Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Terrassa

Carta oberta a Pere Navarro

des 21st, 2011
by .
No comments yet

Benvolgut batlle i bon amic, abans de res, em cal felicitar-te per haver assolit, amb la teva discreció habitual, el nou objectiu que t’havies proposat: convertir-te en primer secretari del teu partit. La qual cosa significa que —si, com Saturns moderns, no t’acaben devorant aquests mateixos insaciables i injubilables barons socialistes que avui et donen copets a l’espatlla i et fan la gara-gara (tot aprofitant l’interludi per a esmolar-se les dents)—, més aviat o més tard, esdevindràs el primer president de la Generalitat terrassenc.

Sens dubte, una notícia immillorable per a aquesta teva ciutat de les persones (en la qual les persones cada dia hi comptem menys) on tothom suma (augments i més augments d’impostos).

Quan siguis la primera autoritat de Catalunya podràs fer braços i mànigues per tal de veure complert el teu somni que Terrassa passi a ésser la segona ciutat del país, amb els innegables avantatges que això comporta: atomització i anonimització de la ciutadania, progressiva dissolució de la societat civil, augment del trànsit, increment de la pol·lució, allargament de les llistes d’espera, impossibilitat d’assimilar i d’integrar correctament la nova immigració, proliferació de barracons escolars…

Mentre no arriba la resplendor enlluernadora d’aquesta hora gloriosa, podràs ampliar els teus ja il·limitats horitzons i llaurar per tot el territori aquest catalanisme socialista de soca-rel que tan bé abanderes. Aquest paradoxal catalanisme “no nacionalista” socialista caracteritzat, com vas declarar a TV3, “per la defensa dels interessos dels ciutadans i les ciutadanes de Catalunya”.

Com ho han fet els darrers anys els teus companys, votant sempre amb el PSOE —i molt sovint al costat del PP— a favor dels interessos de la nación española i no pas de la catalana: en contra de l’oficialitat del català a la Unió Europea, del pagament del fons de competitivitat, del dret a l’autodeterminació, de les seleccions catalanes, de l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los diputados…

És bo saber que el teu propòsit d’esmena inclou el compromís d’acabar amb el “problema de credibilitat” i amb “la incoherència” que comporta el costum inveterat que teniu els socialistes catalans de “dir i fer una cosa en un lloc i dir i fer una altra cosa en un altre lloc”.

Sense que això suposi, és clar —“Nostre Senyor Pablo Iglesias ens agafi confessats!”—, la creació d’un grup propi del PSC al congrés. No fos cas que els pares de la criatura s’enutgessin i us veiéssiu privats del paraigua protector del socialisme espanyol. Com a batlle de Terrassa, saps prou bé que sense comptar amb els votants del PSOE les vostres possibilitats de governar esdevindrien pràcticament nul·les.

El més engrescador del teu nomenament ha estat, no cal dir-ho, la tan transgressora renovació que has introduït al PSC: no tan sols has donat la primera oportunitat al joveníssim i desconegut Joaquim Nadal, sinó que has mantingut a la Comissió Executiva una persona tan poc relacionada amb l’anterior com Daniel Fernández i, sobretot, una de tan nova, esperançadora i amb un historial tan impecable com Josep M. Sala.

dimecres, 21 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat al Diari de Terrassa, el 27 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Joc net amb Terrassa.net

des 31st, 2010
by .
No comments yet

Cada any hi ha un parell de dies especials que es repeteixen immancablement: el dia de la salut («No ens ha tocat la grossa, però almenys tenim salut!») i el dia de l’abstenció («El creixement de l’abstenció és un fenomen preocupant que caldria analitzar detingudament»). Desafortunadament, ambdós duren tan sols una jornada: en el primer cas, per a tots els que no ens ha tocat; en el segon, per a les formacions polítiques, que l’endemà ja s’han oblidat del seu propòsit de cercar algun mitjà que permeti combatre l’abstenció.

Si les forces polítiques hi estiguessin realment interessades, el primer que haurien de fer és apostar, decididament, per la participació ciutadana. Per la participació ciutadana diària, i no pas limitada a dipositar un vot cada quatre anys a candidatures de llistes tancades escollides des d’amunt. Per assolir aquest objectiu fonamental d’aprofundiment democràtic, de corresponsabilització ciutadana, res millor que fer ús de la immensa potencialitat que la xarxa d’Internet —i la societat 2.0— ens ofereix.

Amb major raó en una ciutat com la nostra, on Tothom suma i on segons l’ajuntament la participació ciutadana és “una peça fonamental del sistema democràtic, un eix d’unió entre l’acció de govern i les necessitats de la ciutadania (…), afavorint el diàleg i el consens”. Una participació que tan sols pot ésser real i eficaç si és directa, contínua i efectiva, defugint el sistema habitual unidireccional i diferit. Una participació on el ciutadà deixi d’ésser un elector per passar a esdevenir una persona —un element de decisió final.

Per aconseguir aquest objectiu essencial de participació caldria inventar i instaurar un mitjà directe i immediat de comunicació… si no fos perquè ja està inventat! Es tracta de Terrassa.net, el portal de comunicació “al servei de la ciutadania”, on són “els propis protagonistes els que n’administren [els continguts]”. Un portal “neutral i plural” que el Patronat de la Fundació terrassa.net ha decidit tancar demà, 1 de gener, per “traslladar a altres mitjans digitals de la ciutat (terrassa.cat, terrassadigital.cat, visquemterrassa, etc..) els [seus] continguts”.

Uns altres mitjans digitals curiosament no tan “neutrals ni plurals” ni directament participatius, sobre els quals els nostre excel·lentíssim ajuntament hi manté una posició predominant…

Si els motius de la decisió són, com ens diuen, purament i estricta econòmics, per quina raó no s’han fet servir els tan moderns mitjans de participació municipal dels quals disposem per demanar-nos l’opinió a la ciutadania? Per quina raó no se’ns ha preguntat, per exemple, si preferim mantenir el portal Terrassa.net a canvi de suprimir el sempre objectiu, participatiu i imparcial “Visquem Terrassa” que rebem puntualment cada mes als nostres domicilis?

O potser hem de creure que amb el que costa aquesta imprescindible revista de l’ajuntament i l’ajuda del Patronat no seria suficient per assegurar la continuïtat de Terrassa.net? Perquè, és clar, el que ens neguem a creure és que puguin tenir raó alguns malpensats que han gosat aventurar que és precisament el caràcter plural, neutral i lliure del portal el que ha decidit a l’ajuntament a no col·laborar-hi més entusiàsticament!

Confiem que una sàvia i diligent rectificació, tant de l’ajuntament com del Patronat permeti la continuïtat de Terrassa.net, demostrant amb fets —i no pas amb paraules— com n’eren d’injustificades aquestes absurdes i immotivades sospites.

divendres, 31 de desembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

[download#152#image]

Comparteix



Dolmens urbans a Terrassa

jun 24th, 2010
by .
No comments yet

Un dels grans progressos que s’han produït a les ciutats els darrers vint-i-cinc anys és el de la progressiva consolidació de la supressió de les barreres arquitectòniques. O el que és el mateix, el propòsit ferm d’eliminar o reduir al mínim tots aquells obstacles que impedeixen que les persones amb dificultats físiques puguin desplaçar-se normalment pels carrers i espais públics. L’objectiu no pot ésser més obvi: col·laborar a que aquest tipus de persones no se sentin discriminades per les seves limitacions i es puguin incorporar plenament a la vida de ciutadana de cada dia.

Lògicament el nostre excel·lentíssim ajuntament fou un dels primers en prendre’n consciència i en incorporar-lo al seu pla d’acció. Tant és així que al web de la Gerència Municipal d’Urbanisme s’hi recull de manera expressa tant la Llei 20/1991, de 25 de novembre, de promoció de l’accessibilitat i de supressió de barreres arquitectòniques com el Decret 135/1995, de 24 de març, que en regula el seu desplegament. Segons l’article 1 de la esmentada llei, el seu objecte és “garantir a les persones amb mobilitat reduïda (…) l’accessibilitat i la utilització dels béns i serveis (…) i promoure (…) ajudes (…) que permetin millorar la [seva] qualitat de vida (…) i evitar qualsevol tipus de barrera o obstacle físic o sensorial”.

Un objectiu que el nostre consistori té ben present, com es va encarregar de recordar-nos divendres passat el seu més que diligent i eficient servei de premsa. La notícia ens informava que el nostre omnipresent batlle —acompanyat de Carme Laboria, la tinent d’alcalde que cal promocionar més i millor de cara a les properes eleccions municipals— havia complert la seva funció principal i prioritària, inaugurant les obres de millora de l’accessibilitat de Cab Boada del Pi.

Per tal d’evidenciar la constant preocupació que els nostres dos il·lustres pròcers tenen per la supressió de barreres arquitectòniques i la integració social de les persones amb mobilitat reduïda, ara només cal que se’ns ofereixi una nova noticia que els mostri tots dos inaugurant els nous dolmens urbans que alguna eminència municipal ha decidit bastir als més impensats indrets del municipi… Uns dolmens de pedra, que pretenen fomentar el comerç de proximitat, situats —o més aviat sembrats de manera aleatòria— al bell mig de les voreres dels nostres carrers.

Ben segur que els invidents els agrairan d’allò més, quan se’ls trobin enmig del seu camí i hi topin de nassos…! Perquè, de topar-hi, ben segur que hi toparan!

És possible que algun malpensat comentarista o la sempre malèvola oposició al·leguin que aquest tipus de publicitat s’hauria pogut col·locar als fanals, com  es fa convencionalment, o que aquests dolmens moderns s’haurien pogut fer amb un material menys agressiu que no pas el ciment o la pedra… Però, és clar, així ben segur que no haurien pogut causar tant d’impacte…!

dijous, 24 de juny del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1004105959699[download#82#image]

Comparteix

Pla d’Eficiència, Innovació i Austeritat

jun 10th, 2010
by .
No comments yet

Llegim amb enorme satisfacció que l’Ajuntament, “valorant que l’actual situació requereix adoptar mesures d’estalvi”, ha decidit suprimir la tradicional recepció oficial que oferia a les entitats i associacions des de fa vint anys per Festa Major. Un acte que, segons la nota de premsa del consistori, contribuïa a “fomentar la interrelació entre les entitats i les associacions culturals, socials, econòmiques, esportives i polítiques de la ciutat”.

Tot i que el redactat trasllueix una actitud paternalista i messiànica del tot innecessària —les entitats egarenques es relacionen quotidianament amb una natural continuïtat sense necessitar la seva contribució ni la seva ingerència…— cal que celebrem la seva voluntat d’eliminar despeses que no siguin del tot imprescindibles. Només ens cal esperar que siguin coherents apliquin amb el mateix rigor aquest criteri d’estalvi a altres activitats de la Festa Major, sobretot a aquelles de caràcter protocol·lari relacionades amb els poders fàctics: església, banca o empresariat.

Ja que ens asseguren la decisió es basa en el Pla d’Eficiència, Innovació i Austeritat, potser seria bona idea analitzar-lo amb minuciositat. D’entrada, el primer que sorprèn és assabentar-se que, al contrari del que podria pensar-se, personatges històrics com Aristòtil, Confuci, Thomas Jefferson o Francis Bacon eren espanyols i en espanyol escrivien: els seus “consells sobre el govern” apareixen en aquest idioma, a la pàgina 11. (Copiats literalment, cal dir-ho, d’una pàgina de proverbis d’Internet…). Pel que es refereix a Sèneca, l’únic dels esmentats que les enciclopèdies asseguren que va néixer a la Península Ibèrica, sembla que no usava la llengua llatina, als seus escrits, sinó l’altra lengua comuna universal…!

No escriví les seves Epistvlae ad Lvcilivm, en llatí, com creiem fins ara, sinó en espanyol. Això sí, en un de ben antic: “Non quia difficilia sunt non audemus, sed quia non audemus difficilia sunt” expressava el savi antic al Llibre XVII, CIV, de les seves Lletres a Lucili, (Fundació Bernat Metge, MCMXXXI). Frase que, segons el Dr. Carles Cardó, podríem traduir d’aquesta manera: “No és que no gosem perquè (les coses) siguin difícils, sinó que són difícils perquè no gosem.”

Deixant de banda aquest detall —que, per més que ho pugui semblar, no és ni anecdòtic ni circumstancial, sinó que demostra els evidents perills de la diglòssia…— no podem més que mostrar la nostra alegria pel fet que les despeses corrents del capítol 2 es reduïssin quasi un 14 % l’any 2009 en comparació amb el 2008, segons el quadre de la pàgina 51 del Pla esmentat. Amb major raó, quan la reducció fou del 41,72 % en “Publicitat i propaganda”, del 67,53 % en “Estudis i treballs tècnics” i del 27,27 % en “Dietes de càrrecs electius”. (Tot i que 272.000 € en aquest concepte segueixen més semblant excessius per a la nostra ciutat…).

Minvar i racionalitzar el cost de l’administració pública és una notícia que cal acollir sempre amb els braços oberts. Amb tot, una vegada llegit per complet el Pla i examinades amb detall les seves xifres, no puc evitar alliberar-me d’una sensació ben engavanyadora: si tenim en compte que, només en els capítols 2 i 4, l’estalvi d’un any a l’altre ha estat de 2’7 milions d’euros, més que d’un “esforç de contenció” l’any 2009, no fa la impressió—o, si més no, la pot fer— que el problema ha estat que el nostre consistori va actuar amb massa liberalitat econòmica, amb massa màniga ample, el 2008?

No serà, el que ens presenten com a excepcional és el que hauria d’haver estat normal des de fa anys? O el que és el mateix: si es podien oferir els mateixos serveis per un import molt menor, per què es van gastar 2’7 milions més dels que no eren necessaris?  Una pregunta que potser alguns consideraran insidiosa, però que caldria que tinguem ben present, quan sentim o llegim que es feliciten per estalvis que han fet… i no feien!

dijous, 10 de juny del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1004105959699[download#244#image]

Comparteix

Ara, tu decideixes

mar 22nd, 2010
by .
No comments yet

Una de les millors idees que ha tingut el nostre excel·lentíssim Tripartit casolà ha estat fomentar la participació ciutadana. Tan convençuts n’estan que fins i tot n’han creat una regidoria. Això sí, com que els socialistes no acostumen a confondre llibertat amb llibertinatge —menys en el cas de les curses de braus— no han comès la imprudència de dur-la a la pràctica en alguns dels assumptes fonamentals que s’han decidit a Terrassa en els darrers anys…

No fos cas que la ciutadania, sempre tan propensa a creure en el vell axioma ornamental de la sobirania popular, hagués pensat que podia decidir de veritat sobre com o què havia d’ésser la Rambla, si el Quart Cinturó era o no una prioritat absoluta o si el nou mapa de Zones Escolars serviran realment per a homogeneïtzar l’alumnat o bé per a fer encara més extremada la separació entre centres públics i centres concertats… Per posar, no cal dir-ho, tres exemples purament a l’atzar.

L’argument no pot ésser més incontrovertible: de la mateixa manera que José Montilla considera que les llistes obertes són perilloses perquè els electors podrien votar personatges mediocres només per ser mediàtics (oblidant que caldria que algun partit els hagués inclòs a les seves llistes), els nostres representants polítics deuen considerar perillós que els terrassencs i terrassenques puguem tenir la darrera paraula sobre temes cabdals per al present i per al futur de la ciutat…

I si, mancats de la seva eminència i de la seva visió messiànica privilegiada, ens equivoquem? I si decidim malament i provoquem —incultes i illetrats com som— una catàstrofe viària, escolar o de qualsevol tipus que converteix la ciutat capital en un cafarnaüm? Com podria la nau de Terrassa navegar segura per la mar del segle XXI sense disposar de tan grans capitans? Què faríem, sense la llum infal·lible del seu far de saviesa…?

Al cap i a la fi, es prou sabut que els ciutadans i ciutadanes, siguem d’Ègara o de qualsevol altre racó del món, tan sols l’encertem plenament un dia cada quatre anys… quan votem els nostres representants polítics! Quin sentit tindria, doncs, que se’ns permetés dir la nostra lliurement i se’ns concedís la capacitat decisòria final algun dels 1.460 dies restants?

Si volem evitar la barbàrie i la involució, és preferible que ens permetin decidir tan sols en casos molt concrets i sense gran transcendència… Els assumptes importants, deixem-los per aquells que n’entenen… Més encara, fins i tot quan no existeixi el risc que puguem espatllar res —com en les 16 propostes entre les que ens permeten escollir enguany— resulta tranquil·litzador saber que, d’acord amb la base 20 del Procés de participació, les propostes resultants “s’elevaran al Ple municipal per sotmetre-les a la seva aprovació i incorporació, si escau, en el pressupost vigent en aquella data.” Si “s’escau”, és clar… Cal confiar que no sigui tan sols un formulisme, sinó un sistema últim d’emergència que ens protegeixi de la nostra mateixa irresponsabilitat…

dilluns, 22 de març del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002285651440[download#29#image]

Comparteix

Publicat al ATerrassa.cat, el 22 de març del 2o1o

 

Carnestoltes escolar (fora d’hora)

feb 20th, 2010
by .
No comments yet

Cada vegada que s’acosta un nou període electoral sembla que entrem en un temps sense temps on tot s’hi val. Fins i tot celebrar una mena de carnestoltes escolar fora d’hora… Una situació que els terrassencs i terrassenques vam poder viure de ben a prop divendres passat. Vam ésser beneïts amb la visita de l’Honorable Senyor de la setmana blanca a la Neu, Ernest Maragall. Aquell gran home que ni va dir el que va dir (“Catalunya està fatigada del Tripartit”) ni va escriure el que havia escrit (“No tenim projecte de país”).

Aquest eminentíssim i visionari estadista declarà durant la seva règia visita que Terrassa ha patit un cert dèficit crònic en matèria educativa —responsabilitat, no cal dir-ho, de l’ineficient i ineficaç Govern nacionalista anterior…— que fa necessari seguir “treballant per a assolir la qualitat necessària”. I és clar, quina millor manera de treballar per a deixar d’estar a la cua de l’educació europea que allunyar-se del seu despatx, dedicar un dia a passejar-se per la nostra ciutat, concedint-se un ben merescut bany de multituds inaugurant instal·lacions escolars pagades per tots els contribuents. Més encara si es fa amb l’actitud paternalista d’aquells que actuen com si l’haguessin sufragat de la seva pròpia butxaca…

Seguint el seu exemple, l’acompanyaven les infal·libles autoritats del nostre tripartit casolà, amb l’excel·lentíssim batlle i el regidor d’educació al capdavant. Els encarregats, segons les seves pròpies paraules, de “donar resposta a les necessitats educatives dels ciutadans de Terrassa”. Atrafegats i coneixedors de la realitat escolar del dia a dia de la nostra ciutat, van guiar al Conseller per la seva ruta festiva pels centres nous o reformats del municipi.

Una ruta post-carnavalesca que, curiosament, ni tan sols va passar a prop de cap de les escoles que el nostre privilegiat ajuntament anomena eufemísticament provisionals. Segurament per oblit, van deixar de banda —imaginem que a l’espera d’una nova ocasió de lluïment i rendiment electoral…— els quatre centres escolars (Vapor Cortés, Jaume I, Roc Alabern i Can Motllor) instal·lats en barracons. Perdó, en mòduls prefabricats… En aquells mateixos mòduls prefabricats que el PSC definia com a “barracons” quan governava CiU. Casualment, tampoc van pensar en passar pel Francesc Aldea, l’escola de Can Parellada que du 15 anys reclamant sense èxit un gimnàs…

És una llàstima, que se n’hagin oblidat, ja que això pot donar peu a que més d’un malpensat imagini que no van afegir aquests centres educatius a la seva rua tan curosament planificada perquè temien que allí, més que acollir-los amb música i cançons, potser els haurien rebut… amb xiulets i cassoles!

dissabte, 20 de febrer del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002145520404

[download#41#image]

Comparteix

Publicat al ATerrassa.cat, el 25 de febrer del 2o1o

 



Conte de Nadal

des 27th, 2009
by .
No comments yet

Ara que som en època de felicitacions, bons auguris i presagis, imaginem que una vegada, fa molt i molt de temps, quan els prínceps eren granotes i les princeses no treballaven a la caixa, hi havia un país petit, la història del qual es perdia en la desmemòria dels segles. Imaginem, també, que un dels habitants d’una de les seves viles —que, si molt us plau, podríem anomenar Terrassa…— volia aprofitar el primer dia en que els seus fills tenien vacances escolars per tal de dur-los al cinema…

Seguim imaginant que la seva ingènua intenció era veure una pel·lícula infantil titulada, per a posar-hi algun nom, Planet 51. El bon home, innocent com era, pretenia escollir una sala de projecció situada a la seva pròpia vila o, a tot estirar, si això no era possible, a la seva comarca. Il·lús i somniador com era, creia que seria bo que els seus fills la poguessin escoltar en la llengua que els havien ensenyat a casa la seva mare i el seu pare…

Trucà el bonhomiós senyor a les dues sales de cinema de la seva ciutat. A la primera l’informaren, amablement, que ells només la projectaven, des del primer dia, en la lengua del imperio. Que en idioma vernacle només n’oferien una sola —amb el títol de Pluja de mandonguilles, posats a inventar—, a la sala més petita que tenien i en una única sessió de primera hora de la tarda. A partir de la segona, la còpia la passaven en l’idioma acostumat, no fos cas que a algú se li acudís la insensatesa de voler-hi anar…

<<Cap problema – pensà el beneït home, amarat d’un optimisme indesmaiable – segur que el projecten en la nostra llengua a l’altra sala de cinema de la vila…!>>. Trucà de nou i li comunicaren que sí, que allí si l’oferien… fins el dia anterior, quan les criatures eren a escola!. A partir del primer dia de vacances infantils, millor decantar-se per la versió universal…! No fos cas que la volguessin veure molts i calgués després traduir totes les pel·lícules a la llengua regional i provinciana…

<<Caldrà – es digué a ell mateix aquell que creia que vivia en un país com tots els altres – que anem a veure-la a la vila del costat…>>. Una nova trucada a la sala de cinema del poble veí —podríem dir-ne Sabadell, si us sembla…— i una nova sorpresa: allí també havien cregut oportú retirar la versió en la llengua pròpia del país coincidint, casualment, amb el primer dia de les vacances nadalenques. La pel·lícula seguia oferint-se, però en versió doblada a l’idioma comú, cosmopolita i que tothom entén…

El bon home recorda un vell adagi dels temps màgics del passat (“Disposar de cinema en el teu idioma depèn de tu…!”), s’assegura de tenir a punt el dvd de Les Tres Bessones i surt a comprar crispetes per a l’endemà… <<Si en vam ésser, d’afortunats – reflexiona -, els de la nostra noble, rica i bella terra, quan a algun geni se li acudí inventar el Home cinema…!>>

diumenge, 27 de desembre del 2009

PS: D’aquesta llegendària rondalla n’existeix la corresponent versió per a adults —molt més crua i sense censurar— en la qual l’imprudent vilatà pretenia la quimera utòpica de veure la cinta Avatar, que tan sols s’oferia a tot el reialme en la llengua que, segons el seu infal·lible monarca, “nunca fue de imposición”…!

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0911134875238[download#62#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 28 de desembre del 2oo9

 

Una gran ciutat…!

des 2nd, 2009
by .
No comments yet

Cada vegada que no em queda altre remei —degut a l’insalvable handicap que suposa que la xarxa de trens del nostre país sigui barcelonocèntrica…— que prendre el cotxe per motius professionals, no puc deixar de recordar l’orgull que manifestava Pere Navarro, el nostre eminentíssim batlle, pel fet que la ciutat hagués assolit els dos-cents mil habitants…!

Com bé manifestà al Visquem Terrassa —aquest mitjà d’autopromoció socialista gratuït… que paguem tots els contribuents! — d’abril del 2005, ens havíem de sentir “molt orgullosos de la ciutat” perquè “això significa que tenim una de les millors ciutats per (a) viure-hi”. Per tot plegat, convidava “tothom a celebrar que ja som 200.000 persones” i que “la ciutat està preparada per (a) continuar aquest important desenvolupament de manera planificada, ordenada i sostinguda, tenint en compte totes les necessitats”.

Ben cert, recordo les seves modestes paraules en totes cada vegada que em cal recórrer al cotxe per a anar a treballar…! Quan, ni tan sols a les vuit del matí, no em resulta possible sortir del la nostra urbs en menys de vint minuts. Fins i tot si provo de fer cas als seus entenimentats consells (“Per (a) circular millor, utilitza les rondes”), no aconsegueixo “guanyar temps”. Més aviat a la inversa: el perdo miserablement. A no ésser, per descomptat, que el nostre consistori tripartit entengui que mantenir-nos closos llargues estones immobilitzats dins del cotxe ens permeti “guanyar temps” per a la introspecció, per a seguir la filosofia socràtica, que remarcava la importància de conèixer-nos millor interiorment.

Si el que pretenia era fomentar la reflexió, el pensament i l’auto coneixement, amb la seva excel·lent planificació viària, cal que ens en congratulem… Un auto coneixement que, com es pot comprovar, dia sí, dia també, per poc atent que es sigui, no està renyit en cap cas amb la sociabilitat. Amb la possibilitat d’establir relacions amb d’altres egarencs que assaboreixen com nosaltres la plàcida sensació de “guanyar temps” dins dels seus vehicles… Relacions interpersonals, això sí, que acostumen a acabar —i sovint a començar, també…— a crits i enviant records per a les mares de l’automobilista amb el qual hem tingut la fortuna de fer la coneixença de bon matí!

Ara bé, si el que es pretenia era aconseguir una certa fluïdesa viària, una circulació harmònica i civilitzada, no em pot saber més greu constatar que algú no va preveure —en la seva impecable, disciplinada, ordenada i sostenible planificació— que, a banda de celebrar amb entusiasme haver assolit i superat els 200.000 habitants, potser caldria haver creat les infraestructures imprescindibles per a garantir la mobilitat dels que ja hi érem i dels que han anat arribant…!

dimecres, 2 de desembre del mmix

PS: Per cert, podria algú aclarir-me en quina teoria acadèmica —la de Fabra, la de Coromines, la de Solà, la de Tantmefà?— es basen els assessors lingüístics de l’ajuntament per a determinar quan correspon eliminar la lletra a de la preposició per a?

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0911134875238

[download#316#image]

Comparteix

Publicat a l’ATerrassa.cat, el 4 de desembre del 2oo9

 

Protegim els fills dels polítics

oct 16th, 2009
by .
No comments yet

S’ha parlat força —segurament més que no convenia— sobre la fotografia que es van fer Rodríguez Zapatero, la seva dona i les seves dues filles, menors d’edat, al Metropolitan Museum Nova York, al costat del matrimoni Obama. Una fotografia que alguns mitjans de comunicació van fer públic sense respectar ni tenir en consideració les lleis de protecció dels menors.

Imatge que, òbviament, mai no hauria d’haver-se publicat. Tot i que, de fet, no hauria vist la llum si no s’hagués produït la confluència de dues responsabilitats: la de la premsa i de les pares. En darrera instància, només hauria calgut prendre unes precaucions tan simples com no haver-se endut les filles de viatge amb ells —i menys encara en un avió de les Fuerzas Armadas espanyoles que, malauradament, sufraga l’erari públic…— o no haver permès que posessin. Segurament fotografiar les filles d’algú al costat de la persona més coneguda del planeta no sigui el millor sistema d’evitar que unes menors siguin objecte d’atenció pública…

A Terrassa, per descomptat, no hi tenim les filles del president del govern espanyol —entre d’altres raons, perquè tots els partits saben que escollir un català (amb cua de dimoni o sense) per a tal candidatura comportaria renunciar d’entrada a la victòria i arriscar-se a rebre un sever correctiu electoral…—  però si un eminentíssims representants polítics amb descendents menors d’edat.

Fills i filles de membres del nostre consistori municipal als quals se’ls ha de garantir i preservar el dret a la intimitat i a la imatge privada, sense que sigui admissible cap excepció, excusa o justificació. Al cap i a la fi, no són ells sinó els seus pares i mares els que s’han presentat i han estat escollits en unes eleccions municipals.

I també són ells els que han estat conscients i han admès, en el moment de presentar-se, que hi haurà una part de la seva vida que esdevindrà pública i objecte de l’atenció continuada dels mitjans de comunicació. Sense que aquest sacrifici voluntari de la seva privacitat es pugui ampliar als seus familiars, siguin o no menors.

Les seves famílies, que no s’han presentat ni han estat escollides per a cap càrrec públic, n’han de quedar del tot al marge… És precisament per aquest motiu que no s’entén que, massa sovint, en ocasió de les diverses celebracions de la ciutat (Festa Major, Fira Modernista, Mostra de la diversitat cultural…) alguns dels nostres representants públics ocupin el balcó de l’ajuntament en companyia dels seus familiars, inclosos els seus fills i filles…!

Si ja és prou lamentable que, ni per un sol dia, els nostres polítics no siguin capaços de deixar la balconada, de situar-se a peu de carrer i mesclar-se amb la resta d’egarencs, condemnats a mirar-se’ls sempre des de baix, més ho és encara que considerin que també alguns dels seus fills han de prevaler-se de la seva privilegiada situació.

La pregunta en aquest cas no és tant si és lícit que els mitjans publiquin les fotografies dels nostres càrrecs públics al balco de l’ajuntament acompanyats dels seus fills, sinó una altra: quina disposició legal faculta a alguns càrrecs electes de la nostra corporació municipal a permetre que els seus familiars, siguin o no menors d’edat, puguin treure profit d’una posició de prevalença excepcional que resta vedada a la resta dels contribuents?

divendres, 16 d’octubre del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0910084658724

[download#255#image]

Comparteix

Publicat a ATerrassa.cat, el 20 d’octubre

Privilegis de l'estiu

ago 19th, 2009
by .
No comments yet

Diuen els més savis, aquells que mai no s’equivoquen, que no hi ha ni hi pot haver-hi res més agradable ni més relaxant que vagar pausadament per Terrassa, a l’agost. Es refereixen a un agost una mica menys infernal que el que ens està corresponent aquest any, per descomptat. Aquesta setmana asfixiant ja no es tracta pas de cercar indrets i moments agradables sinó de subsistir, purament. De refugiar-se allí on hi hagi un aparell d’aire condicionat. Fins i tot, donades les circumstàncies excepcionals que vivim, pot resultar comprensible i disculpable quedar-se més temps del necessari a l’únic lloc al món on ens paguen per ésser-hi: la feina. Cal refigerar-se al preu que sigui.

Asseguren els entesos que, en condicions normals, passejar-se distretament per la ciutat quan és quasi buida esdevé un plaer difícilment equiparable. El que resulta més curiós és que la major part dels que prediquen la idea que “Enlloc no s’hi està tan bé com a Terrassa, a l’agost” mai no han tingut l’avinentesa de comprovar la certesa de la seva hipòtesi: si no són a la Cerdanya o a la Costa Brava és perquè els podríem trobar en un hotel acarat a una platja de Punta Cana.

Paradoxalment cada any acostumen a escollir els seus dies de vacances a l’agost, en comptes de reservar-se’ls per a poder gaudir amb intensitat el plàcid goig de la ciutat estival. Deuen ésser masoquistes, tots aquests entesos que aconsellen gaudir allò que ells defugen… Se sacrifiquen allunyant-se’n, quan voldrien ésser a Terrassa, fruint de la sublimitat de la ciutat quasi desèrtica! Des d’ací, els hi envio una forta, ben forta abraçada! Cal ésser cavallerós i recordar els que no són tan afortunats com nosaltres, els que tenim l’eximi privilegi de treballar a l’agost…

Ben segur que deuen pensar exactament el mateix que jo el parell de manobres que prenen el sol alegrement mentre caven i piquen, contribuint a convertir la ciutat en una laberíntica gincama patrocinada pel Consistori. No hi ha dubte que ells també estan contents, de no haver de patir, allargassats en una hamaca al costat de la platja!

Conscient que no sempre podré tenir tanta sort de passar l’agost tan distret, he sortit a vagarejar. La calor, expectant, m’ha rebut amb els braços ben oberts, oferint-me el càlid escalf del seu alè. M’ha acollit i m’ha embolcallat, amb la seva ardent delicadesa. Aclaparat de tanta efusivitat, m’ha calgut asseure’m. Per a delejar el dolç repòs de la tarda, he triat una d’aquestes places noves que el nostre sempre excel·lentíssim ajuntament ha decidit crear o renovar.

Embadalit, captivat de tanta bellesa, mig endormiscat per la sopor, deixo volar la meva pobre imaginació: la devia dissenyar, aquesta immensa nova plaça dura, algun eminent enginyer a càrrec del peculi públic, còmodament arraulit a l’ergonòmica i sostenible poltrona del seu despatx, amoixat per la suau i delicada carícia de l’aire condicionat? En un moment d’inspiració divina, d’èxtasi angelical? Havia assolit el zenit de l’ataràxia, el nivell sublim de la sensibilitat?

D’altra manera jo, pobre mortal de llums reduïdes, no sóc capaç de comprendre quina mena de catarsi genial va dur-lo a proposar una zona de passeig, de descans i d’esbarjo sense ni un sol arbre, una pèrgola o altre tipus d’element arquitectònic que defensés l’arriscat caminant d’estiu de les rigors del sol de mitja tarda! És clar que, pensant-ho bé, per a què les necessitem, les clapes d’ombres? Al cap i a la fi, la gent gran, com que quasi no es poden moure, no passen calor? I els infants, com que mai no s’estan quiets, tampoc no les aprofitarien, així que…

Amb tot, no puc evitar pensar que, potser i només potser —la meva ignorància m’impedeix d’escatir-ho amb certesa…—, una desena d’arbres, situats de manera estratègica, haurien ofert gentilment la generosa i benvinguda frescor del seu aixopluc, l’ombra agraïda i acollidora que convé a l’atribolat vianant d’estiu… Potser, fins i tot, hauria afavorit la salut i la confortabilitat dels ciutadans que escullen la plaça per a reposar o per a jugar un xic… Potser l’obaga urbana els engrescaria a sortir més de casa i a sentir-se un xic més seva la ciutat…

Potser només potser… El que és segur és que si fos com hauria d’ésser, una zona verda amb arbres, la plaça —ni la nova ni d’altres de similars— mai no podria ésser candidata a rebre cap premi de disseny, d’innovació o de modernitat! I això, és clar, seria un inadmissible greuge que els edificis i les places dures d’aquesta nostra Ciutat de les Persones no es poden permetre sota cap concepte ni circumstància!

dimecres, 19 d’agost del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0908194250907

[download#251#image]

Comparteix

← Entrades anteriors

Features Stats Integration Plugin developed by YD