Rodriguez Zapatero

Quan la majoria de la població jove de la ciutat havia d’abandonar-la, incapaç d’assumir els costos inabastables dels seus habitatges, el govern municipal socialista va inventar una de les seves frases genials “Visc a Barcelona!”. Un nou intent —pagat, per descomptat, per tots els contribuents— de convertir la ficció en realitat. Si en comptes de fer volar coloms i de llançar-se flors a ells mateixos haguessin tingut la voluntat d’ésser un xic versemblants —i comptant amb les dades de la piràmide de població dels darrers anys— haurien pogut escollir un altre eslògan publicitari més exacte: “Visc a (més de trenta quilòmetres de) Barcelona!”.

Diumenge l’eximi Rodríguez Zapatero, el gran amic de Catalunya, va plagiar la idea de la seva delegació catalana en fer la presentació de la Llei d’economia sostenible. Amb la modèstia que el caracteritza, i fent un exercici de contenció pressupostària que l’honora, la convertí en un faraònic espectacle a l’americana, amb pantalles gegants, aclamació dels fans i catifa vermella… Com si es tractés de la gala dels Oscars o dels Grammy, a mesura que s’anunciaven els flamants ministres del govern espanyol i els presidents autonòmics socialistes, eren rebuts amb víctors i enfervoritzades aclamacions.

Acompanyats per la banda musical Wall Big Band, amb una ambientació i una escenografia fastuosa —incontrovertiblement sostenible des del punt de vista ecològic i econòmic…— es reuniren l’actual direcció del PSOE i alguns dels més destacats representants de l’anterior govern socialista. Entre ells, l’incombustible Felipe González i l’expeditiu exministre de l’interior José Barrionuevo. Una mostra evident que Rodríguez Zapatero manté el seu invariable nivell de credibilitat, quan manifestà que la seva proposta significa “una nova etapa per a l’economia espanyola”… Tan nova que li cal l’aval de la vella guàrdia de sempre…

Per més derrotista que algun opositor pretengui ésser, no podrà deixar de reconèixer que el president espanyol va encertar just el moment, el lloc i el to que corresponia: quan, en tota la seva història recent, havia tingut l’estat espanyol més motius per a celebrar la seva privilegiada situació econòmica i la seva evident preeminència, a nivell europeu i mundial? Com no ha de celebrar els grans triomfs que el govern del PSOE ha assolit al llarg de la seva fantàstica darrera legislatura?

Altres estats, castigats durament per la crisi, enfonsats en un pou cada dia més fons, no s’ho podrien pas permetre, però l’espanyol…, com no ha de treure pit i fer el fatxenda? El visionari lideratge de Rodríguez Zapatero, l’ha convertit en un gran líder…!

La seva posició capdavantera dins la Unió Europea és indiscutible en diverses àrees. Si ens centrem en l’àmbit laboral, lidera, junt amb Letònia, el nivell d’atur, amb un avantatge més que destacat: ha assolit un 19,3 % d’aturats, quan la mitjana a la eurozona és del 9,6 %. Una eurozona, no ho oblidem, que integra algunes de les grans potències econòmiques mundials (Romania, Polònia, Hongria, Bulgària…), incorporades no fa pas gaire. Tot i la competència l’estat espanyol lidera clarament el rànquing… I el seguirà liderant, ja que segons l’agència de qualificació Standard & Poors, el 2010 l’atur arribarà a afectar al 21 % de la població, mentre que a Alemanya i a França tan sols el patiran el 10 % i 10,1 % dels seus ciutadans, respectivament.

Tampoc té rival pel que a l’atur juvenil es refereix, on es manté al capdamunt de tot, amb una genial i incontestable mitja del 41,7 %, seguida solidària però llunyanament per Letònia, amb el 33,6 %. Per si això sol no fos prou motiu de satisfacció, el govern espanyol ha aconseguit una fita programàtica difícilment superable, combatre la desigualtat de entre gèneres: han equiparat, a l’alça per descomptat, els índexs d’aturats masculins (19,2 %) i femenins (19,3 %). Amb un lleuger avantatge per a les dones, felicitats, PSOE: objectiu assolit!

I això no és tot, segons l’informe sobre el mercat laboral que va presentar abans d’ahir Vladimír Špidla, Comissari europeu d’Ocupació, Afers Socials i Igualtat d’Oportunitats, l’aportació espanyola a la Unió Europea no pot ésser més fonamental: gairebé un terç (el 32 %) dels llocs de treball destruïts a la UE en el període agost del 2008 a agost del 2009 corresponen a l’estat espanyol! Una fabulosa aportació, no hi ha dubte! I més si tenim en compte que la població espanyola no suposa ni el 9,5 % de la de la Unió…

Pel que a l’economia es refereix, els resultats són encara més brillants i, sobretot, esperançadors. Segons les previsions de la Comissió Europea, l’economia europea creixerà un 0,7 % l’any 2010 i un 1,6 % el 2011. Però l’estat espanyol serà també el vencedor, en aquesta àrea: el seu PIB seguirà decreixent un 0,8 % l’any 2010 i no es recuperarà fins el 2011. Com podia, doncs, el govern espanyol desaprofitar aquestes magnífiques dades macroeconòmiques i no celebrar-ho entusiàsticament?

Des que va presentar la seva Llei d’economia sostenible, al sempre complidor president espanyol li han caigut crítiques de totes bandes. Inexplicables critiques que qüestionen, sobretot, que l’economia pugui recobrar-se i tornar a créixer, en un futur més o menys proper… I menys encara si és “sostenible”…

Tanmateix, convindria que no fossin tan tendenciosos i subjectius… En el cas espanyol, la problemàtica no prové del dubte de si l’economia es recuperarà més aviat o més tard, de si és o no “sostenible”… Com demostren bé les estadístiques, aquest no és el problema. El problema és saber si algun dia l’economia espanyola… deixarà d’ésser un oxímoron!

dimecres, 25 de novembre del mmix

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 26 de novembre del 2oo9

La Lofca: l’Estatut a la ratera

nov 8th, 2009

by .

Hem d’agrair al PSC, a ERC i a ICV que s’hagin dignat, per fi, aclarir-nos el més gran dels enigmes de la VIII legislatura: el motiu pel qual algun dels múltiples assessors de la Generalitat havia aconsellat canviar la denominació de Govern Tripartit per la de Govern d’Entesa? Una decisió que no podia ésser més paradoxal, ja que, al llarg dels darrers tres anys, si hi hagut un element que ha caracteritzat al govern ha estat, precisament, la seva desunió, la seva permanent i irremeiable manca d’entesa. Ni tan sols per a eradicar els casos de corrupció, han estat capaços de posar-se d’acord…

Per més voltes que s’hi donés, era impossible comprendre en quin puntal bàsic es fonamentava la seva entesa… Finalment, ha arribat el moment que esperaven, el de demostrar que, per més inversemblant que semblés fins ara, la nova denominació tenia una justificació, un sentit, i un objectiu prioritari: convertir definitivament les romanalles del pobre Estatut en paper mullat! Aplicar-li, de manera conjunta, una injecció letal!

El PSOE i el PP —el teòric gran enemic del Tripartit— no podrien estar més contents: la darrera Comunitat rebel ha acabat vinclant-se de genolls i s’ha sotmès al seu vassallatge! En recolzar la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (Lofca), els tres partits del Govern han assolit el puntal del seu compromís d’entesa: lliurar la plaça desafecta al nacionalisme espanyol, aigualint el ja prou descafeïnat Estatut fins a convertir-lo en una llei d’àmbit local de tercera categoria…

Havent assolit la completa submissió del Tripartit, comptant amb la col·laboració entusiasta d’Alfonso Guerra —que s’oferí gustosament a passar el seu generós ribot pel text aprovat pel Parlament— d’Enrique Mújica, el seu Defensor del Pueblo —convençut que de pueblo, com de nació, només n’hi ha una—, dels mitjans periodístics afins i dels disciplinats membres del Tribunal Constitucional —esdevingut una eterna espasa de Damocles garant de les essències pàtries—, l’amic Rodríguez Zapatero podria haver declarat “En el dia d’avui, captiu i desarmat l’exèrcit catalanista, han assolit les tropes nacionals els seus darrers objectius. La guerra de l’Estatut s’ha acabat!”.

Tanmateix, el més sorprenent és que ni la premsa ni els seus articulistes no han considerat necessari fer un sol esment d’aquesta humiliant nova claudicació catalana. Claudicació que és, al mateix temps, una traïció a tots aquells que van votar afirmativament el text estatuari convençuts que inaugurava “una nova era en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol”.

Què potser algú està interessat en que oblidem que, segons ens van assegurar els socis de Govern en impulsar-lo, el gran repte del nou Estatut —junt amb la necessitat de garantir la plena cooficialitat de la llengua del país, d’establir relacions de caire bilaterals amb l’Estat i de definir-nos com a nació (elements essencials de l’harmonització i dissolució dels quals ja se n’encarregarà el TC, també conegut com a Tribunal Caragol…)— era obtenir un salt qualitatiu en el sistema de finançament, que assegurés que Catalunya mai més no hagués de dependre de les constants negociacions de torn per a obtenir la satisfacció de les seves necessitats econòmiques?

A qui interessa que no s’expliqui, als quatre vents, que en admetre, en contra de tota lògica i desoint les recomanacions dels experts financers, que l’innovador model de finançament s’hagi de sotmetre a la Lofca els partits del Tripartit han desvirtuat i pervertit aquest objectiu essencial que consagrava l’Estatut?

En negar-se a la proposta de CIU, que exigia que la reforma de la Lofca exclogués explícitament de la seva aplicació a Catalunya, com ja ho fa amb Euskadi i Nafarroa, ERC i ICV han contribuït a la feina que l’amic de Catalunya va encarregar a José Montilla: regionalitzar i arrencar la crosta nacionalista no ja dels mitjans de comunicació pública, sinó de tot el país!

Ben segur que els magistrats del Tribunal Constitucional no dubtaran enviar-los una caixa de torrons i una ampolla de xampany, per Nadal, en agraïment d’haver-los facilitat les seves velocíssimes i del tot independents deliberacions…!

diumenge, 8 de novembre del 2oo9

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de novembre

Lliçó d’economia espanyola

set 27th, 2009

by .

Cal felicitar amb admiració als dos darrers governs espanyols —el del poliglota Aznar López i del del Rei de les Promeses, Rodríguez Zapatero— per haver convertit l’economia espanyola en un indiscutible referent a escala mundial. No hi ha dubte que, amb el pas dels anys, s’estudiarà a totes les universitats del món… com a exemple del que mai no s’hauria de fer! Mercès als seus esforços combinats, han creat un nou oxímoron: economia espanyola. Si és economia, no pot ésser espanyola; si és espanyola, no pot ésser economia…

El president Aznar, de tan grat record per als catalans, va aconseguir el primer miracle econòmic: basar el funcionament de l’estat en dos grans i sòlids pilars empresarials, el turisme i la construcció. Dues bases de creació de treball sòlides i indestructibles, que garantien l’estabilitat i la seguretat de la trama empresarial. Res de caure en la temptació dels errors dels grans països industrialitzats de la Unió Europea i del món, que apostaven per una economia productiva… La producció de béns, com ha demostrat la crisi, no tenia cap mena de futur, en canvi la construcció i el turisme de qualitat espanyol…!

El segon, i encara més increïble, miracle l’ha dut a terme el president socialista que du a la pràctica la política econòmica més lliberal de la història de l’Estat espanyol, l’amic de l’Estatut català. En sentir al clatell l’alè de la crisi —quan ja havia esdevingut pandèmia…— va pronunciar una conferència a Nova York assegurant que comptava amb “el sistema financer més sòlid del món”… El temps, el guardià de la veritat, li ha donat la raó: era tan sòlid que les entitats financeres, després de beneficiar-se dels diners dels contribuents, han hagut de fusionar-se, per a no desaparèixer!

En convertir-se l’estat espanyol en el líder europeu de destrucció d’ocupació —potser s’hauria d’haver pensat abans que tan sols la indústria garanteix continuïtat?— va reaccionar amb la rapidesa i eficàcia que el caracteritzen: la solució màgica per a crear ocupació era el Plan español para el estímulo de la economia y el empleo. Una nova i fantàstica idea: res d’incentivar o recolzar les empreses o la indústria productiva, que permetien als poderosos estats europeus no caure en el pou més profund de la crisi! Res d’això: de nou els diners dels contribuents servirien per a crear ocupació… en el sector immobiliari, temporal i sense futur!

Un pla genial que tan sols presentava un petit, quasi insignificant inconvenient: els nous llocs de treball no tan sols no produïen riquesa i, per tant, augmentaven els diners que arribaven a les arques de l’estat, sinó que les anaven escurant. Es donava la paradoxa que no era pas la indústria ni l’empresa qui pagava els sous dels nous treballadors sinó els mateixos treballadors, junt amb la resta de contribuents, mitjançant els seus impostos. El vell somni espanyol: tots els treballadors i treballadores convertits, directament o indirecta, en funcionaris!

En comptes d’invertir els cabals públics en la creació d’empreses, en sembrar un viver d’indústries de futur, va pretendre que fos estat es convertís, el mateix, en una gran empresa… Una gran empresa sense capital propi, que no produeix riquesa i que és, per la seva condició, essencialment deficitària. Una empresa que no duraria ni un parell de semestres, si hagués de competir al mercat privat. Una empresa, sobretot, que depèn dels diners dels altres per a subsistir. I que, al damunt, gasta molt per damunt del que té…!

El resultat, un dèficit monumental, impossible de mantenir gaire temps. La solució? Hauria pogut pensar-se, seriosament, reduir dràsticament totes les despeses de l’estat que no són imprescindibles. Entre elles, la del ministeri menys productiu (i esperem que segueix essent-ho per molts anys…) el de la Guerra —perdó, de Defensa. Però no…, la gran, definitiva solució: augmentar els impostos directes i indirectes!

Felicitats de nou! Així sí que faran prendre embranzida a la roda de l’economia: augmentant l’IVA aconseguiran un immediat descens de les vendes; com a conseqüència, es reduirà la producció i creixerà el nombre de desocupats, que requeriran ésser coberts per unes prestacions públiques que inflaran encara més el ja inassumible dèficit de l’estat…!

Tanmateix, no cal preocupar-se gens ni mica: els pressupostos del 2011 sempre poden situar l’IVA al 25 %! En cas contrari, Catalunya —com sempre— ja proveirà…!

diumenge, 27 de setembre del 2009

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, l’1 d’octubre

Mesures fiscals contra la crisi

jul 8th, 2009

by .

L’Estat espanyol no tan sols ha demostrat comptar, tal i com el seu president va vantar-se a Nova York el setembre de l’any passat, amb el “sistema financer més fort del món”, sinó que ha estat sens dubte el que ha sabut afrontar amb major rapidesa i eficàcia la crisi. Mentre d’altres governs de tot el món tractaven d’amagar el cap sota el terra com els estruços o de defugir la realitat, explotant fins a nivells de riscos temeraris el dèficit públic, hipotecant l’estabilitat econòmica present i futura dels seus estats, l’espanyol ha sabut enfrontar-se a la situació amb coratge.

A més, ho ha fet sense deixar-se influir per les decisions dels altres. Com sempre, ha preferit seguir el seu propi camí, en comptes de caure en imitacions. Així, no ha caigut pas en el parany de fer com altres governs, per exemple el de la Gran Bretanya, que consideraren que havia arribat el moment d’exigir més als que més podien, augmentant els impostos als contribuents amb més recursos. Com podia acudir a solucions tan pobres i poc imaginatives?

De nou calia la inimitable màgia de Rodríguez Zapatero! Un truc meravellós pel qual li calia comptar amb les dues mans. Amb la primera, la generosa – que coincidia, casualment, amb la dreta… – no només no incrementava les taxes impositives als que més tenien, sinó que els alliberava de pagar l’únic impost que comportava un cert caràcter proporcional, progressiu i d’anivellament econòmic: el del Patrimoni. Un modest impost que aportava uns 1.400 milions d’euros l’any a les arques de l’estat. Al mateix temps, amb l’altra, amb l’antipàtica – amb la mà esquerra, aquella que en fotografies antigues alçava amb el puny tancat… – va decidir augmentar alguns dels impostos directes, com els que graven els hidrocarburs i el tabac, que afecten a tots els contribuents, tinguin el nivell econòmic que tinguin…

Si no fos perquè es tractava d’un president socialista, més d’un hauria gosat assegurar que amb aquesta combinació paradoxal i sorprenent és conculcava l’article 31 de la innmaculada Constitución que estableix que “Tothom contribuirà al sosteniment de les despeses públiques d’acord amb la seva capacitat econòmica mitjançant un sistema tributari just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat”. O que significava una clara aposta per a l’augment de les desigualtats en les càrregues tributàries.

Res més lluny de la realitat, amb aquestes iniciatives fiscals el PSOE posa de manifest, una vegada més, la seva incontrovertible ideologia progressista i d’esquerres: els que tenen menys, pagaran més; els que tenen més, menys! Amb l’avantatge afegit, per a aquests darrers, que ja no els serà imprescindible acudir a l’enginyeria financera per a poder rebaixar oficialment els seus patrimonis. Ara només falta que es compleixi la vella promesa d’eliminar també del tot l’impost de successions, per a garantir que uns quants puguin mantenir, per sempre més, a través de les successives generacions, les seves posicions de privilegi i predomini per sobre de la immensa majoria! Per sobre i mercès a ells…!

Malauradament per a Catalunya, aquest sistema tan poc proporcional i progressiu no s’aplica de la mateixa manera als territoris que a les persones! Tant de bo fos així i fossin les nacions que tenen i generen més ingressos les que haguessin de pagar menys a l’estat. I a la inversa: que els territoris que tenen menys, paguessin més. Entre d’altres raons, perquè així ens estalviaríem la cançó de l’enfadós del finançament: que si el suport de Convergència i Unió als pressupostos, que si les cada dia més flexibles línies vermelles d’Esquerra, que si les crides a la calma de Montilla…

Si s’apliqués el mateix criteri de manca de proporcionalitat impositiva que es fa servir per a les persones, ja no caldria ni tan sols que els catalans i catalanes ens plantegéssim com és possible que, quan tot just manca un mes per que faci un any que l’estat espanyol incompleixi el finançament de l’Estatut – que, recordem-ho, estableix una llei orgànica…! – encara no haguem obtingut més que promeses rere promeses…

Davant d’una situació com aquesta, i tractant de deixar de banda els constants atemptats de caire lingüístic i cultural que venim patint des de tots els àmbits des de fa temps, convindria començar a considerar si el cèlebre seny català no s’està convertint més en una rèmora, en un desavantatge evident, que no pas en una virtut o avantatge…

Potser no resulta del tot extemporani recordar el gran èxit que suposà, l’any 1951, la vaga de tramvies, amb el recolzament quasi unànime de tota la societat catalana. És cert que la força i l’empenta d’aquella societat civil de llavors s’ha anat diluint i afeblint, fins a esdevenir una cada dia més asèptica i desencantada societat del consum, reconvertida, des de no fa gaire, en societat de la informació. Una societat interessadament cloroformitzada i individualitzada, incapaç de reaccionar més que per interessos particulars…

Amb tot, tan excepcional seria que tots plegats ens plantegéssim si no és arribada l’hora d’iniciar una vaga fiscal general i permanent front a l’estat espanyol? Almenys, com a mínim, fins que es dignin a respectar les seves pròpies Lleis Orgàniques…?

dimecres, 8 de juliol del 2009

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de juliol

És l’economia, senyor Rodríguez Zapatero…!

mai 24th, 2009

by .

Des del primer dia, un dels trets que amb més força han caracteritzat Rodríguez Zapatero ha estat la seva innata capacitat de sorprendre. Va quedar palesament demostrat des dels seus inicis, quan presentà una candidatura que semblava testimonial al 35è congrés federal del PSOE. La seva temptativa de disputar-li la secretaria general del partit a José Bono, l’indiscutible favorit per a accedir al càrrec, va fer riure a la immensa majoria dels analistes polítics: com podia, aquell jove pràcticament desconegut, que mai no s’havia mogut entre les tramoies del partit, creure que podia fer ni tan sols ombra al vell baró socialista, que tan avesat estava a moure’s sigil·losament entre les bambolines del poder?

Tot i que era presumible que aquell nouvingut pogués comptar amb els vots i el recolzament del cada dia més devaluat sector guerrista – que tot indicava que no tenia intenció de perdonar a Bono que hagués fet mans i mànigues per a que fos descartada la candidatura que avalaven, encapçalada per Matilde Fernández – feia la impressió que no tenia cap oportunitat, que tan sols complia una funció utilitària, per a donar una patina de legitimitat al sistema de primàries del PSOE. Davant l’estupefacció general, va resultar escollir secretari general.

Des de llavors, la seva especialitat – bé, una de les dues que més el defineixen, junt amb la de prometre, de prometre a tort i a dret…! – és posar cap per avall els pronòstics i les previsions més teòricament fiables. Tot i comptar amb una innegable dosi de fortuna – si és que se’ns permet la indelicadesa d’anomenar així la manca de sensibilitat del govern del PP quan va pretendre manipular la informació que tenia al seu abast sobre el pitjor atemptat terrorista patit mai per Europa (si descomptem, és clar, els bombardejos sobre la població de la guerra civil i la II guerra mundial, és clar) – no només va aconseguir convertir-se en president de l’estat espanyol, sinó també aconseguir en cada moment els recolzaments imprescindibles per a mantenir-s’hi.

Per tot plegat, no ha de sorprendre a ningú que aprofités el debat que, de manera grandiloqüent i amb voluntat unificadora, els espanyols anomenen del Estado de la nación, per a portar a la pràctica una intervenció que emulava els artistes de circ i convertia en realitat el seu vell adagi: senyors i senyores, més difícil encara! Després que el seu anterior rival, José Bono – aquest socialista de caire progressista i plural que cada dia esdevé més popular – li servís l’oportunitat en safata, va aconseguir el prodigi mai vist d’unir en una sola les dues característiques que millor defineixen el seu talante: la capacitat de sorprendre i la seva il·limitada capacitat de prometre!

De nou va sorprendre tothom, i sobretot el líder de l’oposició, Mariano Rajoy, amb tot un seguit de promeses que semblaven inassumibles per a una administració que ha patit una caiguda recaptatòria tan acusada, a causa de la crisi… Entre d’altres costoses inversions i actuacions, prometé un nou Pla Vive per a la renovació dels autobusos, una ampliació dels xecs de restaurants que reben molts treballadors, ampliar amb 70 milions d’euros les beques per a estudiants en atur, una ajuda de 2.000 euros per a la compra de nous automòbils… Fins i tot va anunciar, pel que fa als centres públics d’ensenyament – que tan sobradament tenen cobertes les seves necessitats essencials… – que tots els seus alumnes que cursin 5è de primària el proper any comptarien amb un ordinador personal…

Davant les evidents i airades mostres d’incredulitat que van fer patents els restants grups parlamentaris, el secretari general del PSOE va descobrir la recepta secreta que permetrà quadrar l’aparent contradicció que suposa anunciar un augment considerable de les despeses de l’estat quan aquest han reduït visiblement els seus ingressos. La solució, que sabria fins un nen de 5è de primària – tot i que no tingués portàtil – no pot ésser més simple: abaixar cinc punts més l’Impost sobre societats de les empreses de menys de 25 treballadors que contracten algun treballador aturat…!

Com no hi havia pensat pas ningú, abans que ell? Com és possible? Si no podia ésser més senzill: si els teus ingressos actuals són insuficients per a complir els teus compromisos, la solució és evident: reduir els ingressos encara més i ampliar els compromisos!

diumenge, 24 de maig del 2oo9

[download#119#image]

Ja la tenim aquí…!

mai 18th, 2009

by .

Després d’anys i anys de reclamacions – i d’alguna rogativa a Montserrat – finalment s’ha aconseguit allò que sempre havia semblat impossible: el traspàs a la Generalitat de la Renfe! Cal celebrar-ho i agrair amb l’entusiasme i la veneració que mereix la tasca del Govern Tripartit, que ha pressionat, amb la fermesa acostumada, al Govern amic del PSOE per a que compleixi el que estableix l’Estatut… pel que a transports es refereix.

Complint allò que estableix l’article 169 – en la versió esporgada que va deixar l’amic Alfonso Guerra després de passar-hi el seu ribot harmonitzador, és clar – des de l’1 de gener del proper any la Generalitat passarà a ésser la responsable de “la regulació, la planificació, la gestió, la coordinació i la inspecció dels serveis i les activitats” de Rodalies. Ho van anunciar José Montilla i el ministre de Fomento, José Blanco, en acabar una breu reunió a Barcelona.

Segons la nota de premsa corresponent, Montilla s’ha felicitat (sic) per “l’extraordinària importància” de l’acord assolit sobre el traspàs de competències del servei ferroviari. De nou demostra la seva llegendària modèstia: en comptes de felicitar la totalitat dels catalans i catalanes que es beneficiaran d’aquest traspàs, es felicita ell mateix per la feina feta. És clar que sí, ben fet! No va prometre “Fets i no pas paraules”? A més a més, si ha d’esperar que l’oposició o, el que encara és més impensable, els seus socis de govern li facin arribar les seves congratulacions…

La declaració institucional adverteix que per a acabar de definir i concretar els aspectes específics i tècnics del procés caldrà crear una comissió mixta entre el Ministeri, Renfe i la Generalitat, degut a que es tracta d’un “tema molt complex (…) ja que estem parlant de garantir la prestació d’un servei que és imprescindible per a més de 115 milions de viatgers l’any”.

Cal agrair sincerament que, després de sis anys al capdavant del govern, els càrrecs del PSC hagin estat capaços de mirar un xic més enllà dels seus despatxos… Imaginem que després de crear una comissió de savis, generosament retribuïda, han acabat descobrint allò que ja sabia tothom: per a la majoria de la població, per al teixit empresarial del país i per a la societat catalana en general, la millora del servei de Rodalies suposava una prioritat molt més peremptòria que no pas l’AVE.

Tot i que al llarg dels darrers anys la direcció de la Renfe – amb la inestimable col·laboració de l’eminent Magdalena Álvarez – hagi volgut beneficiar la ciutadania catalana amb una mena de mescla entre l’esport de risc i el parc temàtic de l’avaria, segurament els desagraïts viatgers haurien preferit no ésser tan privilegiats. En tindrien prou amb que, senzillament, funcionessin de tard en tard les línies de rodalies… I, si no fos massa demanar, amb que les famoses catenàries no esdevinguessin diàriament una delegació de Juegos y apuestas del estado!

Una vegada assolit aquest incontestable èxit, només cal que el Govern acabi de polir i negociar un detall insignificant de no res: l’acord suplementari que estableixi els recursos econòmics que el sempre generós estat espanyol destinarà a fer possible que la Generalitat es faci càrrec d’aquest traspàs… Acord que José Blanco ha promès definir en “uns sis mesos…”. Tant si aquest mig any es computa segons els elàstics terminis del rigorosíssim i complidor Ministerio de Fomento, com basant-se en la paraula de l’executiu de Rodríguez Zapatero, no podem més que compartir la modesta auto-felicitació que s’ha atorgat a ell mateix José Montilla…!

A inicis del proper any, junt amb un finançament puntual, just i suficient per a les seves necessitats quotidianes, Catalunya haurà d’assumir el cost íntegre d’un immillorable servei de Rodalies sense rebre cap mena de contraprestació econòmica… Com n’ha estat, de generós i comprensiu, el govern amic dels socialistes espanyols, en sacrificar-se traspassant a la Generalitat la gestió – i, sobretot, les asfixiants despeses – d’un servei endarrerit, deficitari, insuficient i ineficaç!

Per a acabar-ho de reblar, no podria el PSC aprofitar la benvolença del PSOE i demanar el traspàs de la Família Real? Suposaria un immens honor per al nostre país assumir la totalitat de les despeses de la família del successor de l’inoblidable Felip V, d’aquell ex príncep que, havent rebut l’aval i l’apadrinament de Franco, alguns desconsiderats i desagraïts bascos i catalans s’entossudeixen incomprensiblement en xiular…

dilluns, 18 de maig del 2oo9

[download#149#image]

Ara sí toca: les matrícules

mai 11th, 2009

by .

Curiosament, sense que ningú s’ho esperés, i avançant-se a les pretensions dels seus benvolguts socis de govern d’ERC, ICV ha cregut oportú treure ara del calaix la vella idea d’incloure el distintiu autonòmic a les matrícules. Aquestes matrícules que l’insigne José Maria Aznar, sense ni tan sols encomanar-se a la gràcia de déu, va decidir convertir en grandes i libres…, en lliures de qualsevol sospita de representar aquella teòrica pluralitat d’un estat espanyol en que ni la mateixa constitució creu.

Els ex comunistes han cregut que ara era el moment de parlar-ne, que ara “sí toca” reconsiderar els models de matrícula que el PP va implantar no fa tant de temps. Ara sí, després de sis anys de Govern Tripartit i de gaudir del suport i la confiança d’un Govern amic a Madrid – que tan bé compren Catalunya i les seves necessitats – ha arribat el moment de plantejar la conveniència d’afegir una nova placa a les matrícules dels automòbils – a les “xapes”, que en deia l’enyorat president conservador – que identifiqui les comunitats autònomes d’on provenen.

Precisament ara, quan la calma és total i no es veu en l’horitzó cap altre assumpte prioritari que pugui preocupar, convé tornar-hi. Com que l’amic i sempre complidor Rodríguez Zapatero ja ha satisfet àmpliament els seus generosos compromisos electorals amb el nostre país – Estatut, finançament, reconeixement lingüístic i cultural, gestió de les grans infraestructures catalanes… – pot dedicar-se a altres temes menors.

Al cap i a la fi, arreu és sabut que no hi ha al món cap altre govern que hagi encarat amb major contundència, fermesa i eficàcia el redreçament de la seva economia en plena crisi: com acostuma a succeir l’estat espanyol s’ha situat de nou al capdavant dels països industrialitzats…, pel que fa a nivells d’atur, de desequilibri social, d’impagaments o de tancaments d’empreses…

Per a fer conèixer la seva proposta, els ecosocialistes han decidit recórrer als mateixos mitjans que, segons les seves pròpies declaracions, “fan el joc a la dreta” i aprofiten qualsevol ocasió per a “intentar deslegitimar el Govern”. Ho han fet a través de les declaracions del director del Servei Català de Trànsit (SCT), Josep Pérez Moya. La proposta no es planteja, per descomptat, suprimir la “E” de l’estat espanyol – només faltaria caure en les temptacions sobiranistes, en l’absurditat delirant de la crosta nacionalista que tan llasta el país, en la barbàrie provinciana…! – sinó afegir una franja blava suplementària a la dreta, amb el distintiu de la Comunitat Autònoma i la bandera corresponent.

No podem més que congratular-nos que la formació política que amb major eficàcia i responsabilitat ha gestionat les seves conselleries – situant el cos dels Mosso d’Esquadra a les primeres pàgines de tots els diaris, apostant perquè els pins i altres arbres caiguts pel temporal de vent del gener es converteixin en adob natural… per al foc i altres mostres de la seva indiscutible preparació per a governar… – hagi sorgit de la seva amnèsia, hagi recobrat alguna de les arrels que caracteritzaven inicialment a la seva formació i recordi que provenen de Nacionalistes d’Esquerra. Una realitat que, des de fa temps, semblava que havien oblidat del tot, en la seva contumaç i indesmaiable lluita contra la perversa dreta!

No és gens difícil pronosticar que alguns asseguraran que no és més que una cortina de fum, destinada a ocultar algun dels escassos moments en que la seva exquisida gestió governamental – tan radicalment d’esquerres i tan poc submisa a les exigències i necessitats del PSC – no ha assolit el nivell de sublimitat acostumada. O bé que resulta massa casual que facin pública aquesta proposta coincidint amb la imminent inici d’unes eleccions europees en que el seu seguidisme socialista podria passar-los factura…

Més encara quan s’ha sabut que l’amic Saura no havia plantejat aquesta qüestió als seus socis de govern d’Entesa ni en cap de les reunions de l’Executiu… O que el Ministerio del Interior s’ha afanyat a aclarir que aquesta proposta només tirarà endavant si no hi ha “consens entre tots els partits i el sector de l’automòbil”. Una manera ben elegant i intel·ligent de no dir allò que no es vol dir però que tothom ho entengui: nosaltres hi estem del tot disposats, però què hi podem fer, si el PP i els representants del sector de l’automòbil, tan castigat per la crisi, no es mostren disposats a acceptar-ho?

O potser Iniciativa té alguna carta amagada a la màniga, que desconeixem, que permetrà desencallar aquest conflicte de les matrícules amb la mateix diligència, modèstia i eficàcia amb que es va solucionar el finançament de l’estatut després de la reunió de Saura amb la vicepresidenta de la Vega?

dilluns, 11 de maig del 2oo9

Comparteix
[download#27#image]

El valor de la paraula donada

mai 8th, 2009

by .

Des dels inicis de la humanitat s’ha considerat que un dels trets que serveixen per a definir una persona com cal, per a distingir una persona de fiar d’una que no ho és tant – per a dir-ho de manera suau… – és la seva fidelitat a la paraula donada. Molt abans que el Dret Romà inventés la figura del contracte, del pacte escrit i referendat per la signatura de dues o més persones, el compliment dels compromisos verbals era fonamental per al correcte funcionament de las societat.

Al llarg dels segles, ha estat cabdal la satisfacció de la paraula donada i el seu compliment ha servit per a destacar algunes de les grans figures de la història i per a desacreditar-ne d’altres: només cal recordar la història de Viriat i la famosa frase “Roma no paga traïdors” de Servili Escipió. En realitat, fins no fa pas gaires anys, en l’època dels nostres avis, sense anar més lluny, era impensable no respectar un pacte verbal.

En aquells temps tan propers no es creia imprescindible convertir-lo en paper per a considerar clos un contracte, era suficient una simple encaixada de mans. L’encaixada o el simple acord verbal esdevenia irrevocable, definitiu i posava en joc la credibilitat, l’honorabilitat i la consideració social i humana dels que comprometien la seva paraula. En feien una qüestió d’honor.

Malauradament, l’empenta dels nous temps han acabat convertint aquest inveterat costum en una relíquia pròpia de l’antigor, que caldria reservar per als llibres d’història i conservar als museus. O, a tot estirar, convertir-lo en un lema o en un blasó – més ornamental que no pas efectiu – que confereixi una patina aristocràtica a alguna institució moderna o modernitzada, com el que lluu des de fa anys la Borsa de Londres: “My word is my bond”.

Si actualment ja fa, massa sovint, la impressió que els acords, els contractes i fins i tot les lleis orgàniques acaben essent paper mullat – d’això els catalans en tenim una experiència de primera ma, mercès al ribot dels “amics” i als recursos dels “no tan amics”… – imaginem en quin nivell de credibilitat podem situar la mera paraula, l’acord verbal!

Afortunadament, de la mateixa manera que encara hi ha persones excepcionalment complidores i coherents, també hi ha partits que atorguen el valor que mereix a la paraula donada. Mentre d’altres estan convençuts que democràcia significa que sempre manin els seus, excloent els que no pensen com ells, encara que sigui recorrent a la justícia, ells segueixen creient que hi ha principis irrenunciables, que no tot s’hi val, per a assolir o mantenir el poder.

Tot i que alguns pessimistes s’entestin en donar la raó a l’autor més citat de les lletres catalanes – que assegurava que res s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres – el PSOE s’ha encarregat de demostrar, amb “fets i no pas paraules”, que encara hi ha diferències, grans diferències, entre partits.

La malèvola dreta, ja se sap, mai no dubtaria en incomplir impunement les seves promeses electorals. Per contra, l’esquerra no deixa mai de palesar la seva superioritat moral. Ho han demostrat els socialistes espanyols: les seves promeses, en campanya electoral o en exercici del govern, són llei!

Així al nou secretari general del PSE, Patxi López – seguint el preclar exemple del seu cap de files, Rodríguez Zapatero, que va mostrar-li el camí amb l’estatut – no ha dubtat un segon en renunciar a la possibilitat d’ésser el primer lehendakari nacionalista espanyol (definit sovint com a no nacionalista) per tal de no veure’s forçat a incomplir la paraula donada a Basauri, en plena campanya: “He dit una i mil vegades que no cercarem acords amb un partit popular que només sap fer antinacionalisme i antisocialisme…”

divendres, 8 de maig del 2oo9

[download#105#image]

Publicat a Opinió Nacional, el 13 de maig

ONG poloneses?

feb 26th, 2009

by .

Un dels hàbits espanyols més arrelats és acusar els catalans de mirar-nos tot el dia el melic i d’embrancar-nos en discussions bizantines, basades en un troglodític interès per la defensa i l’enfortiment de la nostra identitat nacional. Mentre nosaltres perdem el temps d’una manera tan barroera i inútil, antiquats i incapaços d’entendre que un món cada dia més globalitzat – i més encara la Nova Europa unida – els espanyols, consideren que no té cap sentit ancorar-se en el ja superat nacionalisme. Per això ells, avantguardistes sempre, viuen en la modernitat més desacomplexada.

Des dels temps del cada dia més enyorat amic Aznar, els governs espanyols ens han demostrat amb fets – i no pas amb paraules – que han deixat enrere l’anacronisme tronat del nacionalisme. Si els catalans ens entestem en seguir essent provincians, tancats en nosaltres mateixos, immersos en un autisme destructiu, ells obren les seves portes al seu reconegut universalisme.

Ho han demostrat, a bastament, al llarg dels darrers anys, han deixat enrere el caduc nacionalisme espanyol i han apostat per diluir-se en el gresol compartit de la Gran Europa dels pobles: no van dubtar en retornar als seus legítims propietaris l’illa de Leila (mal coneguda com a Illa de Perejil), a la Plaza de Colón hi oneja una gegantina bandera europea, la mateixa que fan servir per a festejar els èxits de les seves seleccions i representants esportius, han despenalitzat els delictes d’ultratge a la bandera i altres símbols identitaris espanyols…

És per aquest motiu, precisament, que no es comprèn que algunes formacions polítiques catalanes hagin alçat el crit al cel pel fet que el govern espanyol vulgui aprovar una ordre ministerial que no permeti a les ONG que no tinguin àmbit estatal accedir a les subvencions que els ciutadans decideixen destinar a “fins socials” en les seves declaracions de l’IRPF.

Fins i tot rel PSC – que convindria que es fes mirar aquests sovintejats atacs d’amnèsia que els fan oblidar que ells també són Govern espanyol, ja que dos dels ministres es van presentar sota les seves sigles… –, amb en José Montilla al capdavant, ha anunciat que els grups que donen suport al Govern presentaran una iniciativa legislativa a les Corts generals per a evitar aquesta flagrant discriminació… Més encara, han arribat a plantejar la possibilitat de plantejar un conflicte de competències davant del Tribunal Constitucional…

A vegades sembla impossible que els eminentíssims polítics que amb tanta perspicàcia ens representen no siguin capaços d’entendre allò que és evident…! Com se li pot acudir a algú que un partit tan fermament defensor de la pluralitat de l’Estat espanyol, que tant la fomenta en totes i cadascuna de les seves accions, tingui la pretensió de discriminar les nacions i comunitats que la composen? Com se li pot passar pel cap a algú, aquesta possibilitat? Què no tenim memòria històrica?

L’objectiu del govern de l’inefable Rodríguez Zapatero no pot ésser ni més evident ni més lloable: no és pas negar subvencions a cap de les ONG que operen només en algunes de les seves Comunitats Autònomes, sinó ajudar-les a integrar-se en l’espai fraternal de l’Europa unida. Els representants polítics catalans i la ciutadania en general – tan donats al victimisme injustificat – ho han entès malament: no es denegaran les subvencions a les ONG que tinguin un marc d’actuació nacional o autonòmic, sinó a aquelles que no tinguin un àmbit general europeu…!

Com se li podria acudir, a ningú, que un govern i un estat com l’espanyol, tan modern, tan universal i allunyat de qualsevol provincianisme malaltís, podria limitar l’abast de les ONG a les seves fronteres interiors, ja superades pel progrés inaturable de la història? Els espanyols, que no són gens nacionalistes – a tot estirar, constitucionalistes – i que tenen una visió tan global del planeta, com podrien pensar en exigir que les ONG duguin a terme les seves activitats només en tot el seu territori…?

Com han demostrat, entre d’altres exemples constants d’universalisme, amb el Tren d’Alta Velocitat, primer de tot miren sempre cap a Europa, no pas cap endins les seves fronteres…!

dijous, 26 de febrer del 2009

[download#228#image]