Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

sexualitat

Amor y sexualidad, Alfonso Cuatrecasas

Se’ns ha dit en tantes ocasions i des d’àmbits tan diversos que la cultura europea és filla de la judeocristiana que ens hem acabat creient que tan sols en ella hi tenim el nostre bressol. A força de repetir-nos-ho una i altra vegada, sembla que haguem oblidat que la nostra societat i la nostra cultura tenen els seus orígens i el seus fonaments darrers en la societat i cultura grecoromana. Una cultura grecoromana que, a la seva vegada, te les seves arrels en les civilitzacions minoica i micènica.

Cultures que han deixat una indubtable empremta en la nostra manera d’ésser i de comportar-nos. Cultures poderoses que la judeocristiana ha tractat d’eliminar i de substituir. O, quan no ha estat possible, de diluir, domesticar o d’adaptar a les seves necessitats de dominació i de control, de submissió. De manteniment d’una cultura basada en l’expiació d’un pecat que mai no hem comés. Una cultura del dolor i del sacrifici, que ens obliga a renunciar als plaers i als delits de la vida. En realitat, a la mateixa vida, prometent-nos una altra de millor, més enllà de la mort…

Si la idea, torturada i alienadora, del pecat ha condicionat l’existència i la societat occidental dels darrers 2.000 anys, encara ha causat uns efectes més pregons, nefastos i perjudicials en la relació que hem mantingut amb els nostres cossos i, sobretot, amb la nostra sexualitat. L’església cristiana, que hauria d’ésser la de l’amor i el perdó il·limitats, des de temps immemorials ha considerat que tan sols un dels deu manaments és del tot intolerable i imperdonable: el setè! Quant de dolor i patiments ens hauríem estalviat si l’escollit —com fóra lògic— hagués estat el sisè: “No mataràs”…

Per tractar de trencar amb aquesta visió limitadora i castradora dels instints que ens ha imposat el cristianisme, res millor que llegir Amor y sexualidad en la antigua Roma, d’Alfonso Cuatrecasas (Grupo Difusion, 2009). Aquest doctor en llengües clàssiques i excepcional traductor ens permet, mitjançant la lectura d’aquest assaig, el miracle de fruir d’un retorn edènic. Potser no pas aquell paradís iniciàtic integral on Eva i Adam gaudien del goig suprem de descobrir el món i de descobrir-se ells mateixos, però si aquell on els cossos eren purs i les relacions sexuals no eren proscrites ni comportaven cap mena d’estigma irracional ni pecaminós.

Un paradís edènic, cal remarcar-ho, del qual en restava malauradament exclosa la meitat de la població romana, ja que les esposes en casar-se deixaven d’ésser possessions del seu pare per a passar a ésser-ho… dels seus respectius marits!

Segurament, si el cristianisme no s’hagués preocupat d’ocultar el marcat component eròtic de Cerverí de Girona, del Cançoner de Sant Joan de les Abadesses o del de Ripoll, no seria necessari que ningú ens recordés que la sexualitat tan sols ha estat considerada proscrita i ominosa en un espai delimitat del planeta i durant un període històric determinat —malauradament massa llarg. En el món romà —i no diguem ja en el grec…— la malaltissa comunió entre moralitat i sexualitat encara no havia contaminat ni el plaer físic ni la satisfacció dels instints humans. La sexualitat conservava la naturalitat (o l’espontaneïtat, si preferim dir-ho així), que mai no hauria d’haver perdut.

Tal i com ens explica l’autor en la introducció, mentre en la nostra societat les necessitats sexuals se segueixen satisfent majoritàriament en el marc d’una “parella estable o en el matrimoni”, a Roma els homes disposaven d’una “llibertat quasi il·limitada en la seva forma de satisfer-se sexualment, ja fos amb una dona o amb un noi jove”. Tan sols li estaven vedades les “relacions adúlteres amb les dones romanes”. Amb aquesta excepció, podia “disposar de les concubines que desitgés (…) o mantenir les relacions que volgués amb joves i bells esclaus, atents a satisfer qualssevol desig del seu amo”.

Si hi afegim que aquest assaig ens permet gaudir d’algunes de les narracions més atractives i interessants de la literatura romana (ja que inclou dos dels contes més cèlebres d’Apuleu i un de Petroni), ben poc més li podem demanar… Més quan, ens permet conèixer la societat i la vida dels nostres avantpassats i, al mateix temps, ens convida —amb el seu tast llaminer d’algunes pàgines escollides— a descobrir les virtuts de les lletres llatines. Unes lletres dissortadament massa negligides que ben cert que poden presentar algunes llacunes o mancances, però no pas les de l’ensopiment. No cal més que endinsar-se en L’ase d’or o en El Satiricó, les dues obres principals dels autors esmentats, per adonar-se’n.

Pel que a Cuatrecasas es refereix, només ens resta confiar que no trigui gaire en oferir-nos un volum similar sobre l’altra gran desconeguda: la literatura grega. Car, sens dubte, aconsegueix  amb aquesta l’objectiu que es proposava:

«Pretendemos que sean los mismos autores latinos con sus propias palabras los que acerquen al lector a esa inclinación, a esa realidad tan vigorosa y connatural del espíritu humano y le hagan ver que los hombres y mujeres romanos, esos seres que vemos tan distantes y alejados de nosotros, experimentaban, gozaban y sufrían con las mismas pasiones con las que gozamos y sufrimos nosotros. Que este mundo romano, del que somos, queramos o no, directos descendientes, no se diferenciaba en nada del nuestro en lo que a erotismo se refiere, a no ser porque lo practicaban con mucho mayor desenfado, permisividad y desinhibición.»

 

diumenge, 4 d’abril del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com
Safe Creative #1002285651440

[download#19#image]

Comparteix

La casa de les belles adormides, Kawabata

Quan el plaer de la lectura i la descoberta ens du a tastar obres i autors nous en qualsevol racó a voltes ens pot esperar  una sorpresa. En ocasions, la sorpresa és de caire negatiu i és preferible no fer-ne cap esment. En d’altres, menys habituals, no pot ésser més agradable i beneficiosa. Sobretot quan, pel motiu que sigui, coincidim amb un llibre especial, que et transmet unes sensacions diferents, inconegudes.

És el que m’ha succeït amb La casa de les belles adormides, (Nemureru bijo), de Yasunari Kawabata, publicat per Viena Edicions l’any 2007 en la seva col·lecció “El Cercle de Viena”. Una obra d’un premi Nobel que desconeixia i que vaig trobar per casualitat vagarejant per la Biblioteca. El primer que em va atreure, cal que ho confessi d’entrada, fou la seva portada, un detall d’Amants a l’habitació de dalt, de l’excepcional gravador japonès Kitagawa Utamaro

En fullejar-la i llegir, a l’atzar, algun dels seus paràgrafs em va captivar a l’instant. Un cop llegida, no m’atreveixo a considerar-la una obra mestra. Però si, sens dubte, una obra més que interessant. Una obra, per damunt de tot, especial i diferent: única. Una novel·la que no ens en recorda cap altra. I que, alhora, resultarà molt difícil d’oblidar, un cop enllestida. La seva història i algunes de les seves pàgines restaran llarg temps gravats en la nostra memòria.

Com que, segons el meu costum, no tinc intenció de revelar-ne l’argument, esmentaré tan sols que exposa i descriu les relacions entre la vellesa i la sexualitat; entre la mort i la vida. Una vellesa, decrèpita i crepuscular, que anhela la proximitat de la joventut per a tractar de revitalitzar-se i de cercar un referent que atorgui un cert sentit a les romanalles agòniques de la vida. Una senectut decadent i desesperançada que sembla voler apurar fins el darrer glop el tast del calze de l’existència— d’una existència en evident regressió. Una senilitat —per a usar el mai tan escaient títol d’Italo Svevo— més degradant que no pas degradada.

La lectura de l’obra, escrita amb una prosa ràpida i precisa alhora, ens deixa un sabor agredolç. Un sabor on es mescla, a parts iguals, la sordidesa, la voluptat i la voluntat de pervivència. Aquell sabor inclassificable i indefinible de la decadència. De la inevitable decadència final, definitiva, que es debat entre el que és, el que ha estat i el que voldria ésser.

D’aquella decadència que la majoria dels éssers humans ens neguem a assumir quan ens arriba. Una decrepitud que —com en el cas d’Eguchi, el protagonista de l’obra— només som capaços d’acceptar i veure reflectida en els altre i mai en nosaltres. Una decadència, cal remarcar-ho, no tan física o corporal com de caire moral o espiritual…

En essència, un llibre especial i diferent, la lectura del qual ens desvetllarà les emocions i els sentiments. Una obra crua i dura, més adreçada als instints i als sentits que no pas al seny o la raó. Que assoleix amb escreix amb l’objectiu que la literatura —i l’art en general— hauria de perseguir: provocar-nos una reacció, alegrar-nos, entristir-nos o sacsejar-nos, però mai deixar-nos indiferents. O el que és el mateix: commoure’ns i deixar-nos petja. Convertir-nos, poc o molt, en un xic diferents del que érem abans de submergir-nos en la seva lectura…

La casa de les belles adormides ho aconsegueix sobradament: ens pot enamorar o esgarrifar, fins i tot provocar-nos una certa repulsió, en funció de la nostra sensibilitat o el nostre tarannà, però no passarà desapercebuda. Ens afectarà pregonament, potser, perquè té la força i la capacitat inusual de fer aflorar el millor, però també el pitjor, de nosaltres mateixos. De recordar-nos que en la literatura —com en la vida…— no existeix ni pot existir el bé sense el mal, ni a la inversa.

Per acabar, em permeto transcriure un paràgraf que considero que sintetitza l’abast i el contingut de l’obra:

<<En aquesta casa venien ancians incapaços de tractar les dones com a dones, però dormir tranquil·lament al costat d’una noia com aquesta els era encara, sens dubte, un dels consols il·lusoris a la percaça de les joies d’una vida perdu­da: vet aquí el que Eguchi va entendre en la tercera visita a aquesta casa.>>

divendres, 5 de febrer del mmx

© Cesc Serrahima 2010

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002055461583

[download#173#image]

Comparteix


Features Stats Integration Plugin developed by YD