societat catalana

Ubi sunt les forces independentistes?

by .

Si els antics es qüestionaven “Ubi sunt qui ante nos fuerunt?” segurament no hi ha res més lícit que demanar-nos: Ubi sunt les forces independentistes? On són les forces independentistes? On són? O, per a ésser més precisos: on és la gran força sobiranista que havia d’ocupar l’espai polític vacant. Aquest espai que es correspon amb l’innegable voluntat independentista d’un gran sector que la societat catalana ha evidenciat els darrers temps? Si res no canvia, tot sembla indicar que l’endemà de les eleccions haurem de seguir-nos demanant “Ubi est la gran formació sobiranista?”

Ben pocs seran els que dubtaran, a hores d’ara, que la col·laboració d’ERC amb els governs regionalistes tripartits l’invalida per ocupar aquest lloc que pretenien monopolitzar. Entre país i butaca, han preferit la butaca (i el cotxe oficial). Per més que mantenir la poltrona els hagi suposat penjar la bandera espanyola a Governació.

Des de la seva renuncia, tots aquells que van sortir a manifestar-se pel dret a decidir el 18 febrer del 2007, així com la major part dels que ho van fer el 10 de juliol d’enguany es trobaven orfes. Tant Reagrupament com Solidaritat Catalana aspiraven a acollir-los. Malauradament, per separat, negligint la magnífica oportunitat que se’ls oferia de presentar-se units i d’aglutinar en una mateixa coalició electoral tots els partidaris de la creació d’un estat català.

Cap de les múltiples propostes d’anar plegats que s’han anat succeint—la darrera de les quals l’assemblea conjunta del passat dimarts 5— han acabat convencent les dues formacions de la necessitat d’unir esforços i interessos. Sembla que els egos respectius de Joan Carretero i de Joan Laporta —més acusat el d’aquest darrer— ho han impedit, convertint un clam social en cants desesperats de sirenes.

Si no es produeix cap miracle, doncs, malbarataran miserablement un enorme potencial humà i social que empenyia —o si més no, aconduïa— el nostre país vers l’oceà de llibertat, de la independència. Un potencial social que, tal i com revelen les darreres enquestes electorals, s’ha començat a sentir desorientat, decebut i defraudat — fins i tot traït.

De veritat, amics Joans, no us n’adoneu que és ara o mai? Què és precisament ara quan cal demostrar la força de l’independentisme? Una força indeturable que només es pot evidenciar unida? Repenseu-vos-ho. Encara hi sou a temps: no permeteu que la vostra vanaglòria balafiï la nostra —i possiblement la vostra— cita amb la història!

divendres, 8 d’octubre del mmx

PS: Si seguiu dubtant-ne, demaneu a algun antic dirigent del PSUC els beneficis que en van treure de les lluites i escissions fratricides dels anys vuitanta, quan tot semblava indicar que el seu indefugible destí era governar el país…

www.racodelaparaula.com

[download#309#image]

Comparteix

Dignitat catalana

nov 28th, 2009

by .

No comments yet

L’editorial conjunt en defensa de l’Estatut que van publicar dijous 12 diaris catalans no pot ésser més encertat. Demostra que, quan convé, sabem anar tots —o quasi tots…— plegats per a aconseguir allò que creiem que és imprescindible. Demostra que és possible somiar en aquella unitat que des de fa tant de temps i des de diversos sectors socials s’havia reclamat. Que s’havia reclamat insistentment per tal de poder fer un front comú català per a la defensa dels interessos catalans i, per consegüent, del text estatuari. Però, per damunt de tot, demostra que la més que probable nova retallada de l’Estatut és un problema important, que no tan sols preocupa —com de manera interessada han pretès fer creure els mitjans espanyols— a una minoria, sinó a la major part de la població catalana —d’allò que temps enrere s’anomenava societat civil.

Amb tot, si l’objectiu era oferir una imatge d’unitat, els diaris convencionals haurien fet bé d’obrir els ulls i d’ésser més generosos, oferint als cada dia més llegits periòdics digitals la possibilitat d’afegir-s’hi. De la mateixa manera, si pretenien que l’editorial conjunt fos representatiu de tot el país, l’haurien d’haver ofert a la premsa comarcal. Premsa que, com amb molt d’encert ha recordat l’ACPC (Associació Catalana de la Premsa Comarcal), lidera l’audiència en 38 de les 41 comarques. D’aquesta manera s’hauria aconseguit remarcar encara més la voluntat d’unitat que l’editorial pretenia emfatitzar. La idea que era tot el país qui s’hi trobava darrera.

L’editorial cal celebrar-lo, sobretot, com una demostració d’allò que els catalans i catalanes podríem ésser i obtenir, si ens ho proposéssim de veritat. Si tinguéssim clar on volem anar i fins on podem arribar, si avancem plegats. Si fóssim capaços d’aprendre les lliçons de la nostra història i ens decidíssim a anar tots al mateix pas i cap al mateix lloc. Tenint present, d’una vegada per totes, que fa una bona pila d’anys que som majors d’edat i que ja no ens cal la tutela de l’estat espanyol —i menys encara d’un exèrcit que té la missió de “defensar la integritat territorial”— per a escollir allò que més ens convingui.

Tot i que alguns hauríem preferit que aquesta defensa conjunta s’hagués produït molt de temps enrere (quan l’Estatut de veritat, l’aprovat pel Parlament, visitava les terres espanyoles, que l’esperaven amb les tenalles de poder a la mà), no podem més que congratular-nos que hagi tingut lloc finalment. Entre d’altres motius, perquè cal ésser conscients que alguns dels diaris que s’han adherit a aquest editorial difícilment l’haurien si l’objectiu fos defensar un Estatut molt més ambiciós i exigent.

Tant de bo, doncs, aquesta insòlita iniciativa conjunta signifiqui un punt d’inflexió definitiu per a la política i, el que és més important, per a la societat catalana. Un punt d’inflexió que superi d’una vegada per totes el malaurat costum que tenim de separar-nos per capelletes i llençar-nos els plats pel cap entre nosaltres, en comptes d’agafar-nos de les mans i reclamar plegats amb fermesa allò que creiem imprescindible.

Tant de bo haguem aprés, per fi, després de tants i tants anys de traves, , de menyspreu i ignorància, de topar-nos constantment contra la muralla d’incomprensió espanyola, que la decisió és —i sempre ha estat, per més que ens hagi costat de creure… — nostra! Que serem allò que vulguem ésser!

dissabte, 28 de novembre del mmix

www.racodelaparaula.com

[download#80#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 29 de novembre del 2oo9

Presó provisional per a Fèlix Millet

oct 23rd, 2009

by .

No comments yet

Des de fa dies aquest és, si hem de fer cas a la immensa majoria dels mitjans de comunicació, el clam general que expressa la societat catalana. Un clam de profunda indignació que augmenta exponencialment quan no es dubta en mesclar la realitat dels fets amb el desconeixement del funcionament de la justícia. Desconeixement que ha dut a que es pugui formular la següent —i errònia— pregunta: com és possible que una persona que ha reconegut haver-se apropiat indegudament de més d’un milió d’euros per al seu ús personal no vagi a la presó, quan tants d’altres hi van per haver-ne gosat robar 500 en un comerç o una entitat bancària?

En lloc d’aclarir la situació i tractar d’apaivagar els ànims, el Govern i la Fiscalia s’han afegit a aquesta mena de cacera de bruixes. En conèixer-se que el jutge no acordava la presó provisional per a Fèlix Millet i Jordi Montull, destacats membres del Tripartit, amb el Conseller Baltasar al capdavant, han criticat la seva decisió. En comptes d’entonar el seu mea culpa, d’assumir la inqüestionable responsabilitat que els pertoca —per no haver controlat l’ús que fan les fundacions (inclosa la del Palau de la Música) dels diners que reben dels contribuents catalans— contribueixen a posar sota sospita el funcionament judicial i a augmentar l’alarma social causada per aquest vergonyós cas.

Sense voler ésser menys, la fiscal superior de Catalunya, Teresa Compte, afegeix llenya al foc i col·labora eficaçment en l’erosió de la credibilitat de la justícia, en afirmar que la resolució dictada per jutge “no és l’adequada”, ja que “la llei deixa un marge de ponderació als jutges” que hauria permès acordar la presó provisional. Sense fer tampoc cap tipus d’autocrítica, per no haver sol·licitat aquesta mesura cautelar des de bon principi, i no pas a darrera hora, gairebé a remolc de l’opinió pública…!

Tot plegat semblaria una d’aquelles infames paròdies televisives, si no fos pel dany irreversible a la imatge de parcialitat judicial que provoquen aquells que més l’haurien de defensar i protegir!

És el món ben bé a l’inrevés: som els articulistes i no el Govern o la Fiscalia els que hem de fer pedagogia jurídica? No els correspondria a ells explicar als ciutadans que ho desconeixen que la presó provisional —com el nom assenyala— no és ni pot ésser un càstig o condemna penal (processalment inviable amb anterioritat a la sentència), sinó una mesura cautelar i excepcional que no prejutja en absolut el resultat del judici?

Una mesura cautelar que, segons l’article 503 de la LECr, només es podrà decretar quan: a) existeixi risc de fuga de l’imputat; b) hi hagi risc d’ocultació o la destrucció de proves; o, c) per a evitar que el processat pugui actuar contra els béns jurídics de la víctima. Si no es produeixen cap d’aquests tres supòsits, el jutge no podrà acordar-la.

En aquestes situacions, cal extremar la cautela i ésser molt prudents amb les declaracions, si es vol evitar una situació d’alarma social injustificada. Tanmateix, com podem exigir-la als mitjans de comunicació quan precisament aquells que haurien de contribuir a calmar els ànims —el Govern i la Fiscalia — són els que atien el desconcert i la ràbia?

Tinguem paciència, doncs, i siguem generosos: permetem que Millet i Montull gaudeixin dels seus darrers dies de llibertat mentre se celebri el judici…

dijous, 10 de setembre del 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#248#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 3 de novembre del 2oo9

Lliçó d'economia espanyola

set 27th, 2009

by .

No comments yet

Cal felicitar amb admiració als dos darrers governs espanyols —el del poliglota Aznar López i del del Rei de les Promeses, Rodríguez Zapatero— per haver convertit l’economia espanyola en un indiscutible referent a escala mundial. No hi ha dubte que, amb el pas dels anys, s’estudiarà a totes les universitats del món… com a exemple del que mai no s’hauria de fer! Mercès als seus esforços combinats, han creat un nou oxímoron: economia espanyola. Si és economia, no pot ésser espanyola; si és espanyola, no pot ésser economia…

El president Aznar, de tan grat record per als catalans, va aconseguir el primer miracle econòmic: basar el funcionament de l’estat en dos grans i sòlids pilars empresarials, el turisme i la construcció. Dues bases de creació de treball sòlides i indestructibles, que garantien l’estabilitat i la seguretat de la trama empresarial. Res de caure en la temptació dels errors dels grans països industrialitzats de la Unió Europea i del món, que apostaven per una economia productiva… La producció de béns, com ha demostrat la crisi, no tenia cap mena de futur, en canvi la construcció i el turisme de qualitat espanyol…!

El segon, i encara més increïble, miracle l’ha dut a terme el president socialista que du a la pràctica la política econòmica més lliberal de la història de l’Estat espanyol, l’amic de l’Estatut català. En sentir al clatell l’alè de la crisi —quan ja havia esdevingut pandèmia…— va pronunciar una conferència a Nova York assegurant que comptava amb “el sistema financer més sòlid del món”… El temps, el guardià de la veritat, li ha donat la raó: era tan sòlid que les entitats financeres, després de beneficiar-se dels diners dels contribuents, han hagut de fusionar-se, per a no desaparèixer!

En convertir-se l’estat espanyol en el líder europeu de destrucció d’ocupació —potser s’hauria d’haver pensat abans que tan sols la indústria garanteix continuïtat?— va reaccionar amb la rapidesa i eficàcia que el caracteritzen: la solució màgica per a crear ocupació era el Plan español para el estímulo de la economia y el empleo. Una nova i fantàstica idea: res d’incentivar o recolzar les empreses o la indústria productiva, que permetien als poderosos estats europeus no caure en el pou més profund de la crisi! Res d’això: de nou els diners dels contribuents servirien per a crear ocupació… en el sector immobiliari, temporal i sense futur!

Un pla genial que tan sols presentava un petit, quasi insignificant inconvenient: els nous llocs de treball no tan sols no produïen riquesa i, per tant, augmentaven els diners que arribaven a les arques de l’estat, sinó que les anaven escurant. Es donava la paradoxa que no era pas la indústria ni l’empresa qui pagava els sous dels nous treballadors sinó els mateixos treballadors, junt amb la resta de contribuents, mitjançant els seus impostos. El vell somni espanyol: tots els treballadors i treballadores convertits, directament o indirecta, en funcionaris!

En comptes d’invertir els cabals públics en la creació d’empreses, en sembrar un viver d’indústries de futur, va pretendre que fos estat es convertís, el mateix, en una gran empresa… Una gran empresa sense capital propi, que no produeix riquesa i que és, per la seva condició, essencialment deficitària. Una empresa que no duraria ni un parell de semestres, si hagués de competir al mercat privat. Una empresa, sobretot, que depèn dels diners dels altres per a subsistir. I que, al damunt, gasta molt per damunt del que té…!

El resultat, un dèficit monumental, impossible de mantenir gaire temps. La solució? Hauria pogut pensar-se, seriosament, reduir dràsticament totes les despeses de l’estat que no són imprescindibles. Entre elles, la del ministeri menys productiu (i esperem que segueix essent-ho per molts anys…) el de la Guerra —perdó, de Defensa. Però no…, la gran, definitiva solució: augmentar els impostos directes i indirectes!

Felicitats de nou! Així sí que faran prendre embranzida a la roda de l’economia: augmentant l’IVA aconseguiran un immediat descens de les vendes; com a conseqüència, es reduirà la producció i creixerà el nombre de desocupats, que requeriran ésser coberts per unes prestacions públiques que inflaran encara més el ja inassumible dèficit de l’estat…!

Tanmateix, no cal preocupar-se gens ni mica: els pressupostos del 2011 sempre poden situar l’IVA al 25 %! En cas contrari, Catalunya —com sempre— ja proveirà…!

[download#197#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, l’1 d’octubre

Cimera constructiva

ago 28th, 2009

by .

No comments yet

Darrerament es parla molt sobre quina hauria d’ésser la millor manera d’afrontar la més que possible retallada que sofreixi el ja prou amputat Estatut. Com és lògic, cada partit hi ha dit la seva. Fins i tot, hi ha hagut veus distintes i oposades dins d’una mateixa formació. Tractar, doncs, de resumir les diverses propostes resulta tan impracticable com proposar-se entrar-hi al detall.

Si hi pensem un xic, ens adonarem que, al bell mig de les declaracions i preses de posició més previsibles, n’han destacat dues. Precisament les dels dos partits que, des de punt de vista antagònics, van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut i van propugnar el vot en contra en el referèndum corresponent.

En el cas d’Esquerra, tot i resultar paradoxal, no ha sobtat a ningú que proposin una manifestació preventiva davant una hipotètica sentència del Tribunal Constitucional espanyol —el més independent i incontaminat dels del seu gènere a Europa, sens dubte…— que pugui derrogar algun dels articles que ells mateixos no acceptaven,. Des que van entrar al Govern Tripartit la seva actuació no ha pogut ésser més ondulant ni esquizofrènica: se’n recorden, quan són als seus despatxos o viatgen en cotxe oficial que és defineixen com a independentistes?

La gran sorpresa ha estat la del PP català —i demano perdó per l’oxímoron! Considerant que la resta de partits no haurien de fer escarafalls davant d’ una legítima decisió judicial, la seva presidenta, Alicia Sánchez Camacho, ha instat a José Montilla a convocar una “cimera constructiva” dels líders de les formacions catalanes. Això sí, una vegada l’Alt Tribunal hagi fet la seva feina —em refereixo a la del tribunal, per descomptat. Ha indicat que “El desenvolupament de l’Estatut s’ha de fer amb el consens que va existir a l’Estatut del 78, aquesta és la posició assenyada que els catalans reclamen als seus polítics”.

Novament el PP l’encerta de ple: per a crear, aplicar i dur a la pràctica un nou Estatut cal un consens com el de l’any 78! Res més cert: un ampli i quasi total consens que no s’obtingué per la negativa del seu partit d’afegir-se, amb voluntat constructiva i dialogant, a les propostes compartides per tots els altres! El consens amb l’Estatut que aprova el Parlament existí i segueix existint, només falta que el PP s’hi sumi i no mantingui la seva voluntat de desvirtuar la voluntat ciutadana!

Amb tot, cal comptar que no és pas aquest consens —que amb tant d’afany va cercar el seu partit, quan governava a l’Estat Espanyol, per exemple amb la Guerra de l’Iraq…— que desitja la senyora Sánchez. Més aviat el que pretén és que els altres comparteixin el seu punt de vista i deixin de banda els seus “absurds radicalismes”.

Potser, ja que demana una “cimera constructiva” una vegada el Tribunal Constitucional hagi dictat la seva sentència —que tot indica que serà més aviat “destructiva” per a les necessitats del nostre poble i per a l’Estatut aprovat— el millor que pot fer el Govern és convocar-la. Però no en àmbit reduït sinó en una sessió del Parlament. I cursar una invitació especial a l’exdiputat socialista i actual Defensor del Pueblo, Enrique Múgica.

Llavors, en el precís moment en que entrin tots dos, l’hemicicle en ple es podria alçar en peus i, en una inqüestionable mostra del consens que el PP exigeix, aplaudir-los incansablement i enardida com mereixen en unànime agraïment pels innegables serveis que els seus recursos han prestat als interessos comuns del país i de la immensa majoria de la societat catalana!

divendres, 28 d’agost del 2009

www.racodelaparaula.com