Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

socialistes

Cal que tots ens estrenyem els cinturons…

La crisi ha arribat a un nivell tan greu, ha situat l’economia de l’estat espanyol en una posició tan inestable i tan deplorable que cal que tots plegats ens estrenyem els cinturons. Els catalans i catalanes, als quals no ens resta altre remei —almenys de moment— que sotmetre’ns als efectes nefastos d’una política econòmica que han provocat d’altres, cal que ens els estrenyem més que ningú. Al cap i la fi, per no ésser, no som ni amos de decidir allò que fem o deixem de fer amb els nostres diners. Entre d’altres motius, perquè els nostres diners ni tan sols són nostres: els regalem generosament als espanyols…!

Per fortuna, la catastròfica davallada econòmica ha coincidit amb les hosts socialistes ocupant —de fet, potser seria més just dir-ne copant… — els dos governs que ens afecten, el nostre i l’espanyol. D’altra manera les decisions que hauria pogut prendre en una situació com aquesta un partit de dretes hauria estat aterridora. Segurament hauria tingut la poca vergonya d’aprofitar l’avinentesa per dur a terme fins les darreres conseqüències la seva política social i econòmica lliberal, basada en el laisser faire, laisser passer.

Precisament la mateixa política que va permetre que les grans empreses, sota l’empara d’una mal anomenada globalització sense escrúpols, prevalent-se de la seva posició de superioritat i aprofitant-se de la negligent irresponsabilitat dels controls estatals, s’enriquissin de manera indecent, aconseguissin crèdits astronòmics impossibles d’assumir, fessin fallida i deixessin les entitats bancàries amb les vergonyes a l’aire i en situació de fallida tècnica.

Sortosament el PSOE —i el PSC, la seva servicial delegació a Catalunya— ha estat capaç de mantenir-se fidel a la seva filiació socialista i, sobretot, obrera, prenent mesures immediates que impedissin que la crisi acabéssim pagant-la els mateixos de sempre: els treballadors i les classes assalariades. O el que és el mateix: que les pobres víctimes de la insaciable voracitat acaparadora de les Grans Fortunes esdevinguéssim de nou els encarregats de purgar la pena que correspondria als botxins que havien esgüellat i dessagnat les despulles d’un sistema capitalista sense entranyes.

Podem imaginar que hauria fet la dreta —la del dòberman, la de George Bush, la d’Aznar i de Berlusconi, que ens amenaçaven des de les banderoles de propaganda dels socialistes— en una situació com aquesta? En comptes d’eliminar les SICAV, d’augmentar la pressió fiscal a les entitats bancàries i als alts càrrecs directius que segueixen cobrant sous astronòmics en empreses amb pèrdues milionàries que han reduït dràsticament les seves plantilles, com ha fet el govern de Rodríguez Zapatero, potser haurien gosat congelar les pensions, rebaixar els sous als funcionaris o —suprema malvestat— reduir per decret les indemnitzacions que rebem els soferts treballadors quan els empresaris ens deixen sense feina!

Cal agrair al cel i a les estrelles que el partit socialista i obrer hagi estat coherent amb els ideals que afirma professar i defensar i només ens ho haguem d’imaginar…!

dissabte, 26 de juny del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1004105959699

Publicat al Diari Maresme, el 30 de juny del 2o1o

Comparteix

[download#36#image]

Temporal de neu, qui mana a Catalunya?

Si la primer part de l’eslògan publicitari d’Endesa —“Tindràs preguntes”— podria servir per definir la sensació de perplexitat i d’astorament en la qual quedà immersa la majoria de la població després del desgavell que comportà la nevada del 8 de març, potser la segona part —“No tindràs dubtes”— també pot servir-nos per a escatir, d’una vegada per totes, una de les preguntes crucials que té plantejat el nostre país des dels inicis de la democràcia: qui mana i decideix a Catalunya?

Des de fa almenys trenta anys els més grans savis han provat en debades d’escatir qui mana a casa nostra. S’han produït els més intensos i profunds debats per tractar d’aclarir-ho. Mentre en d’altres països europeus, amb un nivell cultural i intel·lectual lil·liputenc, es passen el dia discutint sobre assumptes trivials, banals i banalitzadors —futbol, famosos, famosets i semifamosets…— en el nostre ja fa dècades que les tertúlies esportives i de premsa rosa van desaparèixer per deixar lloc a les de caire artístic, cultural i polític. Si en fa d’anys, ja, que no s’ha vist algú parlar sobre futbol, a les nostres televisions…!

Si fóssim un país normal —o el que és el mateix, si posseíssim un estat propi— no caldria que els nostres incomparables erudits creméssim les seves privilegiades neurones debatent qui mana: ho faria el govern de torn i prou. Només caldria mirar de delimitar fins a quin nivell el condicionen les grans empreses. Per contra, en el nostre, la qüestió és molt més nebulosa i difusa: mentre no ens deixin decidir si volem o no seguir sotmesos a l’estat espanyol, podem continuar fent veure que el Govern realment decideix?

Certament la Generalitat té la facultat de prendre decisions sobre tots aquells aspectes que —almenys en teoria— són de la seva exclusiva competència i responsabilitat. Ara bé, de la mateixa manera, cal que reconeguem que, a tot estirar i essent generosos, podem considerar-lo un “òrgan decisori” delegat, subordinat o de segona categoria. Un òrgan decisori mutilat i controlat. Una mena de menor més o menys emancipat que encara sotmès a la tutela del pare estat (espanyol). Sobretot, pel que fa al factor elemental: l’econòmic.

Si a això hi afegim el confús i reiteratiu tramat de xarxes administratives que han anat conformant el país (municipis, comarques, Consells Comarcals, Diputacions, les futures Vegueries…) encara resulta més complicat saber qui mana, a casa nostra… L’estat central i la Generalitat es limita a fer-ho veure, com si fos una atracció en miniatura més de Torrelles de Llobregat? El Govern de la Comunitat Autònoma regionalitzada i depauperada que els socialistes i els seus submisos socis ens llegaran? Les Diputacions Provincials, els presidents de les quals són tan generosament retribuïts? O potser la Corporació Metropolitana de Barcelona, que engloba quasi la meitat de la població del país i que el Tripartit vol fer ressuscitar per interessos electorals?

Per acabar de sembrar dubtes, en algunes ocasions fa la impressió que qui mana realment a Catalunya és el gegant financer que controla o té participacions a la immensa majoria de les grans empreses del país i de l’estranger: aquest gran trust empresarial que s’anomena “La Caixa”. Al cap i a la fi, els seus tentacles són tan indefinits, exhaustius i poderosos que mai se sap qui controla qui…

Una discussió, aquesta de saber qui mana a casa nostra, que semblava que anava en camí de convertir-se en irresoluble… Sortosament, el temporal de neu de la setmana passada i les manifestacions públiques que Joan Boada, Joan Saura i José Montilla han fet sobre les conseqüències, responsabilitats i resolució de les mateixes, ens ha ofert, per fi, una resposta unívoca i inequívoca: qui mana i dirigeix el país no és ni l’Estat central, ni la Generalitat, ni els múltiples i reiteratius governs locals, ni el poder econòmic, com podria pensar-se… No, a partir d’ara ja “no tindràs dubtes”, qui mana i dirigeix Catalunya és… Endesa!

divendres, 19 de març del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002285651440[download#294#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 22 de març del 2o1o

 



PSC o PSOE ?

Durant els anys en que CiU fou al capdavant del Govern una de les crítiques que rebia més sovint per part de l’oposició era l’excessiu relleu i representació que es conferia a Unió Democràtica, en relació al seu teòric pes específic dins de la coalició. Els socialistes sobretot, consideraven que estava sobrerepresentada i gaudia d’unes quotes de poder superiors a les que li haurien de correspondre. Fins i tot s’havien sentit veus que donaven per suposada la hipòtesi que Unió obtindria un nombre de diputats quasi simbòlic si decidís presentar-se per separat a les eleccions.

En aquells temps, el PSC argüia precisament que un dels punts forts que el postulaven com a clara alternativa de govern era la seva solidesa i cohesió com a partit, en contraposició a la coalició de CiU, que presentaven com una mena de matrimoni de conveniència que mai deixaria d’estar afeblit per les seves dissensions i lluites internes. Potser convé recordar-ho ara, quan les aigües que semblen baixar tèrboles no són les del principal partit de l’oposició, sinó la del mateix Govern que llavors era oposició.

Quan Ernest Maragall —aquest gran visionari que considera que totes les famílies catalanes es poden permetre una setmana blanca a la neu— declara un dia que Catalunya “està fatigada” i “no recolzarà nous experiments ni artefactes inestables”. Quan al cap de poc publica un article assegurant que “El govern de José Montilla (…) fa temps que renuncià a encarnar un projecte integral de país amb pretensió de ser entès i acceptat com a tal”. Quan es creu obligat a presentar la seva dimissió. Quan el dilluns es reuneix amb l’executiva del seu partit i explica que “si cal” està disposat a aclarir les seves paraules de la darrera setmana, com si no hagués dit el que havia dit ni escrit el que havia escrit… Quan els seus companys d’executiva, sàviament, prefereixen que no s’expliqui— de fet, que no digui res més— i donen l’incident per clos…

Els que creien que l’oasi català no existia s’erraven: existia i segueix existint… reencarnat en el PSC! Un oasi català socialista on ningú no té dret a remoure les seves tranquil·les i plàcides aigües… On els problemes no són més que miratges.

Així, d’un dia per l’altre, mercès a la màgica batuta montillana, el PSC esdevé de nou una formació política cohesionada i sense fissures internes. Un partit model, perfecte i immutable, la política nacional del qual el Conseller d’Educació no va pretendre posar en entredit. Com tampoc no era aquesta la intenció del d’Economia i Finances, Antoni Castells, quan declarà que no es podia negar “el debat lliure i la realitat”. Ni, menys encara,  el de la Consellera de Justícia, Montserrat Tura, quan va creure necessari reclamar el respecte “a la pluralitat” dins del seu partit…

Analitzant-ho tot plegat amb un xic de fredor i objectivitat, només a un eixelebrat se li acudiria diagnosticar que el gran debat polític actual no  se centra en la fortalesa de la coalició de CiU, sinó en saber si hi ha dos partits socialistes col·ligats al nostre país (un de base nacional catalana i un altre de base nacional espanyola) formant una coalició no reconeguda anomenada Partit Socialista de Catalunya…

Tan sols algun derrotista s’arriscaria a assegurar que la qüestió de fons segueix oberta. Oberta i ben oberta. Que el PSC divergeix cada dia més entre dos models: entre l’herència d’arrel catalana de Pallach o l’autonomista o regionalista de Montilla. O el que és el mateix, si vol ésser el partit socialista de Catalunya o bé —seguint l’exemple hispanocentrista de Ràdio 4— si prefereix esdevenir el partit socialista a Catalunya?

dimecres, 17 de febrer del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002145520404

[download#234#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 18 de febrer del 2o1o

 



Fets, no paraules

Des de fa alguns dies han anat proliferant per tot el país uns immensos anuncis – que coincideixen per pura casualitat amb l’imminent inici de la campanya electoral per les europees – del PSC anunciant els grans èxits del seu govern. Uns anuncis que, imaginem per un imperdonable descuit, els atribueixen de manera exclusiva al seu partit i no pas al treball conjunt dels tres socis del Govern. Recobrant l’eslògan electoral, la campanya pretén fer patents els resultats obtinguts mitjançant els fets i no pas paraules.

Com que sota cap concepte voldríem posar en entredit la incontrovertible realitat optimista del país que defensa José Montilla, no farem el més mínim esment a la flagrant contradicció d’endegar una campanya publicitària amb el lema “Fets, no paraules”… No suposa un oxímoron més que palès, aquesta campanya? No és una campanya impossible, si es vol ésser coherent? No havien de parlar els fets i no pas les paraules? O potser és que els fets no són suficients, no parlen per ells sols i no resta més remei que recórrer a les paraules per a recordar-los?

Potser només en podrem treure l’entrellat si entrem en el fons de la qüestió. No es tracta tant de si el missatge és contradictori, sinó de si la campanya era o no imprescindible. Des d’aquest punt de vista, l’anàlisi no presenta cap mena de dubte: només són criticables i moralment inadmissibles les campanyes que no són d’estricta necessitat. Com ho eren les de la formació política que governava anteriorment el país, de caire diàfanament partidista i sense que mai acreditessin complir un criteri d’objectiva necessitat. Motiu pel qual eren blasmades sense compassió i acusades d’oportunistes per les formacions polítiques que ara governen i llavors eren a l’oposició.

Les campanyes del PSC – i les del Govern Tripartit en general – són ben diferents. En primer lloc, perquè les du a terme un partit i un executiu d’esquerres i no pas de dretes, per la qual cosa no defensen un interès particular o conjuntural sinó un de general i atemporal. En segon lloc, perquè els anuncis dels socialistes són absolutament imprescindibles: en temps de crisi no hi ha ni hi pot haver res que necessiti més la població catalana que li recordin els èxits del seu govern. No fos cas que, despistada i desagraïda com és, hagi oblidat les grans gestes del nou Tripartit…

Al cap i a la fi, només a una formació conservadora i entestada en construir una pàtria inexistent se li podria acudir la indelicadesa de malbaratar els diners – ja siguin dels afiliats com del comú – en una campanya sense altre justificació que la propagandística. Amb major raó encara quan es limita a enorgullir-se vanitosament d’haver complert amb la seva obligació: tractar de gestionar, amb la major solvència i eficàcia possible, els diners que els contribuents posen a la seva disposició…

Tanmateix, el més sorprenent de tot és la infinita modèstia que demostren els socialistes catalans. Com s’entén, sinó, que en el llistat exhaustiu de tots aquests fets i consecucions, la paternitat de les quals s’atribueixen unilateralment i de manera exclusiva, no hagin volgut incloure-hi el més sublim dels seus èxits? Com s’entén que no hagin aprofitat l’avinentesa per a vanagloriar-se, en rètols de dimensions encara més imposants, d’haver aconseguit, mercès a la força dels seus 25 diputats a Madrid, que el govern amic del PSOE aprovés, abans del termini legal que l’Estatut imposava, el nou model de finançament?

dimecres, 13 de maig del 2oo9

PS: Quina alegria suposa que, per fi, un partit hagi estat capaç de dur a la pràctica allò que prometia: fets i no pas paraules! La seva coherència política permetrà que silenciem, per sempre més, la veu de tots aquells antisistema desinformats que asseguren, sense cap base ni justificació, que la gairebé tots els polítics són iguals: no pretenen servir a la ciutadania, sinó tan sols accedir al poder per a poder fer ells exactament allò que tant critiquen als que actualment l’ostenten!


© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#125#image]

Comparteix

ONG poloneses?

Un dels hàbits espanyols més arrelats és acusar els catalans de mirar-nos tot el dia el melic i d’embrancar-nos en discussions bizantines, basades en un troglodític interès per la defensa i l’enfortiment de la nostra identitat nacional. Mentre nosaltres perdem el temps d’una manera tan barroera i inútil, antiquats i incapaços d’entendre que un món cada dia més globalitzat – i més encara la Nova Europa unida – els espanyols, consideren que no té cap sentit ancorar-se en el ja superat nacionalisme. Per això ells, avantguardistes sempre, viuen en la modernitat més desacomplexada.

Des dels temps del cada dia més enyorat amic Aznar, els governs espanyols ens han demostrat amb fets – i no pas amb paraules – que han deixat enrere l’anacronisme tronat del nacionalisme. Si els catalans ens entestem en seguir essent provincians, tancats en nosaltres mateixos, immersos en un autisme destructiu, ells obren les seves portes al seu reconegut universalisme.

Ho han demostrat, a bastament, al llarg dels darrers anys, han deixat enrere el caduc nacionalisme espanyol i han apostat per diluir-se en el gresol compartit de la Gran Europa dels pobles: no van dubtar en retornar als seus legítims propietaris l’illa de Leila (mal coneguda com a Illa de Perejil), a la Plaza de Colón hi oneja una gegantina bandera europea, la mateixa que fan servir per a festejar els èxits de les seves seleccions i representants esportius, han despenalitzat els delictes d’ultratge a la bandera i altres símbols identitaris espanyols…

És per aquest motiu, precisament, que no es comprèn que algunes formacions polítiques catalanes hagin alçat el crit al cel pel fet que el govern espanyol vulgui aprovar una ordre ministerial que no permeti a les ONG que no tinguin àmbit estatal accedir a les subvencions que els ciutadans decideixen destinar a “fins socials” en les seves declaracions de l’IRPF.

Fins i tot rel PSC – que convindria que es fes mirar aquests sovintejats atacs d’amnèsia que els fan oblidar que ells també són Govern espanyol, ja que dos dels ministres es van presentar sota les seves sigles… –, amb en José Montilla al capdavant, ha anunciat que els grups que donen suport al Govern presentaran una iniciativa legislativa a les Corts generals per a evitar aquesta flagrant discriminació… Més encara, han arribat a plantejar la possibilitat de plantejar un conflicte de competències davant del Tribunal Constitucional…

A vegades sembla impossible que els eminentíssims polítics que amb tanta perspicàcia ens representen no siguin capaços d’entendre allò que és evident…! Com se li pot acudir a algú que un partit tan fermament defensor de la pluralitat de l’Estat espanyol, que tant la fomenta en totes i cadascuna de les seves accions, tingui la pretensió de discriminar les nacions i comunitats que la composen? Com se li pot passar pel cap a algú, aquesta possibilitat? Què no tenim memòria històrica?

L’objectiu del govern de l’inefable Rodríguez Zapatero no pot ésser ni més evident ni més lloable: no és pas negar subvencions a cap de les ONG que operen només en algunes de les seves Comunitats Autònomes, sinó ajudar-les a integrar-se en l’espai fraternal de l’Europa unida. Els representants polítics catalans i la ciutadania en general – tan donats al victimisme injustificat – ho han entès malament: no es denegaran les subvencions a les ONG que tinguin un marc d’actuació nacional o autonòmic, sinó a aquelles que no tinguin un àmbit general europeu…!

Com se li podria acudir, a ningú, que un govern i un estat com l’espanyol, tan modern, tan universal i allunyat de qualsevol provincianisme malaltís, podria limitar l’abast de les ONG a les seves fronteres interiors, ja superades pel progrés inaturable de la història? Els espanyols, que no són gens nacionalistes – a tot estirar, constitucionalistes – i que tenen una visió tan global del planeta, com podrien pensar en exigir que les ONG duguin a terme les seves activitats només en tot el seu territori…?

Com han demostrat, entre d’altres exemples constants d’universalisme, amb el Tren d’Alta Velocitat, primer de tot miren sempre cap a Europa, no pas cap endins les seves fronteres…!

dijous, 26 de febrer del 2009

© Cesc Serrahima 2009

[download#228#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD