Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

victimisme

Viva el barça i viva …nya!

Benvolgut amic Sandro Rosell:

Vagi per avançat que el futbol, com a esport de masses —i encara menys com a espectacle que cloroformitza i incentiva el conformisme—, no m’ha interessat mai de manera especial.

Amb tot, no puc més que afanyar-me a felicitar-te per haver complert tan estrictament les promeses que vas fer en període electoral. Tant de bo l’amic José Luis Rodríguez Zapatero hagués estat capaç de seguir el teu immillorable exemple. Potser així encara tindríem un Estatut mínimament admissible, en comptes d’aquest estatuet de la Senyoreta Pepis que ens han deixat després de rebre els petits retocs de les càmeres legislatives espanyoles i dels seus tan comprensius òrgans judicials!

La teva gran promesa electoral —per no dir l’única, car a nivell esportiu era complicat prometre millores…— era “no entrar en política”. Ho indicaves, prou explícitament, al programa que vas presentar: “Cal evitar (…) posicions que tinguin consonàncies polítiques i els màxims representants del Club mai utilitzaran el càrrec per a interessos polítics personals o partidistes.” I, per si hi havia algun dubte, hi afegies: “El Barça ha estat, i ha de seguir essent, un Club integrador i respectuós amb tots els pobles i comunitats d’Espanya.”

Una posició que reblares a principis de juny de manera coratjosa en la teva visita a Òmnium Cultural, en contestar que per a tu, i en relació amb el Barça, què significaven els termes “llengua, cultura, país”: “La llengua del Barça? La catalana; El país? Catalunya; La catalanitat del club? Innegable”.

Tot i amb això, alguns malpensats, que segurament no et coneixien prou, van apressar-se a dir que hauria estat encara més coratjós si haguessis repetit la mateixa resposta en d’altres ambients on, per dir-ho suaument, el catalanisme no desperta tanta. En una cadena radiofònica que copa la majoria dels insults i blasmes de les ones dels matins, per exemple.

D’altres, amb el catastrofisme i el victimisme que caracteritza els sectors més intransigentment catalanistes, fins i tot gosaren demanar en alguns dels seus articles a la premsa o en les seves exposicions públiques, si t’hauries expressat d’idèntica manera si el cicle d’Òmnium no s’hagués titulat, precisament, “Compromís amb la llengua i el país”?

Afortunadament, amic Sandro, el temps sempre acaba posant les coses al seu lloc! Ja no quedarà ningú que pugui malpensar o tenir dubtes! Després del “respecte” que has mostrat en la inauguració del XXXIè Congrés Mundial de Penyes “cap a les persones de fora de Catalunya” parlant-los en l’idioma “què entén pràcticament tothom”,  el teu compromís amb la llengua i el país no podrien ésser més incontestables! Això sí, amb un país que no és el nostre i amb una llengua que no és la pròpia de la nostra terra!

dijous, 26 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#326#image]

Comparteix

Ni som ni serem

Com a autor d’un bloc d’opinió, congratula comprovar qui ha altra gent que considera que cal començar-se a plantejar la necessitat imperiosa de combatre l’apatia i el tantsemenfotisme que amenaça amb diluir i fer desaparèixer el nostre país! Un país, el nostre, cada dia més esquizofrènic i bipolar: o bé ens rabegem en el cofoisme o bé submergim en el victimisme. Dues possibilitats que, tot i no poder ésser més oposades, ens duen, exactament, cap el mateix destí: enlloc…!

Ni som ni seremPer aquest motiu conforta tant trobar-se amb un llibre com Ni som ni serem, de Xavier Roig (Edicions la Campana, 2002). Un assaig que pretén, precisament, que els catalans deixem de mirar-nos el melic, que abandonem el joc absurd del gat i la rata que practiquem tant amb nosaltres mateixos com amb el govern espanyol, i que despertem d’una vegada de la letargia suïcida on ens trobem immersos des de fa dècades.

L’autor, Director General d’una empresa de tecnologia que ha viatjat pels cinc continents, aprofita la seva experiència per a fer una anàlisi de la nostra societat i la nostra realitat. Realitat que, com la major part dels assumptes de la vida, es veu i entén millor observant-la des de fora, des de l’exterior, que no pas des de dins.

Amb un bisturí a la mà, tot fent ús d’un més que justificat sentit crític, analitza amb profunditat – i sense pietat – allò que som, allò que podem ésser, contraposant-ho a allò que massa sovint ens hem cregut – o ens han volgut fer creure – que som. O, potser, allò que a alguns – tant a dins com a fora de Catalunya – els interessa que seguim creient que som…

La seva anàlisi comparativa, basada en el que ha vist i viscut en d’altres països on li ha calgut traslladar-se per motius professionals, el du a posar en qüestió la veracitat d’alguns dels tòpics definitoris als quals ens seguim aferrant amb convicció, sense ni tan sols plantejar-nos si encara tenen vigència o justificació.

La majoria d’ells, segueixen essent vàlids,? Segueix essent certa la nostra paradigmàtica i insuperable capacitat de treball? O hi ha ja una bona pila de països que ens han passat al davant? És, encara, Catalunya de veritat un dels motors de l’economia europea? O potser hem caigut en el parany de creure que el totxo i el turisme poden ésser els fonaments del nostre futur?

L’empresariat català – si és que, parlant amb propietat, aquesta rara avis ha existit mai… – ha sabut aprofitar els temps de bonança econòmica per a reinvertir els beneficis en millores tecnològiques o en un més eficient aprofitament dels recursos? Ha apostat pel revifament cultural, pel mecenatge i l’enfortiment de la societat civil? O bé ha preferit destinar-los als seus llampants xalets de la Cerdanya i la Costa Brava? O potser a comprar un 4 x 4 més gros que el seu veí per tal que la seva ociosa dona vagi a comprar al Caprabo?

Barcelona ha estat capaç de treure el rendiment de calia als seus Jocs Olímpics, convertint-se en una sòlida capital de Catalunya i en una ciutat europea de primera línia, equiparada a Milà o a Marsella? Ha alçat el cap i ha mirat cap a Europa, o ha preferit jugar a ninetes – i a firetes… – i tractar d’esdevenir la segona ciutat de l’estat espanyol?

Aquestes i moltes altres preguntes les respon Xavier Roig, assenyalant que ens hi juguem massa, fins i tot el nostre futur com a país, com per a poder-nos permetre continuar traient pit i creient-nos els amos de la creació! Més que seguir mirant-nos al nostre propi mirall, convé que ens afanyem a obrir la finestra i mirem cap enfora… Només sabent qui som, com som i quina és la nostra posició al món actual – o el que és el mateix: si n’ocupem cap… – potser encara ens en podríem sortir!

Preferim despertar-nos i fer camí? O preferim seguir dormint, anestesiats, avançant cap el no-res, morint d’èxit i amb un somriure beatífic als llavis, tot somniant que encara som aquella corona Catalano-aragonesa que regnava en mars i terres, fa ja tant de temps…?

diumenge , 15 de febrer del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009


PS: Com sempre, convido a tothom a que llegeixi l’obra i em faci arribar els seus comentaris. Tots seran benvinguts. Ben segur que enriquiran – i milloraran – la meva anàlisi  sobre l’obra. Mercès d’avançada.

[download#217#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD