Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Secretari General d’Interior

En defensa de Joan Saura

Des de la polèmica actuació de la Conselleria d’Interior a Barcelona en ocasió de la vaga del 29 de setembre, tant Joan Saura com Joan Boada han estat objecte d’un constant fustigament. I ho han estat tant per part de la societat civil, de l’opinió pública com de les formacions polítiques parlamentàries. Al Conseller se li ha retret, principalment, que actués amb una certa permissivitat i que desallotgés l’edifici ocupat de Banesto el mateix dia de la vaga. Al Secretari General d’Interior, que participés en una manifestació a Girona mentre es produïen uns aldarulls tan importants a la capital.

Les acusacions contra Joan Saura són, sens dubte, injustes i desproporcionades. Segurament no tant producte de la mala fe o de la voluntat de treure’n un rendiment polític —quan s’ha vist, a l’oasi català, que cap formació política tracti d’aprofitar una relliscada dels seus rivals pel seu profit electoral?— sinó per una pura i simple qüestió de desmemòria. O, per dir-ho més clar, per la manca de visió que suposa fer una valoració del dia a dia, en comptes de fer-la més general, tenint en consideració una perspectiva més ampla en el temps.

Com a qualsevol membre del Govern, al líder d’Iniciativa caldria valorar-lo no tant per una acció puntual, quasi anecdòtica, sinó pel conjunt global de les seves decisions i actuacions com a Conseller d’Interior. I, fins i tot, de la seva brillant carrera política anterior.

Des d’aquest punt de vista, resulta indubtable que Joan Saura és el Conseller que ha assolit una consideració pública i política més absolutament unànime i sense fissures: se’l considera, gairebé sense discussió, el responsable d’Interior que ha deixat més petja en el seu càrrec. El seu pas per la conselleria serà recordat per molts anys —per no dir, pels segles dels segles.

Mercès als seus esforços, ha aconseguit el miracle de posar d’acord tant els seus subordinats com la opinió pública majoritària en la valoració de la seva gestió. Fins i tot, ha aconseguit que formacions polítiques aparentment irreconciliables comparteixin un criteri idèntic pel que fa a la seva infal·lible gestió. Ha reeixit en allò que semblava l’impossible: posar d’acord els Mossos d’Esquadra, els Bombers, els seus socis de Tripartit, l’oposició en bloc, els mitjans de comunicació d’esquerres, els de dretes, la societat civil i la generalitat dels electors.

Tots ells, i cadascun per la seva banda, han arribat a la conclusió que ha estat, d’entre els Consellers d’Interior de la democràcia, el que més ha destacat de tots… pel que fa a la degradació de la imatge de la conselleria!

Des de la seva sorprenent designació, els seus subordinats —Mossos d’Esquadra, els Bombers principalment— s’han sentit, en un moment o altre, desprestigiats, culpabilitzats, humiliats, abandonats o traïts per ell. L’opinió pública, decebuda, desprotegida i perplexa, incapaç de saber a què atenir-se.

En realitat, amb les seves successives actuacions tan sols havia mantingut la benedicció de les autoritats judicials. Tanmateix, després de les seves declaracions d’ahir —responsabilitzant al jutge i al propietari de l’immoble de no haver pogut desallotjar abans l’edifici ocupat de Banesto— també haurà perdut el suport i la confiança de la justícia…

divendres, 1 d’octubre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753

[download#115#image]

Comparteix

Temporal de neu: tindràs preguntes…

L’inici de  la frase que feia servir Endesa en la seva darrera campanya publicitària no pot ésser més escaient, a hores d’ara: “Tindràs preguntes”.  (No pas la segona:  “No tindràs dubtes”…) Res més cert: després del descomunal i injustificable desgavell elèctric que ha sofert una part important del país a conseqüència de la nevada de la setmana passada, se’ns acumulen les preguntes. Preguntes que ni el Govern ni la companyia elèctrica no han respost o que s’han limitat a desviar amb subterfugis o fugides d’estudi…

La primera qüestió que es planteja, ineludible, no pot ésser més obvia: és acceptable —i no diguem raonable o comprensible— que una nevada, per més excepcional que sigui, impliqui que algunes comarques es quedin sense electricitat durant quasi una setmana? Com a corol·lari d’aquesta inicial, sorgeix tot un gavadal de preguntes: va fer Protecció Civil la seva feina correctament? S’informa degudament a la població sobre els riscos de corria en accedir a la xarxa viària o ferroviària? Es van prendre totes les mesures que calia prendre? S’actua amb la diligència, l’agilitat i la perspicàcia que seria exigible?

A fi d’aclarir-les potser convindria tractar de recobrar un cert ordre cronològic en l’actuació de Protecció Civil i la Conselleria d’Interior el dia 8 de març, provant de superar la gimcana multicultural de distraccions i confusions en que l’han convertida. A efectes de simplificació, deixem de banda expressament la qüestió d’on era —o, per a ésser més precisos, on no era— el Conseller d’Interior quan tot indicava que Catalunya havia d’afrontar una situació…

Recorrem, doncs, a les dades objectives —recordem-ho: “Fets i no paraules”— que ens permetran lluitar contra el cultiu incentivat de la desmemòria. A les nou del matí, en comprovar els efectes que la neu estava ja causant al territori, Josep Cuní entrevista en directe a Rafael Ochoa i li demana: «Sembla que les repercussions d’aquest temporal són una mica més fortes, o fins i tot més greus, pel que fa a la mobilitat, del que vostès preveien?». La resposta del subdirector General de Protecció Civil no pot ésser més diàfana: «No, no… S’està comportant més o menys como (sic) estava la previsió…».

Dues hores i mitja més tard, a les 11.30, Joan Boada compareix per a donar explicacions sobre la situació i comunica —literalment— que “Al litoral de Girona pot nevar, però no creiem que qualli, i pot convertir-se en aigua. El mateix que de (sic) Barcelona i Tarragona, que pot haver-hi alguna enfarinada…”. En condicions normals no caldria recordar-ho, però en aquest festival de despropòsits no resta altre remei que fer-ho: el Secretari General d’Interior és el superior jeràrquic de Rafael Ochoa…

Què havíem —i hem— d’entendre? Què Protecció Civil ja preveia el dia anterior que el temporal de neu seria tan terrible i desproporcionat com va acabar essent? Què no va creure necessari informar-ne a Joan Boada? O que aquest no va fer cas dels seus avisos? Què va considerar innecessari traslladar-los a la població? La veritat, no sé pas quina de les hipòtesis és més lamentable…

Sigui quina sigui la resposta, tot sembla indicar que Boada patí posteriorment un atac sobtat i irrecuperable d’amnèsia, ja que en la seva compareixença ulterior, no va fer cap referència —ni, encara menys, entonà un mea culpa— a la seva “predicció” de dos quarts de dotze. Ans al contrari, va reafirmar que Protecció Civil havia fet una previsió ajustada a la realitat i que Interior havia actuat en conseqüència: “Ja sabíem que [la situació] seria excepcional”. Tan sols va reconèixer que “Si la ciutadania es queixa que no hem donat prou informació, és que no n’hem donat prou, d’informació. El que passa és que (…) nosaltres sempre hem d’informar a partir de saber quina és la situació exacta”.

La gran pregunta sense resposta —una més en aquest vodevil rocambolesc— és: des de primera hora del matí fins a les tres de la tarda, van saber en algun moment, la “situació exacta” en que es trobava el país? Si la resposta és afirmativa, qui la va saber, Boada o Ochoa? En qualsevol cas, la ciutadania ben segur que no!

dimecres, 17 de març del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002285651440[download#299image]

Comparteix

Publicat al Opinió Nacional, el 26 de març del 2o1o

 



Features Stats Integration Plugin developed by YD