Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

sobirania

La dignitat a la butxaca

El nostre és, sens dubte, un país estrany, ben estrany. I no tan sols pel fet, ja prou paradoxal, que siguem un país que ni país no som… Ho és, sobretot, pel fet d’haver perdut aquell element essencial que caracteritza —o hauria de caracteritzar— els països: la nostra dignitat. Una dignitat que hauria de dur-nos a revoltar —amb la raó de la paraula i la força dels vots, per descomptat— cada dos per tres contra aquest estat espanyol que ens sotmet, ens mana i explota com si fóssim la seva darrera colònia.

Contra aquest estat espanyol integrista i integrador que no només ens nega el dret a decidir, el dret a exercitar la nostra irrenunciable sobirania, sinó que es mostra tan despòtic i ignorant com per a imposar-nos els seus criteris colonialistes. Que en la seva prepotència imperialista fins i tot ens impedeix decidir per nosaltres mateixos com hem de regir-nos en els nostres afers essencials del dia a dia.

En aquest sentit, les dues consecutives —i tan ben conjuminades (en termes de justícia colonial la causalitat no existeix: forma part d’una estratègia mil·limètricament calculada…)— sentències del Tribunal Constitucional espanyol i del Tribunal Suprem, sobre l’Estatut i la Immersió lingüística, respectivament, han posat les cartes damunt la taula.

Com ho ha fet, igualment, la humiliant visita del nostre President al seu homòleg espanyol, Rodríguez Zapatero. De la mateixa manera que la gran errada d’ERC, al llarg de la seva desorientada i caòtica participació al Govern, consistí en perdre (o, més aviat, en regalar-la generosament al Psc) la seva famosa clau de la governabilitat, la de Catalunya ha estat la de perdre —o potser renunciar-hi?— una altra clau encara més important: la clau de la caixa. La clau de la caixa on van a raure els diners que provenen dels nostres impostos.

És més que possible que l’arrel del problema provingui d’haver apostat d’entrada per un nou Estatut tan poc ambiciós. Per un Estatut temorec i acomplexat, propi d’un país d’anyells, que no exigia allò que una nació amb consciència d’ella mateixa mai no hauria d’haver cedit: el control dels seus impostos, i, consegüentment, de la seva economia. Verbigràcia, el concert econòmic. En renunciar-hi, no tan sols la clau, sinó també la pròpia caixa restava en mans del govern espanyol. I així Catalunya acceptava seguir essent reconeguda com un territori menor d’edat sotmès —també a nivell econòmic— a la despòtica i autista tutoria del pare espanyol.

Cal reconèixer, doncs, que la vergonyosa visita que va haver de fer Artur Mas a Madrid, demanant —o més aviat, implorant— permís per ampliar la capacitat per endeutar-se no és pas responsabilitat exclusiva seva. La comparteixen tots aquells que des del principi acceptaren un Estatut gallinaci, incapaç d’alçar el vol per ell mateix… Això no obstant, la imatge de la màxima autoritat del nostre país forçat a  rebaixar-se de nou  per demanar allò que és —o hauria d’ésser— nostre, no pot ésser més ultratjant ni feridora.

Més ultratjant però, ensems —siguem coratjosos almenys reconeixent la nostra proverbial covardia—, més representativa del que som. Del que som, del que ens deixen ésser i, sobretot, del que volem ésser! Perquè, per més que sovint ens agradi fer veure que ens ho creiem, els culpables d’aquesta situació no són pas els governs espanyols de torn (que no fan més que limitar-se a complir la seva obligació: mantenir-nos collats i colonitzats) sinó nosaltres, que ho acceptem resignadament. Fins i tot amb agraïment… Som nosaltres, que no sabem segar cadenes.

Quantes vegades més haurem de mostrar-nos postrats als seus peus? Fins quan haurem de viure de genolls, renunciant a la nostra dignitat? Quan ens creurem, de veritat, que només nosaltres tenim el dret a decidir? Quan decidirem què volem ésser, quan siguem grans? De fet –simplement– que volem ésser, quan siguem grans!

I pensar que encara hi ha gent que es pregunta per què alguns catalans i catalanes duem, com a distintiu, un ase enganxat als nostres cotxes…

dijous, 10 de febrer del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Safe Creative #1102068433871

Publicat al Diari de Terrassa, el 16 de febrer del 2o11

Comparteix


Qui té por del llop Laporta?

Des que s’intuí que Joan Laporta podria estar interessat en entrar en política, una part de la premsa, tant espanyola com catalana, començà a convertir-lo en objecte de les seves diatribes. Quan no en motiu de befa o escarni públic.

Només cal recordar l’atac despietat i extemporani que sofrí en ocasió de la seva tan poc afortunada actuació a l’aeroport de Barcelona en un control de passatgers. Fins fa ben poc, Joan Ferran, amb la prosa elegant, delicada i subtil que el caracteritza, encara l’anomenava “mostra culs d’aeroport”…

Si aquesta voluntat crítica i de menysvaloració ja era prou obvia —sobretot en mitjans periòdics i d’avanguarda— quan la seva voluntat de fer carrera política no era més que una especulació, des que l’ha confirmada ha esdevingut una veritable obsessió. Una obsessió —quasi malaltissa— que s’ha encomanat a alguns polítics catalans. Els quals, en un esperit de “servei al país” que els honora, veuen amb neguit com podrien perdre l’escó, el despatx o el cotxe oficial que amb tant de sacrifici i humilitat ostenten…

Joan Ridao li recorda que la política requereix “molta dedicació” i no necessita “ni redemptors, màrtirs ni messies”. Dolors Camats assenyala que hi ha líders socials —curiosament aliens al seu partit…— amb “coses més importants a dir” que no pas Laporta. La seva sòcia Mercè Civit opta per la enigmàtica: “A EUiA no ens agraden els Berlusconi amb barretina”. Secundat per un no menys críptic Oriol Pujol: “No és massa seriós fer declaracions sobre política-ficció”.

Podríem preguntar-nos: A què es deu, tant de temor a un nouvingut? Tenen por a que es produeix un giravolt en l’status quo polític actual, que tant els afavoreix? Més encara si actua amb seny i uneix la seva força amb Reagrupament?

Tanmateix, potser el que més temem és que la irrupció de Laporta posi en evidència aquella fal·làcia sense base que els partidaris d’una Catalunya regionalitzada han repetit mil i una vegades: “Els catalans i les catalanes celebrem un referèndum d’autodeterminació cada quatre anys quan votem un partit o un altre en les eleccions al Parlament”…

dimarts, 12 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001125300166

[download#263#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 12 de gener del 2oo9

 



Democràcia a l’espanyola…

El govern espanyol no podia haver tingut una pensada millor per a celebrar l’aniversari de la seva Constitución que convidar al Congreso 300 alumnes d’instituts per a que participessin, junt amb un grup de gent famosa, en la lectura dels articles de la Carta Magna. Els joves representen el futur i és bo que vagin familiaritzant-se amb les entranyes de la democràcia i de les exquisides institucions que la representen. Potser fins i tot algun d’ells arribi, un dia o altre, a asseure’s en un d’aquells escons…

Res convé més que habituar-los, tan aviat com sigui possible, a les excel·lències del sistema parlamentari espanyol. I, sobretot, que aprenguin d’entrada el que s’espera d’ells, una vegada gaudeixin del privilegi de participar de forma activa en el sistema electoral: votant o presentant-se en la llista — tancada, por supuesto…!— d’algun partit polític.

En aquesta ocasió, l’encarregada d’engrescar-los a participar en la vida política ha estat la Vicepresidenta primera de la càmera, Teresa Cunillera. Sens dubte, ha complert escrupolosament el que se li exigia: ensenyar al jovent —que tan sovint tendeix a desentendre’s de la política— el funcionament i l’abast de la democràcia espanyola. No hi ha dubte que cal acollir amb una eixordadora aclamació qualsevol acció que fomenti la seva implicació i participació en el procés electoral!

La diputada del PSC-PSOE va mostrar diàfanament què és el que s’espera de les generacions futures. En un acte d’ensinistrament pavlovià digne de lloança, fent ús d’unes arts declamatòries que ja hauria volgut per a ell Ciceró, els explicità quin és la posició exacta que els polítics desitgen que continuï ocupant el poble —el teòric dipositari de la sobirania— quan aquests joves siguin adults: el de votar, una vegada cada quatre anys, obeir, ésser submisos, i sobretot… callar!

Quina imatge més aclaridora i pedagògica, la de Teresa Cunillera en interrompre i retirar la paraula a Javier Borderías, quan en acabat de llegir l’article 28 s’ha cregut amb dret —oh, gosadia de gosadia dels súbdits que no saben ni volen comportar-se com a tals…!— a… expressar la seva opinió sobre el mateix! Òbviament, l’amatent i democràtica vicepresidenta s’ha vist obligada a censurar de nou un altre estudiant, Sergio García, quan ha comés l’aberrant heretgia d’aprofitar la seva intervenció per a recordar “A tots aquells espanyols que, com el meu avi, hagueren d’abandonar en algun moment de la seva vida, per circumstancies polítiques i econòmiques España”.

Quina lliçó més absolutament fantàstica de democràcia, de llibertat i de foment de la participació, la que ens oferí el Congrés espanyol! Quina manera més preclara, exacta i adient de celebrar l’aniversari de la Constitución!

Alguns confonen massa sovint llibertat amb llibertinatge! On anirem a parar…! Només hauria faltat, enmig d’aquest intent de kale borroka parlamentària, que algun dels estudiants hagués tingut la intolerable pretensió d’expressar-se en la seva llengua materna gallega, basca o catalana…! És clar que, en aquest cas, sempre s’hauria pogut recórrer a Baltasar Garzón, inefable i infatigable defensor de les essències pàtries espanyoles…

diumenge, 6 de desembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0912065070310

[download#77#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 9 de desembre del 2oo9

Els problemes reals dels ciutadans

Una de les conseqüències de l’aprovació per part del Parlament de l’Estatut fou la creació d’un partit auto-demominat com a no-nacionalista. Un partit que, a hores d’ara, després de morir d’èxit, ja no se sap si és un partit polític… o de tennis, ja que s’ha dividit en tres sets! Pel que sembla, el fet d’haver fet la seva campanya electoral despullats no ha evitat que s’hi produïssin batusses, al seu interior… I més des que a l’Estat espanyol hagi aparegut un rival que també es declara no-nacionalista.

L’aparició d’aquella primera formació era d’esperar: com podien permetre que, malgrat haver votat en contra de l’Estatut i haver tractat de boicotejar des del primer moment la voluntat d’entesa entre els altres partits, el PP a Catalunya es deixés seduir per la deriva sobiranista del Parlament? El nou partit, doncs, demostrava, ja des de la seva creació, que era capaç de fer una anàlisi acurada de la realitat: el partit que llavors comandava Josep Piqué estava caient en picat en una perillosa deriva radicalment catalanista i, el que era pitjor, antiespanyolista! El seu recurs al Tribunal Constitucional ho va evidenciar encara més…

Des de llavors, amb la mateixa coherència, perspicàcia i objectivitat, han dedicat els seus ingents esforços a demostrar que el gran problema de la Generalitat no ha estat pas la seva ridícula dotació pressupostària, els continuats entrebancs i les travetes dels successius governs espanyols, ni la voluntat hispanocèntrica de reduir al mínim exponent les seves funcions i capacitats, no! La seva ineficàcia no s’ha degut a cap d’aquests factors, del tot circumstancials, sinó al fet d’haver-se preocupat només de qüestions identitàries i nacionals, en comptes de tractar de solucionar “els problemes reals de la gent”.

Segons ells, la seva participació en la política era imprescindible, ja que cap formació prenia com a base de la seva actuació aquest principi de dedicar-se, en exclusiva, a oferir solucions a allò que “realment preocupa i afecta als ciutadans”.

Resulta inqüestionable que han complert, a bastament, el que prometien: totes i cadascuna de les seves activitats, gestions i intervencions, en sessions parlamentàries o de caràcter públic, s’han centrat en la resolució dels assumptes i necessitats que, de manera més directa, afecten a la generalitat de la població catalana. No han seguit l’estela dels altres partits, entestats obsessivament, quasi a frec del fanatisme, en impulsar —quan no imposar…— en exclusiva un nacionalisme, el català, malaltís i perillós, que posa més de manifest el que ens separa que no pas el que ens uneix.

Per contra ells —que hauria fet el país, sense la seva presència!— han dedicat els seus esforços a aquells temes que “de veritat preocupen al ciutadà”… Assumptes de caire prioritari, que no han estat, com podria creure’s, la lluita contra l’atur o la precarietat laboral, la crisi, el deficient nivell d’educació o la millora de les cada dia més obsoletes infraestructures públiques, no! Hauria estat caure en el parany del nacionalisme català, com ha fet el PP, sempre tan comprensiu, generós i complaent amb tot allò que fa aroma de Catalunya…

No, ells els que es proclamen a si mateixos com a no-nacionalistes, s’han preocupat, dia sí,dia també, exclusivament, d’assumptes tan prioritaris, bàsics i d’interès majoritari com el d’assegurar-se que el Govern radical i insolidari de José Montilla no pretengui penjar mai una senyera allí on havia de lluir, cosmopolita i alliberadora, la gens nacionalista i integradora rojigualda!

divendres, 4 de setembre del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0909044367219

[download#112#image]

Comparteix

Features Stats Integration Plugin developed by YD