Benvolgut amic Sandro Rosell:
Vagi per avançat que el futbol, com a esport de masses —i encara menys com a espectacle que cloroformitza i incentiva el conformisme—, no m’ha interessat mai de manera especial.
Amb tot, no puc més que afanyar-me a felicitar-te per haver complert tan estrictament les promeses que vas fer en període electoral. Tant de bo l’amic José Luis Rodríguez Zapatero hagués estat capaç de seguir el teu immillorable exemple. Potser així encara tindríem un Estatut mínimament admissible, en comptes d’aquest estatuet de la Senyoreta Pepis que ens han deixat després de rebre els petits retocs de les càmeres legislatives espanyoles i dels seus tan comprensius òrgans judicials!
La teva gran promesa electoral —per no dir l’única, car a nivell esportiu era complicat prometre millores…— era “no entrar en política”. Ho indicaves, prou explícitament, al programa que vas presentar: “Cal evitar (…) posicions que tinguin consonàncies polítiques i els màxims representants del Club mai utilitzaran el càrrec per a interessos polítics personals o partidistes.” I, per si hi havia algun dubte, hi afegies: “El Barça ha estat, i ha de seguir essent, un Club integrador i respectuós amb tots els pobles i comunitats d’Espanya.”
Una posició que reblares a principis de juny de manera coratjosa en la teva visita a Òmnium Cultural, en contestar que per a tu, i en relació amb el Barça, què significaven els termes “llengua, cultura, país”: “La llengua del Barça? La catalana; El país? Catalunya; La catalanitat del club? Innegable”.
Tot i amb això, alguns malpensats, que segurament no et coneixien prou, van apressar-se a dir que hauria estat encara més coratjós si haguessis repetit la mateixa resposta en d’altres ambients on, per dir-ho suaument, el catalanisme no desperta tanta. En una cadena radiofònica que copa la majoria dels insults i blasmes de les ones dels matins, per exemple.
D’altres, amb el catastrofisme i el victimisme que caracteritza els sectors més intransigentment catalanistes, fins i tot gosaren demanar en alguns dels seus articles a la premsa o en les seves exposicions públiques, si t’hauries expressat d’idèntica manera si el cicle d’Òmnium no s’hagués titulat, precisament, “Compromís amb la llengua i el país”?
Afortunadament, amic Sandro, el temps sempre acaba posant les coses al seu lloc! Ja no quedarà ningú que pugui malpensar o tenir dubtes! Després del “respecte” que has mostrat en la inauguració del XXXIè Congrés Mundial de Penyes “cap a les persones de fora de Catalunya” parlant-los en l’idioma “què entén pràcticament tothom”, el teu compromís amb la llengua i el país no podrien ésser més incontestables! Això sí, amb un país que no és el nostre i amb una llengua que no és la pròpia de la nostra terra!
dijous, 26 d’agost del mmx
© Cesc Serrahima 2o1o
[download#326#image]
Per aquest motiu conforta tant trobar-se amb un llibre com Ni som ni serem, de Xavier Roig (Edicions la Campana, 2002). Un assaig que pretén, precisament, que els catalans deixem de mirar-nos el melic, que abandonem el joc absurd del gat i la rata que practiquem tant amb nosaltres mateixos com amb el govern espanyol, i que despertem d’una vegada de la letargia suïcida on ens trobem immersos des de fa dècades.
