Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

senat

Resultats eleccions generals 2011: vots en blanc

Una altra xifra oculta, ignorada o directament menystinguda pels partits convencionals el dia després de les eleccions és la de l’abstenció. Una abstenció absolutament inadmissible que no han fet més que fomentar de manera irresponsable al llarg d’una campanya electoral on es barrejava arterosament la més insípida asèpsia amb la més indignant denigració de l’adversari.

Es pot considerar veritablement democràtic un país en el qual un terç de la població no va a votar? Atès que la resposta no pot ésser més evident, res millor que no parlar-ne, mirar cap a una altra banda i fer veure que tot funciona com cal. No fos cas que calgués replantejar-se, de debò de debò, la legitimitat d’un sistema electoral que presenta llacunes democràtiques tan greus —començant per les llistes tancades, seguint per la necessitat de superar un 3 % dels vots per a assolir representació parlamentària, i acabant de rematar-ho amb l’aplicació del mètode d’Hondt— com l’espanyol, que no tan sols permet, sinó que incentiva la perpetuació de les mitjanies i de la ineficiència.

Preocupant abstenció que va lligada a una altra xifra oculta que augmenta encara amb major proporció, sense que ningú en faci referència ni, encara menys, n’analitzi els motius ni les conseqüències: la dels vots en blanc. Vots que no poden ésser més significatius i acusadors, car no admeten les capcioses i interessades interpretacions que s’acostumen a aplicar als vots nuls o a l’abstenció: desinterès dels electors, mandra, fins i tot irresponsabilitat.

No, els vots en blanc no permeten espolsar-se les puces del damunt: apunten, de manera tan directa com diàfana, contra un sistema electoral tan tendenciós com poc proporcional. I, sobretot, contra la vergonyosa utilització que en fan els partits polítics convencionals. El vot en blanc no es pot associar a la indiferència o a l’abúlia, sinó tan sols al rebuig, a la decepció i la crítica d’un mètode electoral que transforma la teòrica representació en una mena de carta blanca i converteix els diputats i diputades en uns dèspotes absoluts durant quatre anys, sense responsabilitats posteriors.

Raó per la qual hi ha un acord tàcit entre els partits i la major part dels mitjans de comunicació afins en no parlar-ne. Al cap i a la fi, per quina raó s’haurien de llançar pedres contra el seu propi teulat, destacant que, a Catalunya, s’ha passat d’un 0,19 % dels vots en blanc (5.693) de la primera votació democràtica, l’any 1977, a un 1,8 % (63.828), enguany? Sobretot tenint en compte que la mitja normal dels anys 1986, 1989 i 1993 no havia mai excedit el 0,66 %.

Proporcions que, en el cas del Senat, són encara més acusades: el 1977 tan sols votaren en blanc 2.303 electors (un 0,3 %), mentre que aquest diumenge optaren per aquesta opció 253.983 votants (un del tot inadmissible 7,41 %). Proporció que ha sofert un augment astronòmic en comparació amb les dades de tres anys enrere, quan el tant per cent era només d’un ja inquietant 2,80 %.

Sempre és preferible negligir o ocultar aquestes escandaloses xifres que no pas reconèixer que hi ha quelcom que no funciona gens bé —que alguna cosa fa olor a podrit, per dir-ho en termes hamletians— a les eleccions espanyoles. I que, per tant, el moviment dels indignats no és pas ni tan minoritari ni tan conjuntural com ens volen fer creure, oi?

dimarts, 22 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

PS: La realitat dels vots en blanc al Congrés esdevindria no ja preocupant, sinó més que alarmant si afegíssim a aquests —com seria natural fer-ho, car aquesta és la seva única raó d’ésser— els que obtingué a la demarcació de Barcelona Escons en Blanc: 40.029 vots (un suport de l’1,53 % dels electors). Si ho féssim —legítimament— així, el total seria de 86.719 vots, que correspondria al 3,32 % de sufragis, la qual cosa els hauria adjudicat de manera automàtica un diputat! Tot i així, seguim pensant que és millor no parlar-ne?

Publicat al Diari de Terrassa, el 25 de novembre del 2011Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Si tu no hi votes a favor, ells no ens els tornen

Els dos principals eslògans del PSC a la campanya electoral de les eleccions espanyoles del 2008 foren “La Catalunya optimista” i un amenaçant “Si tu no hi vas, ells tornen”. En certa manera, les dues cares d’una mateixa moneda: un oferiment —indeterminat i sense compromisos definits— d’esperança front el temor de la dreta integrista i intolerant. La imatge somrient de Carme Chacón ens convidava a l’optimisme.

Després de la negativa d’ahir del PSC a votar a favor de la moció de CiU que reclamava al govern espanyol el pagament del Fons de competitivitat, ens hem permès adaptar un xic el segon eslògan per encapçalar l’article: si tu, diputat o diputada del PSC, no votes a favor de la moció, ells no ens tornen els nostres diners. Perquè, recordem-ho, no estem demanant res al govern espanyol, sinó reclamant el que és nostre i es capfiquen a no retornar-nos.

Les crítiques contra els socialistes catalans han estat ferotges, acusant-los de trencar el front català al Congrés dels Diputats, de blegar-se als dictats del PSOE, de preferir els interessos del govern espanyol i no pas els de Catalunya. I, sobretot, de no complir els seus compromisos ni la seva paraula, car tant Joaquim Nadal com Laia Bonet havien declarat que estarien al costat del govern català “fins les últimes conseqüències”, garantint fins i tot el vot favorable dels 25 diputats del PSC.

S’ha remarcat especialment la seva suposada incoherència, pel fet de votar a favor de la reclamació dels 1.450 milions d’euros tant al Parlament com al Senat, i de fer-ho en contra al Congrés espanyol. En la seva defensa cal dir que no és just valorar la coherència política d’un partit per un fet o una votació puntual; cal tenir memòria i  fer-ho amb la deguda perspectiva històrica.

Si ho fem, hem de reconèixer que no hi ha cap formació política més coherent ni fidel que la dels socialistes catalans: duen més de trenta anys votant una cosa al Parlament català i exactament el contrari a l’espanyol! No li podem, doncs, exigir més coherència…, en la seva permanent incoherència!

Algú dubta, encara, els interessos de quina nació —o més aviat nación— defensa (i ha defensat sempre) el PSc al Congrés dels diputats?

dimecres, 11 de maig del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Tribuna.cat, l’11 de maig del 2o11

 

Safe Creative #1103068643444

[download#287#image]

Comparteix

Cal que acatem la sentència de l’Estatut

Des de fa un parell de mesos des dels diversos vessants del nacionalisme espanyol es repeteix amb una insistència quasi malaltissa que els ciutadans i ciudatanes catalans hem d’acatar disciplinadament la sentència que el diligent i veloç Tribunal Constitucional emetrà sobre l’Estatut. Preveient, no cal dir-ho, que comportarà una i nova i important retallada del text. Tanmateix, ens comminen a que l’acceptem sense fer escarafalls ni declaracions fora de to.

Sense cap mena de complex afirmen que, per damunt de les conviccions i opinions, cal respectar el principi de la legalitat dels processos judicials i de l’actuació del Tribunal. La seva fonamentació no pot ésser més sòlida i inqüestionable: qualsevol demòcrata ha d’acceptar sotmetre’s a l’imperi de la llei, sense excuses ni justificacions.

Paradoxalment, la immensa majoria dels que ara defensen amb suposada convicció la prevalença de la llei són els mateixos que atacaven sense cap mena de mirament ni respecte el redactat de l’Estatut, tant quan era en fase d’elaboració com quan el Parlament l’aprovà amb gairebé el 90 % dels vots a favor. Sense tenir en compte que s’havien seguit al peu de la lletra tots i cadascuns dels passos processalment imprescindibles per aprovar una Llei Orgànica tan essencial com aquesta, no dubtaven en convertir-la en objecte de les més bàrbares i forassenyades diatribes. Per damunt de la legalitat del text, asseguraven, calia respectar la voluntat de la ciutadania, que no mostrava cap interès pel nou Estatut. Ja que, segons el seu parer, no formava part dels “problemes reals” de la població.

Ara, per contra, quan tot fa pensar que el text estatutari final satisfarà més al nacionalisme espanyol que no pas al català, cal que siguem respectuosos amb la legalitat…! Ara, després de patir la generosa retallada del Congrés dels Diputats i el més que provable aigualiment que li aplicarà el Tribunal Constitucional… Ho recordava fa un mes la Presidenta del mateix Tribunal, Maria Emilia Casas: “Només la fidelitat al sistema, això és, la lleialtat constitucional constitueix l’únic criteri per fer vives les regles de convivència que lliurement ens hem donat”.

Convindria demanar-nos: a quina legalitat o lleialtat es refereixen? A la mateixa que han demostrat ells respectant la normativa vigent? Per exemple, l’article 152.2 de la Constitució, que indica que els estatuts d’autonomia “només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum”? O l’article 159, que exposa que els 8 dels 12 Magistrats del Tribunal Constitucional seran escollits “per majoria de les tres cinquenes parts” dels membres del Congrés i del Senat”, respectivament? És lleial constitucionalment l’actuació del PSOE i del PP, quan cadascun d’ells escull els seus candidats i després es limiten a fingir que els han aprovats tots per les tres cinquenes parts de les cambres?

Potser ens demanen un respecte similar al que han manifestat ells amb l’article 17 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional, que estableix que els Magistrats seran designats “per nou anys, renovant-se el Tribunal per terceres parts cada tres”? O a l’article 233 de la Llei Orgànica del Poder Judicial, que determina que “Les deliberacions dels tribunals són secretes. També ho serà el resultat de les votacions”? O al 417 de la mateixa llei, que considera “falta molt greu” tant, al seu punt 9, “l’endarreriment injustificat i reiterat en la iniciació, tramitació o resolució dels processos”, com (punt.     12) “La revelació pel jutge o magistrat de fets o dades conegudes en l’exercici de la seva funció”?

«Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan». Si els magistrats no fossin escollits únicament per interessos partidistes, si 4 d’ells no tinguessin la seva designació caducada des de fa quasi tres anys, si un cinquè d’ells no estigués recusat, si el sisè no hagués mort sense ésser reemplaçat segurament resultaria més senzill —i, sobretot, molt més coherent— exigir lleialtat constitucional…!

dijous, 27 de maig del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1004105959699[download#37#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 29 de maig del 2o1o

Govern d’entesa, govern d’Unitat

Sovint s’ha acusat al nou Govern Tripartit —injustament i sense cap mena de justificació, no cal dir-ho— d’ésser-ho tot menys un govern d’entesa, com es va voler denominar. En ocasions, també se l’ha acusat de no actuar amb l’exquisida atenció i cura que se li suposa a un govern. Una acusació, aquesta, sense fonaments: cap altre executiu havia demostrat, anteriorment, tanta sensibilitat i consideració per tots aquells que l’envolten… de més a prop.

Cap altre govern havia estat tan formal i eficaç per a ajudar als seus. Una vegada va establir que la seva prioritat no seria pas la preservació de la identitat nacional —de la qual ja se n’ocuparien prou diligentment els espanyols— el nou tripartit va centrar-se (en totes les accepcions del terme) en un objectiu prioritari: fidelitzar i harmonitzar tots els organismes i institucions que depenien de la Generalitat. Si calia, practicant el noble art del nepotisme… El nepotisme ben entès, no pas aquell que tant havien criticat dels governs de Convergència.

El procés de fidelització s’inicià, com no podia ésser d’altra manera, pels mitjans de comunicació públics. L’objectiu el definí diàfanament Joan Ferran: “arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat”, eliminant “la inèrcia de tants anys de pujolisme”, d’una “visió esbiaixada del país”. Amb la finalitat d’obtenir: “una televisió i una ràdio públiques en català, nacionals, però no nacionalistes”.

Un objectiu —segurament l’únic dels eixos programàtics dels socialistes catalans complerts— assolit plenament! Amb la inicial extirpació i posterior expatriació d’Antoni Bases, esbiaixat i partidista, quasi intolerant i la seva substitució per Manuel Fuentes, indubtable prototipus de l’objectivitat i de l’apartidisme, Catalunya Ràdio no tan sols ha consolidat el seu lideratge, com preveia encertadament Ferran, sinó que s’ha deslliurat de la seva nafra nacionalista. Ha passat d’ésser la ràdio nacional de Catalunya a esdevenir la ràdio nacional a Catalunya.

Nacional, entesa com a pròpia de l’única nació real i vertadera, aquella que cal defensar i protegir per damunt de tot: l’espanyola… No pas de la nació catalana, folklòrica, de barretina i pandereta… D’aquesta teòrica i al·legal nació que els disciplinats membres del Tribunal Constitucional nomenats pels socialistes s’encarregaren d’eliminar del preàmbul de l’Estatut.

De la ma del PSC, i dels seus satisfets, ben peixats, agraïts i submisos socis, ERC i ICV, Catalunya Ràdio i TV3 han recobrat el senderi, s’han oblidat “d’aventures impossibles” —d’acord amb la definició de José Montilla— i s’han convertit a la religió vertadera de l’hispanocentrisme! De la nació universal, imperial i cosmopolita que defensen orgullosament els socialistes catalans. De la nació —Nación, en realitat— íntegra i integradora que tan generosament acull i accepta la pluralitat de les regions perifèriques espanyoles.

Una nació lliure, lliberal i alliberada —“indissoluble”, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, que disposa de Forces Armades per a defensar la seva “integritat territorial”, segons la Constitución…— que ni tan sols reconeix als representants polítics dels seus “territoris” el dret a expressar-se ni al Congrés ni al Senat en la seva llengua materna, oficial a les seves “comunitats autònomes”.

Una nació, la de Joan Ferran, magnífica i extraordinària, paradigma i model per a totes les del món! Una nació universal i oberta, integradora i solidària, als objectius i imparcials mitjans públics de la qual seria impossible arrencar la seva “crosta nacionalista”… sense esqueixar, al mateix temps, la seva pura i unificadors ànima espanyolista!

divendres, 13 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0911134875238

[download#130#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 16 de novembre

En Saura fa tremolar

En Joan Saura cada dia que passa fa tremolar més tothom. Tothom tremola, davant el seu advertiment de bloquejar el legislatiu espanyol. El flamant Conseller d’Interior, cada dia aferma més la seva coherència i causa major temor a la classe política espanyola. Tanta por que fins els més poderosos senten una suor freda, cada vegada que fa una declaració pública…

El primer de tots, Rodríguez Zapatero, que ja sap el gran perill que suposa, per a la estabilitat del seu govern, tenir els ecosocialistes catalans en contra. Ha agafat tanta por, després de sentir l’amenaça del líder d’IC, que fins i tot ha tornat amb la cua entre cames de la cimera de Washington – aquesta crucial cimera que tant de bé ha fet a l’economia mundial.

Com no li hauria de causar temor, que – mantenint-se fidel a la seva insubornable coherència política (recordem-ho: “No entrarem al govern si segueix endavant la MAT o el 4rt Cinturó”…) – Saura compleixi l’amenaça i doni l’ordre a tots senadors del seu partit que votin en contra dels pressupostos de l’any 2009! Com no li han de tremolar les cames, al president espanyol?

Davant d’aquesta esgarrifosa possibilitat, ben segur que ha convocat, amb caràcter d’extrema urgència, el seu gabinet de crisi. Això sí que és la principi de la fi, per als socialistes espanyols! Per unanimitat, com un sol home, tots – perdó, tot – els – perdó, el – senador(s) d’IC vetaran els pressupostos de l’executiu. Si ho fessin els senadors del PP, que tenen una insignificant representació de 125 senadors, podrien respirar tranquils, però tenir en contra tots els post-comunistes catalans…! Si, al damunt, s’hi afegeix el senador d’EUiA, ja poden anar pensant en fer les maletes…

Sí, senyor, què n’aprenguin! No l’oblidaran mai, aquesta lliçó: el que la fa, la paga! Aquell que incompleix, cal castigar-lo amb severitat.

Alguns ressentits, aquells que sempre són a punt per a criticar, li poden retreure que el president d’ICV ho hauria pogut tenir present el passat 17 d’agost, quan el govern espanyol ja havia incomplert el termini que l’Estatut establia per a obtenir el nou model de finançament. Que potser era el moment de collar-lo, d’exigir-li responsabilitats, no pas de concedir-li unilateralment un termini addicional sense justificació. Però és clar, qui es resisteix a sortir en portada de tots els diaris del país?

Amb tot, és de savis saber rectificar. Segurament ho seria més reconèixer haver-se errat i demanar disculpes públiques, però és un secret a veus que en la cada dia més devaluada borsa dels valors polítics l’assumpció voluntària de responsabilitat segueix en caiguda inaturable…

Que tremoli, doncs, Rodríguez Zapatero! Que tremoli en comprovar que l’amic Joan complirà amb el que va anunciar en el seu moment, quan quatre insensats li criticaven la inoportunitat del seu acord amb la vicepresidenta de la Vega: “si l’incompleixen, quedaran desautoritzats i llavors hauran d’assumir costos polítics”.

Que tremoli pensant en els greus costos polítics que el PSOE haurà d’assumir! Que tremoli! Que tremoli… de tant riure, mentre els catalans ho fem d’indignació!

dijous , 20 de novembre del 2oo8

(Vols una versió per imprimir? Fes “click” damunt la imatge)

Features Stats Integration Plugin developed by YD