Contra aquest estat espanyol integrista i integrador que no només ens nega el dret a decidir, el dret a exercitar la nostra irrenunciable sobirania, sinó que es mostra tan despòtic i ignorant com per a imposar-nos els seus criteris colonialistes. Que en la seva prepotència imperialista fins i tot ens impedeix decidir per nosaltres mateixos com hem de regir-nos en els nostres afers essencials del dia a dia.

En aquest sentit, les dues consecutives —i tan ben conjuminades (en termes de justícia colonial la causalitat no existeix: forma part d’una estratègia mil·limètricament calculada…)— sentències del Tribunal Constitucional espanyol i del Tribunal Suprem, sobre l’Estatut i la Immersió lingüística, respectivament, han posat les cartes damunt la taula.

Com ho ha fet, igualment, la humiliant visita del nostre President al seu homòleg espanyol, Rodríguez Zapatero. De la mateixa manera que la gran errada d’ERC, al llarg de la seva desorientada i caòtica participació al Govern, consistí en perdre (o, més aviat, en regalar-la generosament al Psc) la seva famosa clau de la governabilitat, la de Catalunya ha estat la de perdre —o potser renunciar-hi?— una altra clau encara més important: la clau de la caixa. La clau de la caixa on van a raure els diners que provenen dels nostres impostos.

És més que possible que l’arrel del problema provingui d’haver apostat d’entrada per un nou Estatut tan poc ambiciós. Per un Estatut temorec i acomplexat, propi d’un país d’anyells, que no exigia allò que una nació amb consciència d’ella mateixa mai no hauria d’haver cedit: el control dels seus impostos, i, consegüentment, de la seva economia. Verbigràcia, el concert econòmic. En renunciar-hi, no tan sols la clau, sinó també la pròpia caixa restava en mans del govern espanyol. I així Catalunya acceptava seguir essent reconeguda com un territori menor d’edat sotmès —també a nivell econòmic— a la despòtica i autista tutoria del pare espanyol.

Cal reconèixer, doncs, que la vergonyosa visita que va haver de fer Artur Mas a Madrid, demanant —o més aviat, implorant— permís per ampliar la capacitat per endeutar-se no és pas responsabilitat exclusiva seva. La comparteixen tots aquells que des del principi acceptaren un Estatut gallinaci, incapaç d’alçar el vol per ell mateix… Això no obstant, la imatge de la màxima autoritat del nostre país forçat a  rebaixar-se de nou  per demanar allò que és —o hauria d’ésser— nostre, no pot ésser més ultratjant ni feridora.

Més ultratjant però, ensems —siguem coratjosos almenys reconeixent la nostra proverbial covardia—, més representativa del que som. Del que som, del que ens deixen ésser i, sobretot, del que volem ésser! Perquè, per més que sovint ens agradi fer veure que ens ho creiem, els culpables d’aquesta situació no són pas els governs espanyols de torn (que no fan més que limitar-se a complir la seva obligació: mantenir-nos collats i colonitzats) sinó nosaltres, que ho acceptem resignadament. Fins i tot amb agraïment… Som nosaltres, que no sabem segar cadenes.

Quantes vegades més haurem de mostrar-nos postrats als seus peus? Fins quan haurem de viure de genolls, renunciant a la nostra dignitat? Quan ens creurem, de veritat, que només nosaltres tenim el dret a decidir? Quan decidirem què volem ésser, quan siguem grans? De fet –simplement– que volem ésser, quan siguem grans!

I pensar que encara hi ha gent que es pregunta per què alguns catalans i catalanes duem, com a distintiu, un ase enganxat als nostres cotxes…

dijous, 10 de febrer del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat al Diari de Terrassa, el 16 de febrer del 2o11

Cal, per consegüent, que ens llevem la son de les orelles i ens afanyem a signar un manifest a favor del jutge més emblemàtic i característic de la cada dia més imprescindible, objectiva, despolititzada i infal·lible Audiencia Nacional… Abans de res, doncs, felicitar a tots aquells que s’han afegit a la campanya a favor del magistrat més respectuós amb els drets humans que la història mai hagi conegut! Felicitats, doncs, entre d’altres, a Rosa Regàs, Pilar Rahola, Mercedes Milá, Juan Marsé, Isabel Coixet, Carlos Jiménez Villarejo, Joan Manuel Serrat.

Davant de l’hostil i imperdonable fustigament que està patint el pobre Garzón per part de la dreta més cavernària —sovint més propera a la casernària que no convindria— potser recobrar la sapientíssima proposta d’uns anys enrere que pretenia presentar la seva candidatura a Premi Nobel de la Pau 2002. L’infatigable lluita a favor dels drets humans que ha dut a terme al llarg dels darrers decennis el més modest i discret jutge de l’Audiencia Nacional ho mereixeria a bastament…

De fet, segurament ni caldria presentar-ne la candidatura, el selecte jurat suec li concediria directament el Nobel sense necessitat de deliberacions tan aviat com els fos lliurat un breu resum del seu inimitable i immaculat currículum judicial! Ben cert que sí! Només caldria començar adjuntant còpia de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans de 2 de novembre de 2004, que estimava, en el seu punt 160, que les autoritats judicials de l’estat espanyol, en ocasió de la detenció de 17 independentistes l’any dels Jocs Olímpics, havien violat “l’article 3 de la Convenció per a la salvaguarda dels Drets Humans i les Llibertats fonamentals”!

Article que, sota el títol ben explícit de “Prohibició de la tortura”, estableix que “Ningú no pot ésser sotmès a tortura ni a penes o tractaments inhumans o degradants”… Com podem negar els més alts honors, tan judicials com morals, a l’instructor que ordenà unes detencions que no respectaren aquest principi? Més quan al procés se l’anomenà “operación Garzón”… Que fou, en conseqüència, el responsable d’un processament que, segons el Tribunal, “rebutjà les demandes relacionades amb la incorporació al dossier de les proves aportades al procediment (…) privant-se així de les possibilitats raonables que es pogués fer la llum sobre els fets denunciats [les tortures i tractaments inhumans i degradants] ”.

Si calguessin —tot i que el més provable és que fossin del tot innecessaris— més arguments al seu favor per que els acadèmics d’Estocolm nomenessin, per aclamació, Baltasar Garzón Premi Nobel de la Pau, es podrien presentar addicionalment altres dades que demostren la seva humanitària tendència a equiparar nacionalisme (no espanyol, per descomptat) amb terrorisme: empresonament d’Arnaldo Otegi, de Rafa Díez, exsecretari general de LAB, clausura d’EGIN i EGIN Irratia, tancament de la revista Ardi Beltza, de Gestorak (Proamnistia), il·legalització de Batasuna, de Segi, d’Askatasuna…

Com podem els demòcrates, en aquestes circumstàncies, no afegir-nos a un manifest que tenia el propòsit d’investigar els crims de la dictadura franquista? Com no podem recolzar a un escrit «En suport de Baltasar Garzón», el més coherent i sensible dels jutges, que acusava a Franco i altres membres del seu govern de “detenció il·legal forçada de persones en un marc de crims contra la humanitat”? Què hi pot haver de més horrible, oi senyor magistrat, que la “detenció il·legal” de persones?

Més que no pas el Nobel de la Pau, com no se li ha acudit a ningú proposar-lo com a Comandant Vitalici de les Forces Armades espanyoles, per la seva incessant, innegable i impagable contribució a la defensa de la “integritat territorial” de la “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible” que en principi la Constitució tan sols encomanava a l’exèrcit?

Un alt honor d’estat que mereix —almenys tant com l’actual Defensor del Pueblo— sobradament aquest inqüestionable paladí dels Drets Humans, aquest martell d’heretges i de trenca-pàtries per la seva irrenunciable defensa dels drets fonamentals: això sí, no pas dels Drets Humans Universals, sinó dels Drets Humans… espanyols!

dijous, 20 de maig del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#129#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 21 de maig del 2o1o

En lloc d’aclarir la situació i tractar d’apaivagar els ànims, el Govern i la Fiscalia s’han afegit a aquesta mena de cacera de bruixes. En conèixer-se que el jutge no acordava la presó provisional per a Fèlix Millet i Jordi  Montull, destacats membres del Tripartit, amb el Conseller Baltasar al capdavant, han criticat la seva decisió. En comptes d’entonar el seu mea culpa, d’assumir la inqüestionable responsabilitat que els pertoca —per no haver controlat l’ús que fan les fundacions (inclosa la del Palau de la Música) dels diners que reben dels contribuents catalans— contribueixen a posar sota sospita el funcionament judicial i a augmentar l’alarma social causada per aquest vergonyós cas.

Sense voler ésser menys, la fiscal superior de Catalunya, Teresa Compte, afegeix llenya al foc i col·labora eficaçment en l’erosió de la credibilitat de la justícia, en afirmar que la resolució dictada per jutge “no és l’adequada”, ja que “la llei deixa un marge de ponderació als jutges” que hauria permès acordar la presó provisional. Sense fer tampoc cap tipus d’autocrítica, per no haver sol·licitat aquesta mesura cautelar des de bon principi, i no pas a darrera hora, gairebé a remolc de l’opinió pública…!

Tot plegat semblaria una d’aquelles infames paròdies televisives, si no fos pel dany irreversible a la imatge de parcialitat judicial que provoquen aquells que més l’haurien de defensar i protegir!

És el món ben bé a l’inrevés: som els articulistes i no el Govern o la Fiscalia els que hem de fer pedagogia jurídica? No els correspondria a ells explicar als ciutadans que ho desconeixen que la presó provisional —com el nom assenyala— no és ni pot ésser un càstig o condemna penal (processalment inviable amb anterioritat a la sentència), sinó una mesura cautelar i excepcional que no prejutja en absolut el resultat del judici?

Una mesura cautelar que, segons l’article 503 de la LECr, només es podrà decretar quan: a) existeixi risc de fuga de l’imputat; b) hi hagi risc d’ocultació o la destrucció de proves; o, c) per a evitar que el processat pugui actuar contra els béns jurídics de la víctima. Si no es produeixen cap d’aquests tres supòsits, el jutge no podrà acordar-la.

En aquestes situacions, cal extremar la cautela i ésser molt prudents amb les declaracions, si es vol evitar una situació d’alarma social injustificada. Tanmateix, com podem exigir-la als mitjans de comunicació quan precisament aquells que haurien de contribuir a calmar els ànims —el Govern i la Fiscalia — són els que atien el desconcert i la ràbia?

Tinguem paciència, doncs, i siguem generosos: permetem que Millet i Montull gaudeixin dels seus darrers dies de llibertat mentre se celebri el judici…

dijous, 10 de setembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#248#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa,  el 3 de novembre del 2oo9

A posteriori hem conegut la sentència que ha imposat l’Audiencia Nacional espanyola —organisme d’excepció que no té comparació en cap estat civilitzat modern…— a la jove gironina Núria Pòrtulas. Segons les filtracions que han arribat als mitjans de comunicació, serà condemnada a una pena de presó de dos anys i mig i a una multa de 810 euros per (la transcripció és literal) “temptativa inacabada de col·laboració amb organització terrorista”!

Una nova mostra d’aquest exemplar organisme judicial que recorre precisament la via contrària a la que seria desitjable: partir de la sospita, dels indicis, de les hipòtesis, en comptes basar-se en la realitat comprovada, en els fets demostrats, apostant per la prevalença indiscutible de la presumpció d’innocència…! Fent una insòlita i injustificable aplicació de caire preventiu de la normativa penal, condemnen no pas per la execució d’uns fets delictius inqüestionablement provats sinó per la d’uns que no s’han  comés pas però que, segons la seva opinió, fonamentada més en creences que no pas en evidències físiques, es podrien cometre en el futur, sempre i quan es complissin certes circumstàncies…!

Si George Bush i els seus aliats, entre ells el president espanyol de les 2.000 abdominals diàries, van llegar a la humanitat la ignomínia de la guerra preventiva, els jutges de l’Audiencia Nacional se n’ha inventat un derivat igualment abominable —i insostenible des del punt de vista legal…— la condemna preventiva…! Germana bessona, no cal dir-ho, de la il·legalització preventiva de formacions polítiques, que tan bons beneficis ha produït, casualment, als partits que les havien impulsades —PSOE i PP— a Euskal Herria.

A Núria Pòrtulas no se la condemna pas per haver comés cap fet delictiu provat, el que és més greu, per cap fet que s’hagi produït! No se la condemna pas per haver apuntat en una llibreta (interceptada de manera brillant per la policia antisistema de l’amic Joan Saura…) dades sobre organismes públics, ni per haver-les lliurat a ningú, ja que no ha estat acreditat que ho fes, ni per estar en possessió d’un “disquet en portuguès que explicava els passos a seguir per confeccionar còctels Molotov”… No se la condemna pel que va fer sinó pel que, eventualment, podria haver fet!

L’Audiencia Nacional, en una perillosíssima, aleatòria i del tot orwelliana aplicació de la policia del pensament, la condemna perquè “dedueix”, per la seva filiació anarquista i per estar “íntimament vinculada” amb una organització d’aquest tipus, que podria, en un futur, fer servir la informació que havia recollit per dur a terme, ella mateixa o posar-la a disposició d’altres per a que ho poguessin fer, “actes atemptatoris de la integritat física o moral”…!

A banda de l’evident inseguretat jurídica que aquesta aplicació preventiva i imprevisible provoca, només cal recordar la fiabilitat que ha comportat en casos precedents donar per inqüestionables fets no provats (com les famoses armes de destrucció massiva que justificaven la invasió armada a l’Irak…) per a tenir clar que la justícia preventiva és impossible i impracticable… Fins i tot per a la infal·lible judicatura espanyola!

Si la base de l’aplicació de la justícia, en un país mínimament civilitzat, és l’establiment, més enllà de cap dubte raonable dels fets provats, i el seu consegüent càstig, com es poden considerar provats fets que encara no s’han produït? Com es poden considerar provats fets que encara no s’han dut a terme? O, el que és més greu, com es poden considerar provats fets que potser mai no arribarien a produir-se?

En qualsevol cas, cal agrair a la providència que hagi escollit precisament els jutges de l’Audiencia Nacional per a dotar-los amb uns poders tan extraordinaris, anteriorment només a l’abast de la divinitat, que els permeten el prodigi de jutjar fins i tot delictes… futurs!

dimecres, 5 d’agost del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#158#image]

Comparteix