Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

terrorisme

(Doble) lliçó democràtica noruega

jul 30th, 2011
by .
No comments yet

La primera lliçó és —o hauria d’ésser— òbvia: el pitjor atac terrorista de la seva història no el provocà cap cèl·lula islamista (cap enemic exterior classificable com els altres), sinó un jove compatriota (un dels seus, doncs). Com ja demostrà l’assassinat d’Isaac Rabin, el fanatisme no és ni ha estat mai patrimoni exclusiu dels altres… Primera lliçó: no existeix la frontera entre ells i nosaltres! Ells també són nosaltres, i mentre no ho entenguem —i acceptem— el conflicte i la ferida seguiran oberts.

Però segurament és més important la segona lliçó que ens ha fornit l’atemptat: encara hi ha societats que consideren que la democràcia segueix essent el bé suprem a protegir. Avesats com estem a que els estats afectats pel terrorisme reaccionin clamant venjança i enardint insensatament els instints viscerals de la població —només cal recordar les desproporcionades i sagnants respostes a l’11-S per part dels Estats Units o la militarització de la banlieue per part de Nicolas Sarkozy— la solució proposada per  l’estat escandinau no pot ésser més esperançadora: la nostra resposta com a nació, afirmà el primer ministre noruec és “més democràcia”.

Tot i que l’habitual i maniqueista sistema de pensament únic s’havia obcecat en fer-nos creure el contrari, sembla que hi ha alternatives a la recepta neoliberal que s’havia aplicat fins ara (“major repressió, més policia, menys democràcia”): “Veurem una Noruega d’abans i de després del 22 de juliol, però la Noruega de després serà una societat més oberta i tolerant que la d’abans”,  exposà, calm i conciliador, Jens Stoltenberg.

Una reacció que pot semblar insòlita, però que és perfectament coherent amb el caràcter pregonament democràtic d’una societat com és la noruega. Societat que, no pas per casualitat, té una de les poblacions recluses més reduïdes del món: únicament 73 presos per cada 100.000 habitants. Deu vegades menor que la dels EE.UU., tan sovint presentada com la primera democràcia del planeta.

En comptes de llaurar animadversió, odi i ànim de venjança —sembrant insensatament les llavors on fruiti la xenofòbia i la violència— les autoritats noruegues han preferit apostar per una resposta mesurada, tranquil·la, reposada, raonada, raonable i, sobretot, responsable… En lloc de confrontació, concòrdia; de revenja, reflexió; de restricció dels drets humans i principis democràtics, consolidació i reforçament…

La gran pregunta que resta oberta —de la resposta de la qual en depèn en gran mesura el nostre futur, perillosament amenaçat per un creixement indeturable de la xenofòbia— és: seran capaços els estats capdavanters, i en primer lloc els Set (o Nou) Grans, d’aprendre de la colossal lliçó política, democràtica, però sobretot moral, que ens ha ofert aquests darrers dies Noruega?

dissabte, 30 de juliol del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Diari Maresme, el 3 d’agost del 2011

Comparteix

Fins quan hauran de parlar les armes?

jul 30th, 2009
by .
No comments yet

ETA ha tornat a atemptar contra la Guardia Civil. Dues vegades en un parell de dies. La primera, sortosament, sense causar víctimes mortals. La segona, produint-ne. Davant d’una situació com aquesta ben poc es pot dir. Per descomptat, condemnar l’ús de la violència, de qualsevol tipus de violència, sigui qui la faci servir i pels motius que sigui. Per més justificació política que es pretengui tenir, no hi ha cap causa — cap, ni una sola, recordem-ho sempre, sempre!— que pugui tenir major valor que una vida humana! Cap! Cap! Cap!

Menys encara quan s’atempta contra la població civil —indefensa i innocent per principi. Quan, a més, entre les possible víctimes hi ha criatures o persones especialment febles, no podem sinó manifestar el nostre més absolut rebuig i repugnància. I no s’hi valen excuses! No, no s’hi valen de cap manera. No podem acceptar que se’ns pugui dir que els responsables d’aquests infants són els seus pares, que els col·loquen allí on no haurien d’ésser. Podríem, fins i tot, plantejar-nos si segueix tenint algun sentit que la benemérita sigui un cos militar i, com a tal, hagi de viure separada de la resta dels mortals, amb les seves famílies. Podríem, per què no?, plantejar-nos-ho… Però no pas acceptar que això justifiqui res…

No, no ho podem acceptar, com no ho vàrem fer quan era l’exèrcit d’Israel qui bombardejava la Franja de Gaza —algú se’n recorda, ara, d’aquella atrocitat?— i assegurava que eren els palestins qui feien servir els seus fills com a hostatges o com escuts defensius. No! No i no! El responsable de les morts innocents és qui posa la bomba, qui ataca la població civil i prou. Els fills mai no són ni poden ésser responsables del que fan els seus pares. Mai! Ni pagar per ells…

És cert que es pot tractar de trobar excuses i justificacions per a tot. Fins per a l’extermini d’una ètnia, d’un país o d’una manera d’ésser… Cert… El feixisme i els règims totalitaris teòricament comunistes ho van fer sense cap mena de complex ni recança. Els objectius finals ho justificaven. Com per a ETA deu justificar els seus sagnants atemptats la seva teòrica voluntat d’alliberar Euskal Herria… Alliberar-la de què? I, sobretot, a quin preu?

No pot ésser més evident que l’estat espanyol fa servir tots els mitjans al seu abast ­—alguns d’ells posats en dubte tant pels successius informes d’Amnistia Internacional com pel Consell de Drets Humans de les Nacions Unides— per a evitar que es trenqui allò que la seva Constitució defineix com la “indisoluble unidad” de l’estat espanyol. Qualsevol persona amb un mínim esperit democràtic hauria d’exigir la derogació immediata de la famosa Llei de Partits, que tants beneficis electorals ha comportat als seus impulsors. Amb la mateixa lògica legal i democràtica amb que hauria de fer-se complir la legislació penitenciària que obliga a fer complir les penes judicials en les presons més properes als domicilis dels condemnats, sense fer distincions en el tipus de delictes que duen a terme!

Encara que siguem pocs —cada vegada menys…, i sotmesos al dubte permanent! — ho seguirem defensant. Seguirem apostant, contra la maregassa del pensament únic, per combatre el terrorisme amb la llei a la mà. Aplicant-la estrictament, però sense ànim de venjança. Amb lleis respectuoses amb els Drets Humans Fonamentals i amb el respecte degut la sagrada presumpció d’innocència. Bandejant, d’una vegada per totes, la llei del talió. Amb la finalitat de delimitar, diàfanament, l’insalvable abisme que separa els que volen situar-se al costat de la civilització o al de la barbàrie, al del seny o al de la desraó… Essent conscients que no hi ha —ni mai no n’hi podrà haver—  humanitat sense justícia, ni justícia sense humanitat…

Ho defensarem fins a quedar-nos sense veu, sense tinta o sense paper. Ho defensarem sempre i arreu, malgrat la incomprensió i les dificultats que això ens pugui comportar. Ho defensarem fins i tot quan la indignació popular ens pugui acusar de complicitats inexistents i sense sentit… Ho defensarem, ben cert, ho defensarem! Tanmateix, per damunt de qualsevol consideració, condemnarem l’ús de la violència com a mètode de resolució dels conflictes…! La condemnarem i mostrarem la nostra més absoluta repulsa davant  qualsevol acció armada que suposi la pèrdua de vides humanes —sempre irreemplaçables!

Fins quan hauran de seguir parlant les armes? Quantes morts més haurà de causar ETA abans d’entendre que, malgrat tots els malgrats, és la seva violència el principal obstacle per a l’alliberament actual d’Euskal Herria?

dijous, 30 de juliol del mmix

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0907304182428

[download#128#image]

Comparteix

Publicat a Diari Maresme, el 31 de juliol

Conflicte a l’Orient Pròxim?

gen 19th, 2009
by .
No comments yet

La situació a la franja de Gaza i la resposta d’Israel als llançaments de coets per part de milicians de Hamas segueix constituint l’eix de la major part de debats que estan tenint lloc aquests dies. Un debat, present tant a la premsa com a les televisions, que té més de monòleg que de cap altra cosa: més que dialogar, es produeix un diàleg entre sords, de persones que més que voler expressar la seva opinió, pretenen imposar-la, sense estar disposats a escoltar allò que els altres poden pensar o dir.

En comptes d’anar-se suavitzant i civilitzant, el debat s’ha anat crispant i extremant més i més a mesura que la intervenció militar d’Israel anava augmentant el nombre de víctimes. Ambdós bàndols, exhibint una disciplina militar inflexible, s’han atrinxerat en les seves posicions inicials, sense cedir ni un mil·límetre ni coincidir als oponents ni una unça de raó. Els pro-israelians acusen als defensors dels palestins d’antisonistes – quan no de nazis… – i de còmplices del terrorisme islàmic. Els pro-palestins, als defensors dels hebreus de justificar el genocidi i de co-responsables de la morts de centenars de civils.

Tan greu és la situació que fins i tot alguns dels periodistes més destacats en la defensa de l’acció armada d’Israel han rebut amenaces per les seves opinions. Amenaces del tot injustificades, que el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha condemnat en una nota de premsa absolutament exemplar, el contingut de la qual farien bé de llegir, assimilar i compartir les dues fraccions i també qualsevol persona amb un mínim de sentiments humanitaris…

Entre d’altres, aquells que n’han dit de l’alçada d’un campanar. Certament cal defensar la llibertat d’expressió per davant de tot i la possibilitat de que tothom hi pugui dir la seva és un requisit per a l’exercici de la democràcia. Ara bé, també caldria tenir present la responsabilitat del que escriu i expressa la seva opinió. I més encara quan és una persona coneguda, respectada i seguida… I, en aquest assumpte, hi ha prevalgut, per desgràcia, molt més el maniqueisme, el blanc i el negre, que no pas el contrast o la mesura…

Si en el cas dels assassinats o atemptats d’Eta el primer que s’exigeix, per a qualsevol que es vulgui definir com a demòcrata, és condemnar-los de manera rotunda i sense justificacions, perquè no es fa servir la mateixa vara de mesurar per al conflicte entre Palestins i israelians? Si l’Estat espanyol fins i tot ha decidit impulsar una llei per a deixar fora de les conteses electorals els partits o agrupacions que no condemnin els atemptats terroristes – la gens demòcrata i mal anomenada Ley de partidos – com és possible que els lectors no exigeixin als articulistes i a la premsa que faci el mateix per a poder ésser tinguts en compte?

Es pot entendre qualsevol opinió o justificació del que s’està produint a l’Orient Pròxim, tan si es pretén defensar els uns com els altres, per més que no les puguem compartir, però sempre amb un requisit previ, amb una condició sine qua non, que ha estat absent en la immensa majoria dels casos: condemnar abans els actes de terrorisme, els dugui a terme qui els a terme. I condemnar-los, amb rotunditat i sense justificacions, els de les dues parts: els dels terroristes de Hamas, per descomptat; però, també, els actes de terrorisme de l’estat d’Israel. A partir de la condemna, hom pot tractar d’explicar o exposar el que convingui, oferint la seva visió del conflicte…

El problema és que, a banda de comptades excepcions, fins el dia d’avui els mitjans i els articulistes de premsa s’han arrenglerat fèrriament amb un dels bàndols, definint només l’oponent com a terrorista i defensant de manera incondicional i sense cap mena de pudor, els del seu bàndol. Sovint, més que no convindria, amb una visceralitat i un apassionament que resta tots just a frec – i en alguns casos, sobrepassa – del fanatisme més intolerant.

Si això succeeix a casa nostra, tan lluny de la Franja de Gaza, si no s’ha dubtat ni un instant en recórrer a l’exabrupte, a la denigració del contrari, fins i tot, al insult directe, evitant-se per ben poc haver arribat a les mans, com podem pretendre que israelians i palestins renunciïn a l’ús de la força armada?

Ara que alguns fen servir les paraules de Mahatma Gandhi d’eslògan publicitari, res pot escaure millor que tenir ben presents un parell de cites seves: “No hi ha camins per a la pau, la pau és l’únic camí”, “La violència és la por dels ideals dels altres”.

dilluns , 19 de gener del 2009

[download#59#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, 21 de gener del 2009

Israel, Palestina i els prejudicis

gen 8th, 2009
by .
1 comment

Massa sovint fa la impressió de que són molt més importants i decisius els partits presos i les posicions a priori que no pas les realitats. En el món polític, en el del periodisme i en el de l’opinió pública en general – que avui en dia és molt fàcil de copsar, seguint els comentaris que fan els lectors als articles dels blocs o als diaris digitals – l’objectivitat i la pura informació són valors a la baixa. Cada vegada més, en comptes d’informar, la premsa ofereix una justificació i un enfocament ideològic d’allò que succeeix. O, el és pitjor, d’allò que ens volen fer creure que succeeix…

Amb major intensitat, encara, quan es tracta de certs assumptes d’especial rellevància o interès. Ho veiem al nostre país quan es parla de nacionalisme o de reivindicacions de caràcter identitari: quan el que ho practica és l’estat espanyol, tot són lloances i floretes. Cal defensar l’orgull d’ésser espanyol per damunt de tot. Si, a més a més, són ciutadans nascuts a Catalunya els en que mostren l’orgull, millor que millor! Per contra, si se’n mostren d’ésser i de definir-se com a catalans, les lloes esdevenen crítiques i acusacions de provincialisme…

En el cas del Pròxim Orient, i sobretot d’Israel i Palestina, el subjectivisme és encara més acusat… Si deixem de banda la sempre coherent, calmada i analítica Pilar Rahola – els més que raonables arguments pro-israelians de la qual alguns indocumentats confonen amb arabofòbia… – la resta dels diaris i mitjans es divideixen frontalment en dos fraccions: els que defensen Israel i el que fan costat a Palestina. I pobre de l’articulista que cometi la gosadia d’expressar una opinió mesurada o mínimament neutral…

Tan difícil és procurar deixar de banda els prejudicis i les reaccions viscerals? És demanar molt, potser, que ens oblidem, per un instant, de les parts que intervenen en el conflicte i ens centrem en allò que ha esdevingut? Imaginem, per un moment, que la situació s’hagués produït, per posar un exemple, al Congo… Un país on, per cert, van morir el dia de Nadal unes quatre-centes persones en mans de l’Exèrcit de Resistència del Senyor, sense que la premsa ni l’opinió pública hi hagi prestat més que una atenció residual…

Fem un esforç d’abstracció i imaginem-nos, doncs, que a la República Democràtica del Congo hi ha una població ocupada i sotmesa a un ferri control d’accés pel seu exèrcit, que quasi comporta l’asfixia del seu territori. Imaginem-nos que aquesta població es governada per una organització definida com a terrorista pel Dret Internacional i que ataquen els poblats veïns amb coets i morter, amb voluntat evident de causar víctimes però sense aconseguir-ho…

Seguim imaginant-nos que, com a reacció, l’exèrcit del Congo decidís bombardejar la població i envair-la militarment, causant uns quatre-cents morts, la meitat d’ells menors. Imaginem que, entre d’altres excessos, carros de combat congolesos disparen contra una escola tutelada per les Nacions Unides, causant una quarantena de morts, menors inclosos…

Sense prejudicis i sense posicions preses, quina consideraríem que hauria d’ésser la resposta de qualsevol ciutadà amb dos dits de front i amb una mínima sensibilitat humana i moral? No hi hauria gaires dubtes. En primer lloc, condemnar el llançament de coets per part de la població ocupada, és clar. Però, no seria lògic que condemnés, amb major rotunditat encara, la intervenció de l’exèrcit regular, precisament pel fet d’ésser-ho, i reclamés al Congo l’alto al foc immediat? O s’entendria que es limités a referir-se a una resposta desproporcionada per part de l’estat congolès…?

Si critiques l’actuació israeliana ets un antisionista, un islamista declarat i quasi un nazi? Per contra, si et comptes entre els que exigeixen als Palestins i a Hamas la fi de la lluita armada, esdevens un imperialista proamericà i anti-àrab? I si fas les dues coses? I si denuncies l’exercici de la violència armada, la practiqui qui la practiqui – i amb major èmfasi si hi intervé un estat democràtic – i la justifiqui com la justifiqui, que ets? Un il·luminat? Un provocador? O potser, senzillament, un extraterrestre?

dijous, 8 de gener del 2008

[download#148#image]                                                                                                [polldaddy poll="1270970"]

Comparteix

Contra el terrorisme

des 29th, 2008
by .
No comments yet

En el món actual, no són les realitats les que estableixen i defineixen els conceptes, sinó els conceptes els que acaben conformant la realitat. Ho veiem dia rere dia, quan les paraules – nacionalisme, constitucionalisme… – són usades de manera indiscriminada i sense cap tipus de pudor ni prevenció. Fins i tot algunes d’elles – nazisme, feixisme, dictadura… – s’apliquen gratuïtament, sense pensar-hi dues vegades. Quantes vegades hem llegit o sentit que es descriu com a pròpia del nazisme la Llei d’immersió lingüística? O que l’espanyol està perseguit a casa nostra com ho era el català durant el franquisme?

Emparant-se en la llibertat d’expressió, a l’estat espanyol s’ha permès dir les barbaritats més impensables i fer les comparacions més sagnants i irresponsables. Amb total impunitat. La fiscalia de l’estat, que tan es preocupa de perseguir qualsevol declaració que faci la mínima flaire d’abertzale, no s’hauria de plantejar exigir el processament de tots aquells que apliquen el concepte de nazisme tan alegrement, vanalitzant-lo? O només cal fer-ho quan s’atempti contra la sacrosanta imatge del rei o de la bandera espanyola?

Amb el terrorisme succeeix tres quartes parts del mateix: cada vegada que ETA fa un atemptat i causa una víctima mortal la condemna al terrorisme és automàtica i immediata. Amb tota la raó del món, es condemna l’atemptat, es fan declaracions unànimes contra el terrorisme i es convoquen minuts de silenci en homenatge de les malaurades víctimes.

No caldria exigir que s’esdevingués exactament el mateix quan el que provoca una matança de civils no és un grup armat definit com a terrorista sinó l’exèrcit d’algun estat? És admissible que s’eviti el terme que correspondria – terrorisme – i es recorri a subterfugis i eufemismes suavitzadors i enganyosos, com danys col·laterals, que pretenen esmorteir la realitat?

Com és possible que tots aquells que es defineixen com a no-nacionalistes, tots aquells que consideren que els drets de les persones estan per damunt dels del territoris, tan sols es manifestin i mostrin la seva repulsa quan el que ha mort en un atemptat és un ciutadà de l’estat espanyol? Per quin motiu no es convoquen cinc minuts de silenci cada vegada que es produeix un atemptat – terrorista el porti a cap qui el porti – arreu del món, sigui quina sigui la nacionalitat de les víctimes innocents?

Condemnem, amb tota la rotunditat i sense cap mena de justificacions ni pal·liatius, els atemptats d’ETA, no cal dir-ho. I exigim que renunciï a la lluita armada, que lliuri les sevs armes i es dissolgui de manera immediata. Condemnem els atemptats islamistes i de tots elss extremistes coneguts i per conèixer… Entre ells, els suïcides dels palestins, que causen víctimes entre els civils israelians. I fem-ho amb la mateixa contundència.

Ara bé, siguem seriosos i objectius, exigim coherència, i apliquem el mateix rigor i una idèntica indignació quan un grup d’skin heads assassinen algun altre jove pel sol fet de no compartir les seves idees… O quan l’exèrcit israelià bombardeja la població civil de Gaza i causa centenars de morts i un miler llarg de ferits.

Condemnem, sempre i arreu, el terrorisme, practiqui qui el practiqui i el tracti de justificar com el tracti de justificar. Mai cap idea, cap motiu – cap concepte abstracte, com el de pàtria, nació o estat – pot excusar el vessament d’una sola gota de sang…, i menys encara si és innocent!

dilluns , 29 de desembre del 2oo8

[download#63#image]

Comparteix

Sants innocents a Gaza

des 28th, 2008
by .
1 comment

Els catalans, que tenim ben arrelat el fantàstic costum de celebrar les derrotes i els desastres que han caracteritzat la nostra història, sovint ens vantem de que Barcelona sigui considerada la primera ciutat bombardejada massivament per l’aviació. La capital del nostre país tingué el gran honor de crear un precedent mundial els dies 16 i el 18 de març de 1938, quan va patir, nit i dia, les bombes de l’aviació franquista, causant una devastadora destrucció i la mort de centenars de civils. Amb tot, hem d’ésser humils i reconèixer que els franquistes havien preferit concedir la primacia de la innovació a la ciutat de Guernika, arrasada el 26 d’abril del 1973. Ambdues, ciutats símbols d’Euskadi i Catalunya: sempre en el punt de mira dels espanyols…

Tanmateix, sembla que aquest egregi general – que encara té estàtues que li reten homenatges i plaques en el seu honor en algunes ciutats espanyoles… – no en fou el primer en considerar que sotmetre la població civil al terror i a la mort podria servir per a imposar l’ordre i cristianitzar el món. Aquest honor cal reservar-lo, històricament, a un altre dictador, a un altre feixista Benito Mussolini, que no dubtà en servir-se dels indiscriminats bombardejos sobre la població civil a la guerra d’Abissínia, l’actual Etiòpia.

A Itàlia, curiosament, no han estat tan respectuosos amb la memòria històrica i no hi resta cap imatge ni símbol, d’aquell malaurat dictador tan sanguinari i de tan fosc record. Potser podrien prendre exemple de l’estat espanyol, on plantejar-se l’eliminació de la imatgeria franquista significa voler remoure el passat, crear friccions i no voler tancar la ferida de la Guerra Civil…

Sortosament, en ple segle XXI, una actuació d’aquest tipus seria del tot impossible. Els Ministeris de la Guerra ja no són el que eren: ara han esdevingut Ministeris de Defensa i es dediquen a tasques humanitàries, duent només fusells i armes de manera testimonial, com a referent històric. L’ONU, aquest magistral, imprescindible i altament democràtic organisme creat per a garantir la pau, l’estabilitat i la seguretat mundial, mai no ho permetria.

Sense comptar amb l’aval d’una resolució seva, cap estat membre gosaria iniciar un conflicte bèl·lic o atacar militarment la població civil de cap territori, per més part del seu estat que el pugui considerar… I menys encara Israel, que ha complert estrictament totes i cadascuna de les resolucions que aquest i altres organismes de control internacional li ha imposat…

És per això que encara s’entén menys l’odi visceral que el poble palestí – dotat des de fa una bona pila d’any d’una autonomia, d’una llibertat de moviments i, sobretot, d’unes condicions materials, econòmiques i sanitàries que tan afavoreixen l’existència dels seus ciutadans… – s’entesta en mantenir contra l’estat hebreu… Si fins i tot han construït unes immenses muralles que eviten que ningú els pugui destorbar ni impedir el lliure exercici de la seva prosperitat…

En el cas dels territoris de Gaza, la situació no pot ésser més favorable i privilegiada: de tard en tard, quan s’alcen de bon humor, les autoritats hebrees mostren la seva immensa i generosa benvolença i permeten que s’obrin les reixes una estona i pugui entrar-hi o sortir-ne alguna ambulància, ajuda alimentària o que es pugui oficiar algun enterrament…

Res més lògic – ni més just – que el portaveu presidencial de George Bush, Gordon Johndroe, hagi advertit que “Hamàs ha de posar fi a les seves activitats terroristes si és que desitja ocupar un paper en el futur del poble palestí”, recomanant també a Israel que “eviti les baixes civils quan ataqui objectius de Hamàs en Gaza”, després que l’exèrcit d’aquest darrer país hagi causat més de dues-centes cinquanta morts i quasi un miler de ferits en bombardejar Gaza amb la seva aviació, com a represàlia dels atacs terroristes dels palestins amb coets i morters contra territori israelià que… no havien causat cap víctima!

diumenge , 28 de desembre del 2oo8

[download#276#image]

Comparteix

Guillem Agulló

abr 12th, 2008
by .
No comments yet

Mai no ens cansarem prou de blasmar la – mal anomenada – Llei Antiterrorista. Una llei que permet tot tipus de estratagemes ben poc democràtiques, sota el paraigua de les 72 hores de detenció sense presència d’advocats o de defensors de cap mena. Una llei que, en un estat de dret normal, hauria merescut la seva anul·lació total per part del Tribunal Constitucional corresponent.

A l’estat espanyol, sembla que el Tribunal Constitucional té altres temes més importants de que preocupar-se – com el perillosíssim Estatut català, que pretén la destrucció de la incorpòria i sagrada unitat del regne d’espanya i provocar l’extinció de la indefensa i feble llengua espanyola al nostre país – que no pas el respecte de conceptes evanescents com els drets humans, la presumpció d’innocència, el dret a un judici just o d’altres minúcies: com la presència d’un advocat o el dret a no declarar contra un mateix…

Tant és així que no només va acceptar la detenció dels “sospitosos de terrorisme” (que són els únics ciutadans de l’estat que no gaudeixen de la benvolença d’ésser anomenats “presumptes) durant 72 hores sense ésser posada a “disposició del jutge”, sinó que també va creure legal la possibilitat de que aquesta detenció es pugui perllongar unes “altres quaranta-vuit hores”! I, al damunt, que pugui passar tota aquesta abusiva quantitat d’hores incomunicat…

No cal ésser una fura per a preveure en que s’empraran aquestes hores de privació de llibertat i en situació d’incomunicació, oi?

Potser són incompatibles, els conceptes de “estat de dret” i “estat espanyol”? Històricament, l’evidència és palmària. Pel que fa al present, a banda de rentar-se un xic la cara i repintar la façana – afegint-se a la campanya “espanya, cara neta!” – amb el somriure de Bambi, perfumat pel famós tarannà del nou-socialisme ibèric, a l’estat espanyol segueix essent palès que el concepte “estat espanyol de dret” és un oxímoron sense solucio.

Ara bé, ja que segueix vigent, malgrat que és una legislació més pròpia d’un estat d’excepció – o d’un estat on el respecte dels drets humans és de fireta – podem, lícitament, fer-nos la següent pregunta: a quants agressors feixistes els ha estat aplicada, la llei antiterrorista?

Amic Guillem, seguim l’empremta de les teves passes…

divendres, 11 d’abril del 2008

Features Stats Integration Plugin developed by YD