Tots plegats sabíem —i aquells que no, potser que s’ho facin mirar— que els socialistes catalans seguirien representant la seva auca de sempre: exercint de (teòric) PSC a Catalunya i de PSOE a l’estat. El doble joc habitual dels socialistes catalano-espanyols o espanyolo-catalans, segons els convingui. Encara sort si fan veure que defensen l’Estatut capolat pel Tribunal Constitucional!

Pel que es refereix a CiU, per refermar-se en la seva esquizofrènia habitual regionalisme/sobiranisme no li cal ni tan sols sortir del país: pel matí defenso el dret a decidir; per la tarda, impedeixo el referèndum sobre la independència; de nits, visito al psiquiatre!

ERC treu pit i fa exaltades proclames independentistes arrauxades… fins que el xofer el retorna al despatx de la Generalitat amb el cotxe oficial, i corre a trucar al Montilla per calmar-lo! IC no sap si va, en torna o ja hi ha arribat: ja li dirà el PSC què ha de fer o deixar de fer…

Davant d’aquest panorama tan poc engrescador, què podem fer, la majoria silenciosa de la població? Precisament deixar d’ésser silenciosa: alçar la veu, com dissabte passat, i reclamar — reclamar i reclamar— als polítics que recullin el nostre testimoni: som una nació, nosaltres decidim!

Per començar —conscients que mai gosaran despenjar-hi les banderes espanyoles (símbol d’un legislatiu i un judicial que no ens accepta com som)—, exigir-los que totes les senyeres de tots els organismes públics catalans duguin un crespó negre o onegin a mitja asta fins que recobrem, almenys, els articles que el TC ens ha escapçat o inutilitzat! Legalment —per ara— no ens ho poden pas prohibir…

dimecres, 14 de juliol del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#94#image]

Comparteix

Per més voltes que s’hi donés, era impossible comprendre en quin puntal bàsic es fonamentava la seva entesa… Finalment, ha arribat el moment que esperaven, el de demostrar que, per més inversemblant que semblés fins ara, la nova denominació tenia una justificació, un sentit, i un objectiu prioritari: convertir definitivament les romanalles del pobre Estatut en paper mullat! Aplicar-li, de manera conjunta, una injecció letal!

El PSOE i el PP —el teòric gran enemic del Tripartit— no podrien estar més contents: la darrera Comunitat rebel ha acabat vinclant-se de genolls i s’ha sotmès al seu vassallatge! En recolzar la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (Lofca), els tres partits del Govern han assolit el puntal del seu compromís d’entesa: lliurar la plaça desafecta al nacionalisme espanyol, aigualint el ja prou descafeïnat Estatut fins a convertir-lo en una llei d’àmbit local de tercera categoria…

Havent assolit la completa submissió del Tripartit, comptant amb la col·laboració entusiasta d’Alfonso Guerra —que s’oferí gustosament a passar el seu generós ribot pel text aprovat pel Parlament— d’Enrique Mújica, el seu Defensor del Pueblo —convençut que de pueblo, com de nació, només n’hi ha una—, dels mitjans periodístics afins i dels disciplinats membres del Tribunal Constitucional —esdevingut una eterna espasa de Damocles garant de les essències pàtries—, l’amic Rodríguez Zapatero podria haver declarat “En el dia d’avui, captiu i desarmat l’exèrcit catalanista, han assolit les tropes nacionals els seus darrers objectius. La guerra de l’Estatut s’ha acabat!”.

Tanmateix, el més sorprenent és que ni la premsa ni els seus articulistes no han considerat necessari fer un sol esment d’aquesta humiliant nova claudicació catalana. Claudicació que és, al mateix temps, una traïció a tots aquells que van votar afirmativament el text estatuari convençuts que inaugurava “una nova era en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol”.

Què potser algú està interessat en que oblidem que, segons ens van assegurar els socis de Govern en impulsar-lo, el gran repte del nou Estatut —junt amb la necessitat de garantir la plena cooficialitat de la llengua del país, d’establir relacions de caire bilaterals amb l’Estat i de definir-nos com a nació (elements essencials de l’harmonització i dissolució dels quals ja se n’encarregarà el TC, també conegut com a Tribunal Caragol…)— era obtenir un salt qualitatiu en el sistema de finançament, que assegurés que Catalunya mai més no hagués de dependre de les constants negociacions de torn per a obtenir la satisfacció de les seves necessitats econòmiques?

A qui interessa que no s’expliqui, als quatre vents, que en admetre, en contra de tota lògica i desoint les recomanacions dels experts financers, que l’innovador model de finançament s’hagi de sotmetre a la Lofca els partits del Tripartit han desvirtuat i pervertit aquest objectiu essencial que consagrava  l’Estatut?

En negar-se a la proposta de CIU, que exigia que la reforma de la Lofca exclogués explícitament de la seva aplicació a Catalunya, com ja ho fa amb Euskadi i Nafarroa, ERC i ICV han contribuït a la feina que l’amic de Catalunya va encarregar a José Montilla: regionalitzar i arrencar la crosta nacionalista no ja dels mitjans de comunicació pública, sinó de tot el país!

Ben segur que els magistrats del Tribunal Constitucional no dubtaran enviar-los una caixa de torrons i una ampolla de xampany, per Nadal, en agraïment d’haver-los facilitat les seves velocíssimes i del tot independents deliberacions…!

diumenge, 8 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#125#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de novembre

Davant d’aquest irredempt propòsit nostre, d’aquesta voluntat destructiva nostra, no és d’estranyar que els nacionalistes espanyols (perdó, els demòcrates espanyols: que mai no són nacionalistes…) intentin defensar-se com bonament poden. És natural, per a evitar els progressos irreversibles i catastròfics del mal no hi ha altra solució que imposar el bé. No hi pot haver res més lògic que els desvalguts espanyols de bé es defensin amb dents i ungles per a impedir la evident voluntat genocida de catalans i bascos…

Al llarg dels segles, com a mínim des del Decret de la Nova Planta, en tenien prou amb recórrer a la força i la imposició militar. Fins el general Franco va haver de sacrificar el seu connatural caràcter humanitari i convertir-se, en contra de les seves creences pregonament democràtiques, en dictador per a evitar els excessos d’una república convertida en l’encarnació del mal i de la perversió: calia combatre amb tots els mitjans a l’abast, la pèrfida combinació entre els comunistes, els ateus i els nacionalistes. SI calia sacrificar-se per a evitar el triomf del mal, el bon home se sacrificava…

Des de la fi dels seus quaranta anys de pau, només l’insigne Tejero va veure clar que tampoc no era cap drama fer ús de les forces armades per a recobrar l’ordre natural de les coses. Si catalans i bascos demanaven allò que no els corresponia, la solució era treure els tancs al carrer i recobrar l’status quo de tota la vida: aquella Una, Grande y Libre que havia convertit els espanyols en un dels més grans imperis que mai havia conegut la història… Aquell imperi gloriós on mai no es ponia el sol.

Des de llavors, han aprés que ja no cal que l’exèrcit surti de les seves casernes, per a garantir la indissoluble unitat de la nación española. Si més no, mentre no sigui imprescindible… Davant de les noves temptacions sobiranistes de les províncies rebels, per a fer front els ànsies insaciables dels satànics nacionalistes basc i català, sempre poden recórrer al més sagrat dels texts sagrats: la Constitució espanyola.

En aquesta Carta Magna els nacionalistes espanyols hi han trobat el seu Sant Grial. Fins i tot aquells que no la van votar, s’hi aferren amb ungles i dents. Amb els anys, han aprés que només han de preocupar-se de seguir tutelant el nomenament dels membres del Tribunal Constitucional, per a que tot segueixi atado y bien atado. Mentre ho puguin fer, tot seguirà sota control. Que Euskadi pretén fer un referèndum? Què Catalunya ha aprovat per un amplíssim marge un nou Estatut? Tranquils, companys, tranquils: la sagrada Constitució ens salvarà!

dimarts, 9 de desembre del 2008

[download#283#image]