Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Terrassa

Afavorim la mobilitat escolar

El nostre ajuntament ens ha ofert una nova mostra de la seva inqüestionable coherència. Tot just tres mesos després de la controvertida decisió de convertir un dels trams més transitats del Passeig del 22 de juliol – i de la ciutat – en una mena d’agònica ratera per al vehicle privat, ara ha cregut oportú obsequiar a la ciutadania amb l’establiment d’unes zones d’aparcament per a la recollida escolar.

Unes places, anomenades d’accés a les escoles, exclusives per als pares i mares que combreguen amb la idea que la qualitat és més important que la quantitat. Que entenen que no té importància procurar dedicar el major nombre d’hores possibles a l’educació dels seus plançons, sinó oferir-los la major qualitat en la seva atenció, acompanyant-los a l’escola en cotxe, després d’haver-los deixat esmorzar tots sols mirant la televisió, per a que no es malacostumin caminant cinc minutets…

Aquest modest i crèdul articulista havia cregut – i defensat, davant les airades reaccions d’algun conductor habitual – les raons que l’excel·lentíssim va adduir per a justificar l’ampliació de l’espai del carril bus a la via pública: una aposta pels principis mediambientals, destinada a “afavorir la circulació del transport públic”. Tot i pretendre començar la casa per la teulada – ja que l’ interval de pas dels autobusos és més propi del modernisme que no pas del segle XXI… – semblava avançar pel bon camí.

Ara mateix, ja no sap què pensar… Aquesta nova mesura – que coincideix, casualment, amb les eleccions europees – l’hem de considerar compatible amb la progressiva extensió dels carrils bus? Hem d’entendre que és coherent posar traves als que utilitzen el vehicle privat per anar a la feina i, al mateix temps, concedir uns espais d’aparcament privilegiats a alguns dels veïns que es desplacen innecessàriament dins de Terrassa?

Progressivament, aquestes zones d’aparcament puntual restringit s’han anat estenent a la majoria dels centres educatius públics de la ciutat. Fins i tot els privilegiats alumnes que estudien en barracons – perdó, volia dir en escoles provisionals, (que a mesura que passa el temps tenen més de provisionals i menys d’escoles…) – com els del Jaume I se’n beneficien.

Si ja era poc sostenible que els agents municipals – em comptes d’evitar que els quatre espavilats de sempre facin servir impunement els nous carril bus com si es tractés d’una mena de Via-T per al seu ús exclusiu, davant la impotència de la majoria de disciplinats conductors que fan cua pacientment – permetessin, en plena hora punta, que els carrers adjacents a les escoles esdevinguessin unes generoses i caòtiques zones de descàrregues de criatures, només faltava que ara el consistori col·labori en el foment de la tan pedagògica i prometedora teoria d’educar els fills seguint els principis del MEP: el Mínim Esforç Possible!

Amb una tan sensata i raonada decisió, que incentiva l’ús superflu del vehicle privat en distàncies curtes, ben segur que la ciutat hi sortirà guanyant: no tan sols evitarem els nefastos efectes de la reducció de CO2 a l’atmosfera, sinó que garantirem que els nous ciutadans del demà estiguin sobradament preparats per a l’imminent futur que els espera…!

dijous, 28 d’abril del 2009


PS: Cal agrair especialment que, a fi d’afavorir la contenció pressupostària, Mobilitat s’hagi estalviat una costosíssima trucada al PAME per tal d’assegurar-se que coneixien bé els horaris d’entrada i sortida de les escoles abans de retolar les plaques corresponents… És tot un detall, per exemple, que al França es permeti estacionar-hi tres minuts de 16.15 a 16.45, quan els alumnes surten… a les 17.00!

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#12#image]

Comparteix

Publicat a l’ATerrassa+, el 29 de maig

El nazisme de les JERC de Terrassa

Enguany el premi Guillotina – que concedeixen des del 2004 les JERC de la ciutat a aquells que representen “la (sic) actitud contrària als valors republicans” – ha tingut més ressò que mai. El fet d’atorgar-lo a Rosa Díez ha aconseguit el miracle que la provinciana Terrassa s’hagi convertit en focus d’atenció en tots els mitjans liberals i democràtics espanyols: com es pot admetre que els cadells d’ERC vulguin tallar el cap de la diputada no nacionalista, que defensa la unitat indissoluble de l’estat espanyol i la imposició de la que anomena llengua comuna…!

Les reaccions dels reaccionaris són, com sempre, justes: no podrien haver cercat una denominació amb connotacions menys violentes, les JERC? Què justifica que se la pugui considerar anticatalana? El fet de que ens defineixi als catalans com a “paletos”? Que asseguri que la nostra llengua no és “competitiva”? Que pretengui reduir a una pura expressió simbòlica i sense pes específic la representació al Congreso de los Diputados dels partits nacionalistes no espanyols? Si que tenim la pell fina…

Més raó, encara, té el portaveu d’UPyD en assegurar que els nacionalistes usen “tècniques que es poden assimilar al nazisme: la propaganda nazi feia creure coses distintes a la realitat”. Té més raó que un sant – que un sant espanyol, és clar – Juan Perán: la crispadora demagògia partidista que conreen alguns partits nacionalistes mitjançant la propaganda té arrels innegablement gobbelianes

És del tot inadmissible que, com succeïa amb l’aparell propagandístic del Partit Nacional Socialista alemany, algunes formacions nacionalistes no dubtin en “fer creure coses distintes a la realitat”. Per exemple, declarant que “s’ha fet creure a l’UE que el català és una llengua minoritària que exigeix protecció, quan és realment el contrari…”, com va fer el mateix Peràn!

divendres, 24 d’abril del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com


Safe Creative #0904243128685
[download#215#image]

Comparteix

Ciutat sostenible…?

A Terrassa s’ha parlat a bastament d’aquesta nova i genial idea de l’ajuntament per a pacificar el transit: després de sotmetre-ho al seu sistema habitual de participació ciutadana, han decidit segregar un dels dos carrils del Passeig 22 de Juliol per a convertir-lo en exclusiu per a autobusos i taxis. Com acostuma a succeir, les opinions són contraposades. Ho hem pogut comprovar a les pàgines de l’Avui+ Terrassa, així com en la seva cada dia més popular versió digital (http://www.aterrassa.cat): carril bus o carril embús?

Tanmateix, no ho podem pas negar, podria ésser una decisió encertada: tot el que es pugui fer per a recolzar amb fermesa el transport públic, per a reduir la pol·lució i fomentar el progressiu abandonament del vehicle privat seria altament positiu… Ho seria… Ho seria…, si no seguíssim entestant-nos en començar la casa per la teulada! Ho seria si el nostre tripartit apostés realment per la sostenibilitat…

Ho seria…, si el batlle i els regidors viatgessin de manera habitual en transport públic, si fóssim de veritat capital – i no tan sols de l’atur…– i els intervals de pas dels autobusos no excedissin els vint o més minuts, si les interminables obres del metro del Vallès acabessin oferint un tren – directe a Barcelona, si fos possible – cada cinc minuts, si els carrils bicicleta fossin dignes del seu nom (i no pas una mena de performance multicultural diària entre vianants i teòrics ciclistes), si s’apliquessin reduccions de l’impost de circulació per als cotxes menys contaminants o per aquells que no sobrepassessin els 5.000 quilòmetres l’any, si no s’estripés el territori amb el Quart Cinturó, si s’acabés la vista grossa municipal que permet convertir els carrers – i els passos de vianants – més propers a les escoles en impunes zones de descàrrega de criatures a les hores d’entrada i sortida de les mateixes…

Ho podríem ésser, si volguéssim: si ens ho creguéssim, en comptes de limitar-nos a fer-ho veure!

divendres , 6 de març del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#192#image]

Comparteix

Publicada a l’Avui+ Terrassa, el 20 de març

Participació Ciutadana

Terrassenques i terrassencs tenim l’extraordinari privilegi de que el nostre sempre excel·lentíssim Ajuntament es presenti – tant al seu web com a les seves publicacions – com un abanderat i un exemple a seguir en quant a Participació Ciutadana.

Amb la modèstia que els caracteritza, asseguren que “La participació ciutadana en els afers públics és un dret reconegut en el marc jurídic i un compromís amb la ciutadania (…). Per tant, la millora i foment de la participació ha de ser una prioritat a l’hora d’elaborar les polítiques públiques”.

Tan afortunats som que fins i tot han creat un Pla Estratègic de Participació Ciutadana amb la voluntat d’aconseguir “un Ajuntament de qualitat que busqui la implicació dels ciutadans en els afers i decisions que els afectin.” Un ambiciós i avantguardista Pla – un altre més… – que posa a l’abast de la ciutadania un innovador llistat de possibilitats de participar de manera directa i immediata en les decisions públiques: butlletes, Internet, 010, correu electrònic, blog…

Com no hem d’estar orgullosos d’un Govern municipal que ha volgut convertir la Participació Ciutadana en eix de la seva actuació, en comptes d’imitar d’altres ciutats que se’n serveixen sense escrúpols com un mitjà purament propagandístic?

Què cofois que estem, els generosos contribuents, comptant amb la garantia de que la seva coherència moral i política ens permetrà seguir tenint la darrera paraula – com l’hem tinguda fins ara, en les decisions sobre el Quart Cinturó, creixement urbanístic, Golf de Torrebonica, Zones Blaves, conversió de la Rambla, nova distribució de les Zones Escolars… –, aprovant o rebutjant de nou, en referèndums vinculants d’obligat compliment, tots aquells temes cabdals que afecten al present i, el que encara és més important, al futur de la ciutat on hem de viure…

dimecres , 28 de desembre del 2oo9

[download#238#image]

Comparteix

Publicat a l’Avui+ Terrassa,  i a ATerrassa.cat, el 9 de febrer

Rambla de semi-vianants a Terrassa

La política es basa, cada vegada més, en el virtuosisme verbal. I el nostre ajuntament ha demostrat haver assolit un domini inigualable en aquest noble art: la seva nova i genial idea – que ens arriba quan encara no hem paït els seus darrers exercicis de deconstrucció terminològica, consistents en convertir l’afany recaptatori de les Zones Blaves en “aparcaments d’alta rotació” i el 4rt Cinturó en Ronda del Vallès – ha estat transformar la Rambla en una via de semi-vianants…

Després d’haver estat onze mesos tancada per les obres del metro del Vallès – vés per on, una altra mostra de pirotècnia verbal…! –aquest dimarts s’ha obert de nou al trànsit l’entranyable artèria egarenca exclusivament per al transport públic.

Segons la regidora de Mobilitat, Lluïsa Melgares, es tracta de dur a la pràctica una política sostenible, que pretén que sigui “més humana”, que esdevingui “un espai social per a la seguretat i pel benestar dels ciutadans”, on el ciutadà té preferència, on els conductors d’autobusos faran una “conducció tranquil·la”.

Sembla que el nostre benvolgut govern d’entesa ha decidit, de nou, decantar-se per la celebèrrima política de les mitges tintes, del si però no, ni passeig ni bulevard… La Rambla podria ésser sostenible, però no ho serà perquè els autobusos i taxis seguiran produint anhídrid carbònic…Podria ésser un espai amb preferència per als ciutadans, però no ho serà si cal de compartir-la amb el transport públic… Podria ésser segura, però no ho serà, mentre hi circulin vehicles…

En definitiva, podria haver estat molt més humana, podria haver esdevingut una zona de passeig, un magnífic i incomparable espai de trobada per als terrassencs i terrassenques… Però no ho serà, seguirà essent una oportunitat perduda, mentre l’ajuntament no mostri el coratge i la convicció ecològica i ciutadana imprescindible per a convertir-la en zona exclusiva de vianants!

Per més que ens en vulguin convèncer, no sempre és bo, que els que decideixen pensin només “amb els peus”…

dimecres, 3 de desembre del 2008

[download#266#image]

Correus es renova a Terrassa

Terrassa ha recuperat la seva oficina central de Correus, a la Plaça Cinto Verdaguer. La inauguració va comptar amb la presència del batlle, Pere Navarro, i del president de la companyia postal, Sixto Heredia. Ambdós posaven somrients davant dels fotògrafs. No és gens d’estranyar: la seva proverbial infal·libilitat en el compliment dels terminis s’han posat de nou de manifest: les obres havien de fer-se en cinc mesos i mig i quedar enllestides pel novembre… del 2007!

Amb tot, cal reconèixer que l’espera ha pagat la pena i que la inversió de 1’9 milions d’euros ha assolit, amb escreix, els objectius que, segons el seu president, es proposava la companyia postal: fer més accessibles els serveis postals als ciutadans de Terrassa.

Ben cert que sí, només cal fer una vista a l’oficina per a adonar-se’n: la renovació ha estat total i absoluta. La sensació de netedat i de lluminositat és extraordinària: tot llueix i resplendeix! Fins a tal punt que fa pensar més en un museu, en una moderna galeria d’art, que no pas en una oficina postal. Ha quedat tan esplèndid, que convida a passejar-s’hi, a badar i a passar-hi llargues estones d’embadalida contemplació…

Una opció que no pot adir-se més amb el tarannà de Correus, conegut des de l’albada dels segles com el lloc màgic on el temps es va aturar! El regne de les cues i del temps sense temps!

I més ara, ja que tot sembla indicar que el generós pressupost no incloïa l’adquisició d’una màquina expedidora de tiquets, que permeti saber quan és el teu torn i quina finestreta et correspon… Què millor que una interminable cua desordenada per a evitar caure en la temptació de fugacitat que comporta el segle XXI…?

Si vols fer amics, si vols aprendre a assaborir el temps sense presses, si vols conèixer de primera mà la realitat de la immersió lingüística (en espanyol, per descomptat) a la nostra ciutat, no ho dubtis, vine a visitar la renovada oficina de Correos de Terrassa! No et decebrà!

dimarts , 18 de novembre del 2oo8

 

[download#68#image]

 

Terrassa quan plou

Als matins, quan plou, Terrassa enamora… La màgia de la tardor tot ho embelleix i transforma. El cel, més net i clar que mai, ens convida a passejar pels rius dels carrers, a vagarejar sense rumb ni pressa. La ciutat, ens bada els braços, acollidora, i ens ofereix els present dels seus secrets inexplorats. Amb els vaixells d’argent dels peus, naveguem la mar oberta de l’urbs i ens endinsem en els seus camins d’aigua i fantasia.

Ulisses moderns, amb desfici tracem rutes de descoberta i reconeixença. A recer dels paraigües, avancem amb el rem de les mans enmig de cases, vapors i xemeneies que acaronen els núvols. Somnolents encara, mig d’esma, desvetllem la ciutat condormida amb la remor somorta de nostres passes callades. Assaborim el goig del jorn que esclata. Sentim el frec de la pluja, parlant-nos només a nosaltres, acaronant-nos els cabells i besant-nos amb calidesa la cara.

Tot fent camí, beneïm la feina, que ens ha fet matinar i ens permet tastar aquest bany beatífic de delícia que ens captiva i ens amara. Quina joia, llevar-se quan el sol encara dorm, eixir al carrer i sentir com els peus xipollegen als bassals i sadollen d’aigua les sabates! Quina meravella, veure com els autobusos i els cotxes fan la ciutat renéixer i ens fan somriure, en batejar-nos amb fang els camals, tot dant-nos la benvinguda!

Quin goig diví, compartir amb tothom aquest matí de joia i alegria en una ciutat que creix i creix, dia a dia. En aquesta metròpoli de 200.000 habitants i 70.000 cotxes compartint voreres i asfalt amb tanta harmonia. Només sortir del portal, la simfonia de la ciutat ens acull i ens dona el bon dia, amb el seu concert de clàxons, crits i blasfèmies irades!

En aquesta ciutat dels prodigis tothom suma: vianants apressats, vehicles col·lapsats, carrers estrets i obres per totes bandes! Celebrem-ho: ja som una gran ciutat! Una gran ciutat amb carrers de poble i infraestructures lil·liputenques…! Però quina gran ciutat! Congratulem-nos-en!

dijous , 23 d’octubre del 2oo8

[download#298#image]

Montserrat Abelló a Terrassa

Ahir per la tarda Terrassa va tenir l’honor de comptar amb la presència de la poetessa Montserrat Abelló. L’Associació de poetes terrassencs va tenir l’encert de convidar a una de les seves Converses Poètiques l’escriptora que – entre d’altre merescuts guardons – ha rebut aquest any el 40è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. L’acte va tenir lloc a l’Aula Hemicicle del Centre Cultural de la Caixa de Terrassa i va comptar amb una vintena d’afortunats assistents.

La que és, sense cap mena de dubte, una de les més grans poetesses del darrer mig segle, va demostrar que grandesa i humilitat no només poden, sinó que haurien d’anar sempre de la mà. La seva naturalitat i simplicitat ve a significar un venturós glop d’aire fresc dins el món cultural català. Aquest món quasi surrealista del nostre país, que a vegades no sap ni com ha de definir-se a ell mateix. Un món endogàmic i tancat, avesat a les excentricitats, la condescendència i les ínfules de superioritat de la majoria de les seves patums i patumetes…

L’autora de l’imprescindible Al cor de les paraules va encisar a la seva audiència amb la seva simpatia i amabilitat, començant amb una declaració d’intencions: <<Conèixer els teus lectors sempre t’agrada. I saber el que pensen de a teva obra…>>.

Entre la pròpia Abelló i algun dels seus devots de la seva obra, es va procedir a desgranar la lectura de diversos poemes del seu llibre Dins l’esfera del temps. Al mateix temps que els glossava, anava exposant amb saviesa els seus conceptes poètics. <<És cert que en els darrers temps he rebut molts premis i reconeixements, però sempre dic la poesia és bona per ella mateixa. Si et donen un premi i la poesia és bona, ho seguirà essent. Si no ho és, no serà millor, pel fet d’haver rebut un premi…!>>.

En demanar-li quin eren els autors que més li agradaven de l’actual panorama de les nostres lletres, va destacar, en primer lloc, Maria-Mercè Marçal, per continuar amb Feliu Formosa, Francesc Parcerisas, Maria Àngels Anglada, Gemma Boada, Laia Noguera… Llistat no exhaustiu al qual no dubtaria en afegir-hi d’altres autors. I, sobretot, d’altres poetesses joves amb una obra de gran interès. Poetesses que, segons el seu parer, escriuen amb molta més força i llibertat que no pas els seus companys masculins. Amb molta més força i major creativitat.

Pel que fa referència als autors més clàssics, va confessar que ja no els llegia: <<Ho vaig fer en el seu moment, en el seu temps, però ara ja no. Durant molts i molts anys, semblava que no es pugues escriure sense mètrica ni rima. En canvi, la base del poema no és pas això: ni la mètrica ni el ritme. La base del poema és la paraula. Aconseguir dir allò que vols dir i com ho vols dir. Potser és per això que vaig començar tard a escriure: tractava d’escriure poemes amb rima i no me’n sortia. Fins que, un dia en que sentia necessitat d’escriure, em vaig oblidar de rima i mètrica i ho vaig fer tal i com em sortien. Llavors vaig començar a escriure de veritat…>>.

La sessió va acabar fent referència a la seva tasca com a traductora de poesia anglesa i signant amb una amabilitat desusada exemplars de les seves obres a tots aquells que li ho demanaven.

En la seva visita a Terrassa, Montserrat Abelló no tan sols va confirmar l’inqüestionable nivell del seu alè poètic sinó, per damunt de tot, la seva grandesa humana i personal. Una grandesa fonamentada en la modèstia, la senzillesa i la sinceritat

dimecres , 15 d’octubre del 2oo8

[download#214#image]

Matrícula viva

Quan hom té l’hàbit de llegir cada dia la premsa pot adonar-se de la cada dia més evident segregació i discriminació escolar. Així, per exemple, hi podem trobar les declaracions del regidor d’Educació de Terrassa, Josep Pàmies, sobre l’inici del nou curs escolar, assegurant que es van realitzar en la “més absoluta normalitat” i comentant, al mateix temps, que des que es va fer la preinscripció ja s’han adjudicat 453 places d’allò que coneixem amb l’eufemisme políticament correcte de matrícula viva: alumnes nouvinguts a la ciutat que s’han d’escolaritzar fora de termini.

Segons el regidor la normalitat consisteix en destinar bàsicament aquests alumnes nouvinguts a l’escola pública i no pas a la concertada per una raó “senzilla”: el sector públic ha crescut en nombre de places i el concertat es manté pràcticament igual.

Cal confessar que resulta difícil d’entendre, el seu raonament… O es tracta d’un sil·logisme? És comprensible que vagi creixent la demanda de places d’escola pública, que se n’hagin de crear de noves i es desnivelli encara més la proporció entre els alumnes de la pública i concertada.

Un desnivell que ha anat creixent amb els anys, a mesura que assolíem el gran repte – obsessiu i quasi únic – del consistori: arribar als 200.000 habitants i superar la població de Sabadell… sense augmentar proporcionalment el nivell dels serveis públics i socials!

Així, segons els anuaris estadístics de la ciutat, en només 6 anys s’ha invertit la distribució de l’alumnat entre els dos tipus d’escola. Si ens centrem en primària, comprovarem que, mentre en el curs 2000-2001 el 52 % dels alumnes eren escolaritzats a les concertades, en el 2006-2007 – el darrer del qual se n’han fet públiques les dades – el tant per cent s’ha reduït al 47. Desproporció que encara serà més acusada aquest curs, amb l’augment de centres públics…

Amb aquestes dades es pot entendre que, en el cas dels alumnes que han fet la inscripció en la data que pertocava, la desproporció sigui evident: a major nombre de places disponibles, major alumnat. Ara bé, pel que fa la matrícula viva, havent-se fet ja l’adjudicació de les places, què hi té a veure, que s’hagin creat o no escoles noves? S’han creat a mig curs? Tenien les públiques les classes mig buides?

Justifica això que, en el curs 2006-2007, i seguint amb l’exemple de primària, el 80,33 % de l’alumnat estranger (i el 88,24 % del que procedeix del país o de l’estat espanyol) hagi estat destinat a l’escola pública, quan tot just escolaritza un xic més de la meitat dels alumnes de la ciutat?

A què es deu, aquest privilegi, pel que es refereix a la matrícula viva? De veritat es deu a la creació de noves escoles públiques? O potser hi intervenen altres factors no tan políticament correctes? Hi té res a veure, la ferma oposició de les concertades? I el manteniment – declarat il·legal pel Tribunal Suprem – de les “quotes voluntàries” obligatòries de la concertada?

O s’entén que un govern d’esquerres – almenys nominalment – ha de premiar majoritàriament les escoles públiques amb l’arribada a mig curs d’alumnes que desconeixen la llengua del país a fi de que seus afortunats companys d’aula puguin practicar el multiculturalisme, en detriment de l’educació?

Quan començarem a fer-nos la idea de que només la distribució igualitària de nouvinguts i d’alumnes amb necessitats especials entre escoles públiques i concertades – i no pas un nou mapa de zones d’influències que mantingui l’status quo – permetrà la millora de l’educació, afavorint la cohesió social i evitant la guetització i el risc d’exclusió social de les classes més desfavorides?

dijous, 18 de setembre del 2008

PS: Per cert, ara que disposem de la distribució d’alumnes de matrícula viva entre concertades i públiques, quan gosaran el Departament d’Educació i el PAME fer públiques les dades corresponents als tants per cent total d’alumnes immigrants i amb necessitats especials escolaritzats als dos sectors? Potser llavors ens podríem fer una idea correcta del que s’entén per “normalitat”…!

[download#204#image]

Policia municipal: protegir i servir…

Com una beneïda pluja de maig, ha arribat a la nostra ciutat – aquest assedegat ermot del periodisme, on el català tan sols tenia presència a…les esqueles— l’Aterrassa+. Divendres hi vaig llegir una interessant notícia: Els agents locals estrenen porra metàl·lica.

En ella Ester Núnez ens explica que els policies de la nostra ciutat canviaran les porres rígides de fusta per unes de metàl·liques extensibles. La pretensió és anar renovant, de manera progressiva, el material policial de defensa.

Qualsevol ciutadà no pot més que congratular-se per aquesta idea de renovar el material de defensa. Em refereixo, per descomptat, a qualsevol ciutadà de bé, a qualsevol ciutadà de profit. Als que es diverteixen amb el futbol, voten religiosament i vesteixen amb decència…

No pas a aquells indesitjables que ens omplen d’oprobi i vergonya a tots. Als desgraciats que duen el cabell encrespat o amb rastes i vesteixen amb parracs. A aquells que suposen un evident perill per a l’estabilitat social, democràtica i econòmica de la ciutat. Culpables d’actes criminals tan bestials i sanguinaris com el de pretendre despenjar la bandera espanyola del nostre submís ajuntament i fer-ne un petit estrip!

La resta de ciutadans, doncs, podrem respirar més tranquils a partir d’ara, sabent que els agents de l’ordre podran comptar amb porres d’un material més contundent per tal de sotmetre aquests perillosíssims delinqüents i lliurar-los a la Justícia per a que es puguin rehabilitar a la presó.

Podrem seguir ocupant-nos de les nostres coses: treballar, gaudir de la família, explotar als immigrants – perdó, nouvinguts… – aprofitant que fugen de la misèria, contribuir a l’especulació immobiliària, defraudar a Hisenda … En fi, seguir constituint el pal de paller del país. Aquest pal de paller que quatre incendiaris sense consciència voldrien destruir sense miraments…

Amb les noves porres, que a banda d’ésser més dures i resistents tenen l’avantatge de poder-se treure molt més de pressa del cinturó, ens sentirem més protegits que mai…!

Els ciutadans que paguem impostos – els assalariats, que som exclosos del club de l’enginyeria financera – comprovarem amb delit que l’ajuntament fa bon ús dels nostres diners, destinant-los a serveis del tot imprescindibles, en lloc d’invertir-los en d’altres de superflus, com centres culturals o esportius per a joves.

diumenge, 25 de maig del mmviii

PS: Una darrera pregunta: quan l’ajuntament es refereix a <<renovació de material policial de defensa>>, es refereix a la defensa i protecció dels ultratjats ciutadans o bé a la dels mateixos policies?


Safe Creative #0805190673221

Features Stats Integration Plugin developed by YD