço d’on era desperat,

e molt pus bell que dins mi no fon dit.

Mas de present caic en dolor no llenta:

fort és e tant que el cap me fa mudar;

torbat del tot, mos passos he cuitar

e trop remei, mas de mi no s’absenta.

A Noms de lloc: el país, la novel·la recobra el ritme, l’ambient i, sobretot, el paisatge de Combray —i per tant, els dos costats de La Recherche. Ja des de les primeres línies el seu autor ens corprèn amb el plaer de la seva prosa exquisida, d’aquesta seva literatura pura i nua, que es crea i recrea a ella mateixa, en un espiral etern, en un creixement incessant —en una mena d’etern retorn nietzschià— que va ampliant-se i ampliant-se concèntricament fins a ocupar tot l’espai de la realitat. De la realitat de la ficció que sovint esdevé més real que la realitat mateixa.

Com si es tractés d’un planeta o d’un món sencer sotmès a l’òrbita eterna del seu autor, la prosa de Proust volta i volta, gira, gira i s’entregira al voltant del seu eix argumental, reflexiu i literari, fent-se, desfent-se i refent-se, acreixent-se, acomplint-se i perfeccionant-se en entregirar, fins a esdevenir un sistema —i per què no, un Univers— literari progressivament més complex i complet.

Un univers literari al qual Proust ens convida a afegir-nos, en una frase magistral que podria servir per a qualsevol obra de ficció. Una frase que esdevé una metàfora de la ficció mateixa: «Si ma santé s’affermissait et que mes parents me permissent (…) du moins de prendre une fois (…) ce train d’une heure vingt-deux dans lequel j’étais monté tant de fois en imagination, j’aurais voulu m’arrêter de préférence dans les villes les plus belles;» (Fòlio Classsique, pàg. 381) («Si la meva salut s’afermava i els meus pares m’haguessin deixat (…) almenys agafar una vegada (…) aquell tren de la una vint-i-dos en el qual havia pujat tantes vegades en la meva imaginació, m’hauria volgut aturar preferentment en les ciutats més belles» (Edicions Viena, pàg. 251 de la traducció de Josep M. Pinto).

Una ficció que pren com a base una prosa única i inconfusible, un llenguatge que defineix i individualitza no tan sols aquest volum sinó tota la Recherche. Un llenguatge característic que progressa —com descriu l’autor unes ratlles més endavant amb un frase admirable que no podria ésser més escaient ni precisa— «sur la route de ces lieux fluviatiles et poétiques» («per la carretera d’aquells llocs fluviàtils i poètics», d’acord amb la versió de Pinto).

Una narrativa alliberada i alliberadora on s’hi amalgama el sentiment i el pensament, la reflexió i la sensació. Una narrativa sinuosa, oscil·lant i ondulant que se’ns fa propera i immediatament present. Que ens obsequia amb un excels goig literari, que du aparellat un generós doll de coneixement del món i de la vida, de descoberta —i, sobretot, de redescoberta d’un mateix.

Un tast és imprescindible:

«Les mots nous présentent des choses une petite image claire et usuelle comme celles que l’on suspend aux murs des écoles pour donner aux enfants l’exemple de ce qu’est un établi, un oiseau, une fourmilière, choses conçues comme pareilles à toutes celles de même sorte. Mais les noms présentent des personnes—et des villes qu’ils nous habituent à croire individuelles, uniques comme des personnes—une image confuse qui tire d’eux, de leur sonorité éclatante ou sombre, la couleur dont elle est peinte uniformément comme une de ces affiches, entièrement bleues ou entièrement rouges, dans lesquelles, à cause des limites du procédé employé ou par un caprice du décorateur, sont bleus ou rouges, non seulement le ciel et la mer, mais les barques, l’église, les passants.»

Du côté de chez Swann, Éditions Gallimard, pàg. 380

«Els mots ens presenten una petita imatge clara i usual de les coses, com les que enganxem a les parets de les escoles per fornir als nens l’exemple del que és una establia, un ocell, un formiguer, coses concebudes com iguals a totes les de la seva mena. Però els noms presenten de les persones —i de les ciutats, que ens acostumen a creure que són individuals, úniques com persones— una imatge confusa que obté d’ells, de la seva sonoritat esclatant o fosca, el color amb el qual està pintada uniformement, com un d’aquells cartells, enterament blaus o enterament vermells, en els quals, a causa dels límits del procediment que s’ha fet servir o per un caprici del decorador, són blaus o vermells no solament el cel i la mar, sinó les barques, l’església, la gent que passa.»

Un amor d’en Swann, traducció de Josep M Pinto, Viena Editorial, pàg. 250

«Les paraules ens presenten una petita imatge de les coses, clara i usual, com aquelles que es pengen a les parets de les escoles per donar als infants l’exemple del que és un banc de fuster, un ocell, un formiguer, coses concebudes com a semblants a totes les de la mateixa espècie. Però, de les persones —i de les ciutats que ens acostumen a creure individuals, úniques com les persones—, els noms ens en presenten una imatge confusa que surt d’ells, de la seva sonoritat esclatant o ombrívola, pintada uniformement amb un color com el d’un d’aquells cartells, blaus del tot o del tot vermells, en els quals, a causa dels límits del procediment usat o per un capritx del decorador, són blaus o vermells no solament el cel i la mar, sinó també les barques, l’església, els vianants.»

Pel cantó de Swann, traducció de Jaume Vidal Alcover, Columna Edicions, pàg. 263

divendres, 24 de desembre del mmx

[download#312#image]

Memòries d’un president a l’exili, Josep Irla

nov 7th, 2010

by .

No comments yet

En aquests temps convulsos que vivim, quan el nostre país té clar cap on ha d’avançar però els polítics que —almenys teòricament— ens representen fan l’orni, miren cap a l’altra banda i es preocupen només d’ells mateixos, de mantenir la poltrona o d’obtenir-la de nou, res no pot ésser més adient que trobar algú que ens ofereixi llum enmig de les tenebres. Que ens guií amb mà ferma i ens recordi que, avui i sempre, serem allò que vulguem ésser! Que tan sols depèn de nosaltres que el nostre vaixell navegui per les albes esbatanades de l’oceà de la llibertat.

Si aquest algú ens adreça les seves entenimentades —però no per això menys arborades— paraules des del seu exili de fa mig segle, oferint-nos el testimoni de primera mà d’aquell que ha ostentat la presidència del nostre país durant els temps ignominiosos del franquisme, i ho fa amb entusiasme, clarividència, modèstia i el cor a la mà, ben poc més podem demanar.

Sobretot quan comença les seves memòries, redactades l’any 1956, amb un paràgraf que, malauradament, podria haver estat escrit avui mateix:

«Contemplant em moment polític actual, veiem que l’esperança de la llibertat de Catalunya s’allunya, perquè queda provat que el sentiment de democràcia i justícia humana no existeix en aquest món…»

Precisament aquesta possibilitat de visitar de nou el nostre passat i de comparar-lo amb el moment actual és el que ens brinda Memòries d’un president a l’exili, de Josep Irla i Bosch(Viena Edicions, 2010). Una obra que, tot i la seva brevetat, alguna mancança i algun punt discutible, no podria ésser més oportuna en aquests instants de desorientació que ens aclaparen. No tan sols per conèixer la història d’un dels personatges de la nostra història present més oblidats i negligits, sinó, per damunt de tot, per aclarir un xic la nostra perplexitat permanent.

En llegir el que bé podríem considerar el testament literari i polític d’Irla (una malaltia se l’endugué ben poc després d’enllestir-ne la seva redacció) ens adonem que ben poc han canviat les coses, de cinquanta anys ençà: ja sigui durant la República, a l’exili o en la democràcia monàrquica on vivim, Catalunya no ha deixat mai d’ésser vista com un problema per els respectius governs espanyols de torn. Com una nosa persistent que, en el millor dels casos, cal que suportin. I, en el pitjor, que castiguin severament.

Les memòries pròpiament dites es complementen amb 38 cartes escollides entre les que el president català redactà a l’exili. Segurament, si aquelles haguessin estat més llargues, aquestes no s’haurien inclòs al volum que comentem. Si les memòries haguessin ocupat dues o tres-centes pàgines ens hauria calgut esperar a un nou volum —potser condicionat a la recepció d’aquest— per a conèixer les lletres que Irla adreçà a tan diversos i reconeguts personatges.

Afortunadament, no ha estat així: les seves lletres no tan sols complementen ell seu escrit autobiogràfic sinó que el completen i, sovint, l’aclareixen. Sense elles les llacunes que ens oferiria serien molt àmplies, exigint la constant i inevitable del curador de l’obra, Jordi Gaitx Moltó. Si, a més a més, hi afegim que les lletres ens permeten tenir una visió molt més directa i més actual de la situació, en ésser escrites mentre es produïen els mateixos esdeveniments, en comptes de fer-ho a posteriori i basant-se en el massa sovint atzarós i poc fiable record, no podem sinó destacar l’encert d’incloure-les.

Tot i que —i retorno ara a l’esment fet més amunt sobre alguns detalls, almenys, millorables— entenc que hauria estat preferible que la selecció de lletres hagués estat més generosa i, sobretot, que s’oferissin el en seu idioma original i amb el mínim de retocs imprescindibles. (Un handicap, aquest darrer, que pot ésser compensat en part mercès a la iniciativa de Viena de poder consultar la seva versió original al web de la seva editorial).

No obstant això, hauríem agraït que s’incloguessin directament al volum, en nota a peu de pàgina o en un annex. Encara que únicament fos per constatar les capacitats plurilingüístiques que tenien els presidents catalans d’altres temps…

En síntesi, no es pot pas afirmar que sigui una obra fonamental o imprescindible —en cas que estiguem disposats a acceptar aquesta catalogació tan discutible— però si en permet descobrir una de les figures de la nostra història recent més desconegudes. La d’un president que s’ha mantingut quasi a la penombra, caracteritzat per una voluntat de servir al país i a la seva gent. Una persona de gran vàlua humana, fonamentada, tal i com assenyala Josep M. Roig i Rosich a la presentació, en “l’honestedat cívica i social, la bonhomia (…) i una forma d’actuar i de fer política discreta, eficaç, seriosa, serena, poc habitual, en definitiva”.

Transcric uns paràgrafs de la declaració féu l’any 1948 per ràdio Paris. Tant de bo els polítics d’avui en dia fossin capaços d’escoltar la seva veu callada:

«Dipositari del patrimoni espiritual i polític de Catalunya, estic disposat, com sempre he fet a través de la meva llarga vida, a ofrenar a la pàtria els meus millors sentiments; però poca cosa podria fer sense la vostra confiança, sense el vostre lleial suport.

El vostre, germans de l’interior, que manteniu amb lloable dignitat les nostres virtuts tradicionals. El vostre, també, compatriotes escampats arreu del món que sabeu conservar i millorar, vencent l’enyorança, el prestigi de la pàtria.

A tots van adreçades les meves paraules, i a tots us demano una sincera col·laboració perquè estic segur, catalans, que el dia que haurem fet triomfar el sentiment nacional, per damunt de totes les contingències, ens trobarem a la vetlla de la definitiva resurrecció de Catalunya.»

diumenge, 7 de novembre del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#206#image]

Comparteix

Sylvia, Leonard Michael

set 9th, 2010

by .

No comments yet

Els anys seixanta foren els de les convulsions, dels grans canvis, dels times are changing dylanians. Els que es proposaven capgirar el món com si fos un mitjó. Anys en que la joventut descobrí l’aroma de la rebel·lia i el tast de la llibertat. Del triomf de la voluntat, de l’home nou, d’ésser allò que volien ésser i no pas allò que els seus pares tenien pensat per a ells. Anys gloriosos —i permanentment enyorats— en que la joventut, després de tants i tants segles a l’ombra, esdevingué una classe social.

La joventut estava disposada a agafar, d’una vegada per totes, el timó de la seva vida i d’avançar amb les ales esbatanades per l’oceà de la llibertat de l’existència. Malauradament, n’hi hagué molts que, més que navegar, naufragaren en aquesta mar immensa de la llibertat: foren engolit per un tifó furiós de sexe, drogues i rock and roll. Sobretot de les drogues, que prengué el governall de les seves naus desorientades.

Tal i com ja havia demostrat feia segles Ícar, desafiar els consells dels pares no sempre resulta beneficiós. Per volar, cal que algú t’ensenyi a fer servir les ales. Potser fou aquell imprudent i arrauxat jove grec el primer que constatà que la immensitat de la llibertat absoluta pot provocar vertigen. La joventut dels seixanta també hagueren d’aprendre que ningú no neix ensenyat. I que l’aprenentatge no acostuma a resultar fàcil: els que no en foren capaços potser no s’ enfonsaren a l’Egeu, com el fill de Dèdal, però si que es quedaren pel camí.

Un camí que precisament havia donat lloc uns anys abans a una de les obres més valorades —des del meu modest punt de vista, injustament— de l’anomenada Beat Generation: On the road (A la carretera), de Jack Kerouac. Una novel·la que reflectia, amb un estil directe i espontani —que amb el temps l’ha perjudicat més que beneficiat— aquells temps de nomadisme i de voluntat de canvi, d’enfrontament i ruptura amb el món rutinari que els havien legat els seus pares. Un llibre d’excessos que pretén descriure una època caracteritzada pels excessos.

Just a l’altra banda se situa Sylvia, de Leonard Michaels, un autor quasi desconegut al nostre país que Viena Edicions ha tingut l’encert d’incorporar al seu catàleg. La novel·la se submergeix exactament en el mateix moment històric arrauxat i incontenible dels autors de la beat generation però des d’un angle i emprant un estil literari del tot oposat. Tot i que el seu ritme segueix essent ràpid, allunyat de la morositat proustiana, per exemple, la sotmet a les conveniències de la seva narració. La fugacitat i l’espontaneïtat —que massa sovint deriva en precipitació— de Kerouac es substituïda per una velocitat pausada, si se’m permet la gosadia de l’oxímoron.

El seu és un ritme veloç amarat de calma, d’una serenor quasi melancòlica. D’una introspecció, lúcida, més anímica o espiritual que no pas analítica. La imponent maregassa de sexe, drogues i destrucció que compartí l’autor amb la Sylvia que dóna títol a l’obra en seu intent de capbussar-se en l’oceà convuls d’experimentació, de coneixement i de reconeixement dels anys seixanta Michaels ens els descriu amb un pols ferm i segur, contingut.

Segurament hi ha ajudat força que no redactà l’obra quan es produïren els esdeveniments, sinó al cap de molts anys, quan el pas del temps havia anat esmussant les arestes dels seus records i de la seva aflicció. En certa manera, la memòria ha permès transformar en lírics, gairebé en poètics, aquells anys que Kerouac, Burroughs i Ginsberg convertiren en una exaltació, en una enfollida devoció. Ha convertit l’aspror i l’agror d’uns temps difícils en material literàriament sensible.

Parafrasejant i modificant un xic el sentit de l’inici de l’Anna Karenina del genial Tolstoi, podríem dir que Sylvia evidencia que “Tots els matrimonis infeliços s’assemblen; però cadascun d’ells és infeliç a la seva manera”. Un infortuni que la vellutada prosa de Michaels aconsegueix el miracle de convertir no tan sols en acceptable sinó fins i tot en agradosa. Una prosa senzilla, gens afectada, que flueix suaument i ens permet viure una estada a l’infern des de dins sense sortir-ne gens escaldats. Més encara, fent que arribem a sentir-ne fins i tot una certa enyorança.

I el que és més important, ens referma en una idea que hauria de constituir la nostra brúixola com a lectors i guiar-nos sempre: un escriptor, per damunt de tot, el que ha de saber és escriure! Un principi que hauria d’ésser evident, però que sembla que alguns autors obliden amb massa facilitat. Per més que l’argument hi compta, i força, la literatura hauria d’ésser sempre més forma que no pas fons. Més com que no pas què. En el cas de Sylvia, la seva prosa no només ens captiva, sinó que esdevé addictiva: ens convida no tan sols a llegir-la sense pauses, sinó també a rellegir-la. A llegir-la amb un llapis a la mà i a assaborir-la en noves lectures.

Això sí, només apta —i recomanable— per aquells que no creguin que una història d’amor ha d’acabar, forçosament, com una pel·lícula de Hollywod. Per aquells que l’amor —i el desamor— és un pedaç més de la vida. Un pedaç o, a voltes, un estrip.

Transcric tot seguit una mostra innegable del caràcter addictiu de la seva sàvia i precisa manera de narrar. Un extret breu que, segons el meu parer, podria constituir perfectament una narració curta autònoma de gran exquisidesa:

«L’habitació era en una casa plena de coses feixugues i impassibles cobertes amb llençols blancs. Les persianes estaven abaixades; les portes, tancades, tot defensant-se de la llum i de l’aire fresc. Hi vivia un home d’uns seixanta anys que lliscava entre embalums i ombres. No feia servir pràcticament res, pel que es veia, i ho mantenia tot inalterat, amagat, com si esperés la tornada del veritable hoste de la casa per treure els llençols, utilitzar els mobles, viure-hi. Se’m va acudir que algú que li era proper havia mort i que la vida de l’home també s’havia aturat, o que temia terriblement la mort i per això s’havia sotmès a aquesta condició fantasmagòricament reduïda, utilitzava cada cop menys coses, no canviava res, es movia només entre les ombres. No era culpable d’estar en aquesta món. Com que no existia, no moriria mai.»

dijous, 9 de setembre del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#291#image]

Comparteix

Els quaderns de Malte, de Rainer Maria Rilke

mai 2nd, 2010

by .

2 comments

Si ens plantegéssim quina és la pregunta que més ha neguitejat a la humanitat des dels seus inicis, el més natural és que acordéssim que seria aquesta: quin sentit té la vida? Segurament, no tan sols és una de les preguntes que més ha caracteritzat el pensament humà, sinó, pura i simplement, la gran pregunta, aquella pregunta que ens defineix. Aquell interrogant desconegut que va fer néixer els déus i les religions. I, posteriorment, la filosofia i el pensament.

Una pregunta que ha obtingut mil i una respostes, sovint oposades i contradictòries. Potser, perquè és una pregunta que no admet respostes…Si més no, que no admet una o la resposta. Potser només la suma i acumulació de totes les que els pensadors han anat trobant al llarg dels segles. Totes elles contenen alhora una tast de veritat i una bri de falsedat. Són temptejos i aproximacions a un tot que mai no ens serà possible abastar. Entre d’altres raons, perquè potser el sentit de la vida és, precisament, la seva manca de sentit.

Els quaderns de Malte, Rilke

Aquestes reflexions —possiblement innecessàries i del tot fora de lloc…— me les ha desvetllades de nou la lectura d’Els quaderns de Malte (Die Aufzeichnungen des Malte Laurids Brigge), de Rainer Maria Rilke, Viena Edicions, 2010. Una obra que —com acostuma a ésser habitual— aquesta acurada edició de Jordi Llovet també presenta com una novel·la. Fal·lible classificació que, des del meu modest punt de vista, només admetria si l’equiparéssim amb la novel·la oberta i experimental de meitats del segle XX, on es van abolir totes les fronteres i limitacions entre gèneres.

Amb major propietat, podríem referir-nos a un assaig literari (tot i que sovint és més vital o existencial que no pas literari), a una autobiografia, a un diari o a un dietari personal d’un artista turmentat, inconformista i revolucionari. Amb aquesta obra que es rebel·la contra les brides engavanyadores de les classificacions, Rilke ens ofereix un ben poc dissimulat testament literari o vivencial. Potser no és una obra cabdal, però ben segur que si esdevé imprescindible per a tots aquells que vulguin aprofundir en el coneixement de l’obra del genial poeta txec en llengua alemanya.

Si, massa sovint, ens hem de refiar en exegetes posteriors —alguns dels quals parlen com si fossin els únics detentors de la veritat literària— per provar d’interpretar o analitzar les poesies dels grans autors els Quaderns ens permeten la possibilitat de revisar l’obra de Rilke guiats per les reflexions i comentaris del seu autor.

En aquest sentit, podríem gosar comparar aquesta obra amb els Quadres de Viatge de Heine. Amb la diferència que l’autor de Les elegies de Duio el viatge no és tant exterior com interior. Les seves estades en diversos països no li serveix tant per a descobrir-los, sinó per a descobrir-se a ell mateix. La distància, l’allunyament de la família i de la seva terra, li permetran consolidar la seva identitat. Li permetran fer-se a ell mateix: esdevenir individu. Un individu més universal quant més particular i més únic.

No és gens d’estranyar, doncs, que dediqui les darreres pàgines del llibre —pel meu gust, les millors— a fer una interpretació personal de la paràbola del Fill pròdig. Un fill que no és més important que el seu germà per la rebuda que rep dels pares, com per la marxa que li va permetre individualitzar-se, entendre’s i, sobretot, descobrir-se a ell mateix. En aquest punt, l’ombra dels romàntics alemanys (Novalis, Hoffmann, Hölderlin…) és indiscutible: cal cercar ben lluny per arribar a descobrir-se ben endins d’un mateix. Com és igualment palesa la influència de la filosofia de Schopenhauer, de Nietzsche i de l’existencialisme interrogatiu de Kierkegard. Hermann Hesse necessità El llop estepari i Siddharta per alliberar-se del llast històric de la cultura alemanya; Rilke, viatjar, llegir molt i la catarsi d’escriure els Quaderns.

Amb tot, si preferim seguir creient en l’artifici que aquesta obra és una novel·la, cal que tinguem present que caldria situar-la en una categoria ben especial. En una novel·la complexa i difícil, d’accés complicat i costerut, que ens demana quasi tant com ens dóna. Tot i que pugui semblar-ho en les seves primeres pàgines, on ens presenta els apunts al natural d’un jove —un ben poc dissimulat Rilke— desubicat, delicat i desencantat que ha abandonat la família i s’ha traslladat a París i ens sedueix amb les seves reflexions i el seu llenguatge, aviat esdevé molt més exigent, quasi abstrús, en alguns casos.

Perquè —tot i que suposi un atemptat flagrant contra la integritat i la inviolabilitat de l’obra que sempre he defensat— cal que reconegui tal i com ho sento: tant de bo el poeta hagués fruit de la possibilitat d’efectuar una lectura acurada de la seva obra i hagués elaborat de nou alguns dels seus passatges. En general, alleugerint-los. En casos concrets, eliminant-los d’arrel. Sobretot les referències històriques que cerquen fonamentar les seves dissertacions però van esdevenint més feixugues incomprensibles i — el que és més greu— innecessàries a mesura que avança l’obra. Més que ajudes o aclariments, es converteixen en esculls quasi insalvables per al lector. Si més no, per al lector que no compta amb un coneixement prou pregon del temps, la vida i l’obra de Rilke.

Malgrat aquest inconvenient —que llasta el volum més que no convindria— no deixa d’ésser una lectura a tenir en compte. Això sí, sempre i quan tinguem present que afrontar-la ens suposarà un esforç que només en alguns casos serà compensat. Aquells que cerquin en la literatura quelcom més que una pura evasió, que considerin que codis, ombres, catedrals i ponts no satisfan prou les seves necessitats, poden provar sort amb Els quaderns de Malte. No tots ells seran recompensats —la seva pregonesa tant pot captivar-los com repel·lir-los— però ben segur que la lectura no els deixarà indiferents.

Li cal un tast, al possible lector, per saber si li convé acarar el risc?

«A fora han canviat moltes coses. No sé com. Però a dintre i davant de Tu, Déu meu, a dintre, davant teu, que ens mires: ¿no estem mancats d’acció? Prou descobrim que no hem après bé el paper, busquem un mirall, voldríem treure’ns el maquillatge i arrencar-nos tot el que portem de fals i ser veritables. Però en algun lloc encara se’ns agafa un tros de disfressa, i allà queda. Un deix d’exageració resta en les nostres celles i no ens adonem que tenim els llavis arquejats. I així anem pel món: un burleta i una meitat d’ésser; ni homes de debò ni actors.»

diumenge, 2 de maig del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#113#image]

Comparteix

El diable al cos, Raymond Radiguet

mar 12th, 2010

by .

1 comment

Si tinguéssim la fortuna de viure en un país normal segurament també ens podríem beneficiar de posseir una cultura normalitzada. Una cultura sense cap mena de complexos, que ni es mirés el melic ni mostrés llacunes imperdonables. Fruiríem d’una cultura on seria impensable —com ho és en qualsevol país del món que tingui la pretensió de definir-se com a instruït— que la nostra llengua no comptés amb traduccions acurades d’algunes de les obres que han deixat petja en la història de la literatura. Una petja en alguns casos fonamental, indeleble, i en d’altres de transició o d’obertura d’un nou camí, però imprescindible en qualsevol cas.

El diable al cos, Raymond Radiguet

Gaudiríem d’una cultura adulta amb la qual, per exemple, no caldria esperar un miracle per disposar d’una versió actualitzada d’El diable al cos (Le diable au corps), Raymond Radiguet. Una obra que, si molt no m’erro, tan sols havia publicat Editorial la Magrana en la seva col·lecció juvenil L’esparver. En una edició esgotada i que ni tan sols apareix al seu web. Sortosament, s’ha produït el miracle: Viena Edicions, una editorial petita que ha fet la feina que les grans no han volgut o no han sabut fer, ens l’ofereix com una de les seves darreres novetats d’enguany.

Es tracta d’una novel·la curta sorprenent i corprenedora. I més encara si tenim en compte que partia d’una experiència autobiogràfica, que l’havia escrita un jove de només 17 anys i que fou publicada l’any 1923, quan els temes que es consideraven pecaminosos eren tabú o s’enfocaven d’una manera indirecta i carregada d’eufemismes. Resulta fàcil imaginar l’escàndol que devia provocar, en una societat tan puritana com aquella, un llibre tan directe i clar com el de Radiguet, que gosava narrar obertament les relacions entre una dona casada i un noiet més jove que no pas ella.

Podria haver estat una operació publicitària més, sense cap valor literari ni repercussió posterior. En aquest cas, l’insubornable vent de la història s’haguera encarregat d’arraconar-lo i fer-lo oblidar. Per sort, era una obra amb un pes literari inqüestionable, que amb el temps s’ha convertit en un clàssic modern. No tant per la base argumental mateixa sinó per la força humana i reflexiva de la narració, que parteix de l’individual per acostar-se al general. O, si es prefereix, a l’universal.

Com succeeix en la majoria de les grans obres literàries, darrera la figura del personatge principal, de l’adolescent enamorat, s’hi veu una persona. Una persona de veritat, de carn i ossos, amb la grandesa però també amb la misèria que això comporta. A mesura que avança el llibre, assistim a la seva progressiva evolució, des del jove inconscient a l’adult que aprèn que no pot defugir les seves responsabilitats.

Una novel·la, doncs, d’aprenentatge, un Bildungsroman. Un tipus de novel·la que només adquireix el seu valor complet quan reïx a fer-nos compartir les seves experiències i els seus coneixements. En el present cas, un creixement o transformació fortament condicionada pel fet que el pas de l’adolescent a l’home coincideixi precisament amb una situació tan excepcional i trasbalsadora com la de I Guerra Mundial. Una guerra que, tal i com ens adverteix, ja d’entrada el protagonista, condicionarà decisivament tots els esdeveniments ulteriors: «Com que no hi ha res prou fort per envellir-nos malgrat les aparences, m’havia de captenir com un nen en una aventura en què fins i tot un home s’hauria sentit desconcertat».

Una obra que demostra, com ja havia fet amb anterioritat Rimbaud, que l’experiència no és sempre ni necessàriament una qüestió d’anys.

Serà el conflicte bèl·lic, que tant canvia els comportaments i els pensaments de les persones, el que l’empenyerà a endinsar-se abans d’hora en el camí sense tornada de l’adult que es veu forçat a ésser. Li caldrà aprendre i adaptar-se de pressa a un món, l’adult —incomprensible i contradictori, on res és el que sembla— si vol sortir-se’n. A força de sotragades, anirà prenent consciència que el paradís pot acabar convertint-se en un infern. O, millor dit, que el seu paradís pot esdevenir l’infern per a un altre.

Sobretot quan l’amor, que hauria d’ésser el més noble i elevat dels sentiments humans, entra en contacte amb la gelosia i l’egoisme i es corromp i desvirtua per complet. Quan l’amor esdevé despotisme i imposició. Quan l’amor, per essència angèlic, es converteix en diabòlic. En aquest diable que té al cos i que no és capaç d’eliminar ni de controlar.

Un diable que, malgrat el que es pugui sobreentendre, no té tant a veure amb el pecat catòlic per excel·lència —el de la pulsió sexual— sinó amb un altra passió molt més destructiva i malvada per se: la de l’egoisme. Un punt de vista ben poc habitual, i menys en aquells temps, que té la virtut de situar (en realitat de re-situar) la idea del pecat o del mal justament en aquell àmbit d’on mai no n’hauria d’haver sortit: el de la moral. És la ment la que peca, causant dolor o mal a algú, mai el cos.

En resum, una novel·la que no es pot deixar un cop encetada, que et captiva i et fa acompanyar-la fins la darrera pàgina. Que es convenient llegir —i rellegir, si s’escau— amb un llapis a la mà, per tal de poder subratllar o anotar tot allò que creguem convenient.

Transcric, per a acabar, un paràgraf que podria servir per a sintetitzar l’obra:

«I em preguntava, i em continuo preguntant, si l’amor dóna el dret d’arrencar una dona a un destí, potser mediocre, però ple de calma. (…) Sens dubte, la Marthe, pel fet d’estimar-me, va viure amb mi alguns moments que amb en Jacques no hauria pogut imaginar, però aquests moments feliços em donaven dret a ser cruel?»

divendres, 12 de març del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#100#image]

Comparteix

La casa de les belles adormides, Kawabata

feb 5th, 2010

by .

No comments yet

Quan el plaer de la lectura i la descoberta ens du a tastar obres i autors nous en qualsevol racó a voltes ens pot esperar una sorpresa. En ocasions, la sorpresa és de caire negatiu i és preferible no fer-ne cap esment. En d’altres, menys habituals, no pot ésser més agradable i beneficiosa. Sobretot quan, pel motiu que sigui, coincidim amb un llibre especial, que et transmet unes sensacions diferents, inconegudes.

És el que m’ha succeït amb La casa de les belles adormides, (Nemureru bijo), de Yasunari Kawabata, publicat per Viena Edicions l’any 2007 en la seva col·lecció “El Cercle de Viena”. Una obra d’un premi Nobel que desconeixia i que vaig trobar per casualitat vagarejant per la Biblioteca. El primer que em va atreure, cal que ho confessi d’entrada, fou la seva portada, un detall d’Amants a l’habitació de dalt, de l’excepcional gravador japonès Kitagawa Utamaro

En fullejar-la i llegir, a l’atzar, algun dels seus paràgrafs em va captivar a l’instant. Un cop llegida, no m’atreveixo a considerar-la una obra mestra. Però si, sens dubte, una obra més que interessant. Una obra, per damunt de tot, especial i diferent: única. Una novel·la que no ens en recorda cap altra. I que, alhora, resultarà molt difícil d’oblidar, un cop enllestida. La seva història i algunes de les seves pàgines restaran llarg temps gravats en la nostra memòria.

Com que, segons el meu costum, no tinc intenció de revelar-ne l’argument, esmentaré tan sols que exposa i descriu les relacions entre la vellesa i la sexualitat; entre la mort i la vida. Una vellesa, decrèpita i crepuscular, que anhela la proximitat de la joventut per a tractar de revitalitzar-se i de cercar un referent que atorgui un cert sentit a les romanalles agòniques de la vida. Una senectut decadent i desesperançada que sembla voler apurar fins el darrer glop el tast del calze de l’existència— d’una existència en evident regressió. Una senilitat —per a usar el mai tan escaient títol d’Italo Svevo— més degradant que no pas degradada.

La lectura de l’obra, escrita amb una prosa ràpida i precisa alhora, ens deixa un sabor agredolç. Un sabor on es mescla, a parts iguals, la sordidesa, la voluptat i la voluntat de pervivència. Aquell sabor inclassificable i indefinible de la decadència. De la inevitable decadència final, definitiva, que es debat entre el que és, el que ha estat i el que voldria ésser.

D’aquella decadència que la majoria dels éssers humans ens neguem a assumir quan ens arriba. Una decrepitud que —com en el cas d’Eguchi, el protagonista de l’obra— només som capaços d’acceptar i veure reflectida en els altre i mai en nosaltres. Una decadència, cal remarcar-ho, no tan física o corporal com de caire moral o espiritual…

En essència, un llibre especial i diferent, la lectura del qual ens desvetllarà les emocions i els sentiments. Una obra crua i dura, més adreçada als instints i als sentits que no pas al seny o la raó. Que assoleix amb escreix amb l’objectiu que la literatura —i l’art en general— hauria de perseguir: provocar-nos una reacció, alegrar-nos, entristir-nos o sacsejar-nos, però mai deixar-nos indiferents. O el que és el mateix: commoure’ns i deixar-nos petja. Convertir-nos, poc o molt, en un xic diferents del que érem abans de submergir-nos en la seva lectura…

La casa de les belles adormides ho aconsegueix sobradament: ens pot enamorar o esgarrifar, fins i tot provocar-nos una certa repulsió, en funció de la nostra sensibilitat o el nostre tarannà, però no passarà desapercebuda. Ens afectarà pregonament, potser, perquè té la força i la capacitat inusual de fer aflorar el millor, però també el pitjor, de nosaltres mateixos. De recordar-nos que en la literatura —com en la vida…— no existeix ni pot existir el bé sense el mal, ni a la inversa.

Per acabar, em permeto transcriure un paràgraf que considero que sintetitza l’abast i el contingut de l’obra:

<<En aquesta casa venien ancians incapaços de tractar les dones com a dones, però dormir tranquil·lament al costat d’una noia com aquesta els era encara, sens dubte, un dels consols il·lusoris a la percaça de les joies d’una vida perduda: vet aquí el que Eguchi va entendre en la tercera visita a aquesta casa.>>

divendres, 5 de febrer del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#173#image]

Comparteix

Viena Edicions

Memòries de la Casa Morta, Fiódor Dostoievski

On el foc no s’apaga, May Sinclair

Família, Ba Jin

Un amor d’en Swann, Marcel Proust

Memòries d’un president a l’exili, Josep Irla

Sylvia, Leonard Michael

Els quaderns de Malte, de Rainer Maria Rilke

El diable al cos, Raymond Radiguet

La casa de les belles adormides, Kawabata

Cerca

Sóc

Més populars avui

Més llegits

Comentaris recents

Pàgines amigues

Racó de la Paraula al Facebook

M’agrada visitar

Segueix-nos

Categories

Publico a:

Blocs

Meta

febrer 2012
dl.	dt.	dc.	dj.	dv.	ds.	dg.
« gen
		1	2	3	4	5
6	7	8	9	10	11	12
13	14	15	16	17	18	19
20	21	22	23	24	25	26
27	28	29

Viena Edicions

Cerca

Sóc

Més populars avui

Més llegits

Comentaris recents

Pàgines amigues

Racó de la Paraula al Facebook

M’agrada visitar

Segueix-nos

Categories

Publico a:

Més llegits aquesta setmana

Blocs

Meta