Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

tripartit

Tu decideixes quina Europa vols?

jul 16th, 2009
by .
No comments yet

No ens resta altre remei que felicitar de nou el PSC-PSOE per la seva exquisida coherència política! Política i, sobretot, electoral. Han demostrat una vegada més, de manera inequívoca, que segueixen havent-hi diferències més que abismals entre la dreta i l’esquerra. L’esquerra no tan sols té una consciència social i ecològica molt més acusada que no pas la dreta —com han demostrat a bastament els dos Tripartits consecutius: túnel de Bracons, Quart Cinturó, MAT, aposta per l’AVE i menysteniment de Rodalies…— sinó que, per damunt de tot, és molt més seriosa, coherent i fiable…

Després d’haver protagonitzat la campanya electoral més fantàstica que es recorda en la història de la nostra democràcia, ara posen de manifest l’estricta escrupolositat amb la que l’afrontaven. Per més anys que passin, trigarem en oblidar aquella tan engrescadora i incitadora campanya ideada per les més preclares eminències dels socialistes catalans! Aquella campanya sublim en que decidiren substituir les propostes i els programes electorals per una successió d’anuncis immensos protagonitzats per George Bush, José Mª Aznar, Silvio Berlusconi! Havien vist, finalment la llum, aquests dirigents conservadors i havien decidit abandonar els seus partits de dretes i presentar-se pel PSC?

Malauradament, havia estat un miratge: no es tractava que els conservadors haguessin recobrat el seny i s’haguessin afegit a la ideologia vertadera —la de l’esquerra, com no: moralment superior, almenys, des del temps de Marx— sinó d’una estratègia electoral dels socialistes. El missatge no podia ésser més evident, més clar ni més primari. Els electors només tenien dues opcions: o bé votar la dreta, sense consciència ni principis, que havia dut el continent europeu a la crisi; o bé votar-los a ells, els socialistes, que no en tenien cap responsabilitat i que a més a més es basaven en una ideologia de progrés i d’anivellament social.

El següent anunci encara va resultar més aclaridor: hi apareixia, de cara, la candidata socialista, Maria Badia, i, d’esquena, el del PPC, Alejo Vidal Quadras. L’encapçalava la frase que dóna títol a aquest article: “Tu decideixes quina Europa vols”. Per si hi havia algun dubte l’eurodiputada  ho remarcava en un míting a Badalona, on demanà el vot per a “tenir una majoria socialista al Parlament Europeu, poder fer fora tots els Vidal Quadras, i no tenir un ensurt l’endemà de les eleccions”. Afegint que “em fa vergonya que Vidal Quadras sigui vicepresident del Parlament Europeu”. Declaracions recolzades pel Ministre de l’Interior, Celestino Corbacho, advertint que el PSC pretenia aconseguir una “Europa social, compromesa amb l’ocupació i amb el desig que acabin els paradisos fiscals”, oposant-se a les opcions del PP, que “representa tot el contrari”.

En no presentar ni propostes ni programes, el missatge dels socialistes catalans —en la línia del vídeo del PSOE on es mesclaven antiavortistes, homòfobs, fanàtics religiosos i militants d’ultradreta— no podia ésser més diàfan: si no vols que al Parlament Europeu mani la dreta, vota’ns! És per aquest motiu que cal celebrar que s’hagin mantingut coherents i fidels, fent honor als milers de votants que van confiar en la seva única promesa electoral, repetida fins a produir nàusees: que ve el llop, o nosaltres o el PP!

Congratulem-nos-en, han complert el que prometien: una altra vegada, com ja ven fer en la passada legislatura, els eurodiputats del PSOE —inclosa, per descomptat,  Maria Badia la preconitzadora de l’anti-vidalquadrisme—han votat el candidat del PPC com a Vicepresident del Parlament Europeu!

Això sí, abans, complidors dels seus compromisos electorals, van impedir que el candidat Graham Watson, proposat pel grup dels Verds-Ale, format, entre d’altres, pels eurodiputats Oriol Junqueras i  Raül Romeva —indubtables representants de la dreta que el PSC va prometre bloquejar…— obtingués els vots suficients per a esdevenir President de l’Eurocàmara! Candidat que, cal dir-ho, comptava també amb el recolzament de CIU i de Ramon Tremosa. Conseqüents fins al final, els socialistes catalans van preferir mantenir-se fidels al seu pacte de legislatura amb els populars…!

dijous, 16 de juliol del 2009

PS: Sovint es parla d’abstenció electoral i alguns polítics no dubten en acusar-ne els electors i advertint que no tindran dret a queixar-se, després… Que en pensaran, ara, els al·ludits, en comprovar que 23 dels eurodiputats no van considerar necessari fer acte de presència el dia de la sessió constitutiva del Parlament ni tan sols per a escollir el President de la cambra?

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 2 d’agost

Tots a votar…

jun 6th, 2009
by .
No comments yet

Davant de cada elecció, al llarg d’aquest dia que tots plegats hem convingut en anomenar jornada de reflexió els diversos candidats ens inciten per a que anem a votar. Ja no a votar-los, com han fet durant la campanya, sinó senzillament a votar. Tots ells, malgrat haver-se estat barallant i llançant-se els plats els uns als altres, les darreres setmanes, es posen d’acord en recordar-nos que tot i que votar no és pas un deure, sinó un dret, es pot considerar que és una mena d’obligació moral que tenim.

Amb major o menor encert, amb més o menys credibilitat, insisteixen en una idea que, a força d’anar-la repetint elecció rere elecció, sembla que no pugui ésser rebatuda: si hom, amb aquell mínim de legitimitat que cap polític gosa posar en dubte, opta per no exercir el seu fantàstic dret de vot, després no podrà queixar-se. Principi, aquest, no consagrat per cal precepte legal, reglament ni normativa, per descomptat, que es dóna per indiscutible.

A banda que, com tot en la vida, podríem parlar-ne – de veritat no votar desacredita per a opinar o per a queixar-se del que no fan bé aquells que obtenen els seus sous dels nostres impostos i els administren? – potser ja seria hora que els polítics es comencin a plantejar quina part de responsabilitat tenen ells, en el més que evident progressiu augment de l’abstenció, elecció rere elecció.

Aquests candidats nostres, que s’han convertit en professionals de la política, la majoria dels quals fa anys i panys que viuen de la cosa pública i ja ni recorden el que significa treballar per a una empresa privada, no haurien d’esforçar-se, precisament, per a invertir aquesta esgarrifosa tendència? Més quan alguns d’ells – i el seu percentatge va creixent, malauradament – mai no han tingut una feina que no hagi estat pagada, d’una manera o altra, pels contribuents. No haurien d’assumir, doncs, amb major raó les seves obligacions?

Amb la campanya – per a definir-la amb un terme amb el qual ens puguem entendre, malgrat la més que evident dissociació entre significat i significant – tan lamentable que han dut a terme, on ha estat més important criticar l’adversari que no pas presentar propostes o solucions, poden de veres inculpar als teòrics electors que n’han quedat, no ja desencantats, sinó profundament decebuts? Poden exigir-los – i exigir-nos, a tots els que els mantenim – que compleixin quan ells no han estat capaços de complir, per la seva banda, les seves obligacions?

De la mateixa manera i per idèntic motiu pel qual l’independentisme creix a casa nostra no pas per les preteses maniobres de caire proselitista de la Generalitat – què més voldríem, que el Tripartit de tard en tard recordés que som una nació…! – sinó per l’intolerable ofec a que sotmet l’estat espanyol a Catalunya, l’abstenció també la sembren, període electoral rere període electoral, les infames campanyes dels partits polítics.

dissabte, 6 de juny del 2009

PS: Si hi ha algun lector o lectora que ho dubta, encara, només cal que comprovi quanta estona dedica cada formació política a plànyer-se del destacat creixement de l’abstenció i dels vots en blanc…

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 13 de juny


Fets, no paraules

mai 13th, 2009
by .
1 comment

Des de fa alguns dies han anat proliferant per tot el país uns immensos anuncis – que coincideixen per pura casualitat amb l’imminent inici de la campanya electoral per les europees – del PSC anunciant els grans èxits del seu govern. Uns anuncis que, imaginem per un imperdonable descuit, els atribueixen de manera exclusiva al seu partit i no pas al treball conjunt dels tres socis del Govern. Recobrant l’eslògan electoral, la campanya pretén fer patents els resultats obtinguts mitjançant els fets i no pas paraules.

Com que sota cap concepte voldríem posar en entredit la incontrovertible realitat optimista del país que defensa José Montilla, no farem el més mínim esment a la flagrant contradicció d’endegar una campanya publicitària amb el lema “Fets, no paraules”… No suposa un oxímoron més que palès, aquesta campanya? No és una campanya impossible, si es vol ésser coherent? No havien de parlar els fets i no pas les paraules? O potser és que els fets no són suficients, no parlen per ells sols i no resta més remei que recórrer a les paraules per a recordar-los?

Potser només en podrem treure l’entrellat si entrem en el fons de la qüestió. No es tracta tant de si el missatge és contradictori, sinó de si la campanya era o no imprescindible. Des d’aquest punt de vista, l’anàlisi no presenta cap mena de dubte: només són criticables i moralment inadmissibles les campanyes que no són d’estricta necessitat. Com ho eren les de la formació política que governava anteriorment el país, de caire diàfanament partidista i sense que mai acreditessin complir un criteri d’objectiva necessitat. Motiu pel qual eren blasmades sense compassió i acusades d’oportunistes per les formacions polítiques que ara governen i llavors eren a l’oposició.

Les campanyes del PSC – i les del Govern Tripartit en general – són ben diferents. En primer lloc, perquè les du a terme un partit i un executiu d’esquerres i no pas de dretes, per la qual cosa no defensen un interès particular o conjuntural sinó un de general i atemporal. En segon lloc, perquè els anuncis dels socialistes són absolutament imprescindibles: en temps de crisi no hi ha ni hi pot haver res que necessiti més la població catalana que li recordin els èxits del seu govern. No fos cas que, despistada i desagraïda com és, hagi oblidat les grans gestes del nou Tripartit…

Al cap i a la fi, només a una formació conservadora i entestada en construir una pàtria inexistent se li podria acudir la indelicadesa de malbaratar els diners – ja siguin dels afiliats com del comú – en una campanya sense altre justificació que la propagandística. Amb major raó encara quan es limita a enorgullir-se vanitosament d’haver complert amb la seva obligació: tractar de gestionar, amb la major solvència i eficàcia possible, els diners que els contribuents posen a la seva disposició…

Tanmateix, el més sorprenent de tot és la infinita modèstia que demostren els socialistes catalans. Com s’entén, sinó, que en el llistat exhaustiu de tots aquests fets i consecucions, la paternitat de les quals s’atribueixen unilateralment i de manera exclusiva, no hagin volgut incloure-hi el més sublim dels seus èxits? Com s’entén que no hagin aprofitat l’avinentesa per a vanagloriar-se, en rètols de dimensions encara més imposants, d’haver aconseguit, mercès a la força dels seus 25 diputats a Madrid, que el govern amic del PSOE aprovés, abans del termini legal que l’Estatut imposava, el nou model de finançament?

dimecres, 13 de maig del 2oo9

PS: Quina alegria suposa que, per fi, un partit hagi estat capaç de dur a la pràctica allò que prometia: fets i no pas paraules! La seva coherència política permetrà que silenciem, per sempre més, la veu de tots aquells antisistema desinformats que asseguren, sense cap base ni justificació, que la gairebé tots els polítics són iguals: no pretenen servir a la ciutadania, sinó tan sols accedir al poder per a poder fer ells exactament allò que tant critiquen als que actualment l’ostenten!


© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#125#image]

Comparteix

Compte amb les criatures, que arriba la dreta…!

abr 22nd, 2009
by .
No comments yet

Si en algun punt hi ha un acord unànime en el paradoxalment autoanomenat Govern d’Entesa és, sens dubte, en atribuir totes les culpes a la dreta. A la dreta com a concepte genèric, indeterminat i innominat. Com si de nens petits es tractés, quan el Molt Honorable Govern Tripartit té algun problema i no sap com sortir-se’n, quan els enxampen amb les mans enganxifoses al damunt de la gerra de la melmelada – la pantalla de televisió al cotxe d’en Benach, les càrregues modèliques dels Mossos d’en Saura, l’esvoranc del Carmel, els germans d’alguns Consellers, l’apagada elèctrica de la subestació de Maragall, la miraculosa multiplicació dels assessors… – la solució és donar la culpa automàticament a la dreta…

Ben segur que algun malpensat argüirà que es tracta d’una mostra d’immaduresa i d’incapacitat, pròpia de la rabieta d’una criatura aviciada i malcriada. Amb tot, cal ésser respectuós i rememorar la seva gènesi: la cèlebre campanya del PSOE del dòberman, ideada per algun publicista genial en aquella darrera i poc engrescadora contesa de l’agònic Felipe González, l’any 1996. Els hereus de Maquiavel van aprendre que, si hom ha perdut el nord i el programa, res millor que atiar la por a l’oponent i confiar en la desmemòria dels electors…

Com a bons deixebles, sembla que els socialistes catalans no tan sols han fet seva aquesta divisa – només cal acudir a les hemeroteques i consultar qualsevol declaració de l’eminent Joan Ferran per a constatar-ho – sinó que han aconseguit encomanar el virus d’atacar els altres per a defensar-se als seus cada dia més abduïts teòrics socis de govern. Aquests socis de govern, ERC i ICV, que com més temps passa més fa la impressió de tenir dret a paraula en les reunions de l’executiu però no pas de vot – i, encara menys, de veto.

Afectats pels innegables efectes de la síndrome d’Estocolm, han assimilat generosament les idees i maneres de fer del PSC, clonant les seves reaccions i els seus discursos. Cansats de que se’ls acusi, injustament, d’ésser les marques blanques del socialistes, s’han emmotllat camaleònicament a l’estil dels seus socis de govern i han acabat esdevenint més papistes que el propi papa.

Fins a tal punt que – com bé ho demostra l’espai creixent, entrevistes amanyagadores de dues pàgines incloses, que els cedeix el diari que tant de temps els havia anatemitzat – d’un temps ençà, Puigcercós, Carod i Saura s’han convertit, oficiosament, en els líders i les referències cabdals del PSC… Fidels a les consignes i interessos dels socialistes i conscients de que s’hi juguen les garrofes – i els seus cotxes i despatxos oficials – han seguit el seu exemple. Així, l’eximi i infal·lible Conseller d’Interior, en els moments en que la seva esplèndida gestió dels cossos de seguretat del país el posaven a la corda fluixa, va recórrer al comodí de donar la culpa a la dreta per tal de justificar l’incomprensible esvalot que la justa i proporcionada càrrega policial havia provocat.

No és gens d’estranyar, doncs, que quan Joan Carretero publica a l’Avui l’article Patriotisme i dignitat, en el qual defensa sense ambigüitat que el seu partit faci un tomb i aposti de manera definitiva per la independència que en teoria defensa, els dirigents d’ERC s’encomanin dels tics del seu partit amic i reaccionin amb la mateixa elegància i perspicàcia. Mancat d’altres arguments i davant la creixent puixança del líder de Reagrupament.cat, és natural que Puigcercós l’acusi sibil·linament de voler omplir “l’espai de centre dreta independentista”.

Com ho és que Josep Lluís Carod assumeixi la seva funció subordinada dins del partit i repeteixi submisament la mateixa idea, aprofitant les ara acollidores pàgines d’El Periòdico per a afirmar que li sembla “molt respectable que l’independentisme de dretes vulgui tenir el seu referent polític”. Assegurant també – en una declaració que sembla anar dirigida més a convèncer-se a ell mateix que no pas els seus electors… – que la marxa de Carretero no perjudicarà ERC “en res: només ens reportarà beneficis. Després de la marxa de Colom, Esquerra va obtenir els millors resultats de la seva història. Ara tornarà a passar el mateix.”

Malgrat que la característica més acusada del actuals dirigents republicans no sigui la seva coherència política i ideològica, no se’ls hi pot negar la raó: mentre Carretero era al Govern va propiciar una inequívoca política, ja no de centredreta sinó, com molt bé descriu el Vicepresident del Govern, de dretes. En canvi, dins del nou Tripartit, ERC ha imposat amb fermesa la seva cèlebre clau del govern per a decantar-lo cap a actes i decisions inqüestionablement progressistes i d’esquerra: manteniment i ampliació del concert a les escoles privades, túnel de Bracons, la MAT, el Quart Cinturó, desdoblament de l’Eix transversal…

dimecres, 22 d’abril del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#57#image]

Comparteix

Nou calendari escolar consensuat

feb 5th, 2009
by .
No comments yet

El flamant i irreemplaçable Conseller d’educació ha trobat, tot d’una, la pedra filosofal que ha de convertir en or l’eterna i empantanegada discussió sobre les vacances escolars… La solució maragalliana no pot ésser més simple: es tracta d’avançar una setmana l’inici del curs escolar i compensar-ho amb una setmana de festa a meitat de febrer.

Una proposta fantàstica que, seguint la vella tàctica política del funambulista, pretén acontentar alhora les mares i pares i els mestres. Als pares, perquè atén una de les seves reivindicacions més reiterades: escurçar les més que generoses vacances escolars. Als mestres perquè, tot mantenint els 176 dies lectius, obtindrien una setmana més de vacances, ja que se seguirien incorporant a la feina a inicis de setembre i disposarien d’una setmana lliure a meitat del segon trimestre. Pel que fa als interessos dels alumnes, ja hi pensarem quan puguin votar…

Com acostuma a succeir amb les idees d’Ernest Maragall – que sembla compartir el genial do de la improvisació i de l’oportunitat que beneïa el seu germà… – ha estat acollida amb fervor i amb entusiasme tant pels propis sectors socials implicats com pel mateix Govern d’Entesa i per la resta de partits parlamentaris…

El PSC, partit que hom creia que impulsava junt amb Maragall la voluntat de modificar el calendari escolar vigent, s’ha mostrat sorprès davant les seves paraules i ha sol·licitat calma i paciència. No se sap ben bé si la demanava als altres membres del Govern, a l’oposició o bé als mateixos restants parlamentaris del PSC, que havien reaccionat amb estupefacció a les paraules del seu conseller…

El recolzament que li ha prestat ICV, el seu soci de tripartit, no ha pogut ésser més contundent i incondicional: la seva portaveu, Dolors Camats ha deixat clara la seva posició, en advertir que “no es pot decidir de forma precipitada sobre el calendari escolar sense el consens de totes les parts”. Ho reblava manifestant – fent ús d’un llenguatge poèticament reiteratiu – que “estem debatent una llei [la d’Educació] que no té el consens, precisament, i probablement no fa fàcil debatre temes i novetats com aquesta enmig del propi debat de la llei”.

Per la seva banda ERC encara ha rebut amb major alegria i satisfacció la proposta. En paraules de Josep Maria Freixanet: “el que no necessitem ara en aquests moment de tramitació de la Llei són masses (sic) elements que puguin perjudicar el bon debat, i el bon acord i el bon consens que volem tots els grups parlamentaris”. Assegurant també que “semblaria precipitat que aquesta mesura s’apliqués a partir del proper curs”…

Sabent-se reforçat i emparat per la resposta solidària dels seus companys de govern – que mostren de nou com li escau la denominació d’Entesa… – Maragall va exposar al programa Hora Q les bondats i avantatges que suposarà el canvi del calendari escolar amb el qual, segons va declarar “tots hi guanyem”.

Des del seu punt de vista, només presenta beneficis i cap perjudici per a ningú. L’únic petit detall que cal acabar de polir és acabar de determinar qui i com es farà càrrec dels alumnes, durant la setmana de festa de febrer, una vegada es dóna per descomptat que no seran pas els mestres…

Un insignificant inconvenient que el Conseller creu que té una solució ben simple: que els pares i mares, en comptes d’acumular totes les seves vacances a l’agost, demanin a les seves empreses una setmana de festa el febrer. Així podran estar amb els seus fills!

D’això se’n diu sentir-se a prop de la ciutadania, en comptes de viure aïllat a la seva torre d’ivori de la política: com pot dubtar algú de que la majoria dels empresaris catalans, ara que el vaixell de l’economia navega a tota vela i amb tant bona mar de fons, concediran als seus treballadors vacances quan ho desitgin?

Fins i tot en el quimèric cas de que hi hagi algun empresari filantròpic, que accedeixi a concedir dies de festa quan legalment no en té cap obligació, ha tingut en compte l’eminentíssim Conseller que no tothom gaudeix dels tants dies de vacances com els diputats? Té present que si en fan una setmana el febrer l’hauran de restar de les quatre de l’estiu? Què hi hauran guanyat? Vestir un sant a canvi de desvestir-ne un altre?

En el pitjor dels casos, si els malèfics empresaris desconeixen que viuen al País de Xauxa i no permeten fer vacances als pares i mares fora de temporada, Maragall encara té resposta per al problema: es recorrerà a les entitats de lleure per a que organitzin activitats per als alumes aquesta setmana en que no hi haurà activitat lectiva.

Una nova i visionària idea, sens dubte! Ara bé, ha tingut en compte que la immensa majoria de les persones que col·laboren amb entitats de lleure són joves? Joves que hi dediquen el seu temps lliure. Temps lliure del que no poden disposar en cap cas a meitat del segon trimestre perquè o bé són a la Universitat, al Institut o estan estudiant per als exàmens…

Comprovant com Educació té tan ben previstes i cobertes totes les eventuals dificultats que aquest canvi de calendari poden comportar, sembla que, per tal de solucionar els problemes de les vacances escolars al nostre país, més que demanar el parer a un Consell de Savis, caldrà seguir recorrent… als avis!

dijous, 5 de febrer del mmix

[download#226#image]

Comparteix

Hermenèutica popular

des 15th, 2008
by .
No comments yet

Si tenim la curiositat de consultar qualsevol enciclopèdia, comprovarem que sempre s’ha considerat que els inventors del que després s’anomenaria el Teatre de l’Absurd foren alguns dramaturgs europeus de finals dels anys quaranta del segle passat, encapçalats per Albert Camus. Tant ell com altres conreadors d’aquest tipus d’obres – molt emparentades amb els contes de Kafka – presentaven situacions sense sentit, que defugien de manera deliberada la racionalitat dramàtica convencional i la lògica del llenguatge.

Des de llavors, aquest gènere teatral ha anat perdent empenta, fins a ésser substituït per d’altres de més innovadors o experimentals. Però, no hi ha dubte que va ésser capaços de deixar una empremta sòlida. Sòlida i indeleble en altres camps…, com el de la política.

Si ja ho teníem present des de fa una bona pila d’anys, si ja sabíem que en el món dels partits possible tot és possible, si hem anat aprenent que els polítics han acabat convertint la distorsió del llenguatge en una arma més al seu servei, no per això deixem de sorprendre’ns, de tard en tard, quan el malabarisme verbal d’algun portaveu assoleix cimes insospitades, quan aconsegueixen superar tots els nivells imaginables de la demagògia…

Avesats com estem, en els darrers temps, als més inoïts exercicis de malabarisme verbal per tal de tractar de justificar el que és injustificable – Bush amb les armes químiques, Aznar i la invasió d’Iraq, Rodríguez Zapatero i el seu intent de rècord Guiness dels incompliments electorals, ERC i el quadrament del cercle del Tripartit … – hom creia que ja no seria pas capaç de sorpendre’s per cap mena de declaració ni de quimèrica excusa.

Tanmateix, ho han assolit, una vegada més. I, novament, ha estat el PP el partit capaç d’aconseguir convertir en pràctica política – i dialèctica – l’exercici circense del més difícil encara! Davant del intent de justificar les paraules de l’ínclit Manuel Fraga, aquest paradigmàtic demòcrata de tota la vida, no podem més que mostrar la nostra més humil admiració. Com n’arriba a ésser,d’injust, el món, no permetent que els grans savis del PP no duguin la batuta magistral del govern espanyol…!

La portaveu dels conservadors al Congrés ha estat sublim. Més que sublim, excelsa! Soraya Sáez de Santamaría va afirmar que l’eximi senador no “es referia a persones” quan va dir que als nacionalistes calia “penjar-los d’algun lloc”. No senyor! No senyor, de cap de les maneres! Cal ésser verament malintencionat i tenir voluntat de mal interpretar–ho tot, per a deduir-ho de les seves paraules exactes: “(Als nacionalistes) caldria penjar-los d’algun lloc!”.

L’explicació de l’amiga Soraya ho aclaria amb rotunditat, sense deixar lloc a cap mena de dubte: “Fraga es referia a ponderar, a penjar com en una balança romana”. I és clar, home, és clar! Com ho pot haver entès malament, la majoria de la gent… Com podem arribar a ésser tan enzes? Aquell bon home que tantes bones estones havia compartit amb Franco estava pensant en les balances que feia servir de petitet, a la seva Galícia natal…

Al cap i a la fi, recobrant la frase d’un dels grans genis del Teatre de l’absurd, el genial Ionesco, podríem gosar dir que a Fraga només se li pot retreure un error – en cas de que ho sigui –, un de sol: el d’ésser sempre ell mateix!

dilluns, 15 de desembre del 2008
[download#134#image]

Comparteix

En Saura fa tremolar

nov 20th, 2008
by .
No comments yet

En Joan Saura cada dia que passa fa tremolar més tothom. Tothom tremola, davant el seu advertiment de bloquejar el legislatiu espanyol. El flamant Conseller d’Interior, cada dia aferma més la seva coherència i causa major temor a la classe política espanyola. Tanta por que fins els més poderosos senten una suor freda, cada vegada que fa una declaració pública…

El primer de tots, Rodríguez Zapatero, que ja sap el gran perill que suposa, per a la estabilitat del seu govern, tenir els ecosocialistes catalans en contra. Ha agafat tanta por, després de sentir l’amenaça del líder d’IC, que fins i tot ha tornat amb la cua entre cames de la cimera de Washington – aquesta crucial cimera que tant de bé ha fet a l’economia mundial.

Com no li hauria de causar temor, que – mantenint-se fidel a la seva insubornable coherència política (recordem-ho: “No entrarem al govern si segueix endavant la MAT o el 4rt Cinturó”…) – Saura compleixi l’amenaça i doni l’ordre a tots senadors del seu partit que votin en contra dels pressupostos de l’any 2009! Com no li han de tremolar les cames, al president espanyol?

Davant d’aquesta esgarrifosa possibilitat, ben segur que ha convocat, amb caràcter d’extrema urgència, el seu gabinet de crisi. Això sí que és la principi de la fi, per als socialistes espanyols! Per unanimitat, com un sol home, tots – perdó, tot – els – perdó, el – senador(s) d’IC vetaran els pressupostos de l’executiu. Si ho fessin els senadors del PP, que tenen una insignificant representació de 125 senadors, podrien respirar tranquils, però tenir en contra tots els post-comunistes catalans…! Si, al damunt, s’hi afegeix el senador d’EUiA, ja poden anar pensant en fer les maletes…

Sí, senyor, què n’aprenguin! No l’oblidaran mai, aquesta lliçó: el que la fa, la paga! Aquell que incompleix, cal castigar-lo amb severitat.

Alguns ressentits, aquells que sempre són a punt per a criticar, li poden retreure que el president d’ICV ho hauria pogut tenir present el passat 17 d’agost, quan el govern espanyol ja havia incomplert el termini que l’Estatut establia per a obtenir el nou model de finançament. Que potser era el moment de collar-lo, d’exigir-li responsabilitats, no pas de concedir-li unilateralment un termini addicional sense justificació. Però és clar, qui es resisteix a sortir en portada de tots els diaris del país?

Amb tot, és de savis saber rectificar. Segurament ho seria més reconèixer haver-se errat i demanar disculpes públiques, però és un secret a veus que en la cada dia més devaluada borsa dels valors polítics l’assumpció voluntària de responsabilitat segueix en caiguda inaturable…

Que tremoli, doncs, Rodríguez Zapatero! Que tremoli en comprovar que l’amic Joan complirà amb el que va anunciar en el seu moment, quan quatre insensats li criticaven la inoportunitat del seu acord amb la vicepresidenta de la Vega: “si l’incompleixen, quedaran desautoritzats i llavors hauran d’assumir costos polítics”.

Que tremoli pensant en els greus costos polítics que el PSOE haurà d’assumir! Que tremoli! Que tremoli… de tant riure, mentre els catalans ho fem d’indignació!

dijous , 20 de novembre del 2oo8

(Vols una versió per imprimir? Fes “click” damunt la imatge)

Defensa a ultrança

oct 30th, 2008
by .
No comments yet

Sovint resulta més excusar-ho tot que no pas criticar. Si més no, passar-hi de puntetes, sense fer soroll ni deixar-se veure. I més en aquest país nostre, petit, on som quatre gats i on tothom acaba coneixent-se. En el cas Benach, és cert que hi ha raons de pes per a plantejar-se donar-li recolzament. La primera, a la qual s’han acollit la major part d’articulistes que li han donat suport, és que criticar-lo és caure en el parany dels diaris afins a l’espanyolisme més ranci. A aquest espanyolisme que seguim entestant-nos en qualificar com a caduc quan a diari ens demostra que està més viu que mai.

No pot és més cert que el bunker mediàtic espanyol està sempre a punt d’atacar el que es faci a casa nostra. I més encara si hi ha per mig Erc, que ha convertit en el boc expiatori de tots els mals. És més que evident que se la miren amb una lupa d’augment especial i no li’n passen ni una. No dubten en recórrer a la demagògia i a la manipulació més barroera per a demonitzar-los i tractar de foragitar-los del sistema democràtic.

Amb tot, entenc que el que cal és situar-se per damunt d’ells i actuar com si no existissin. I, en conseqüència, tenir clar que criticar Esquerra o qualsevol altre partit català, quan creiem que s’equivoquen, no significa, de manera automàtica, fer el joc a aquests lliberals de pa sucat amb oli. Mi molt menys.

En realitat és més aviat a la inversa: és quan se’ls defensa aferrissadament, sense contenció ni mesura, que se’ls hi fa el joc. Si des de Catalunya, des de dins, som capaços de blasmar allò que no es fa bé, de criticar tots aquells que han de posar el seu càrrec al servei del país i no al inrevés, es quedaran sense arguments.

La segona raó que s’ha argüit aquests dies per a defensar el president del Parlament és l’econòmica: com és possible criticar una despesa sumptuària de tan poca volada, relativament parlant, quan diàriament n’hem d’acceptar tantes altres d’imports molt més elevats i encara menys justificables?

Una raó igualment certa: l’estalvi, la contenció pressupostària, no és pas el que millor caracteritza les administracions públiques, precisament. I menys encara les espanyoles… Els exemples del cost exorbitant de la casa reial espanyola o la propaganda finançada amb diners públics (per no referir-se a l’indignant i incivilitzada despesa militar…) són incontrovertibles. Al seu costat, els luxes del cotxe de “la segona autoritat del país” són insignificants.

Ara bé, és aquest un motiu suficient per a no criticar Esquerra? No és – o no hauria d’ésser – Erc el partit que se situa més a les antípodes del luxe, l’ostentació buida i ornamental de la família reial? No hauria d’evidenciar, en tots i cadascun dels seus actes la seva condició d’”esquerra” i de “republicana”?

I més encara si tenim en compte que va entrar a formar part de l’executiu no tant per la seva opció independentista o nacional sinó per garantir el primer govern progressista i d’esquerres de la nostra democràcia. Si no ho demostren, si no ens convencen “amb fets, no pas amb paraules” potser que comencem a plantejar-nos per quin motiu no es van escollir l’opció d’aliar-se amb els que ells consideren la dreta? Si no propugnen un guany social, almenys no hi hauríem perdut des del punt de vista nacional…

Per últim, tractar de treure-li rellevància a la qüestió raonant que els diners que havien costat a l’erari públic – i, per tant, no ho oblidem mai, al contribuent – els accessoris de la limusina són una minúcia al costat de tants d’altres desgavells pressupostaris hauria de fer caure la cara de vergonya!

Cal recordar, per exemple, que no hi ha ni una sola escola pública a Catalunya que hagi rebut, aquest any, una subvenció per a la compra de llibres i material de text que superi els 9.000 euros?

dijous , 30 d’octubre del 2oo8

[download#74#image]

 

Entrades posteriors →

Features Stats Integration Plugin developed by YD