Des de la polèmica actuació de la Conselleria d’Interior a Barcelona en ocasió de la vaga del 29 de setembre, tant Joan Saura com Joan Boada han estat objecte d’un constant fustigament. I ho han estat tant per part de la societat civil, de l’opinió pública com de les formacions polítiques parlamentàries. Al Conseller se li ha retret, principalment, que actués amb una certa permissivitat i que desallotgés l’edifici ocupat de Banesto el mateix dia de la vaga. Al Secretari General d’Interior, que participés en una manifestació a Girona mentre es produïen uns aldarulls tan importants a la capital.
Les acusacions contra Joan Saura són, sens dubte, injustes i desproporcionades. Segurament no tant producte de la mala fe o de la voluntat de treure’n un rendiment polític —quan s’ha vist, a l’oasi català, que cap formació política tracti d’aprofitar una relliscada dels seus rivals pel seu profit electoral?— sinó per una pura i simple qüestió de desmemòria. O, per dir-ho més clar, per la manca de visió que suposa fer una valoració del dia a dia, en comptes de fer-la més general, tenint en consideració una perspectiva més ampla en el temps.
Com a qualsevol membre del Govern, al líder d’Iniciativa caldria valorar-lo no tant per una acció puntual, quasi anecdòtica, sinó pel conjunt global de les seves decisions i actuacions com a Conseller d’Interior. I, fins i tot, de la seva brillant carrera política anterior.
Des d’aquest punt de vista, resulta indubtable que Joan Saura és el Conseller que ha assolit una consideració pública i política més absolutament unànime i sense fissures: se’l considera, gairebé sense discussió, el responsable d’Interior que ha deixat més petja en el seu càrrec. El seu pas per la conselleria serà recordat per molts anys —per no dir, pels segles dels segles.
Mercès als seus esforços, ha aconseguit el miracle de posar d’acord tant els seus subordinats com la opinió pública majoritària en la valoració de la seva gestió. Fins i tot, ha aconseguit que formacions polítiques aparentment irreconciliables comparteixin un criteri idèntic pel que fa a la seva infal·lible gestió. Ha reeixit en allò que semblava l’impossible: posar d’acord els Mossos d’Esquadra, els Bombers, els seus socis de Tripartit, l’oposició en bloc, els mitjans de comunicació d’esquerres, els de dretes, la societat civil i la generalitat dels electors.
Tots ells, i cadascun per la seva banda, han arribat a la conclusió que ha estat, d’entre els Consellers d’Interior de la democràcia, el que més ha destacat de tots… pel que fa a la degradació de la imatge de la conselleria!
Des de la seva sorprenent designació, els seus subordinats —Mossos d’Esquadra, els Bombers principalment— s’han sentit, en un moment o altre, desprestigiats, culpabilitzats, humiliats, abandonats o traïts per ell. L’opinió pública, decebuda, desprotegida i perplexa, incapaç de saber a què atenir-se.
En realitat, amb les seves successives actuacions tan sols havia mantingut la benedicció de les autoritats judicials. Tanmateix, després de les seves declaracions d’ahir —responsabilitzant al jutge i al propietari de l’immoble de no haver pogut desallotjar abans l’edifici ocupat de Banesto— també haurà perdut el suport i la confiança de la justícia…
divendres, 1 d’octubre del mmx
© Cesc Serrahima 2o1o
[download#115#image]
