Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

tribunal constitucional

El dret a no decidir

El concepte coherència política s’ha guanyat amb escreix el dret d’aparèixer en qualsevol diccionari com a exemple del terme oxímoron! Fins a un extrem tal que bé podríem assegurar que els partits polítics únicament es mostren coherents en la seva permanent incoherència. O bé s’és coherent o bé s’és una formació política. Cal escollir. I, és clar, com que la coherència no dóna per menjar i en canvi els partits fins i tot permeten alimentar —generosament— als familiars que no se’n saben sortir solets…

La preposició de llei de declaració d’independència de Catalunya ha evidenciat de nou que els nostres representants opten per deixar la coherència a casa, junt amb els principis i el paquet de tabac, quan es dirigeixen al Parlament. Començant per CiU, que, convertint en patent de cors aquella seva pràctica consuetudinària que tan escaientment els defineix —la de l’eterna (i la tan ben calculada) indefinició— ha fet honor a les seves arrels cristianes, imitant altra volta Ponç Pilat i rentant-se’n les mans: tot i que una part significativa dels seus diputats —entre ell Felip Puig, flamant nou Conseller d’Interior— són favorables a la independència, tots hi votaran a favor. Pel mateix preu, coherència i democràcia.

Per sort per ells, hi ha qui els supera, i amb escreix. Aquells que —contra tota lògica— s’obstinen en continuar definint-se com a no-nacionalistes no han deixar passar l’oportunitat per donar lliçons de coherència a Convergència i Unió; per demostrar que, per més impossible que semblés d’entrada, que encara es pot ésser molt més coherents i demòcrates —però molt, molt i molt més— que no pas els diputats d’Artur Mas.

Coherents perquè ells, que han convertit la defensa dels drets individuals i de les llibertats en la seva bandera —sobretot quan el que es pretén imposar és l’abassegadora i genocida llengua catalana, per descomptat (o privar als afortunats braus del privilegi fantàstic d’ésser torturats al bell mig d’una plaça pública mentre espectadors àvids de sang els aplaudeixen)— ara s’han proposat impedir no tan sols que tinguem el dret a decidir, sinó fins i tot que disposem de la llibertat de debatre al Parlament sobre la independència!

Demòcrates, perquè aquests no-nacionalistes catalans / si-nacionalistes espanyols han palesat una vegada més quin és el seu concepte de la democràcia: el de recórrer al Tribunal Constitucional espanyol a fi que prohibeixi que aquesta preposició de llei il·legal, i el corresponent debat, es pugui dur a terme.  Certament, no es pot demanar major coherència a una formació política que la de defensar els drets individuals i les llibertats amb prohibicions. El maig del 1968, als murs ells segurament hi haurien escrit “Prohibit no prohibir”.

I pensar que, encara avui, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, del desorientat Joan Coromines —tan provincià i estret de mires com som tots els catalans i catalanes no mentalment colonitzats— defineix democràcia com “pres del llatí tardà, democratia, i aquest del grec, ??????????, govern popular”…! Sort en tenim, de comptar amb uns nacionalistes espanyols —congènitament universalistes i cosmopolites— que ens il·lustren, dia sí, dia també, amb la seva tan enlluernadora i perspicaç intel·ligència!

dimecres, 2 de març del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Opinió Nacional, el 16 de març del 2o11

Safe Creative #1102258576616

Comparteix


Quan convé reclamem cadenes

Res més confortador que comprovar com el Parlament defensa la dignitat —tan sovint ultratjada— del nostre país. Quin goig i, sobretot, quina gran tranquil·litat, suposa tenir l’absoluta garantia que els nostres representants polítics són plenament conscients de la seva responsabilitat institucional, que saben mantenir enlairada la flama immarcescible del nostre honor, d’allò que som i volem ésser!

Com ja van demostrar a bastament amb l’elaboració del nou Estatut, tan ambiciós i valent, quan convé saben ésser exigents i contundents alhora. Els nostres excel·lentíssims parlamentaris no es deixen blegar per res ni per ningú: es mantenen dempeus, amb el cap ben alt, fins al final. Els catalans, que segles enrere érem coneguts per la nostra proverbial gasiveria —tan sols car recordar Dante: “l’avara povertà di Catalogna”—, d’un temps ençà som universalment reconeguts i, el que és més important, respectats pel nostre indomable i irrenunciable coratge.

Precisament ha estat el recent exemple de l’Estatut el que ha palesat de manera més diàfana que la nostra fermesa i la nostra valentia causen una autèntica paor arreu: ni a les Cort espanyoles ni al Tribunal Constitucional se’ls va passar pel cap canviar una sola coma del nostre text fonamental. I, menys encara, dels elements bàsics: nació, llengua, règim econòmic… Eren plenament conscients que, d’haver-ho gosat fer, la nostra reacció immediata i irrevocable hauria estat taxativa: «Si amb vosaltres no podem ésser com volem, adéu Espanya!»

No ha de sorprendre a ningú, doncs, la tan terminant i taxativa declaració que han signat els nostres digníssims representants polítics sobre la bàrbara clausura dels repetidors de TV3 al País Valencià: «El Parlament de Catalunya expressa el seu suport a un acord entre els governs de la Generalitat valenciana i de la Generalitat catalana perquè tots els respectius canals de ràdio i televisió arribin als dos territoris amb normalitat.»

Una declaració —no pas una moció o una resolució: no siguem desmesurats!—que no podria ésser més explícita, més valenta ni més compromesa: cap esment a la llengua, ni als lligams històrics ni al conflictiu terme “País Valencià”! No fos cas que el govern de la comunitat veïna, sempre tan amistós amb el català, es pogués sentir ferit… Abans de res, respecte per les decisions sobiranes —per poc democràtiques que siguin— del territori valencià!

La unanimitat de tots els grups parlamentaris bé s’ho val… Al cap i a la fi, com podrien acceptar els nacionalistes espanyols (disfressats de no-nacionalistes catalans) que es fes referència a la llengua? Si encara es tractés de la lengua común, de la seva… Però és clar, tractant-se de la catalana i la valenciana, que no tenen cap mena de punt de comunió ni de lligam…

Què pot ésser més lògic que els mateixos que argüeixen obsessivament la defensa de la llibertat individual, dels drets de les persones per davant dels dels territoris, quan els feixistes catalans imposem la nostra llengua imperialista a les escoles, a la retolació, a les etiquetes o als cinemes —i fins i tot neguem als braus la seva afortunada llibertat de morir torturats en una plaça pública!—es neguin a signar cap declaració que es refereix a la llibertat lingüística?

Tot amb tot, si la qüestió de l’idioma no tenia cap rellevància, en aquest assumpte, si en tenia tan poca com per a que no calgui fer-hi esment, (si no es tracta d’un tema cultural, sinó estrictament televisiu) per quina raó per quina raó la declaració es limita a donar el “seu suport” a un acord de reciprocitat televisiva entre els territoris català i valencià, en comptes e fer-la extensiva a tots els territoris de totes les comunitats autonòmiques?

divendres, 25 de febrer del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, el 25 de febrer  del 2o11

Safe Creative #1102258576616

Comparteix


No totes les religions són iguals

Un dels reptes fonamentals que té pendents l’Estat espanyol és el de l’acceptació i la integració de la pluralitat, de la diferència. El gran problema és si té interès o no en aprovar aquesta assignatura. Voldrà, algun dia, valorar la diversitat com un benefici més que no pas com un problema? Ara per ara —com han ratificat tant el Defensor del Pueblo com el Tribunal Constitucional— a nivell nacional i lingüístic la qüestió no pot és més diàfana: al territori espanyol només una sola nació i una sola llengua són admeses i tenen empara legal.

Pel que a la religió es refereix, la situació és exactament la mateixa. Per més que la Constitución declari l’estat com laic i reconegui la pluralitat de creences, tan sols una religió —la catòlica, apostòlica i romana— és objecte de reconeixement, protecció i finançament. Les altres, com en el cas de les llengües i les nacionalitats, són acceptades. O, per dir-ho més exactament, tolerades. Si més no, teòricament.

La majoria de les forces progressistes (llastades encara pel seu anticlericalisme històric) critiquen per injusta aquesta realitat. Afirmen que és contrària al principi d’igualtat jurídica. Llancen el crit al cel i es demanen per quina raó situacions que no poden ésser més similars són tractades de manera diferent. «Per quin inconfessable motiu —clamen— les altres religions majoritàries no reben el mateix suport que la catòlica, si els drets humans i els tractats internacionals que els regulen obliguen a tractar idènticament les situacions semblants?»

Una justa reclamació que tots hauríem de fer nostra sense vacil·lar…, si no fos per una raó bàsica i fonamental: només es pot exigir l’estricte compliment del principi d’igualtat quan es respecten precisament els drets humans. Entre ells, el de la igualtat. El de la igualtat efectiva i sense excepcions. Com es pot reclamar l’aplicació del principi d’igualtat sense respectar-lo, fomentar-lo i dur-lo a la pràctica? Més encara, quan el teu credo estableix un dels seus pilars sobre la desigualtat, ja sigui per raó de raça, de creences o de sexe.

Com podria, un estat que es defineix com a “social i democràtic de dret”, prestar recolzament a una religió si aquesta converteix la marginació de la dona en una de les bases fonamentals del seu pensament i funcionament? Com es podria consentir que li conferís algun tipus d’ajuda o consideració si els seus postulats mantinguessin la dona en una situació permanent de subordinació, humiliant i vergonyosa?

Com pretenen les grans religions monoteistes sobrevingudes que l’estat espanyol les reconegui i les iguali amb la catòlica si persisteixen a fer patent, un dia rere l’altre, que el sexe femení és inferior al masculí? Més encara, que ha d’estar al seu servei?

Si es volen equiparar amb la religió tradicional a casa nostra per què no comencen per imitar-la en aquest punt? Per què no fan com l’església catòlica, que mai no ha establert distincions en funció del sexe ni ha discriminat ni considerat inferiors les dones pel sol fet d’ésser-ho…, ordenant i consagrant indistintament tant sacerdots com sacerdotesses?

dissabte, 6 de novembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1010177596816
[download#222#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 9 de novembre del 2o1o

Tancats a la mina

Sens dubte la notícia més comentada els darrers dies ha estat l’operació de rescat dels 33 treballadors xilens atrapats a la mina de San José. Sortosament, han pogut sortir-ne tots sans i estalvis. Una altra història, és clar, és si era imprescindible —i no diguem moralment lícit— convertir l’operació de salvament en un espectacle televisiu. I més en directe: què hauria succeït si algun d’ells hagués patit una desgràcia?

Deixant aquesta consideració ètica de banda, no costa gens imaginar-se com hauran arribat a patir, aquestes pobres trenta-tres persones tancades durant seixanta-nou dies gairebé a set-cents metres sota terra, en un espai de poc més de 50 metres! En una situació així, aïllats de tot i de tothom, només es deu mantenir una esperança: la de poder-ne sortir. La de poder-ne sortir com més aviat millor. Viure empresonat entre quatre parets, asfixiant-te, sense veure claror per enlloc, no pot ésser més angoixós i enervant. Dins d’un túnel, només es pot esperar poder tornar a veure la llum, un dia o altre.

Els catalans i catalanes sempre hem sentit una especial estimació pel poble xilè. Una empatia provocava en part pel fet que una mateixa data —la de l’onze de setembre— ens agermana: si ells patiren el cop d’estat que acabà amb la vida de Salvador Allende i amb el seu incipient règim democràtic, a nosaltres ens foren escapçats els nostres drets i llibertats nacionals seculars.

Precisament per aquesta raó, potser en podríem prendre exemple, d’aquesta experiència xilena… Com no ens hauríem d’identificar, amb els 33 miners sepultats a la mina? Com ells, els catalans i catalanes, tot just sobrevivim closos en una mina fosca que ens impedeix respirar i veure la llum. Una mina soterrada sota la superfície d’un estat, l’espanyol, que ho sepulta tot sota la seva ombra unitària. Privant-nos de l’exercici d’una de les funcions humanes més elementals, la de la llibertat.

Això sí, amb dues grans diferències. En primer lloc, que no duem 69 dies empresonats sinó que ben aviat complirem tres-cents anys d’enclaustrament. En segon, que el govern espanyol no tan sols no està disposat a destinar diners al nostre rescat, sinó que els inverteix en sufragar institucions —el Tribunal Constitucional i el seu company de fatigues el Defensor del Pueblo (per no esmentar el seu gloriós ejército)— que tenen la missió sagrada de mantenir-nos amb les ales tallades i ben engrillonats.

No seria, doncs, el moment d’imitar els nostres germans xilens? No ha arribat ja l’hora d’actuar amb coratge i d’apostar per la única opció que ens garanteix abandonat la mina que ens asfixia i poder veure un xic de llum al final del túnel? Fins quan ens resignarem a viure en la foscor —en l’oblit i la marginació— en comptes d’atansar-nos a la llum clara de la independència?

divendres, 15 d’octubre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1004105959699[download#292#image]

Comparteix

Afectes i desafectes

En el seu teòric missatge institucional de l’Onze de setembre —més propi d’un dirigent no ja del PSc, sinó del PsoE— José Montilla ens convidava als catalans i catalanes a recobrar “el sentiment d’afecte” amb l’estat espanyol “i les seves institucions” que el Tribunal Constitucional “havia malmès”. Ho feia plagiant literalment part del text de la carta als alcaldes i alcaldesses de Catalunya que ell mateix els havia enviat dies abans. Tot sembla indicar que el redactor d’ambdós textos va voler començar la festivitat de la Diada abans d’hora…

Tanmateix, aquesta duplicitat no superaria el nivell de l’anècdota —més quan, al cap i a la fi, en la seva campanya electoral prometé “fets i no paraules”— si no fos per les connotacions que una tal insistència revelen. En un país normal, hom entén que els polítics, i més quan es presenten a les eleccions al seu Parlament, el primer en que han de pensar és en defensar els interessos de la seva terra, posant-los per davant de qualssevol altres. Amb major raó quan es forma part del Govern. I no diguem, ja, quan se’l dirigeix.

Per contra, la visió de Montilla és exactament la contrària: la seva prioritat no és pas defensar la nació catalana —que els magistrats del Tribunal Constitucional, escollits interessadament pel seu partit i el PP, convertiren en paper d’estrassa— sinó l’única, gran i lliure nació espanyola! En comptes d’incentivar-nos a recobrar la dignitat i la consciència que com a poble ens mereixem, a mostrar-nos ferms quan ens ataquen, a viure dempeus quan pretenen agenollar-nos, el secretari general del PSc ens recomana recobrar “el sentiment d’afecte (…) en relació amb Espanya”.

Assegura que la pèrdua d’aquest afecte que sentien “molts milers de catalans” vers l’estat espanyol és “una situació gens positiva que ens hem d’esforçar per superar”. Des del seu punt de vista regional, la “situació gens positiva” —els assessors montillans saben bé que cal defugir termes amb denotacions negatives— que patim no ve provocada per la indignant, ofensiva i humiliant mutilació que l’estat espanyol i les seves institucions han infringit a l’Estatut, convertint-lo quasi en paper mullat, sinó per la pèrdua d’afecte envers la madre patria que ha produït.

Que un restrictiu, unitarista i limitador Tribunal Constitucional hagi dictaminat que no som una nació, que el català no és “jurídicament exigible”, que els nostres drets històric tenen només un pur caràcter ornamental, i que no tenim cap mena de capacitat decisòria no és rellevant, ni provoca una “situació gens positiva”… El que la provoca és que “molts milers de catalans” hagin perdut l’afecte per l’estat espanyol com a conseqüència d’aquests petits retocs, d’aquest 10 % insignificant del text estatutari que Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya¸indicà que s’havien limitat a retallar!

Estenem, doncs, de nou ponts de diàleg amb l’estat espanyol, per més que les seves institucions hagin dinamitat els que fa 35 anys hem procurat anar bastint! Seguim dialogant amb aquells que només monologuen! Seguim esforçant-nos, com proposa José Montilla, en superar aquesta “situació gens positiva” mostrant el nostre afecte per aquells que no ens volen tal com som sinó tal com són ells —i voldrien que fóssim.

No fos cas que, comprensius i generosos com són, ens vulguin considerar altra vegada desafectos a la Unidad de destino en lo universal espanyola! O el que és el mateix, a aquesta integritat territorial que les Forces Armades espanyoles tenen la missió de garantir.

divendres, 17 de setembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753

[download#13#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 21 de setembre del 2o1o

Si que tenim la pell fina, a Catalunya!

Sense dubte, d’entre tots els habitants del planeta Terra, som els catalans i catalanes el que tenim la pell més fina i delicada de tots! Realment, no podem ésser més suspicaços i mal pensats!

Ens ho ha recordat la Defensora del Pueblo en funcions, María Luisa Cava de Llano en assegurar que el fet que hagi presentat un recurs al Tribunal Constitucional per la Llei d’acollida no suposa cap “atac a la identitat catalana”.

Entre d’altres raons, perquè “Jo he nascut a Catalunya, vaig viure-hi molts anys, parlo català, em vaig educar i em vaig formar allà. Tinc els meus pares, avis, besavis i rebesavis allà enterrats, i no se m’acudiria pensar que qualsevol cosa amb la que no estigui d’acord suposa un atac a Catalunya.”

Una qüestió, aquesta, sobre la qual mai dels mais no se’ns acudiria gosar dur-li la contrària! Estem convençuts que cap idea sobre llengua i identitat catalanes amb la qual ella “no estigui d’acord” mai no podria suposar “un atac a Catalunya!” Una altra qüestió seria si es tractés d’idees amb les quals ella hi pogués “estar d’acord”…

Com tampoc se’ns passaria pel cap, per descomptat, recolzar les manifestacions de José Montilla que l’acusaven directament d’actuar “a les ordes del PP”. Què hi pot tenir a veure, que formés part d’aquest partit fins el moment en que fou designada —quan l’hagué d’abandonar per imperatiu legal— amb el fet d’impugnar una llei que pretén evitar la desaparició del català? Quan s’ha vist que el PP recorri lleis només pel simple fet que aquestes recolzin la nostra llengua?  La llengua que, segons les seves teories, “prohibeix l’espanyol a Catalunya.

Segons l’eminent parer d’aquesta demòcrata, interpretar el seu recurs com un “atac a la identitat catalana” són “ganes de buscar titulars tan fàcils com enganyosos. No s’hauria de faltar al respecte als ciutadans d’aquesta manera”. Afegint-hi que la seva funció és defensar el poble espanyol “i Catalunya, que jo sàpiga, és a Espanya!”.

Té tota la raó, és clar: aquesta bona dona ha fet exactament el que havia de fer, defensar el poble que representa i complir lleialment les obligacions del càrrec pel qual no ha estat escollida. Al cap i a la fi, fou nomenada com a adjunta primera, no pas com a Defensora del Poble (espanyol). I la seva primera obligació —envers ella mateixa— és aprofitar la seva interinitat per assegurar-se… que ningú no li prengui el lloc que ara ocupa!

I ben certs que ho està fent: presentant aquest recurs tan urgent, s’ha garantit els vots del PP en bloc i de bona part del PSOE! Ho ha evidenciat ella mateixa, en afirmar que està convençuda que el seu predecessor també hauria presentat el recurs, si no hagués caducat el seu mandat. Si la seva pretensió és seguir fidelment les passes d’Enrique Múgica ningú amb un mínim de coneixements o de memòria no pot dubtar que el pueblo español estarà ben defensat!

Una altra història, és clar, és si considera, com el seu antecessor que, en el cas de Catalunya i el poble català, la millor defensa és un bon atac!

dissabte, 21 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#50#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 24 d’agost del 2o1o

Donem gràcies a l’Estat(ut)!

A hores d’ara fóra del tot absurd negar que la visió clarivident i universalista de dos espanyols val, almenys, per la de centenars de milers de catalans. Per començar, per tots aquells que van assistir a la multitudinària manifestació del 10 de juliol (traïda pels nostres representants polítics abans que el gall cantés tres vegades, com és habitual…). I seguint per tots aquells que no hi van anar però se senten estafats per l’estricta i esterilitzadora sentència del Tribunal Constitucional espanyol.

Ho demostra l’article que l’insigne Felipe González i l’enlluernadora Carme Chacón publicaren —com no?— al diari El país. El text, del qual no en consta l’autoria exacta, no pot ésser més diàfan, aclaridor i alliçonador. Tot i que segurament l’ajut de Ses Eminències era del tot innecessari, potser contribuirà a obrir ben oberts els ulls a aquells que no hi veuen bé. O, més aviat, que no hi volen veure perquè es neguen a mirar de veritat… no fos cas que no els agradés el que veiessin.

D’entrada amb la primera frase ja ens il·luminen afirmant que “Catalunya és un dels subjectes polítics no estatals amb major autogovern d’Europa”. Sense que els calgui, per descomptat, proves de dret comparat que constatin la seva taxativa asseveració: la seva mateixa paraula ja és font d’autoritat! Tot i amb això, els matisos  afegits —que, heretge de mi, m’he permès destacar en cursiva— són fonamentals i no poden ésser més il·lustradors del seu pensament: “un dels subjectes polítics”.

Un”. Un? Un entre quants? Entre cinc?, deu?, vint?, trenta, cinquanta? L’ús de l’article indefinit permet que la frase sigui incontestable, ja que tant pot significar que Catalunya és un dels cinc subjectes polítics amb major autogovern d’Europa com un dels cinquanta! Des d’aquest punt de vista, res a dir. És possible que, amb el text de l’Estatut sorgit del Parlament —recolzat íntegrament pel complidor Rodríguez Zapatero— fos un dels cinc subjectes polítics amb major autogovern d’Europa; després de passar per les àvides mans del seu vell company i camarada, Alfonso Guerra, un dels trenta; i, en acabar la tan ben conjuminada feina d’equip el Tribunal Constitucional, un dels cinquanta!

Subjecte polític”. L’elecció del terme, tan ambigu, abstracte i inaprehensible, no podia ésser més hàbil… per evitar aplicar a Catalunya el terme maleït, que porta malastrugança tan sols d’escriure’l o pronunciar-lo: nació! «Uf! Calla, calla! Fuig, no esmentem en debades el nom del dimoni! Que Nostre Senyor Pablo Iglesias ens agafi a tots confessats!»

Si molt convé, no fos cas que se’ns vegi massa el llautó espanyolista, ja farem l’insofrible esforç de referir-nos a Espanya com una asèptica i indeterminada “Nació de nacions” (en majúscula la primera i només la primera, por supuesto i por derecho de conquista), però que mai —però mai dels mais dels mais!— se’ns acudeixi la temerària gosadia de definir el subjecte polític del nord-est peninsular com a nació catalana!

Ergo, segons aquestes dues incontrovertibles llumeneres espanyoles, ni “Som una nació”, ni “Tenim dret a decidir”! 

diumenge, 1 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#86#image]

Comparteix

Si no ens hi volen, ens n’haurem d’anar!

Des que el tan legítim i legitimat Tribunal Constitucional espanyol va decidir, sense cap mena de pressió ni de submissió dels seus digníssims Magistrats als partits que els havien designat, tallar d’arrel les ales de les aspiracions de la ciutadania catalana, convertint el ja abreujat Estatut en una mena de còpia devaluada dels textos del Reader’s Digest s’ha parlat més que mai d’independència.

No tant per voluntat pròpia sinó induïda: tot d’una, en una mostra de baixesa de mires, d’inoportunitat i de ceguesa històrica inoïda, l’Alt Tribunal posava entre l’espasa i la paret a tots aquells que, fins llavors, creien que la seva catalanitat no era incompatible amb el seu sentiment de pertinença a la globalitat espanyola. El text de la sentència no podia ésser ni més taxatiu ni més diàfan pel que fa a la relectura de la Constitución, consagrant Una sola Nació i Una sola Llengua (común, universal e indivisible), jurídicament obligatòries ambdues.

Com a conseqüència directa, a partir d’ara, per sentir-se espanyol cal combregar amb aquesta idea d’Única Nació i d’aquesta Llengua Única. Segons la jurisprudència del TC, pots sentir-te espanyol i regionalment o autonòmicament català, però no pas nacionalment, car tan sols existeix una Única nació, l’espanyola!

Una Nació —assimilada, no cal dir-ho a la totalitat del territori espanyol (“patria común e indivisisble” no ho oblidem…— monolítica, autoritària i immutable, sense desviacions ni fissures plurinacionals o plurilingüístiques. Un concepte de nació retrògrada i impositiva que sembla definir-se, també, per ésser Una (“una sola nació”), Grande (“Que s’estén íntegrament al llarg de les eternes fronteres de l’Estat) i Libre (“La —Immaculada— Constitución fou acceptada i aprovada lliurement per tots els espanyols, sense coaccions ni amenaces tàcites del gloriós i imperial règim polític anterior”).

L’Estat Espanyol —i en això, per més dolorós que els pugui resultar sentir-ho, s’assembla a ERC— ha jugat des que s’encetà la transició amb l’ambivalència i amb l’equidistància, donant-nos tan aviat una de freda com una de calenta. O potser seria més ajustat afirmar “una” de calenta per “un bon grapat” de fredes? És cert que la Constitución s’anava harmonitzant, uniformitzant, unificat i centralitzant—o el que és el mateix: castellanitzant— però de tard en tard ens tenien un gest de deferència, ens daven un xic de peixet i feien veure que tenien en compte les nostres peculiaritats regionals.

En general, cal dir-ho tot!, aquestes escadusseres i modestes mostres de consideració i de respecte pel nostre fet diferencial —habitualment definit per ells com a “el problema catalán”— coincidien bé amb períodes electorals o amb instants en que al nacionalisme espanyol li resultava imprescindible el nacionalisme català per a formar govern. Només cal recordar aquells temps memorables en que l’amic Aznar parlava la nostra llengua “en la intimidad” i recitava Mossèn Verdaguer…!

Tanmateix, el Tribunal Constitucional ha decidit que aquest joc s’ha acabat: no som una nació, la llengua pròpia de Catalunya no és “jurídicament exigible” ni a casa nostra, i ens hem d’integrar al projecte comú espanyol com uns més entre tants. Això sí, per integrar-nos-hi, ens obliguen a abaixar el cap i sotmetre’ns a les seves exigències. La primera d’elles, la més innegociable de totes, és que, de la mateixa manera que en alguns centres religiosos ens obliguen a descalçar-nos per entrar-hi, pe entrar a l’Estat espanyol cal que ens despullem per complet de tot allò que ens representa com a catalans: llengua, costums, història, tarannà i, sobretot, dels nostres sentiments i creences més arrelades.

Un cop despullats del que ens defineix com el que som, ells, amb la generosa universalitat que els caracteritza, tindran la caritat i la benvolença d’acceptar-nos com a espanyols! De segona —de tercera o de quarta…— però com a espanyols…! En aquestes condicions, com es pot entendre que augmenti el sentiment independentista a casa nostra? Els espanyols només ens demanen que sacrifiquem la nostra ànima, i els catalans i catalanes, garrepes (“l’avara poverta dei catalani” )i insolidaris com som, fins i tot això els hi neguem…!

Al cap i a la fi, no ens demanen més que allò que Dante esculpia a la porta de l’Infern a la Divina Comèdia: “Lasciate ogni speranza, voi ch’intrate!” (“Deixeu totes les esperances, aquells que hi entreu!”).

divendres, 23 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#223#image]

Comparteix

El dia després, i ara què…?

Aquesta és la pregunta que es planteja l’endemà de la més gran manifestació mai protagonitzada per la ciutadania catalana: i ara, què? La resposta és senzilla i complicada alhora. Senzilla, perquè el que ens cal és seguir avançant. Avançant plegats i —sempre que això no comporti renunciar a cap de les nostres legítimes reivindicacions— units pels camins de llibertat del dret a decidir. Complicat perquè, de nou, els nostres representants polítics segueixen més interessats en assegurar-se la poltrona que no pas a recollir la més que evident voluntat popular.

Tots plegats sabíem —i aquells que no, potser que s’ho facin mirar— que els socialistes catalans seguirien representant la seva auca de sempre: exercint de (teòric) PSC a Catalunya i de PSOE a l’estat. El doble joc habitual dels socialistes catalano-espanyols o espanyolo-catalans, segons els convingui. Encara sort si fan veure que defensen l’Estatut capolat pel Tribunal Constitucional!

Pel que es refereix a CiU, per refermar-se en la seva esquizofrènia habitual regionalisme/sobiranisme no li cal ni tan sols sortir del país: pel matí defenso el dret a decidir; per la tarda, impedeixo el referèndum sobre la independència; de nits, visito al psiquiatre!

ERC treu pit i fa exaltades proclames independentistes arrauxades… fins que el xofer el retorna al despatx de la Generalitat amb el cotxe oficial, i corre a trucar al Montilla per calmar-lo! IC no sap si va, en torna o ja hi ha arribat: ja li dirà el PSC què ha de fer o deixar de fer…

Davant d’aquest panorama tan poc engrescador, què podem fer, la majoria silenciosa de la població? Precisament deixar d’ésser silenciosa: alçar la veu, com dissabte passat, i reclamar — reclamar i reclamar— als polítics que recullin el nostre testimoni: som una nació, nosaltres decidim!

Per començar —conscients que mai gosaran despenjar-hi les banderes espanyoles (símbol d’un legislatiu i un judicial que no ens accepta com som)—, exigir-los que totes les senyeres de tots els organismes públics catalans duguin un crespó negre o onegin a mitja asta fins que recobrem, almenys, els articles que el TC ens ha escapçat o inutilitzat! Legalment —per ara— no ens ho poden pas prohibir…

dimecres, 14 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#94#image]

Comparteix

Tribunal Constitucional: tot esperant Godot

Si obrim una enciclopèdia qualsevol i cerquem l’entrada “teatre de l’absurd” podem estar segurs que hi trobarem una referència a Tot esperant Godot, l’obra més representativa i cèlebre de Samuel Beckett. Una peça teatral filla d’aquella sensació d’irrealitat i de manca de sentit que tenyia i definia els anys que van succeir a la segona guerra mundial. Hereva directa de l’existencialisme de Sartre i de Camús, exposava amb tota la seva cruesa la irracionalitat d’uns temps conflictius que semblaven abocats al no res. Uns temps sadollats d’incertesa i, sobretot, de desesperança.

La seva estrena al Théâtre de Babylone l’any 1935 suposà un dels majors escàndols de l’època. La ruptura total de les convencions teatrals vigents comportà que més de la meitat dels assistents abandonessin la sala abans que acabés el primer acte. Entre els que es quedaren, uns quants no feien més que xisclar i burlar-se’n, amb la intenció d’impedir que l’obra es pogués representar. Avesats a la dramatúrgia clàssica, aquella peça innovadora, que no respectava cap convenció teatral, els resultava intolerable. Què hi feien, aquells dos rodamóns, situats no se sabia ben bé on i encara menys per quin motiu, esperant l’arribada d’un home enigmàtic i desconegut anomenat Godot? Quina funció complien els llargs, incomprensibles i inintel·ligibles monòlegs, sense il·lació ni justificació, que s’entrecreuaven?

Com acostuma a succeir, el solatge dels anys ha anat col·locant-ho tot al seu lloc. El teatre de l’absurd, que patí una reacció tan adversa, sorgí precisament quan havia de sorgir: com una necessitat imperiosa d’uns temps nous que posaven en qüestió els principis universalment acceptats fins llavors. La manca de sentit de la vida només podia reflectir-se fidelment amb obres caòtiques, multiformes, proteiques i inaprehensibles. El mirall de Shakespeare havia de reflectir indefectiblement el no res, la descomposició i la manca de sentit de la realitat quotidiana.

Cada vegada que llegeixo una notícia relacionada amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut —plantejada com a imminent cada dos per tres però sempre eternament aplaçada—, no puc evitar pensar en l’obra de Beckett… Per més que alguns juristes—entre ells, un reconegut catedràtic català i nacionalista espanyol que es preval del títol per provar de disfressar la seva opinió subjectiva i interessada sota fonaments jurídics pretesament objectius— ens asseguren que la situació és d’absoluta normalitat i que els principis de legalitat i legitimitat no poden ésser posats en dubte, no puc deixar d’associar cada nova escena d’aquest interminable culebrot político-judicial amb les vicissituds de Vladimir i d’Estragon…

Segurament em deu trair el meu tarannà pessimista i atrabiliari, però em costa déu i ajut trobar-hi algun element de racionalitat, en tot aquest interminable procés d’impugnació de l’Estatut. Per començar, en tenir present que l’article 159 de la immaculada Constitución assenyala que el Tribunal Constitucional es compon de “dotze membres”. Dotze, no pas deu. Una realitat reafirmada per l’article 5è de la Llei Orgànica de l’Alt Tribunal.

Per descomptat, és possible al·legar que l’article 17 de la mateixa llei estableix que “Els Magistrats del Tribunal Constitucional continuaran en l’exercici de les seves funciones fins que hagin pres possessió aquells que haguessin de succeir-los”. Ben cert que sí… Sempre i quan no es tingui inconvenient en ocultar que la voluntat del legislador era la d’evitar que el Tribunal no quedés paralitzat durant el temps indispensable en que es procedeix a la seva renovació. No pas la de mantenir en funcions magistrats que tenen el seu mandat caducat des de fa vint-i-set mesos…!

Això, és clar, sense tenir en compte que abans de res hauria calgut un estudi previ que determinés si el Tribunal tenia competències per a alterar el redactat d’un estatut d’autonomia. Sobretot quan l’article 152.2 de la Constitución estableix que “Una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents.”

Amb tot, cal reconèixer que potser sóc un xic agosarat en relacionar l’ajornament sine die de la sentència de l’Estatut amb Tot esperant Godot, que s’ha convertit en el paradigma indiscutible de la irracionalitat i l’absurd… Malauradament, tot sembla assenyalar que la sentència final no ens farà pensar tant en un text redactat per Samuel Beckett…, sinó més aviat en un que hagi merescut una acurada atenció per part d’un dels deixebles del ribot unificador d’Alfonso Guerra: l’Eduard Manstisores de Tim Barton!

dijous, 29 d’abril del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1004105959699

[download#305#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 29 d’abril del 2o1o

 


Features Stats Integration Plugin developed by YD