Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

TV3

Carta oberta a Pere Navarro

des 21st, 2011
by .
No comments yet

Benvolgut batlle i bon amic, abans de res, em cal felicitar-te per haver assolit, amb la teva discreció habitual, el nou objectiu que t’havies proposat: convertir-te en primer secretari del teu partit. La qual cosa significa que —si, com Saturns moderns, no t’acaben devorant aquests mateixos insaciables i injubilables barons socialistes que avui et donen copets a l’espatlla i et fan la gara-gara (tot aprofitant l’interludi per a esmolar-se les dents)—, més aviat o més tard, esdevindràs el primer president de la Generalitat terrassenc.

Sens dubte, una notícia immillorable per a aquesta teva ciutat de les persones (en la qual les persones cada dia hi comptem menys) on tothom suma (augments i més augments d’impostos).

Quan siguis la primera autoritat de Catalunya podràs fer braços i mànigues per tal de veure complert el teu somni que Terrassa passi a ésser la segona ciutat del país, amb els innegables avantatges que això comporta: atomització i anonimització de la ciutadania, progressiva dissolució de la societat civil, augment del trànsit, increment de la pol·lució, allargament de les llistes d’espera, impossibilitat d’assimilar i d’integrar correctament la nova immigració, proliferació de barracons escolars…

Mentre no arriba la resplendor enlluernadora d’aquesta hora gloriosa, podràs ampliar els teus ja il·limitats horitzons i llaurar per tot el territori aquest catalanisme socialista de soca-rel que tan bé abanderes. Aquest paradoxal catalanisme “no nacionalista” socialista caracteritzat, com vas declarar a TV3, “per la defensa dels interessos dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya”.

Com ho han fet els darrers anys els teus companys, votant sempre amb el PSOE —i molt sovint al costat del PP— a favor dels interessos de la nación española i no pas de la catalana: en contra de l’oficialitat del català a la Unió Europea, del pagament del fons de competitivitat, del dret a l’autodeterminació, de les seleccions catalanes, de l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los diputados…

És bo saber que el teu propòsit d’esmena inclou el compromís d’acabar amb el “problema de credibilitat” i amb “la incoherència” que comporta el costum inveterat que teniu els socialistes catalans de “dir i fer una cosa en un lloc i dir i fer una altra cosa en un altre lloc”.

Sense que això suposi, és clar —“Nostre Senyor Pablo Iglesias ens agafi confessats!”—, la creació d’un grup propi del PSC al congrés. No fos cas que els pares de la criatura s’enutgessin i us veiéssiu privats del paraigua protector del socialisme espanyol. Com a batlle de Terrassa, saps prou bé que sense comptar amb els votants del PSOE les vostres possibilitats de governar esdevindrien pràcticament nul·les.

El més engrescador del teu nomenament ha estat, no cal dir-ho, la tan transgressora renovació que has introduït al PSC: no tan sols has donat la primera oportunitat al joveníssim i desconegut Joaquim Nadal, sinó que has mantingut a la Comissió Executiva una persona tan poc relacionada amb l’anterior com Daniel Fernández i, sobretot, una de tan nova, esperançadora i amb un historial tan impecable com Josep M. Sala.

dimecres, 21 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat al Diari de Terrassa, el 27 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

La Vanguardia catalana

mar 16th, 2011
by .
No comments yet

La decisió de publicar La Vanguardia també en català ha estat, sens dubte, una des les notícies culturals més importants dels darrers temps. I diem “una” perquè entenem que aquesta seva sobtada mostra d’estimació pel país amenaça amb obscurir i deixar en segon pla una notícia encara més rellevant: l’aparició d’Ara, un nou diari català i en català. Una aparició que ha fet tremolar els fonaments de la premsa del nostre país i que ha implicat, de rebot, la fi del monolingüisme espanyol militant de la capçalera del Grup Godó.

Des que van anunciar la bona nova, el Grup ha endegat una campanya per convèncer-nos que La Vanguardia és el diari nacional de Catalunya. No tan sols això, que ho ha estat des de la seva creació. Tant és així que, aplicant una mena de revisionisme històric ad hoc i ben sui generis, en el seu article ‘La Vanguardia’ una mirada al món en dues llengües —publicada el 27 de febrer a l’edició impresa, curiosament en una sola de les llengües (endevineu quina?)— el comte de Godó recordava que “el nostre centenari rotatiu va néixer precisament quan la Renaixença cultural, econòmica i política catalana començava a donar els primers fruits”.

Efectivament, cal reconèixer que la contribució que va fer el seu diari a la Renaixença va ésser tan gegantesca i imprescindible, almenys, com la que ha vingut duent a terme al llarg dels cent trenta anys de la seva existència —o, sense anar més lluny, en els darrers trenta-cinc— a favor de la plena recuperació de la llengua catalana!

I pensar que alguns consideren que el veritable pal de paller d’aquesta recuperació i normalització havia estat l’esforçada, abnegada i indesmaiable tasca que havien dut a terme totes aquelles persones i entitats que, afermats a la seva arrelada consciència nacional, van sacrificar-se per la preservació i enfortiment de la nostra llengua! I pensar que crèiem que havien estat l’Avui, TV3 i El Temps —per esmentar-ne tan sols tres— els que més s’havien sacrificat i lluitat per salvar-nos els mots!

Certament, és innegable que si tots els mitjans haguessin tingut i mantingut la mateixa conciencia nacional que La Vanguardia, ja faria temps que a Catalunya no gaudiríem de la riquesa d’ésser un país bilingüe — de posseir “dues llengües i una sola mirada”!

dimecres, 16 de març del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 17 de març  del 2o11

Safe Creative #1103068643444

[download#167#image]

Comparteix

El perill de les llistes obertes

nov 17th, 2009
by .
No comments yet

Vivim en un món més que curiós, insospitat i paradoxal. Un món on tothom es creu amb dret a opinar de tot, sigui expert en el que sigui. Ho veiem i sentim cada dia a les tertúlies televisives i radiofòniques —del país i de l’estranger més proper— i gairebé ens estem acostumant a considerar-ho normal: per a donar el teu parer sobre un tema determinat no cal tenir cap coneixement especial ni haver realitzat cap estudi sobre el particular. N’hi ha prou amb saber dir, més bé o més malament, dues o tres frases seguides mínimament intel·ligibles…

És per això que cal destacar els casos excepcionals en que algun representant de les elits culturals, acadèmiques i intel·lectuals catalanes es dignen a complir el seu —teòric?— paper de supervisió i orientació social. Amb major raó, encara, quan formen part de l’eminentíssima classe política que tenim el privilegi i l’orgull de mantenir amb els nostres impostos.

Un exemple paradigmàtic el tinguérem la setmana passada amb l’entrevista que José Montilla va concedir al programa “Els matins”, de TV3. Aquella beneïda televisió que els socialistes catalans defineixen —sense cap tipus de complex i cada vegada amb major motiu— com la nostra…

Les seves declaracions, que transcric literalment, demostren a bastament que, fins i tot en temps de crisi, encara hi ha fars que il·luminen la foscor i assenyalen el camí. Les seves assenyades i evangelitzadores paraules ens mostren quin és full de ruta o la carta de navegació que ens cal seguir, si pretenem assolir la regeneració democràtica i social del país.

<<Jo no sóc partidari de llistes obertes… Entre altres coses, mmm…, miri, perquè segurament això no necessàriament seleccionaria les persones, eeeh, més capaços, eeeh, sinó segurament, eeeh… —hi ha referències també a Europa, d’això també hem d’aprendre d’Europa…—  sinó de determinades persones, eeeh…, que a vegades és per altres mèrits, diguem més de lobby, més de caràcter mediàtic, que arriben, eeeh,  a tenir un escó que no… per altres raons… No hem de… El nostre sistema de partits polítics no és tan fort com per a que l’afeblim. Un sistema democràtic, amb uns partits febles, eeeh…,  acaba sent una democràcia feble.>>, pontificà el secretari general del PSC des del púlpit catòdic que tan afablement l’acull quan ho considera necessari.

Novament hem de fer palesa la nostra satisfacció i el nostre més humil agraïment per la fortuna de poder comptar amb uns dirigents polítics, parlamentaris i governamentals d’una tan alta i indiscutible qualitat. Sense ells, ben segur que Catalunya aniria a la deriva, naufragaria miserablement al bell mig de la tempestuosa sensació de desprestigi que es va estenent damunt la política —i, sobretot, de la classe política actual— des de fa temps. I, el que encara fóra més greu, s’hauria enverinat i pol·luït l’immaculat, immutable i sempre envejat oasi català…!

Certament, el sistema de llistes obertes seria perillós. No, perillós no: perillosíssim! Si se’m permet fer política ficció, aquest model temerari —que deixaria en les nostres mans d’electors analfabets l’elecció final dels candidats— podria comportar alguna catàstrofe inimaginable. Per exemple, imitar el període més obscur de la història recent de l’estat espanyol: el govern de José María Aznar. L’únic govern d’un estat civilitzat que comptava —quina barbaritat…!— amb un president que ni entenia ni sabia parlar anglès…!

Sortosament, el sistema de llistes tancades que preconitza Montilla seguirà protegint-nos de nosaltres mateixos i impedint que una tan vergonyosa situació pugui mai produir-se a Catalunya…!

dimarts, 17 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0911134875238

[download#92#image]

Comparteix

 

Govern d’entesa, govern d’Unitat

nov 13th, 2009
by .
No comments yet

Sovint s’ha acusat al nou Govern Tripartit —injustament i sense cap mena de justificació, no cal dir-ho— d’ésser-ho tot menys un govern d’entesa, com es va voler denominar. En ocasions, també se l’ha acusat de no actuar amb l’exquisida atenció i cura que se li suposa a un govern. Una acusació, aquesta, sense fonaments: cap altre executiu havia demostrat, anteriorment, tanta sensibilitat i consideració per tots aquells que l’envolten… de més a prop.

Cap altre govern havia estat tan formal i eficaç per a ajudar als seus. Una vegada va establir que la seva prioritat no seria pas la preservació de la identitat nacional —de la qual ja se n’ocuparien prou diligentment els espanyols— el nou tripartit va centrar-se (en totes les accepcions del terme) en un objectiu prioritari: fidelitzar i harmonitzar tots els organismes i institucions que depenien de la Generalitat. Si calia, practicant el noble art del nepotisme… El nepotisme ben entès, no pas aquell que tant havien criticat dels governs de Convergència.

El procés de fidelització s’inicià, com no podia ésser d’altra manera, pels mitjans de comunicació públics. L’objectiu el definí diàfanament Joan Ferran: “arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat”, eliminant “la inèrcia de tants anys de pujolisme”, d’una “visió esbiaixada del país”. Amb la finalitat d’obtenir: “una televisió i una ràdio públiques en català, nacionals, però no nacionalistes”.

Un objectiu —segurament l’únic dels eixos programàtics dels socialistes catalans complerts— assolit plenament! Amb la inicial extirpació i posterior expatriació d’Antoni Bases, esbiaixat i partidista, quasi intolerant i la seva substitució per Manuel Fuentes, indubtable prototipus de l’objectivitat i de l’apartidisme, Catalunya Ràdio no tan sols ha consolidat el seu lideratge, com preveia encertadament Ferran, sinó que s’ha deslliurat de la seva nafra nacionalista. Ha passat d’ésser la ràdio nacional de Catalunya a esdevenir la ràdio nacional a Catalunya.

Nacional, entesa com a pròpia de l’única nació real i vertadera, aquella que cal defensar i protegir per damunt de tot: l’espanyola… No pas de la nació catalana, folklòrica, de barretina i pandereta… D’aquesta teòrica i al·legal nació que els disciplinats membres del Tribunal Constitucional nomenats pels socialistes s’encarregaren d’eliminar del preàmbul de l’Estatut.

De la ma del PSC, i dels seus satisfets, ben peixats, agraïts i submisos socis, ERC i ICV, Catalunya Ràdio i TV3 han recobrat el senderi, s’han oblidat “d’aventures impossibles” —d’acord amb la definició de José Montilla— i s’han convertit a la religió vertadera de l’hispanocentrisme! De la nació universal, imperial i cosmopolita que defensen orgullosament els socialistes catalans. De la nació —Nación, en realitat— íntegra i integradora que tan generosament acull i accepta la pluralitat de les regions perifèriques espanyoles.

Una nació lliure, lliberal i alliberada —“indissoluble”, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, que disposa de Forces Armades per a defensar la seva “integritat territorial”, segons la Constitución…— que ni tan sols reconeix als representants polítics dels seus “territoris” el dret a expressar-se ni al Congrés ni al Senat en la seva llengua materna, oficial a les seves “comunitats autònomes”.

Una nació, la de Joan Ferran, magnífica i extraordinària, paradigma i model per a totes les del món! Una nació universal i oberta, integradora i solidària, als objectius i imparcials mitjans públics de la qual seria impossible arrencar la seva “crosta nacionalista”… sense esqueixar, al mateix temps, la seva pura i unificadors ànima espanyolista!

divendres, 13 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0911134875238

[download#130#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 16 de novembre

Saura i la crosta de TV3

abr 7th, 2009
by .
No comments yet

L’inefable – i des de fa un temps, infal·lible – Joan Saura ha trobat la solució a tots els seus problemes: encarregar informes i carregar la culpa a la irresponsabilitat de l’oposició! Com que l’innegablement imparcial i objectiu informe intern dels Mossos d’Esquadra casualment va concloure que la seva actuació fou “correcta”, ara el Conseller d’Interior vol investigar a què es pot deure que la majoria dels ciutadans no ho hagin interpretat així. Què els ha dut a creure que la intervenció policial fou salvatge i del tot “desproporcionada”?

En una entrevista publicada diumenge a El Periódico – que, és forçós reconèixer-ho, per la seva tendència clarament hagiogràfica podria haver estat signada perfectament per l’àrea de comunicació dels Mossos… – descobreix allò que ha motivat que la ciutadania hagi tingut aquesta percepció, equivocada per descomptat, de l’actuació dels antiavalots de la policia catalana: “la dreta està instrumentalitzant els Mossos per [a] intentar deslegitimar el Govern, està utilitzant els Mossos com a arma contra el Govern”.

Una croada a la qual el Conseller, fent un “judici d’intencions”, entén que s’hi ha afegit també TV3. Creença que l’ha dut a encarregar un informe “sobre el tractament que la televisió pública ha fet d’aquest tema”. Idea que, curiosament, defensa el mateix diari que va entrevistar-lo tan oportunament, en un editorial titulat “Els Mossos a TV3”, que assegura que és va fer una “excessiva profusió d’imatges dels incidents per part de la televisió pública autonòmica”.

El Periódico no pot tenir més raó, i cal que la hi donem: com sap tothom – tothom, s’entén, menys aquells desafectes que s’entesten a seguir les notícies pels mitjans de comunicació contaminats per la crosta nacionalista que amb tant d’encert va definir l’amic Ferran – el 18 de març es van produir uns incidents insignificants després del desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona.

Ínfims incidents que van ésser indegudament magnificats per la televisió pública catalana i els seus sectors. Uns incidents que, en cap cas, mereixien l’atenció dels informatius de TV3 ni de cap altre mitjà de comunicació, públic o privat. Si s’hagués produït, posem per exemple, una càrrega policial desmesurada i injustificada potser sí l’hauria merescut, però un simple incident…

Com acostuma a succeir, en aquest país d’envejosos, al pobre Joan Saura ja li han plogut crítiques per totes bandes. Crítiques sense cap base, acusant al seu departament de voler “llegir-li la quartilla” – segons l’escaient expressió que ha fet servir el Secretari General d’Interior, Joan Boada – a la premsa o de “menystenir la llibertat i capacitat dels mitjans de comunicació d’informar del que vulguin i com vulguin”. Una acusació sense cap mena de fonament, impulsada de ben segur per la dreta malèvola, desinformada, sense sentiments ni sentit de país, que tan sols cerca recobrar el govern, al preu que sigui…

La inhumanitzada dreta catalana hauria de sentir vergonya, tanta vergonya com per a morir negats en ella, de moure’s només impulsada pels seus viciats i perversos interessos partidistes! Per què no aprèn de la nobilíssima esquerra catalana, que no dubta en assumir responsabilitats, en posar els seus càrrecs a disposició de les necessitats de Catalunya! I, el que és encara més lloable, no dubta ni un sol instant en acceptar el suprem sacrifici de mantenir els seus càrrecs – els dels seus imprescindibles assessors (i el d’alguns parents) – dins el nou Govern Tripartit…!

No cal ésser endeví per a preveure quin pot ésser el proper pas que prepara aquesta dreta sense ànima ni decència, que només pretén la destrucció de l’immaculada esquerra… Comptant amb la inadmissible connivència d’alguns periodistes que es presenten com a progressistes, ben segur que no dubtaran recórrer a la indignitat de comparar la seva idea de sol·licitar un informe al CAC amb l’aparell propagandístic leninista i stalinista. Amb aquella maquinària perfecta i esmolada que s’encarregava de reescriure la història i d’esborrar de les fotografies tots aquells falsos camarades burgesos que el Partit es va veure obligat a depurar per a impedir la pèrfida voluntat involutiva dels contrarevolucionaris…

dimarts , 7 d’abril del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009


[download#279#image]

Comparteix

Pubicat a Opinió Nacional, el 12 d’abril

Lògica filològica

des 4th, 2008
by .
No comments yet

Alguns partits polítics —amb el PP al capdavant – creuen que la lògica i el sentit comú poden ésser substituïts per la imposició i per la visió esbiaixada de les lleis. Consideren que allò que no han pogut obtenir mitjançant el sufragi universal ho podran assolir a cops de Constitució. Com si la Carta Magna espanyola signifiqués el garant de les essències pàtries i del immobilisme més caduc…

Amb tot, sovint s’emporten alguna sorpresa desagradable. Ho hem pogut comprovar amb la recent sentència del Tribunal Suprem que ha reconegut el títol de Filologia Catalana per a l’acreditació de coneixement del valencià a les oposicions docents del País Valencià. La sentència dóna la raó al Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament del País Valencià (STEPV-Iv) contra la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, que s’ha negat reiteradament a homologar els títols de filologia valenciana amb els de la catalana en les oposicions del personal de la seva administració.

Una sentència que, en realitat, no hauria de sorprendre ningú. En primer lloc, perquè la realitat no és legislable: malgrat que l’Estatut ha volgut referir-se únicament al valencià i defugir el terme català, des del punt acadèmic no hi ha dubte de que es tracta de dues maneres diferents de descriure la mateixa llengua. En segon lloc, perquè del Tribunal Superior de Justícia valencià (TSJCV) ha dictat una quinzena de resolucions judicials reconeixent aquesta evidència científica.

Malgrat tot, l’executiu de Francisco Camps, amb la seva coherència habitual – recordem les declaracions de membres del PP valencià exigint respecte a la justícia i acusant de manca de sensibilitat democràtica aquells que gosaven criticar els autos que acordaven clausurar els repetidors de TV3… – i entestat en lluitar contra el sentit comú, es nega a acceptar la decisió del Tribunal Suprem!

Presentarà un recurs davant del Tribunal Constitucional, ja que el Suprem exhaureix la jurisdicció ordinària i no admet apel·lacions. Defensa el recurs en comunicat de marcat to polític, sense cap mena de base jurídica… Comunicat, tot cal dir-ho, que ni tan sols han tingut el detall de redactar en el idioma que diuen defensar!

En realitat, es tracta d’una mesura de tipus dilatori: el govern valencià sap prou bé que l’alt tribunal espanyol no anar en contra de les seves pròpies resolucions, que creen jurisprudència. Resolucions com la que va fallar en contra del mateix govern valencià, quan pretenia impedir que els estatuts de la Universitat de València admetessin que la llengua valenciana podia també ésser anomenada “llengua catalana”. En aquella sentència, la 75/1997, que ben segur que no han aconseguit esborrar de la seva memòria, s’establia, de manera concloent que el valencià podia ésser “conegut també com a català, en la <<seva dimensió acadèmica>>”…

Cal celebrar, doncs, que no sempre el PP acabi trobant en el Tribunal Constitucional la solució dels seus problemes!

dijous, 4 de desembre del 2008

[download#200#image]

Mònica Terribas: premi o càstig?

mai 10th, 2008
by .
No comments yet

Vagi per endavant la meva admiració i suport incondicional per la Mònica Terribas. Des de fa un temps, la considero una de les poques – si no l‘única – periodistes que és capaç de mostrar-se imparcial i objectiva, de fer aquelles preguntes que considera imprescindible, per més incòmodes que puguin resultar per als personatges, i més encara als polítics, que entrevista. I, el que és més important, sense fer distincions ni excepcions segons el partit al que representen o el càrrec que ostenten.

Una característica que s’hauria de donar per suposada a qualsevol persona que pretengui definir-se com a periodista, però que, malauradament, ha esdevingut excepcional. Pròpia d’una rara avis… El subjectivisme, el partidisme més evident – en alguns casos, l’hagiografia descarada i vergonyant … – han esdevingut tan habituals que hem arribat a l’extrem de considerar-ho normal.

Amb el coratge afegit de gosar ésser més exigent i incisiva quant major responsabilitat té l’entrevistat. En comptes d’atrevir-se a collar als febles, i de fer la gara gara als poderosos, s’esmola més les urpes com més alt és el nivell del convidat. Sense mossegar-se la llengua ni acceptar acotar restriccions ni tabús imposats.

No puc, doncs, més que felicitar-la per la seva feina. I més a treballant en un mitjà públic, on els periodistes sembla que oblidin que es deuen a la informació, als contribuents, i no pas al govern de torn. A TV3, on el renovat govern tripartit – perdó, d’entesa… – s’ha pres al peu de la lletra l’eslògan de la nostra, la integritat de la Terribas llu com una foguera enmig de la nit. Si la comparem amb algun teòric col·lega seu, que ens adoctrina als matins amb la seva empatia socialista, no sabem si és millor riure o plorar…

És per això que em fa por felicitar-la pel seu nomenament com a directora de TV3… Més que no pas un premi, un reconeixement a la seva excel·lent feina, no serà una recompensa enverinada? No seran els socialistes catalans, amb la connivència dels seus abduïts i autistes socis de govern, tan avesats al servilisme periodístic, l’han volguda premiar amb un temptador càrrec creient que així no hauran de patir ja mai més la insubornable cruesa de les seves? Pretenen premiar-la per tal de silenciar l’única veu que no se sotmet a les seves directrius?

Apliquen, doncs, la seva màgica recepta per a domar voluntats? Amb la qual tan bons resultats van obtenir amb els sindicalistes, intel·lectuals (?), artistes i membres d’associacions de veïns que alçaven la veu per criticar el seu socialisme, progressisme i catalanisme descafeïnat i d’aparador? Aquells que, de manera sobtada, van patir una afonia persistent… en aparèixer el Pare Nadal socialista repartint-los a mans plenes generosos càrrecs, subvencions, premis i primers llocs a les llistes electorals…!

Amb tot, confio en que tu, Mònica, facis que la seva estratègia s’esgarriï, i continuïs fent arqueologia de la veritat: espero que la tigressa segueixi, com fins ara, menjant ratolins per sopar…!

dissabte, 10 de maig del 2008

Features Stats Integration Plugin developed by YD