En general, procuro no permetre que cap cànon ni cap lògica exògena em condicioni ni em guiï però, en aquest cas, donat l’impacte emocional que em suposà l’obra de Kawabata, vaig considerar que no hi havia raó per a resistir-m’hi. Més aviat al contrari: delejava paladejar-la. Vaig submergir-me, doncs, en Memoria de mis putas tristes, de Gabriel García Márquez, Mondadori, 2004.

Una obra que, tot i anar encapçalada per una cita d’aquella que l’havia donat el seu bri d’embranzida, no pot ésser més diferent o dissímil de la que escrigué el primer premi Nobel japonès. Fins a tal punt que bé podríem dir que quasi són asimètriques o complementàries de tan oposades. L’anvers i el revers d’una mateixa idea inicial.

La novel·la de l’autor colombià substitueix la foscor de La casa de les belles adormides per la claror; el desencant, per l’esperança; l’erotisme degradat, per l’enamorament; la sordidesa , per la puresa; l’enviliment, per la regeneració…

Si Kawabata ens submergeix en la decadència i la decrepitud d’una vida que va esllanguint-se de manera miserable, d’un vell amargat que ha perdut fins la més mínima noció de bondat i humanitat, García Márquez ens permet acompanyar un ancià de noranta anys en la seva darrera oportunitat de rescabalar-se d’una existència grisa i balafiada. Aproximant-se sense egoisme i amb generositat a una jove, aconseguirà conferir sentit alhora a la seva vida i a la d’ella.

Per a l’autor japonès, la senilitat esdevé sinònim de decadència i quasi de depravació, més moral que no pas física. Per al Nobel colombià, una metàfora paradoxal de recuperació (ja que recupera allò que mai no havia tingut), de resurrecció vital i espiritual. D’allò que, emprant termes teològics, podríem anomenar redempció. Però no pas de redempció de base catòlica, mitjançant la culpa o l’expiació dolorosa dels pecats, sinó precisament al contrari: a partir de d’innocència, la puresa i la ingenuïtat primigènia i sense màcula de la infància. Del contacte amb l’estat primitiu o natural, elemental, sense afectació social o cultural. De la bondat natural aristotèlica.

Literàriament, García Márquez ens demostra de nou que, després de molts anys de silenci, la seva prosa segueix essent tan elegant, exquisida i preciosa com ens tenia habituats. El seu domini del llenguatge i de l’art narrativa és literalment enlluernador. Des de gairebé la primera frase, ens captiva i sedueix amb la seva incomparable poètica narrativa, amb el seu inigualable talent com a escriptor. Argument a banda, ens obsequia amb un text subjugant i encisador.

En resum, una obra que conforta i reconforta, que en parla dels innombrables camins de descoberta que ens pot oferir la vellesa. En realitat, de l’existència en general: dels innombrables camins desconeguts i inesperats que les diverses etapes de la vida ens bada i desfulla consecutivament al nostre davant.

De nou em permeto transcriure un paràgraf que palesa la indiscutible força considero de la novel·la:

<<Cuando pasó el aguacero seguía con la sensación de que no estaba solo en casa. Mi única explicación es que así como los hechos reales se olvidan, también algunos que nunca fueron pueden estar en los recuerdos como si hubieran sido. (…) Recordaba cómo preparó al día siguiente un desayuno que nunca fue, y puso la mesa mientras yo secaba los pisos y ponía orden en el naufragio de la casa. Nunca olvidé su mirada sombría mientras desayunábamos: ¿Por qué me conociste tan viejo? Le contesté la verdad: La edad no es la que uno tiene sino la que siente.>>

diumenge, 7 de febrer del mmx

© Cesc Serrahima 2010

www.racodelaparaula.com

[download#205#image]

Comparteix

És el que m’ha succeït amb La casa de les belles adormides, (Nemureru bijo), de Yasunari Kawabata, publicat per Viena Edicions l’any 2007 en la seva col·lecció “El Cercle de Viena”. Una obra d’un premi Nobel que desconeixia i que vaig trobar per casualitat vagarejant per la Biblioteca. El primer que em va atreure, cal que ho confessi d’entrada, fou la seva portada, un detall d’Amants a l’habitació de dalt, de l’excepcional gravador japonès Kitagawa Utamaro

En fullejar-la i llegir, a l’atzar, algun dels seus paràgrafs em va captivar a l’instant. Un cop llegida, no m’atreveixo a considerar-la una obra mestra. Però si, sens dubte, una obra més que interessant. Una obra, per damunt de tot, especial i diferent: única. Una novel·la que no ens en recorda cap altra. I que, alhora, resultarà molt difícil d’oblidar, un cop enllestida. La seva història i algunes de les seves pàgines restaran llarg temps gravats en la nostra memòria.

Com que, segons el meu costum, no tinc intenció de revelar-ne l’argument, esmentaré tan sols que exposa i descriu les relacions entre la vellesa i la sexualitat; entre la mort i la vida. Una vellesa, decrèpita i crepuscular, que anhela la proximitat de la joventut per a tractar de revitalitzar-se i de cercar un referent que atorgui un cert sentit a les romanalles agòniques de la vida. Una senectut decadent i desesperançada que sembla voler apurar fins el darrer glop el tast del calze de l’existència— d’una existència en evident regressió. Una senilitat —per a usar el mai tan escaient títol d’Italo Svevo— més degradant que no pas degradada.

La lectura de l’obra, escrita amb una prosa ràpida i precisa alhora, ens deixa un sabor agredolç. Un sabor on es mescla, a parts iguals, la sordidesa, la voluptat i la voluntat de pervivència. Aquell sabor inclassificable i indefinible de la decadència. De la inevitable decadència final, definitiva, que es debat entre el que és, el que ha estat i el que voldria ésser.

D’aquella decadència que la majoria dels éssers humans ens neguem a assumir quan ens arriba. Una decrepitud que —com en el cas d’Eguchi, el protagonista de l’obra— només som capaços d’acceptar i veure reflectida en els altre i mai en nosaltres. Una decadència, cal remarcar-ho, no tan física o corporal com de caire moral o espiritual…

En essència, un llibre especial i diferent, la lectura del qual ens desvetllarà les emocions i els sentiments. Una obra crua i dura, més adreçada als instints i als sentits que no pas al seny o la raó. Que assoleix amb escreix amb l’objectiu que la literatura —i l’art en general— hauria de perseguir: provocar-nos una reacció, alegrar-nos, entristir-nos o sacsejar-nos, però mai deixar-nos indiferents. O el que és el mateix: commoure’ns i deixar-nos petja. Convertir-nos, poc o molt, en un xic diferents del que érem abans de submergir-nos en la seva lectura…

La casa de les belles adormides ho aconsegueix sobradament: ens pot enamorar o esgarrifar, fins i tot provocar-nos una certa repulsió, en funció de la nostra sensibilitat o el nostre tarannà, però no passarà desapercebuda. Ens afectarà pregonament, potser, perquè té la força i la capacitat inusual de fer aflorar el millor, però també el pitjor, de nosaltres mateixos. De recordar-nos que en la literatura —com en la vida…— no existeix ni pot existir el bé sense el mal, ni a la inversa.

Per acabar, em permeto transcriure un paràgraf que considero que sintetitza l’abast i el contingut de l’obra:

<<En aquesta casa venien ancians incapaços de tractar les dones com a dones, però dormir tranquil·lament al costat d’una noia com aquesta els era encara, sens dubte, un dels consols il·lusoris a la percaça de les joies d’una vida perdu­da: vet aquí el que Eguchi va entendre en la tercera visita a aquesta casa.>>

divendres, 5 de febrer del mmx

© Cesc Serrahima 2010

www.racodelaparaula.com

[download#173#image]

Comparteix