Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

tribunal constitucional

Separatistes o separadors?

La consulta sobre la independència del passat 28 de febrer demostra l’existència d’un moviment sobiranista emergent. Malgrat les divergències en els resultats finals, sobretot en el que es refereix a participació (amb una mitja del 22,5 %, amb un màxim del 71,64 % a Rupit i Pruit, i un mínim del 4’6 % a la Vall d’en Bas) és evident que el desig d’autodeterminació —quan no d’independentisme— està prenent una volada mai vista al nostre país. S’ha fet, sens dubte, la primera passa i la més important: la de conscienciar-nos que, per més bastons a les rodes que pretenguin posar-nos, ningú pot negar-nos el dret a decidir.

Un dret a decidir que, per la malaptesa, la insensibilitat, la manca de flexibilitat i la incapacitat d’acceptar i comprendre la pluralitat d’una gran part de les forces polítiques espanyoles, ara per ara és defineix més pel que no volem ésser (una autonomia/regió de segona dins d’un estat espanyol unificador i unitarista), que no pas el què volem ésser (un estat independent europeu?, una nació dins una cada dia més utòpica federació ibèrica?, una autonomia de primera categoria amb especificitats històriques i culturals oficialment reconegudes i protegides?…).

Tot i que alguns tinguem clar des de fa un munt d’anys —de fet, des del bressol, quan ens obligaven a dur un nom espanyolitzat que no era el nostre— que l’única solució possible per al nostre país és la constitució d’un estat propi, no ens ha de saber greu reconèixer que hauria estat molt i molt complicat que la majoria de la població catalana vingués a trobar-nos si no haguéssim comptat amb la inestimable i permanent col·laboració de l’estat espanyol al llarg de les darreres dècades.

No ens ha de doldre afirmar que hi ha una part important de ciutadans i ciutadanes que mai s’havien interessat fins ara en el sobiranisme —alguns fins i tot hi mostraven hostilitat— que s’hi han acostat i hi flirtegen descaradament no tant per la bona feina feta per les forces independentistes sinó pel mal tracte i marginació constant que pateixen per part del que consideraven el seu estat. Un mal tracte i incomprensió que s’ha accentuat en els darrers temps (Estatut, Tribunal Constitucional, desnivellament en les inversions públiques…) però que té unes arrels històriques malauradament profundes. Només cal consultar les hemeroteques per a comprovar-ho. Sempre han estat més els separadors que no pas els separatistes…

Això no obstant, sigui el nou sobiranisme més o menys identitari, més o menys pragmàtic, cal acollir-lo amb els braços oberts. I, sobretot, trencar amb aquell tòpic sense fonaments que assegura que els descendents d’immigrants de terres espanyoles mai no se sentiran únicament catalans. Un tòpic tan absurd com aquell, sortosament superat ja fa temps per la realitat, que assegurava que el nacionalisme català era patrimoni de la dreta i les classes benestants…

Arribats on som, el més important és que tinguem clar que, entre tots plegats, hem obert un nou camí d’esperança que no té tornada. Un camí que ha de permetre al nostre país fer un salt qualitatiu endavant com mai havia fet abans. Un salt endavant indeturable, que pot dur-nos, en la hipòtesi menys favorable, a aconseguir un millor i més acollidor encaix en l’estat espanyol (en el quimèric cas que fos capaç d’ésser respectuós amb la nostra identitat i d’evidenciar una obertura de mires i una generositat nacional impensable a dia d’avui) o bé, en la més favorable, a obtenir una sobirania plena.

En qualsevol cas, hi ha una realitat inqüestionable: després de tant de temps de renunciar i de recular ens ha arribat, per fi, el moment de decidir i, sobretot, d’avançar!

dijous, 11 de març del mmx

 Xavier Serrahima 201o

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 12 de març del 2o1o

La culpa és del PP…

Després que el seu company de partit —l’amic del ribot rebaixa Estatuts— Alfonso Guerra l’acusés “d’estar una mica en l’estratosfera” i a dedicar-se a “elucubracions planetàries”, José Montilla ha aplicat el Llibre d’Estil del PSOE i ha assegurat que la culpa de tot plegat és del PP. Seguint les recomanacions de la bíblia socialista, ha manifestat que el responsable dels problemes de l’Estatut és el Partit Popular que fou qui “presentà el recurs” al Tribunal Constitucional i del seu líder, Mariano Rajoy, que l’autoritzà.

Té tota la raó: pels socialistes espanyols l’Estatut mai no hauria significat cap problema. Tal i com es comprometé al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya, aprovà el text estatuari que “sortí del Parlament”…! Com sempre, complí escrupolosament el seu compromís: limitant-se a fer algun retoc insignificant en la llei que havien aprovat el 90 % dels diputats catalans… Al cap i a la fi, el PSOE tan sols modificà (retallà, escapçà, mutilà o buidà de contingut, com hom prefereixi dir-ne…) 160 dels 227 articles de l’Estatut, un 70 % dels mateixos…!

Una vegada degudament “harmonitzat”, “adaptat”, “constitucionalitzat” i “regionalitzat” per obra seva al Congreso de los Diputados, els socis del PSC ja no hi van posar més traves. Els pares espanyols dels socialistes catalans ja havien exercit la seva tutoria legal i notificat als seus fills menors d’edat política amb quina joguina podien o no jugar. Fent prevaldre la seva indiscutible i indiscutida autoritat paterna —ara que tants progenitors no són capaços d’aplicar-la— van mostrar-los clarament i ferma quins eren els límits o línies vermelles que no podien traspassar!

Per tot plegat, no és d’estranyar que Montilla afirmi que no se sent “incomprès” pels seus companys del PSOE, ja que l’Estatut que se sotmeté a referèndum a casa nostra “fou aprovat primer per majoria al Congrés i al Senat” i, per tant, “tots els socialistes de l’estat espanyol” el recolzaren. És lògic: conseqüents com són, aprovaren allò mateix que ells s’havien encarregat de retallar…!

Sentint les seves declaracions, algun malpensat podria deduir que el secretari general del PSC està segur d’ésser “comprès” pels seus companys del PSOE perquè se sent més còmode amb l’Estatut podat que no pas amb el que acordà el Parlament. Fins i tot algun irresponsable podria arriscar-se a considerar que hi votà a favor, tot i les seves reticències, perquè pensava —o potser sabia…— que els seus amics socialistes espanyols “l’harmonitzarien” com calia…

Davant de tantes elucubracions planetàries, cal agrair el seny i l’orientació de José Blanco, centrant de nou la qüestió remarcant que “Si l’Estatut sofreix alguna retallada, els catalans li ho hauran d’agrair al PP”. Sort en tenim, doncs, de persones com ell o com Montilla, objectives i sense cap interès partidista ni electoralista, que ens il·luminen, orienten i culturalitzen…!

Desmemoriats com som, els catalans i catalanes, havíem oblidat que Enrique Múgica, el Defensor del Pueblo, que interposà també un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, és un membre històric del Partit Popular, i no pas del PSOE, com fins ara havíem cregut…!

diumenge, 10 de gener del 2o1o

Xavier Serrahima 201o

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 12 de gener del 2o10

Ja la tenim aquí, la RENFE!

Finalment, complint amb l’estricta aplicació dels terminis de l’Estatut que preconitza el Nou Tripartit —tres anys d’endarreriment…—, l’Estat Espanyol va traspassar el servei de Rodalies de la RENFE a la Generalitat. Des d’inicis d’any ja la tenim aquí… Un altre èxit incontestable del Govern d’Entesa català. Mercès a la seva bona relació i col·laboració entranyable amb el govern amic del PSOE, han aconseguit allò que semblava impossible i que els que havien ocupat durant vint-i-tres anys el Palau mai no s’havien ni tan sols plantejat: la gestió de la xarxa viària catalana.

La fotografia de l’inefable Conseller Saura signant amb el Vicepresidente Tercero i Ministro de Política Territorial, Manuel Chaves, el traspàs no podia ésser més emblemàtica: una bona encaixada de mans, adornada amb els consegüents somriures per celebrar la suprema gesta. Una fita històrica, sens dubte, que du a la pràctica el que assenyala l’article 140.5 de la primera versió retallada de l’Estatut: “Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre la seva xarxa viària en tot l’àmbit territorial de Catalunya”.

No es podia ésser més estricte en el seu compliment… La Generalitat —després d’unes negociacions “llargues i dures”, segons les paraules de José Montilla— ha obtingut la gestió del servei, que inclou tarifes, horaris i freqüències de pas dels trens. Una competència, doncs, del tot “exclusiva” i de caràcter integral.

Un acord tan exhaustiu i complet que no podem més que aplaudir amb fervor, fins que ens quedin adolorides les mans… El Govern de l’Estat Espanyol, el govern de veritat, tan sols s’ha reservat per a ell la gestió exclusiva d’alguns elements del servei de la xarxa viària de caràcter supletori, secundari i accessori… Per començar, la de tots aquells trens que —amb la seva concepció habitual de la pluralitat estatal— anomenen regionales!

Ja han fet prou traspassant les rodalies, no? Reservant-se, com no!, pel que fa a aquestes, també totes les seves infraestructures (les vies, les estacions i els trens) així com el seu manteniment.

Tan generosa i absolutament fantàstica ha estat la victòria negociadora del Govern Tripartit, que els socis de la Generalitat han permès, com a concessió de cortesia, que fins i tot en una de les matèries transferides (la de tarifes), fos el Ministerio corresponent qui decidís quin era l’augment per a aquest any! Al cap i a la fi, si les vies, el cablejat, les instal·lacions, les estacions i les vies segueixen essent seves, quin sentit té que sigui un altre qui decideixi els preus que s’han de cobrar?

Davant les irraonables i desvergonyides crítiques que han aparegut sobre aquest traspàs, Montilla s’ha afanyat a ajudar als desinformats a veure clara allò que ha definit com “la realitat” que algunes “formacions polítiques no volen reconèixer”! Ha assegurat que aquesta omnímoda, omnipotent i sobirana transferència és “la més important i complexa que rep Catalunya en els últims quinze anys”, després del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Ho ha reblat declarant que “tenim el traspàs que marca l’Estatut”…!

Inconformistes com som, podríem demanar-nos: a quin Estatut es refereix? Al que aprovà el 90 % del Parlament? Al que aigualí el seu company Alfonso Guerra amb el seu implacable ribot harmonitzador? O bé a aquell, cada dia més similar al de la Señorita Pepis, amb el qual el Tribunal Constitucional —promocionat pel seu amic, el Defensor del Pueblo espanyol— pretén que ens conformem?

Contradictori, poc assenyat i desafecte com sóc a la realitat montillana, en sentir-lo no puc evitar recordar, no sé ben bé per quina raó, una frase d’un antològic i genial president del FC Barcelona, Josep Lluís Núñez: “És cert que hem acabat perdent el partit a casa per 1 a 4, però a la mitja part anàvem guanyant…!”

diumenge, 3 de gener del 2010

Xavier Serrahima 201o

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 5 de gener del 2010

Govern d’entesa, govern d’Unitat

Sovint s’ha acusat al nou Govern Tripartit —injustament i sense cap mena de justificació, no cal dir-ho— d’ésser-ho tot menys un govern d’entesa, com es va voler denominar. En ocasions, també se l’ha acusat de no actuar amb l’exquisida atenció i cura que se li suposa a un govern. Una acusació, aquesta, sense fonaments: cap altre executiu havia demostrat, anteriorment, tanta sensibilitat i consideració per tots aquells que l’envolten… de més a prop.

Cap altre govern havia estat tan formal i eficaç per a ajudar als seus. Una vegada va establir que la seva prioritat no seria pas la preservació de la identitat nacional —de la qual ja se n’ocuparien prou diligentment els espanyols— el nou tripartit va centrar-se (en totes les accepcions del terme) en un objectiu prioritari: fidelitzar i harmonitzar tots els organismes i institucions que depenien de la Generalitat. Si calia, practicant el noble art del nepotisme… El nepotisme ben entès, no pas aquell que tant havien criticat dels governs de Convergència.

El procés de fidelització s’inicià, com no podia ésser d’altra manera, pels mitjans de comunicació públics. L’objectiu el definí diàfanament Joan Ferran: “arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat”, eliminant “la inèrcia de tants anys de pujolisme”, d’una “visió esbiaixada del país”. Amb la finalitat d’obtenir: “una televisió i una ràdio públiques en català, nacionals, però no nacionalistes”.

Un objectiu —segurament l’únic dels eixos programàtics dels socialistes catalans complerts— assolit plenament! Amb la inicial extirpació i posterior expatriació d’Antoni Bases, esbiaixat i partidista, quasi intolerant i la seva substitució per Manuel Fuentes, indubtable prototipus de l’objectivitat i de l’apartidisme, Catalunya Ràdio no tan sols ha consolidat el seu lideratge, com preveia encertadament Ferran, sinó que s’ha deslliurat de la seva nafra nacionalista. Ha passat d’ésser la ràdio nacional de Catalunya a esdevenir la ràdio nacional a Catalunya.

Nacional, entesa com a pròpia de l’única nació real i vertadera, aquella que cal defensar i protegir per damunt de tot: l’espanyola… No pas de la nació catalana, folklòrica, de barretina i pandereta… D’aquesta teòrica i al·legal nació que els disciplinats membres del Tribunal Constitucional nomenats pels socialistes s’encarregaren d’eliminar del preàmbul de l’Estatut.

De la ma del PSC, i dels seus satisfets, ben peixats, agraïts i submisos socis, ERC i ICV, Catalunya Ràdio i TV3 han recobrat el senderi, s’han oblidat “d’aventures impossibles” —d’acord amb la definició de José Montilla— i s’han convertit a la religió vertadera de l’hispanocentrisme! De la nació universal, imperial i cosmopolita que defensen orgullosament els socialistes catalans. De la nació —Nación, en realitat— íntegra i integradora que tan generosament acull i accepta la pluralitat de les regions perifèriques espanyoles.

Una nació lliure, lliberal i alliberada —“indissoluble”, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, que disposa de Forces Armades per a defensar la seva “integritat territorial”, segons la Constitución…— que ni tan sols reconeix als representants polítics dels seus “territoris” el dret a expressar-se ni al Congrés ni al Senat en la seva llengua materna, oficial a les seves “comunitats autònomes”.

Una nació, la de Joan Ferran, magnífica i extraordinària, paradigma i model per a totes les del món! Una nació universal i oberta, integradora i solidària, als objectius i imparcials mitjans públics de la qual seria impossible arrencar la seva “crosta nacionalista”… sense esqueixar, al mateix temps, la seva pura i unificadors ànima espanyolista!

divendres, 13 de novembre del 2oo9

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 16 de novembre del 2009

La Lofca: l’Estatut a la ratera

Hem d’agrair al PSC, a ERC i a ICV que s’hagin dignat, per fi, aclarir-nos el més gran dels enigmes de la VIII legislatura: el motiu pel qual algun dels múltiples assessors de la Generalitat havia aconsellat canviar la denominació de Govern Tripartit per la de Govern d’Entesa? Una decisió que no podia ésser més paradoxal, ja que, al llarg dels darrers tres anys, si hi hagut un element que ha caracteritzat al govern ha estat, precisament, la seva desunió, la seva permanent i irremeiable manca d’entesa. Ni tan sols per a eradicar els casos de corrupció, han estat capaços de posar-se d’acord…

Per més voltes que s’hi donés, era impossible comprendre en quin puntal bàsic es fonamentava la seva entesa… Finalment, ha arribat el moment que esperaven, el de demostrar que, per més inversemblant que semblés fins ara, la nova denominació tenia una justificació, un sentit, i un objectiu prioritari: convertir definitivament les romanalles del pobre Estatut en paper mullat! Aplicar-li, de manera conjunta, una injecció letal!

El PSOE i el PP —el teòric gran enemic del Tripartit— no podrien estar més contents: la darrera Comunitat rebel ha acabat vinclant-se de genolls i s’ha sotmès al seu vassallatge! En recolzar la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (Lofca), els tres partits del Govern han assolit el puntal del seu compromís d’entesa: lliurar la plaça desafecta al nacionalisme espanyol, aigualint el ja prou descafeïnat Estatut fins a convertir-lo en una llei d’àmbit local de tercera categoria…

Havent assolit la completa submissió del Tripartit, comptant amb la col·laboració entusiasta d’Alfonso Guerra —que s’oferí gustosament a passar el seu generós ribot pel text aprovat pel Parlament— d’Enrique Mújica, el seu Defensor del Pueblo —convençut que de pueblo, com de nació, només n’hi ha una—, dels mitjans periodístics afins i dels disciplinats membres del Tribunal Constitucional —esdevingut una eterna espasa de Damocles garant de les essències pàtries—, l’amic Rodríguez Zapatero podria haver declarat “En el dia d’avui, captiu i desarmat l’exèrcit catalanista, han assolit les tropes nacionals els seus darrers objectius. La guerra de l’Estatut s’ha acabat!”.

Tanmateix, el més sorprenent és que ni la premsa ni els seus articulistes no han considerat necessari fer un sol esment d’aquesta humiliant nova claudicació catalana. Claudicació que és, al mateix temps, una traïció a tots aquells que van votar afirmativament el text estatuari convençuts que inaugurava “una nova era en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol”.

Què potser algú està interessat en que oblidem que, segons ens van assegurar els socis de Govern en impulsar-lo, el gran repte del nou Estatut —junt amb la necessitat de garantir la plena cooficialitat de la llengua del país, d’establir relacions de caire bilaterals amb l’Estat i de definir-nos com a nació (elements essencials de l’harmonització i dissolució dels quals ja se n’encarregarà el TC, també conegut com a Tribunal Caragol…)— era obtenir un salt qualitatiu en el sistema de finançament, que assegurés que Catalunya mai més no hagués de dependre de les constants negociacions de torn per a obtenir la satisfacció de les seves necessitats econòmiques?

A qui interessa que no s’expliqui, als quatre vents, que en admetre, en contra de tota lògica i desoint les recomanacions dels experts financers, que l’innovador model de finançament s’hagi de sotmetre a la Lofca els partits del Tripartit han desvirtuat i pervertit aquest objectiu essencial que consagrava  l’Estatut?

En negar-se a la proposta de CIU, que exigia que la reforma de la Lofca exclogués explícitament de la seva aplicació a Catalunya, com ja ho fa amb Euskadi i Nafarroa, ERC i ICV han contribuït a la feina que l’amic de Catalunya va encarregar a José Montilla: regionalitzar i arrencar la crosta nacionalista no ja dels mitjans de comunicació pública, sinó de tot el país!

Ben segur que els magistrats del Tribunal Constitucional no dubtaran enviar-los una caixa de torrons i una ampolla de xampany, per Nadal, en agraïment d’haver-los facilitat les seves velocíssimes i del tot independents deliberacions…!

diumenge, 8 de novembre del 2oo9

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de novembre

El 3 per cent

En el seu moment —qui ho recorda, ara…?— l’acusació de Pascual Maragall que Convergència tenia un problema “amb el 3 %” van causar un gran enrenou. Basant-se en una informació del diari de capçalera del PSC, tot i que no ho feia directament, donava a entreveure que havia estat pràctica habitual en els successius govern de Pujol cobrar un 3 % de comissió per les obres que s’havien anat fent. Si més no, per a algunes d’elles.

Després de la commoció que causaren les seves paraules, que fins i tot van estar a punt d’encallar i fer perillar l’aprovació de l’Estatut que el Tribunal Constitucional està recuinant a foc lent des de fa més de tres anys, la situació es calmà. Entre d’altres raons, perquè es posà en marxa la poderosa i infal·lible maquinària que tenen els organismes públics per a arribar al fons d’aquests casos greus: la comissió d’investigació. Es creà, s’endegà, i complí a la perfecció amb la seva funció principal: mai més no se’n va saber res, d’aquella més que seriosa acusació de corrupció.

En aquells temps es van deixar sentir un munt de veus crítiques, tan dins del Parlament com fora, que reclamaven amb insistència i fermesa que Maragall expliqués el que sabia i que oferís proves palpables que demostressin els fonaments de les seves gravíssimes paraules. Si gosava, en seu parlamentària, acusar amb tanta severitat els governs de Convergència i Unió, li reclamaven que compartís amb tothom els seus coneixements.

Tanmateix, malgrat la seva insistència, afavorida per una campanya mediàtica fortíssima als mitjans de comunicació espanyols, mai més no va oferir cap mena d’explicació sobre l’assumpte. Mai no va aclarir que en sabia o en deixava de pensar. Fins i tot alguns van creure que, en veritat, ell no en sabia res, ni en tenia cap prova. Que tot just, en un moment d’ofuscació —ben similar a una de les seves cèlebres maragallades (heretades pel seu germà, per cert…)— va fiar-se de la premsa.

Tal i com han anat alguns afers públics en els darrers temps, posant de manifest que la corrupció i la voluntat d’enriquir-se de manera il·lícita prevalent-se dels diners públics —o sigui, de tots nosaltres, els contribuents— no és exclusiva de cap partit ni de classe, les paraules de l’anterior president ofereixen una lectura del tot diferent. Caldria començar a plantejar-se si no sabia més que no va voler confessar. Molt més… No tant de les suposades maniobres fosques de CiU, sinó del seu propi partit…

Tan forassenyat ens semblaria, ara, que algú deduís que les seves paraules van ésser mal interpretades per tothom?  Tan inversemblant és que algú pugui pensar que en comptes d’acusar l’anterior govern, per la malversació de fons públics,  el que pretenia fer era fer-ne befa, recriminant-los que només s’haguessin quedat amb un 3 % de comissió?

divendres, 30 d’octubre del 2oo9

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

 

La feina feta d’en Montilla

Si per alguna raó destaca i ha destacat sempre José Montilla ha estat pel seu indiscutible realisme. Per aquesta tendència seva al realisme que alguns sovint han titllat de baixa volada, de mentalitat de buròcrata. El secretari general dels socialistes catalans ha estat un abanderat del possibilisme, d’anar pam a pam, d’anar fent. En aquest aspecte, com en tants d’altres, és la contrapartida de Pascual Maragall, l’home de les grans idees i els grans reptes, que sovint negligia les necessitats del dia a dia. Avançar a batzegades, a cops de geni, o seguir avançant.

Avançar i, sobretot, mantenir-se. Com quan va entendre que l’única possibilitat que tenia d’assolir el Govern era aliant-se amb ERC, ja que comptava amb el generosa xec en blanc d’IC. Ell, regionalista disfressat de federalista, va aprofitar l’afany de poder dels republicans per a convèncer-los que al país li convenia més un govern que posés l’èmfasi en l’aspecte social que no pas en el nacional. Un govern que, en paraules de l’inefable Ferran, arrenqués la crosta nacionalista de Catalunya.

Una crosta que no tan sols han aconseguit arrencar dels mitjans de comunicació públics sinó també de totes i cadascuna de les institucions públiques i privades que es relacionen amb la Generalitat. Amb la indispensable col·laboració i connivència d’Esquerra, no només han fet desaparegut la crosta sinó, com no podia ésser de cap altra manera, la molla nacional ­—l’essència, la saó i el solatge— del país.

Perquè la crosta, com l’escorça dels arbres, no és ni mai pot ésser accessòria o ornamental: resulta biològicament imprescindible per tal que la saba pugui seguir circulant i mantenir l’organisme amb vida. Una molla o saba nacional, que no pas nacionalista. D’aquesta nació que serà eliminada d’arrel, com una mala herba que posaria en perill el somni socialista d’un estat espanyol harmonitzat, del text estatuari pel Tribunal Constitucional mercès al recurs presentat pel Defensor del pueblo tan amic del PSC-PSOE…

Segur que apareixerà l’exegeta socialista assegurant que Catalunya, sota els successius governs de Jordi Pujol, no era tampoc un país amb voluntat sobiranista. Cert, ni ho era ni pretenia pas ésser-ho…, però no es pot dubtar que tenia la voluntat de constituir una nació o una realitat nacional diferenciada dins de l’estat espanyol. Amb el govern tripartit, amb l’aquiescència d’Erc, ha esdevingut, en el millor dels casos, una Comunitat autònoma entre altres disset. O, per a ésser més precisos —o realistes a l’estil montillà— un territori espanyol situat al noreste peninsular

És per això que cal donar-li del tot la raó, a José Montilla, quan assegura, amb una modèstia que l’honora, que el tripartit —perdó, Govern d’Entesa…— ha aconseguit tirar endavant “amb excel·lència” malgrat la crisi i ha assolit “uns èxits inimaginables”! Té tota la raó, mitjançant la seva “feina, feina i feina” els socialistes catalans han obtingut els resultats perseguits: convertir el país en una mena d’és no és, en un erm nacional, en una pura entelèquia indefinida i indefinible…

Si aquesta era la feina que pretenia fer el PSC —amb o sense l’encàrrec del PSOE…— se n’ha sortit perfectament… El dia que escrigui unes memòries, les podria titular perfectament Lo que el PSOE me ha pedido. No es mereix pas només un discret excel·lent… Pel que fa a desnacionalitzar Catalunya, caldria concedir-li a Montilla i al PSC una Matrícula d’Honor…! A ells i —no els traguem els indiscutibles mèrits que els hi corresponen…! — als seus socis… independentistes!

diumenge, 4 d’octubre del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 13 d’octubre

Els problemes reals dels ciutadans

Una de les conseqüències de l’aprovació per part del Parlament de l’Estatut fou la creació d’un partit auto-demominat com a no-nacionalista. Un partit que, a hores d’ara, després de morir d’èxit, ja no se sap si és un partit polític… o de tennis, ja que s’ha dividit en tres sets! Pel que sembla, el fet d’haver fet la seva campanya electoral despullats no ha evitat que s’hi produïssin batusses, al seu interior… I més des que a l’Estat espanyol hagi aparegut un rival que també es declara no-nacionalista.

L’aparició d’aquella primera formació era d’esperar: com podien permetre que, malgrat haver votat en contra de l’Estatut i haver tractat de boicotejar des del primer moment la voluntat d’entesa entre els altres partits, el PP a Catalunya es deixés seduir per la deriva sobiranista del Parlament? El nou partit, doncs, demostrava, ja des de la seva creació, que era capaç de fer una anàlisi acurada de la realitat: el partit que llavors comandava Josep Piqué estava caient en picat en una perillosa deriva radicalment catalanista i, el que era pitjor, antiespanyolista! El seu recurs al Tribunal Constitucional ho va evidenciar encara més…

Des de llavors, amb la mateixa coherència, perspicàcia i objectivitat, han dedicat els seus ingents esforços a demostrar que el gran problema de la Generalitat no ha estat pas la seva ridícula dotació pressupostària, els continuats entrebancs i les travetes dels successius governs espanyols, ni la voluntat hispanocèntrica de reduir al mínim exponent les seves funcions i capacitats, no! La seva ineficàcia no s’ha degut a cap d’aquests factors, del tot circumstancials, sinó al fet d’haver-se preocupat només de qüestions identitàries i nacionals, en comptes de tractar de solucionar “els problemes reals de la gent”.

Segons ells, la seva participació en la política era imprescindible, ja que cap formació prenia com a base de la seva actuació aquest principi de dedicar-se, en exclusiva, a oferir solucions a allò que “realment preocupa i afecta als ciutadans”.

Resulta inqüestionable que han complert, a bastament, el que prometien: totes i cadascuna de les seves activitats, gestions i intervencions, en sessions parlamentàries o de caràcter públic, s’han centrat en la resolució dels assumptes i necessitats que, de manera més directa, afecten a la generalitat de la població catalana. No han seguit l’estela dels altres partits, entestats obsessivament, quasi a frec del fanatisme, en impulsar —quan no imposar…— en exclusiva un nacionalisme, el català, malaltís i perillós, que posa més de manifest el que ens separa que no pas el que ens uneix.

Per contra ells —que hauria fet el país, sense la seva presència!— han dedicat els seus esforços a aquells temes que “de veritat preocupen al ciutadà”… Assumptes de caire prioritari, que no han estat, com podria creure’s, la lluita contra l’atur o la precarietat laboral, la crisi, el deficient nivell d’educació o la millora de les cada dia més obsoletes infraestructures públiques, no! Hauria estat caure en el parany del nacionalisme català, com ha fet el PP, sempre tan comprensiu, generós i complaent amb tot allò que fa aroma de Catalunya…

No, ells els que es proclamen a si mateixos com a no-nacionalistes, s’han preocupat, dia sí,dia també, exclusivament, d’assumptes tan prioritaris, bàsics i d’interès majoritari com el d’assegurar-se que el Govern radical i insolidari de José Montilla no pretengui penjar mai una senyera allí on havia de lluir, cosmopolita i alliberadora, la gens nacionalista i integradora rojigualda!

divendres, 4 de setembre del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Cimera constructiva

Darrerament es parla molt sobre quina hauria d’ésser la millor manera d’afrontar la més que possible retallada que sofreixi el ja prou amputat Estatut. Com és lògic, cada partit hi ha dit la seva. Fins i tot, hi ha hagut veus distintes i oposades dins d’una mateixa formació. Tractar, doncs, de resumir les diverses propostes resulta tan impracticable com proposar-se entrar-hi al detall.

Si hi pensem un xic, ens adonarem que, al bell mig de les declaracions i preses de posició més previsibles, n’han destacat dues. Precisament les dels dos partits que, des de punt de vista antagònics, van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut i van propugnar el vot en contra en el referèndum corresponent.

En el cas d’Esquerra, tot i resultar paradoxal, no ha sobtat a ningú que proposin una manifestació preventiva davant una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional espanyol —el més independent i incontaminat dels del seu gènere a Europa, sens dubte…— que pugui derrogar algun dels articles que ells mateixos no acceptaven,. Des que van entrar al Govern Tripartit la seva actuació no ha pogut ésser més ondulant ni esquizofrènica: se’n recorden, quan són als seus despatxos o viatgen en cotxe oficial que és defineixen com a independentistes?

La gran sorpresa ha estat la del PP català —i demano perdó per l’oxímoron! Considerant que la resta de partits no haurien de fer escarafalls davant d’ una legítima decisió judicial, la seva presidenta, Alicia Sánchez Camacho, ha instat a José Montilla a convocar una “cimera constructiva” dels líders de les formacions catalanes. Això sí, una vegada l’Alt Tribunal hagi fet la seva feina —em refereixo a la del tribunal, per descomptat. Ha indicat que “El desenvolupament de l’Estatut s’ha de fer amb el consens que va existir a l’Estatut del 78, aquesta és la posició assenyada que els catalans reclamen als seus polítics”.

Novament el PP l’encerta de ple: per a crear, aplicar i dur a la pràctica un nou Estatut cal un consens com el de l’any 78! Res més cert: un ampli i quasi total consens que no s’obtingué per la negativa del seu partit d’afegir-se, amb voluntat constructiva i dialogant, a les propostes compartides per tots els altres! El consens amb l’Estatut que aprova el Parlament existí i segueix existint, només falta que el PP s’hi sumi i no mantingui la seva voluntat de desvirtuar la voluntat ciutadana!

Amb tot, cal comptar que no és pas aquest consens —que amb tant d’afany va cercar el seu partit, quan governava a l’Estat Espanyol, per exemple amb la Guerra de l’Iraq…— que desitja la senyora Sánchez. Més aviat el que pretén és que els altres comparteixin el seu punt de vista i deixin de banda els seus “absurds radicalismes”.

Potser, ja que demana una “cimera constructiva” una vegada el Tribunal Constitucional hagi dictat la seva sentència —que tot indica que serà més aviat “destructiva” per a les necessitats del nostre poble i per a l’Estatut aprovat— el millor que pot fer el Govern és convocar-la. Però no en àmbit reduït sinó en una sessió del Parlament. I cursar una invitació especial a l’exdiputat socialista i actual Defensor del Pueblo, Enrique Múgica.

Llavors, en el precís moment en que entrin tots dos, l’hemicicle en ple es podria alçar en peus i, en una inqüestionable mostra del consens que el PP exigeix, aplaudir-los incansablement i enardida com mereixen en unànime agraïment pels innegables serveis que els seus recursos han prestat als interessos comuns del país i de la immensa majoria de la societat catalana!

divendres, 28 d’agost del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Pressionar el Tribunal Constitucional

Tant els polítics espanyols com les associacions de jutges s’han afanyat a criticar les declaracions de Carod Rovira on reclamava que la manifestació a favor de l’Estatut de Catalunya — contra el qual, recordem-ho, tant ell com el seu partit van votar en contra— calia fer-la abans que el Tribunal Constitucional dictés la sentència sobre la llei de lleis catalana.

L’Associació de Jutges Francisco de Vitoria ha indicat que les declaracions del Vicepresident són “impresentables”, ja que “no és acceptable” cap tipus de pressió contra un òrgan de justícia. Per la seva banda, l’Associació Professional de la Magistratura ha afirmat que les intencions d’ERC són d’ una “irresponsabilitat institucional insuperable”. L’APM ha recordat que els polítics també estan sotmesos a la Constitució, de manera que “han de deixar fer al TC el seu treball amb independència i sense pressions”.

Com era d’esperar, també el PP, en declaracions d’Ana Mato, ha acusat Esquerra de “violentar” el Constitucional, en voler-lo “condicionar”. Igualment el vicepresident tercer espanyol, Manuel Chaves, ha considerat “intolerable” que “algun partit polític”, pretengui  pressionar “a un tribunal que és la cúpula del sistema constitucional”.

Tots aquells que creiem en la bondat de la democràcia, no podem més que recolzar-los de manera incondicional, reconeixent que tenen tota la raó! La clau de volta de qualsevol estructura estatal, ja no només jurídica, sinó política i social, és la independència absoluta del Poder Judicial. Tan fonamental com ho és, des de la ja llunyana època de Montesquieu, la més estricta separació dels tres poders bàsics: el legislatiu, l’executiu i el judicial. La més mínima vulneració d’aquests principi suposa posar en perill l’estabilitat del sistema democràtic.

Resulta inqüestionable que tractar de pressionar o de condicionar l’actuació judicial és “irresponsable”, “impresentable” i “intolerable”. Amb major raó quan la pressió s’exerceix precisament sobre el tribunal que té com a funció garantir que les lleis compleixin i respectin els principis constitucionals. Qualsevol intromissió, qualsevol intent d’alterar la independència del Tribunal Constitucional no tan sols és inadmissible, sinó que suposa un símptoma de fragilitat que posa en perill l’estructura sencera del Poder Judicial.

I qui més legitimat —legalment, política i moral— que els dos grans partits espanyols, PSOE i PP, per a criticar aquells que gosen pretendre alterar l’asèptica i incontaminada justícia espanyola? Qui millor que ells, que han mostrat des de la seva creació el més sagrat, quasi venerat, i indiscutible respecte pel Tribunal Constitucional! I més des del moment en que fou impugnat l’Estatut! Qui millor que ells per a donar als altres lliçons de savoir faire, d’ètica i de legalitat?

Ells mai no han tractat de condicionar ni d’adaptar el Tribunal Constitucional a les seves necessitats particulars… Mai no han “violentat” l’esperit de la llei que regula la designació dels seus membres, fent un abús fraudulent de les majories parlamentàries, per a imposar els seus candidats… Mai no s’han plantejat pactar entre ells per repartir-se a parts iguals les designacions, impedint que els partits minoritaris o perifèrics, hi poguessin dir la seva…

Si ho haguessin fet, podríem acusar-los de demagògics, d’hipòcrites o exigir la immediata dissolució de l’Alt Tribunal…

Com ho podríem reclamar en el cas, purament imaginari, que tant el PP com el PSOE haguessin “violentat” de nou la llei recusant alguns dels membres del Tribunal, amb l’única finalitat d’evitar que els magistrats que no eren afins a les seves idees poguessin participar en les deliberacions sobre l’Estatut! Possibilitat, aquesta, que hauria desvirtuat completament la resolució final. Però, és clar, com se li podria acudir, per posar un exemple a l’atzar, al PP recusar a Pérez Tremps o al PSOE a algun altre magistrat?

Què potser va plantejar-se el Partit Popular, davant d’un cas similar —com el de la Llei de l’avortament, per a posar de nou un exemple inversemblant— ésser tan “irresponsable”o “impresentable” com per a convocar una manifestació de protesta abans de la resolució del Constitucional?

Òbviament, els partits espanyols mai no ho farien… En un estat tan escrupolosament respectuós amb la independència judicial com l’espanyol, cap polític de primera magnitud gosaria provar de pressionar o condicionar una resolució del Tribunal Constitucional sense presentar immediatament la seva dimissió irrevocable!

divendres, 21 d’agost del 2009

© Xavier Serrahima 2oo9
www.racodelaparaula.cat

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 24 d’agost

Features Stats Integration Plugin developed by YD