socialistes catalans

Mapa de votacions conjuntes PSC/PSOE i PP

by .

En el nostre article anterior ens referíem al perill que suposa tractar de convertir les declaracions polítiques —partidistes i interessades: teleològiques— en una nova realitat, més virtual que no pas real. A mesura que la democràcia s’anava consolidant es produí una tendència, com més va més indeturable, a que els partits creïn una realitat ad hoc alternativa quan la que hi ha no ens interessa o no els afavoreix. Una malaurada praxi que té una llarga història al darrera —només cal recordar el nefast exemple de Joseph Goebbels (al qual se li atribueix aquella famosa frase sobre el poder de la propaganda: “Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat”— i que no ha fet més que acréixer-se arriscadament els darrers temps.

Així, els socialistes catalans, després de negar el pa i l’aigua als seus oponents convergents, de tenir més en compte els seus interessos particulars que no pas els generals, i llançar-los als braços anhelants del PP, repeteixen amb obstinació que l’abstenció del partit de Mariano Rajoy en la votació dels pressupostos del 2011 suposa un nou “Pacte del Majéstic” entre populars i convergents. A la qual cosa, no cal dir-ho, hi oposa CiU la seva pròpia visió, assegurant que ha estat el PSc el que els ha obligat a entendre’s amb els populars en aquest afer en concret, sense que això impliqui cap mena de pacte extensible a d’altres àmbits.

No cal dir que el que ha sortit més afavorit d’aquesta baralla infantil (o més aviat, de pati de col·legi) entre PSc i CiU —que altra volta han palesat no trobar-se a l’alçada de les circumstàncies històriques que vivim, ni d’ésser capaços d’escoltar el clam multitudinari de la manifestació del 10 de juliol de l’any passat, que reclamava unitat per a la defensa de la dignitat de Catalunya— ha estat el partit d’Alícia Sánchez Camacho, que ha aconseguit, sense cap mena d’esforç ni de mèrit, situar-se en la centralitat d’un mapa polític català on sempre havien ostentat, merescudament, un paper del tot residual.

Si a això hi afegim que els antics socis del tripartit —socialistes, ICV com ERC— segueixen enrocats en la pueril, irreal i ben poc eficaç estratègia de distingir entre la dreta i l’esquerra, quan el seu pas pels dos darrers Governs progressistes consecutius no sembla pas que els legitimi gaire per a fer-ho, ni per a presumir de cap mena d’orientació social (i no diguem nacional!), potser és arribada l’hora de posar, blanc sobre negre, bit sobre bit, el colossal abisme que, en el terreny polític, hi acostuma a haver entre els fets i les paraules.

Seguint el model —tot i que per força més modestament— d’un ben conegut company de l’oceà d’Internet, encetem un mapa de votacions conjuntes del PSc/PSOE i PP, que no té altra pretensió que posar de manifest que la realitat no és com volen fer-nos veure (i creure) que és. Que la realitat dels fets és tossuda i aclaridora. Que, com bé diagnosticava en Josep Pla, la dreta i l’esquerra espanyola, i les seves respectives delegacions, el PSc inclòs, de tan similars com són, arriben a ésser indistingibles.

Transcrivim, doncs, una llista de les votacions conjuntes del PSc-PSOE i el PP al llarg dels darrers anys. Una llista que —per raons laborals evidents— és d’entrada ben modesta (i tanmateix, prou significativa), però que confiem en poder anar ampliant progressivament a mesura que el migrat temps de lleure del qual disposem ens ho permeti. Afegint-hi, també, no tan sols les votacions parlamentàries conjuntes, espanyoles i catalanes, sinó també els pactes que populars i socialistes han anat establint, sense cap mena de complex, els darrers temps. El primer dels quals, no cal dir-ho, el que els permeté —Ley de Partidos mediante— apartar el PNB del govern d’Esukadi.

Si us hi voleu afegir, convertint aquesta mapa o llista en tan exhaustiu i fidel —i constatable—com sigui possible, ho podeu fer a través del mur del meu compte de Facebook, de la meva pàgina, del meu compte de Twitter (@xavierserrahima), de l’etiqueta #pactesPSOEPP, dels comentaris en aquesta entrada del bloc o de l’adreça pscpsoepp@gmail.com. A veure si fem pinya i aconseguim destriar les paraules dels fets… Mercès d’avançada per la vostra tan benvinguda col·laboració!

divendres, 15 de juliol del mmxi

www.racodelaparaula.cat

Votacions conjuntes PSC/PSOE-PP

2011

8 de juliol, PSC, PP i CiU voten en contra de la moció de SI que demana la reducció d’un 20 % dels càrrecs públics.
30 de juny, contra la proposició de llei de CiU que sol·licitava al govern espanyol que aprofités l’entrada de Croàcia per a impulsar un canvi en el reglament de règim lingüístic de la Unió Europea per a reclamar la oficialitat del català.
14 de juny, PP i PSOE voten en contra la proposició de llei del BNG sobre la dació en pagament.
10 de maig del 2011, contra la moció de CiU que reclamava al govern espanyol el pagament del fons de competitivitat. (Paradoxalment, dies abans hi havia votat a favor al Senat espanyol).
7 d’abril, contra la proposta d’Esquerra Unida i Els Verds que els eurodiputats volin en classe turística.
10 de març, PSC i PP voten en contra de la moció sobre la consulta independentista de Barcelona i el dret irrenunciable a l’autodeterminació.
15 de febrer, aprovació de la Disposició addicional de la Llei d’Economia Sostenible (anomenada “Llei Sinde”)

2010

26 d’octubre, el PSOE i el PP voten contra la iniciativa del PNB que reclamava la possibilitat que les seleccions no espanyoles poguessin participar en competicions internacionals.
8 de juliol, a favor del Decret Llei que regula la creació del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FORB).
3 de maig, PSC-PSOE i PP voten en contra l’ample europeu en el corredor mediterani.
16 de febrer del 2010, contra la preposició de llei de CiU que instava a la transferència de la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat.

2009

18 de març, contra la moció d’ERC que permetés l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los Diputados.
2 de juliol, PSC, PP i CiU voten contra la proposició de llei per a la prohibició dels transgènics.
22 de juliol, PSOE i PP rebutgen signar la carta que reclama a José Bono que permeti l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los Diputados.
11 d’octubre del 2009, llei de representativitat de les organitzacions agràries.

2007

18 de setembre, contra la proposta de ERC i CiU sobre el reconeixement internacional de les seleccions catalanes.17 d’octubre, contra la proposta de retorn dels (mal anomenats) “Papers de Salamanca”.

2002

27 de juny, aprovació de la Llei Orgànica 6/2002, anomenada Llei de Partits Polítics.

Comparteix

Recobrarem algun dia el millor Nadal?

abr 29th, 2011

by .

No comments yet

Davant de la decisió d’Artur Mas de votar favorablement en la consulta sobiranista del passat 20 d’abril la crítica més generalitzada del PSC fou que precisés que ho feia “com a ciutadà” i no pas com a President. Els socialistes catalans l’atacaren ferotgement, argüint que la dualitat que defensava el líder de Convergència no era acceptable, ja que no era possible separar el càrrec de la persona que l’ostentava.

José Montilla declarà que el President de la Generalitat no podia votar a “títol personal”, car representava “una institució on s’identifiquen molts ciutadans” i, per tant, volgués o no volgués, seguia representant la institució i els ciutadans quan actuava com a persona individual. Seguint l’estela de l’inefable Miquel Iceta —que amb la seva perspicàcia habitual ja havia advertit dies abans que “el president Mas no hauria de participar en una iniciativa privada que divideix els catalans ni prestar-li una aparença institucional”— el secretari del PSC hi afegí que Mas “amb aquest gest no contribueix a la unitat del que representa sinó a la divisió”.

Tant un com l’altre eren ben conscients que, tot i no dir-ho, jugaven amb les cartes marcades. En primer lloc, perquè si la consulta fou una “iniciativa privada” fou únicament i exclusiva a causa del fet que el govern espanyol feu actuar la seva justícia colonial per impedir que es pogués celebrar amb caràcter “institucional”. En segon, i més important, perquè és una evidència que qualsevol votació i elecció, pel sol fet d’ésser-ho, “divideix els catalans (i les catalanes)”.

El que els uneix, o els hauria d’unir, és la creença en un sistema d’elecció democràtica. I, ho vulgui o no el PSC, els referèndums o consultes són el mitjà més exemplar,més directe, més incondicionat i menys donat a interpretacions de tots els que disposa un regim democràtic.

Amb tot, el més curiós o paradoxal no és pas això. Ho és encara més que un parell de setmanes després d’aquestes declaracions Joaquim Nadal, el portaveu parlamentari dels socialistes, proposi a la Generalitat que porti al govern espanyol als tribunals per la seva negativa a aplicar la llei i a abonar els 1.450 milions d’euros que deu a Catalunya pel Fons de Competitivitat.

Si li criticaven amb tanta contundència i acrimònia a Artur Mas que no podia escudar-se en una teòrica dualitat entre ciutadà i president, com es pot entendre o justificar que el portaveu parlamentari del PSC proposi que la Generalitat porti als Tribunals a un govern del qual el propi PSC en forma part? Que oblida —només quan és a Catalunya, per descomptat— que el govern de Rodríguez Zapatero és també el seu govern? Més encara, que la seva flamant cap de llista a les darreres eleccions al congrés espanyol, Carme Cachón, és la Ministra de Defensa (i candidata virtual a presidenta) del Govern que proposa dur als tribunals?

En comptes de donar lliçons de comportament, per quina raó l’ex-batlle de Girona no comença per reclamar als seus —al seu govern— que compleixi amb les seves obligacions envers Catalunya? Per què no reclama a Carme Chacón que exigeixi al govern espanyol, des de dins, el compliment immediat i sense excuses de les lleis de finançament que es neguen a respectar? Per què no li reclama a la seva companya de partit que defensi els interessos de Catalunya i dels seus votants, en lloc de defensar exclusivament les seves il·limitades ambicions i aspiracions personals?

Malauradament, la coherència política no és pas un valor en alça, però el fet que el PSC es permeti el luxe de considerar-se, d’acord amb les conveniències de cada moment, govern i oposició alhora, és una mostra d’esquizofrènia difícilment superable!

divendres, 29 d’abril del mmxi

Publicat a Tribuna.cat, el 29 d’abril del 2o11

Comparteix

Montilla i Psc: el tret per la culata

nov 30th, 2010

by .

No comments yet

Tal i com ja vam comentar en un parell d’articles d’un any i mig enrere, les eleccions del 2006 convenceren a José Montilla de la pràctica impossibilitat de vèncer Convergència i Unió. La seva voluntat de convertir el Psc en el pal de paller polític de Catalunya se n’anava de nou en orris. De no produir-se cap canvi, estaria sempre més condemnat a recolzar-se en Erc i en Iniciativa, per governar. A més, havent de deixar a la força més votada a l’oposició.

Davant d’aquesta evidència, els socialistes catalans posaren els seus ben retribuïts assessors a treballar. El resultat fou el que vam definir com a “estratègia Montilla”, destinada a erosionar les possibilitats electorals d’aquells que li feien més directament la competència. Aquells socis forçats que s’han entestat en definir-se com a forces de progrés.

Amb aquesta finalitat, adjudicà a IC el regal enverinat de la Conselleria d’Interior. Si Joan Saura i els seus antistema picaven l’ham la seva aurèola de constituir l’autèntica esquerra —l’esquerra de debò— quedaria debolida. Per tal de llevar força a Erc, lliurà a Joan Puigcercòs, l’evident força emergent de la formació republicana, la Conselleria de Governació. Obligant-lo, poc temps després a penjar-hi la bandera espanyola, diluí la seva imatge independentista i demostrà qui controlava “la clau del govern”.

Segons els càlculs dels seus assessors —que imaginem que hauran estat els primers en dimitir a can Psc…— els votants desencisats dels dos partits socis de govern caurien a la generosa i poc exigent xarxa socialista, que els esperaria amb els braços goludament oberts. Si el Psc era d’esquerres i catalanista, per quina raó els electors descontents d’IC i d’Erc no haurien de refugiar-se sota el seu paraigües protector. Amb major raó quan els socialistes eren el partit de govern, no tan sols a Catalunya, sinó a la majoria de municipis grans catalans i a l’estat espanyol. El resultat de les eleccions de diumenge demostren que la aquesta estratègia no podia ésser més fallida.

Per una banda, la majoria dels que havien optat per conferir la seva confiança de nou a Erc, esperant —aquesta vegada sí!— que deixessin la seva petja independentista, fos al govern o l’oposició, se sentiren traïts pel fet que pactés amb un candidat socialista que pretenia convertir Catalunya en una regió més de l’estat espanyol. I han preferit defugir la maregassa tempestuosa d’un nou tripartit, escollint arrecerar-se en un port segur i fiable nacionalment, ja sigui el de Convergència, el de Solidaritat o el de Reagrupament. Com era d’esperar, han fugit com el foc del Psc, responsables de la desnacionalització del país.

Per altra banda, la seva idea de devaluar el component d’esquerra i progressista d’Iniciativa se’ls ha escapat de les mans. Certament part d’aquells que quatre anys enrere havien votat els ecosocialistes no podien identificar-se amb una formació que ha fet actuar en alguns moments els Mossos d’Esquadra gairebé com si fossin els grisos de temps de trists records…

Però els atacs del Psc als fonaments de les esquerres s’ha convertit en una allau que no han sabut com aturar. La seva tàctica, que pretenia convertir-los en la casa comuna de l’esquerra, ha esquerdat tant els fonaments i les columnes de l’edifici que la teulada ha acabat caient-los al damunt. Més que sumar, ha restat: en veure com aigualien cada dia més severament els seus teòrics postulats socials i progressistes, una part més que considerable del seu electorat s’ha demanat, neguitosa, desorientada i impotent: “On són les esquerres, al meu país?”

dimarts, 30 de novembre del mmx

[download#212#image]

Comparteix

Llançant llast, Rodríguez Zapatero?

oct 23rd, 2010

by .

No comments yet

La renovació —o teòrica renovació— del govern del gran i inimitable Rodríguez Zapatero ha posat de manifest, una vegada més, que la seva innovadora manera d’entendre i de fer política no té parangó en cap altra banda del món.

Seguint el tarannà que l’ha caracteritzat des que va assolir la presidència, s’ha mantingut fidel a les seves paraules i a les seves promeses. Un parell de dies abans havia assegurat que no tenia cap intenció d’introduir canvis al seu govern. La qual cosa provocà, que, sense cap necessitat d’haver de recórrer a les hemeroteques, tothom ho tingués clar: no trigarien a rodar caps! Fent seu l’eslògan del PSC, no pot ésser més evident que per ell els fets ho són tot; i les paraules res!

Una altra vegada ha posat de manifest que, en la millor tradició aznariana, tant al PSOE com al govern espanyol l’únic que mana és ell. Que ell és el messies del socialisme i ningú més. I ho ha fet donant un cop damunt la taula just quan alguns ho posaven en dubte, després d’ésser derrotada Trinidad Jiménez, la seva candidata a la presidència de la Comunidad de Madrid.

Per tal d’evitar que d’altres puguin plantejar-se seguir el reeixit exemple del rebel —desafecte, en termes montillans— Tomás Gómez, ha decidit llançar per la borda aquells que li pensava que, per un motiu o altre, li podien fer ombra. Començant per la Vicepresidenta Primera, Fernández de la Vega. Com a premi per haver-lo servit tan bé i haver-li protegit les espatlles durant tant de temps, donant la cara quan ell preferia esperar que passés la tempesta, l’ha deixat sense vicepresidència i sense ministeri. No fos cas que es produís un motí i l’atribolada i neguitosa tripulació socialista cregués que seria preferible que la segona de bord substituís el capità.

Al mateix temps, ha aprofitat per resituar els socialistes catalans al lloc que els correspon. En primer lloc, donant un cop d’atenció a Carme Chacón, privant-la de substituir Fernández de la Vega en la vicepresidència que ocupava, quan la majoria d’analistes la consideraven la màxima candidata. Sembla que la seva vergonyosa renúncia a defensar l’estatut no ha produït els rèdits que ella n’esperava. I en segon, alliberant-se de Celestino Corbacho i cedint-lo com un regal enverinat a José Montilla.

Potser creu que l’única manera de recobrar la confiança dels tan decebuts electors espanyols és deixant caure el llast català del seu govern abans que el seu globus inflat de promeses toqui terra!

dissabte, 23 d’octubre del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#194#image]

Comparteix

Fets, no paraules: resolució unitària del PSC

jul 21st, 2010

by .

No comments yet

Que al PSC, la fracció catalana del PSOE la manifestació del 10 de juliol li anava grossa ho va demostrar del primer moment, tractant d’aigualir-la, d’eliminar el lema que li donava sentit i provant de convertir-la en una mena de celebració folklòrica regional. La urticària que els provoca només pensar que els catalans i catalanes som, de veritat, una nació i tenim dret a decidir ha quedat de nou ben palesa. A l’igual que el temor patològic que senten a que el seu pare, José Luis Rodríguez Zapatero, no ja els renyi o recrimini per no haver estat bons nens, sinó tan sols els cridi l’atenció.

Això sí, una vegada el pare es fora i es reuneixen amb els seus companys de classe, al Parlament, fent veure que decideixen quelcom —car, tinguem-ho clar: el Parlament no podrà realment decidir res fins que deixem d’ésser una colònia espanyola— fan el gallet. Alcen la veu i es mostren més catalanistes que qualsevol altre. Tot i que hi posen més pa que formatge, fan la seva representació casolana habitual, assegurant que defensaran Catalunya més que ningú.

Tot just fa quatre dies, hi tornaren. Comptant amb l’aval i la subordinació absoluta i sense condicions de la seva marca blanca, ICV, el PSC va presentar una proposta de resolució unitària sobre ”la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut”. Una proposta que no comptava amb el recolzament inicial del seu altre —teòric— soci del —encara més teòric— Govern d’Entesa, ERC. Formació que, visiblement afectada per les previsions electorals que li vaticinen una davallada de vots més que considerable, ha recordat sobtadament que, tot just abans de comptar amb obedients i ben pagats Consellers i Directors Generals, el seu era un ideari independentista.

Amb tot, beneficiant-se del compromís de CiU de donar suport a la resolució que presentés el Govern —o de les dues terceres parts del mateix, ja que deplorava que no fos capaç d’obtenir ni la unitat dins del nou Tripartit (més partit que mai, podríem afegir…!)— el PSC aconseguí el seu objectiu d’arrossegar a la majoria de partits de la càmera a votar a favor d’una proposta que devaluava i traïa la voluntat i l’esperit de la multitudinària gernació que es manifestà el proppassat dia 10. Una resolució unitària, genèrica i temorega, que es limita a ratificar “solemnement” el preàmbul d’un Estatut que el Tribunal Constitucional espanyol ha convertit en paper mullat, ni tan sols apte per a ésser reciclat.

Tanmateix, els socialistes catalans (a casa nostra, espanyols més enllà de l’Ebre) encara van ésser capaços de reblar més el clau del descafeïnament de la manifestació del 10 de juliol… Els infantons del PSC, en trobar-se cara a cara amb els seus pares del PSOE, sentiren tremolar les cames i optaren per fer-se perdonar les seves malifetes catalanes: per més inversemblant que sigui, es negaren a incloure la resolució unitària aprovada al Parlament divendres passat a la resolució que defensava el PSOE! O el que és el mateix, en una mostra més de la seva esquizofrènia política i nacional, es van negar a votar a favor de la resolució que ells mateixos havien presentat al nostre Parlament!

Han complert, doncs, de nou amb escreix el que prometien en la seva darrera campanya electoral: «Fets, no paraules.»

dimecres, 21 de juliol del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#126#image]

Comparteix

Defensarem l’Estatut!

jul 9th, 2010

by .

No comments yet

Segurament, si tractéssim d’establir quin és el tret específic que diferencia un líder polític d’un que no ho és pas, el que separa de veritat les persones inqüestionablement excepcionals de la resta, la majoria ho tindríem clar: el coratge i la decisió que mostra en els moments fonamentals. Aquell coratge que li permet destacar-se per damunt de tots els altres, que el converteix, sense necessitat de proposar-s’ho, quasi en un escollit. En un far resplendent enmig dels més foscos tràngols. Aquell que guia la nau quan la tempesta amenaça de fer-la naufragar i tots al seu voltant dubten i s’esmunyen a la sentina. Un líder és aquella persona que és seguit perquè sap el què ha de fer i, sobretot, com ho ha de fer.

És, per damunt de tot, aquell que és sempre al lloc on ha d’ésser. Aquell que es manté serè i avança, encara amb major vigor, quan tots els altres tremolen s’aturen i se submergeixen en una mar de confusions i indecisions que els bloqueja i els paralitza. Aquell que es mostra segur quan els altres vacil·len. Aquell que es manté dempeus quan tots els altres s’agenollen, cauen o s’ensorren. En síntesi, és justament aquella persona que no falla mai quan no pot fallar.

No cal dir que és justament el que el nostre país li cal, quan tot sembla trontollar. Quan un grapat de magistrats nomenats a dit, desacreditats, il·legítims, caducats i ben poc comprensius han decidit esborrar d’un cop de ploma els desitjos i esperances d’una nació sencera. D’una nació que aquests ínclits i infal·libles guardians de l’ordre, la unitat — de la patria in saecula saeculorum “indissoluble”— i la llengua universal comuna ni tan sols tenen la mínima delicadesa d’admetre que sigui definida com a tal en la reserva asèptica del preàmbul…

En un instant com el que estem vivint —en l’instant nefast que ens toca malviure— on quants que habiten ben lluny imposen el seu criteri arcaic, desfasat, immobilista, restrictiu i gasiu a la majoria dels que vivim a casa nostra, negant-se en banda a acceptar-nos com som i com volem ésser, l’empenta i el guiatge d’un líder és més necessari que mai. Un líder que sàpiga dir i fer allò que la majoria de la societat —que és la que de debò importa— vol que digui i que faci. Un líder sòlid, sense nuances de cap mena, que encarni i defensi l’evident voluntat de la ciutadania.

Per aquest motiu, no podem sentir-nos més satisfets i orgullosos quan el carismàtic, vigorós i sempre decidit José Montilla, amb la seva embranzida messiànica habitual, assegura que “El PSC defensarà l’Estatut aquí i a tot arreu on estem representats i tenim responsabilitats. Defensarem l’Estatut, tot l’Estatut i res més que l’Estatut!”.

A banda de demanar-nos a quin Estatut es refereix —a l’aprovat pel 90 % dels representants del Parlament?, al que patí el “ribot harmonitzador” del camarada Alfonso Guerra?, al que han li·liputitzat els excelsos i generosos membres del Tribunal Constitucional?— ja podem sospirar, alleujats. L’experiència recent ha evidenciat que ho podem deixar en les seves mans: si ho els socialistes catalans ho segueixen fent com fins ara, d’ací a quatre dies ja no caldrà que ens en preocupem més…

És clar que, si li cal ajuda, potser podria demanar-li un cop de mà al seu cap major, Rodríguez Zapatero, aquell fidel complidor que garantí que “aprovaria l’Estatut que sorgís del Parlament…! Si l’amic dels catalans, aquell que prometia que si guanya el PSC, guanya Catalunya”, no se n’acaba de sortir, sempre pot demanar ajuda a Enrique Múgica, el Defensor del Pueblo que compartí amb el PP la satisfacció i el privilegi de presentar un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut!

divendres, 9 de juliol del mmx

www.racodelaparaula.com

[download#75#image]

Comparteix

El perill de les llistes obertes

nov 17th, 2009

by .

No comments yet

Vivim en un món més que curiós, insospitat i paradoxal. Un món on tothom es creu amb dret a opinar de tot, sigui expert en el que sigui. Ho veiem i sentim cada dia a les tertúlies televisives i radiofòniques —del país i de l’estranger més proper— i gairebé ens estem acostumant a considerar-ho normal: per a donar el teu parer sobre un tema determinat no cal tenir cap coneixement especial ni haver realitzat cap estudi sobre el particular. N’hi ha prou amb saber dir, més bé o més malament, dues o tres frases seguides mínimament intel·ligibles…

És per això que cal destacar els casos excepcionals en que algun representant de les elits culturals, acadèmiques i intel·lectuals catalanes es dignen a complir el seu —teòric?— paper de supervisió i orientació social. Amb major raó, encara, quan formen part de l’eminentíssima classe política que tenim el privilegi i l’orgull de mantenir amb els nostres impostos.

Un exemple paradigmàtic el tinguérem la setmana passada amb l’entrevista que José Montilla va concedir al programa “Els matins”, de TV3. Aquella beneïda televisió que els socialistes catalans defineixen —sense cap tipus de complex i cada vegada amb major motiu— com la nostra…

Les seves declaracions, que transcric literalment, demostren a bastament que, fins i tot en temps de crisi, encara hi ha fars que il·luminen la foscor i assenyalen el camí. Les seves assenyades i evangelitzadores paraules ens mostren quin és full de ruta o la carta de navegació que ens cal seguir, si pretenem assolir la regeneració democràtica i social del país.

<<Jo no sóc partidari de llistes obertes… Entre altres coses, mmm…, miri, perquè segurament això no necessàriament seleccionaria les persones, eeeh, més capaços, eeeh, sinó segurament, eeeh… —hi ha referències també a Europa, d’això també hem d’aprendre d’Europa…— sinó de determinades persones, eeeh…, que a vegades és per altres mèrits, diguem més de lobby, més de caràcter mediàtic, que arriben, eeeh, a tenir un escó que no… per altres raons… No hem de… El nostre sistema de partits polítics no és tan fort com per a que l’afeblim. Un sistema democràtic, amb uns partits febles, eeeh…, acaba sent una democràcia feble.>>, pontificà el secretari general del PSC des del púlpit catòdic que tan afablement l’acull quan ho considera necessari.

Novament hem de fer palesa la nostra satisfacció i el nostre més humil agraïment per la fortuna de poder comptar amb uns dirigents polítics, parlamentaris i governamentals d’una tan alta i indiscutible qualitat. Sense ells, ben segur que Catalunya aniria a la deriva, naufragaria miserablement al bell mig de la tempestuosa sensació de desprestigi que es va estenent damunt la política —i, sobretot, de la classe política actual— des de fa temps. I, el que encara fóra més greu, s’hauria enverinat i pol·luït l’immaculat, immutable i sempre envejat oasi català…!

Certament, el sistema de llistes obertes seria perillós. No, perillós no: perillosíssim! Si se’m permet fer política ficció, aquest model temerari —que deixaria en les nostres mans d’electors analfabets l’elecció final dels candidats— podria comportar alguna catàstrofe inimaginable. Per exemple, imitar el període més obscur de la història recent de l’estat espanyol: el govern de José María Aznar. L’únic govern d’un estat civilitzat que comptava —quina barbaritat…!— amb un president que ni entenia ni sabia parlar anglès…!

Sortosament, el sistema de llistes tancades que preconitza Montilla seguirà protegint-nos de nosaltres mateixos i impedint que una tan vergonyosa situació pugui mai produir-se a Catalunya…!

dimarts, 17 de novembre del 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#92#image]

Comparteix

Govern d’entesa, govern d’Unitat

nov 13th, 2009

by .

No comments yet

Sovint s’ha acusat al nou Govern Tripartit —injustament i sense cap mena de justificació, no cal dir-ho— d’ésser-ho tot menys un govern d’entesa, com es va voler denominar. En ocasions, també se l’ha acusat de no actuar amb l’exquisida atenció i cura que se li suposa a un govern. Una acusació, aquesta, sense fonaments: cap altre executiu havia demostrat, anteriorment, tanta sensibilitat i consideració per tots aquells que l’envolten… de més a prop.

Cap altre govern havia estat tan formal i eficaç per a ajudar als seus. Una vegada va establir que la seva prioritat no seria pas la preservació de la identitat nacional —de la qual ja se n’ocuparien prou diligentment els espanyols— el nou tripartit va centrar-se (en totes les accepcions del terme) en un objectiu prioritari: fidelitzar i harmonitzar tots els organismes i institucions que depenien de la Generalitat. Si calia, practicant el noble art del nepotisme… El nepotisme ben entès, no pas aquell que tant havien criticat dels governs de Convergència.

El procés de fidelització s’inicià, com no podia ésser d’altra manera, pels mitjans de comunicació públics. L’objectiu el definí diàfanament Joan Ferran: “arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat”, eliminant “la inèrcia de tants anys de pujolisme”, d’una “visió esbiaixada del país”. Amb la finalitat d’obtenir: “una televisió i una ràdio públiques en català, nacionals, però no nacionalistes”.

Un objectiu —segurament l’únic dels eixos programàtics dels socialistes catalans complerts— assolit plenament! Amb la inicial extirpació i posterior expatriació d’Antoni Bases, esbiaixat i partidista, quasi intolerant i la seva substitució per Manuel Fuentes, indubtable prototipus de l’objectivitat i de l’apartidisme, Catalunya Ràdio no tan sols ha consolidat el seu lideratge, com preveia encertadament Ferran, sinó que s’ha deslliurat de la seva nafra nacionalista. Ha passat d’ésser la ràdio nacional de Catalunya a esdevenir la ràdio nacional a Catalunya.

Nacional, entesa com a pròpia de l’única nació real i vertadera, aquella que cal defensar i protegir per damunt de tot: l’espanyola… No pas de la nació catalana, folklòrica, de barretina i pandereta… D’aquesta teòrica i al·legal nació que els disciplinats membres del Tribunal Constitucional nomenats pels socialistes s’encarregaren d’eliminar del preàmbul de l’Estatut.

De la ma del PSC, i dels seus satisfets, ben peixats, agraïts i submisos socis, ERC i ICV, Catalunya Ràdio i TV3 han recobrat el senderi, s’han oblidat “d’aventures impossibles” —d’acord amb la definició de José Montilla— i s’han convertit a la religió vertadera de l’hispanocentrisme! De la nació universal, imperial i cosmopolita que defensen orgullosament els socialistes catalans. De la nació —Nación, en realitat— íntegra i integradora que tan generosament acull i accepta la pluralitat de les regions perifèriques espanyoles.

Una nació lliure, lliberal i alliberada —“indissoluble”, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, que disposa de Forces Armades per a defensar la seva “integritat territorial”, segons la Constitución…— que ni tan sols reconeix als representants polítics dels seus “territoris” el dret a expressar-se ni al Congrés ni al Senat en la seva llengua materna, oficial a les seves “comunitats autònomes”.

Una nació, la de Joan Ferran, magnífica i extraordinària, paradigma i model per a totes les del món! Una nació universal i oberta, integradora i solidària, als objectius i imparcials mitjans públics de la qual seria impossible arrencar la seva “crosta nacionalista”… sense esqueixar, al mateix temps, la seva pura i unificadors ànima espanyolista!

divendres, 13 de novembre del 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#130#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 16 de novembre

Salvar els fenòmens

jul 23rd, 2009

by .

No comments yet

En la filosofia antiga hi havia dues maneres d’entendre el concepte de salvar els fenòmens. La primera, l’aristotèlica, apresa d’Eudoxe, entenia que calia recórrer a les causes darreres per tal de descobrir i explicar els fenòmens. Sense recórrer als sentits, a allò que la realitat ens demostra, els fets i esdeveniments no es podien explicar. I, molt menys, donar-los per certs o versemblants. La segona, força posterior i emprada potser més sovint que no hauria convingut pels filòsofs cristians, desvirtuava l’anterior i pretenia servir-se de la raó, de l’abstracció racional, per a tractar de justificar aquelles veritats que no eren demostrables empíricament. Més que no pas de salvar els fenòmens, es tractava de saltar-los, de saltar-se aquells fenòmens que contradeien o desmentien de manera rotunda les veritats que hom havia establert amb caràcter previ.

Pel que fa al finançament, els socialistes catalans es recolzen en aquest segon concepte. Sembla que desconeguin l’existència de Popper i s’hagin quedat ancorats en l’època mitjana: en comptes de creure que la ciència i el coneixement avancen eliminant les hipòtesis que les successives experimentacions van progressivament eliminant, consideren que és preferible mantenir les idees preconcebudes inicials, per més que la realitat, tossuda com és, les hagi pogudes rebatre. Més que en el món de la ciència, fa la impressió que prefereixin seguir vivint en el món de les idees… Però no pas en el de les socialistes, sinó en el de les idees de Plató…!

Mercès a la pròdiga amabilitat que han mostrat amb els seus socis espanyols , han disposat de temps més que suficient —un any de coll suplementari, almenys…— per a provar, per tots els mitjans possibles, de convèncer-nos de les bondats del finançament que finalment s’obtindria. La cançó de l’enfadós, que a la fi ha quedat tot just en cançoneta, ens l’han repetida fins l’extenuació i ja ens la sabem de memòria: sempre serà millor que no pas la que aconseguí CiU en els seus vint-i-tres anys de govern!

Tot i que els catalans i catalanes siguem és aviat anyells, i malgrat que un parell d’espavilats van creure que dur l’enganxina d’un ruc als cotxes seria el símbol que millor ens podria representar, tampoc no som tan ases com alguns voldrien… Els aparells de propaganda del PSC han pretès comparar, extrapolant-les, dues situacions que no són en absolut equiparables. I ells, tot i que facin el distret, ho saben millor que ningú. Hi ha, com a mínim, dos petits detallets —insignificants i sense rellevància…— que impedeixen la comparança: els convergents no tenien un govern amic a l’estat espanyol ni una Llei Orgànica que emparés les seves reivindicacions…!

Tanmateix, és normal que els socialistes catalans intentin “salvar els fenòmens” o, per a dir-ho en llenguatge més planer, de fer passar bou per bèstia grossa. Com ho és que ICV pretengui participar també en aquesta mena de Fira de les Vanitats en que s’ha acabat convertint l’atorgament de mèrits de la consecució d’aquest finançament tan i tan fantàstic…! El que ja no ho és —o no ho hauria d’ésser— tant, o gens, és que aquells que van oposar-se a l’aprovació de l’Estatut, per considerar-lo mutilat i diluït, ara vulguin afegir-se a la festa de celebració de la torna del finançament.

I, menys encara, que se sumin a la croada per a convertir la modesta concessió de sa graciosa majestat el cap de l’executiu de l’estat espanyol, en un gran èxit del nou Tripartit. ERC no ho ha dubtat gens i s’ha afanyat, amb Puigcercós al capdavant, a dir-hi la seva amb una més que evident voluntat d’esdevenir-ne el protagonista principal: som nosaltres i només nosaltres, els d’Esquerra, els que hem capitanejat les negociacions i hem aconseguit un acord històric que “compleix amb l’Estatut”!

No seria en absolut just llevar-los la raó: per més que ho pugui semblar, no ha estat el Conseller Castells, sinó ells, els que han aconseguit impulsar el pacte —el nou cafè per a tothom, la nova LOAPA harmonitzardora, però ara en matèria econòmica— unificador entre les 17 Comunidades autónomas españolas! Qui, sinó ERC ha convertit la bilateralitat que estableix l’article 214 de l’Estatut en una aigualida i solidària multilateralitat. Si és que volem ésser generosos, ja que en realitat no es tracta més que d’una concessió unilateral de l’estat…!

En el cas d’Esquerra, més que salvar els fenòmens, com han fet el PSC i els ecosocialistes, han passat, directament, a saltar-se’ls! Com bé va declarar Ernest Benach, han fet “un gran avanç” en donar el “sí” al finançament autonòmic ofert pel govern espanyol… Han fet, sens dubte, “un gran avanç”…! Ara només és qüestió de saber si ho ha estat per a Catalunya, com caldria, o només per al seu desig de no deixar el Govern… Han salvat els fenòmens o els mobles?

dijous, 23 de juliol del 2009

[download#275#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 30 de juliol

Tu decideixes quina Europa vols?

jul 16th, 2009

by .

No comments yet

No ens resta altre remei que felicitar de nou el PSC-PSOE per la seva exquisida coherència política! Política i, sobretot, electoral. Han demostrat una vegada més, de manera inequívoca, que segueixen havent-hi diferències més que abismals entre la dreta i l’esquerra. L’esquerra no tan sols té una consciència social i ecològica molt més acusada que no pas la dreta —com han demostrat a bastament els dos Tripartits consecutius: túnel de Bracons, Quart Cinturó, MAT, aposta per l’AVE i menysteniment de Rodalies…— sinó que, per damunt de tot, és molt més seriosa, coherent i fiable…

Després d’haver protagonitzat la campanya electoral més fantàstica que es recorda en la història de la nostra democràcia, ara posen de manifest l’estricta escrupolositat amb la que l’afrontaven. Per més anys que passin, trigarem en oblidar aquella tan engrescadora i incitadora campanya ideada per les més preclares eminències dels socialistes catalans! Aquella campanya sublim en que decidiren substituir les propostes i els programes electorals per una successió d’anuncis immensos protagonitzats per George Bush, José Mª Aznar, Silvio Berlusconi! Havien vist, finalment la llum, aquests dirigents conservadors i havien decidit abandonar els seus partits de dretes i presentar-se pel PSC?

Malauradament, havia estat un miratge: no es tractava que els conservadors haguessin recobrat el seny i s’haguessin afegit a la ideologia vertadera —la de l’esquerra, com no: moralment superior, almenys, des del temps de Marx— sinó d’una estratègia electoral dels socialistes. El missatge no podia ésser més evident, més clar ni més primari. Els electors només tenien dues opcions: o bé votar la dreta, sense consciència ni principis, que havia dut el continent europeu a la crisi; o bé votar-los a ells, els socialistes, que no en tenien cap responsabilitat i que a més a més es basaven en una ideologia de progrés i d’anivellament social.

El següent anunci encara va resultar més aclaridor: hi apareixia, de cara, la candidata socialista, Maria Badia, i, d’esquena, el del PPC, Alejo Vidal Quadras. L’encapçalava la frase que dóna títol a aquest article: “Tu decideixes quina Europa vols”. Per si hi havia algun dubte l’eurodiputada ho remarcava en un míting a Badalona, on demanà el vot per a “tenir una majoria socialista al Parlament Europeu, poder fer fora tots els Vidal Quadras, i no tenir un ensurt l’endemà de les eleccions”. Afegint que “em fa vergonya que Vidal Quadras sigui vicepresident del Parlament Europeu”. Declaracions recolzades pel Ministre de l’Interior, Celestino Corbacho, advertint que el PSC pretenia aconseguir una “Europa social, compromesa amb l’ocupació i amb el desig que acabin els paradisos fiscals”, oposant-se a les opcions del PP, que “representa tot el contrari”.

En no presentar ni propostes ni programes, el missatge dels socialistes catalans —en la línia del vídeo del PSOE on es mesclaven antiavortistes, homòfobs, fanàtics religiosos i militants d’ultradreta— no podia ésser més diàfan: si no vols que al Parlament Europeu mani la dreta, vota’ns! És per aquest motiu que cal celebrar que s’hagin mantingut coherents i fidels, fent honor als milers de votants que van confiar en la seva única promesa electoral, repetida fins a produir nàusees: que ve el llop, o nosaltres o el PP!

Congratulem-nos-en, han complert el que prometien: una altra vegada, com ja ven fer en la passada legislatura, els eurodiputats del PSOE —inclosa, per descomptat, Maria Badia la preconitzadora de l’anti-vidalquadrisme—han votat el candidat del PPC com a Vicepresident del Parlament Europeu!

Això sí, abans, complidors dels seus compromisos electorals, van impedir que el candidat Graham Watson, proposat pel grup dels Verds-Ale, format, entre d’altres, pels eurodiputats Oriol Junqueras i Raül Romeva —indubtables representants de la dreta que el PSC va prometre bloquejar…— obtingués els vots suficients per a esdevenir President de l’Eurocàmara! Candidat que, cal dir-ho, comptava també amb el recolzament de CIU i de Ramon Tremosa. Conseqüents fins al final, els socialistes catalans van preferir mantenir-se fidels al seu pacte de legislatura amb els populars…!

dijous, 16 de juliol del 2009

PS: Sovint es parla d’abstenció electoral i alguns polítics no dubten en acusar-ne els electors i advertint que no tindran dret a queixar-se, després… Que en pensaran, ara, els al·ludits, en comprovar que 23 dels eurodiputats no van considerar necessari fer acte de presència el dia de la sessió constitutiva del Parlament ni tan sols per a escollir el President de la cambra?

www.racodelaparaula.com