La gran notícia de les eleccions del passat diumenge no ha estat ni el fet que Xavier Trias arrabassés l’alcaldia de Barcelona a Jordi Hereu, ni la victòria sense pal·liatius del PP als altres territoris de llengua catalana, sinó els esplèndids i inesperats resultats de Bildu a Euskadi (276.136 vots) i Navarra (37.017 vots). En el primer cas, obtenint fins i tot més regidors que el PNB: 953 per 872. I deixant molt enrere les dues tan democràtiques formacions polítiques que utilitzaren totes les armes al seu abast per a eliminar-los de la contesa electoral: el PSOE, que obtingué 177.248 vots (234 regidors) i el PP, que en recollí 146.729 (164).
No cal dir que en conèixer-se aquestes xifres el primer que feren les tan disciplinades forces de la caverna —gairebé caserna, pel to marcial de les seves declaracions— mediàtica fou posar el crit al cel i alertar del gravíssim perill que suposava “la irrupció d’ETA a les institucions”. Advertint, a més que això implicava posar en mans dels “còmplices dels terroristes” —quan no “assassins” directament— generoses ajudes públiques “de tots els ciutadans d’Espanya”.
En un nou exercici de coherència política, moral i periodística admirable, els mateixos que fa quatre dies defensaven la conducta impecable del Tribunal Constitucional espanyol quan decidí convertir l’Estatut en poc més que paper mullat, que titllaven d’antidemocràtics i de feixistes als que gosàvem criticar-la o posàvem en dubte la seva legitimitat, ara l’han convertit en objecte de les seves crítiques més atroces, acusant-lo d’haver actuat a les ordres i al servei dels interessos del PSOE. I poc menys que de permetre l’entrada dels terroristes a les institucions.
Com és natural, no els ha interessat gens procedir a una lectura de la sentència del Tribunal al qual imputen tan imprudentment i injusta el seu imperdonable error d’anul·lar la sentència prèvia del Tribunal Suprem. Sentència que declarava “no conformes a Dret” i “nuls” els actes de proclamació de les candidatures de Bildu. D’haver-la llegida —com hauria estat la seva obligació— comprovarien com n’arriba a ésser d’infonamentada i d’il·lícita la seva permanent equiparació entre la coalició abertzale i l’organització terrorista. Si més no, des d’un principi jurídic elemental que asseguren defensar: el de la presumpció d’innocència.
Els convindria, almenys, llegir alguns dels paràgrafs que inclouen els Fonaments Jurídics de la Sentència del Tribunal Constitucional (la traducció, literal, és nostra):
»12. Des de la perspectiva constitucional que ens correspon, les precedents consideracions posen de relleu la insuficient entitat probatòria dels indicis fets servir pel Tribunal Supremo per a poder justificar en aquest cas el sacrifici dels drets fonamentals de participació política en termes d’igualtat i lliure defensa i promoció de la pròpia ideologia. (…)»
»13. Convé concloure ressaltant que la simple sospita no pot constituir-se en argument jurídicament acceptable per a excloure a ningú del ple exercici del seu dret fonamental de participació política. Pot ser que en el futur la sospita quedi confirmada, però per a l’enjudiciament actual, la mateixa no podria conduir a un resultat limitador, sense risc de deixar en la incertesa l’àmbit del lliure exercici dels drets de participació política garantits a l’article 23 CE i, amb ell, el valor del pluralisme polític sobre el qual es fonamenta l’ordenament constitucional de l’Estat democràtic. La pretensió d’assegurar a ultrança, mitjançant controls preventius, la seguretat de l’Estat constitucional posa molt (sic) en primer lloc en risc al propi Estat constitucional. Tal pretensió resulta a més desproporcionada a la vista de la panòplia d’instruments de control a posteriori dels quals s’ha dotat, mitjançant les últimes reformes legals, el nostre ordenament. (…)»
I sobretot els convindria tenir present una declaració que conté el FJ 9, que no puc deixar de transcriure malgrat la llargària de l’article (el subratllat també és nostre):
»9. (…) [A]quest Tribunal ha d’insistir una vegada més que l’esquerra abertzale com a expressió ideològica “no ha estat proscrita del nostre ordenament ni podria arribar a ser-ho sense fallida del principi pluralista i dels drets fonamentals a ell connexos” i que les ideologies són a l’ordenament constitucional espanyol absolutament lliures i han de trobar en el poder públic la primera garantia de la seva indemnitat, a la qual no poden aspirar, tanmateix, aquells que se serveixen per a la seva promoció i defensa de mitjans il·lícits o violents i se serveixen de la intimidació terrorista per a la consecució dels seus fins”. En definitiva, “són aquests mitjans i no les idees o els objectius polítics pacíficament perseguits als que està destinada la reacció del poder públic en defensa del marc de convivència pacífica dissenyat pel constituent per a que en ell tinguin cabuda totes les idees” (SSTC 99/2004, de 27 de maig, FJ 18; 126/2009, de 21 de maig, FJ 10, por totes).»
dimecres, 25 de maig del mmxi
© Xavier Serrahima 2o11
|
Comparteix
|
|
