Si Convergència i Unió no fos una formació política sinó una persona, ja faria temps que algú que se l’estimés l’hauria enviada al psicòleg, més encara, al psiquiatre, a fi de seguir un tractament que permetés alliberar-la de la seva evident patologia autodestructiva. Un tractament rigorós i urgent que evités que amb la seva tan desassenyada com desastrosa actuació se seguís provocant danys a ella mateixa com, sobretot, a la totalitat del país.

Certament, col·laborar amb l’estat que et sotmet a una humiliant i degradant explotació colonial —com fan, en menor o major mesura tots els partits catalans— és prou greu, però fins i tot es podria arribar a entendre en situacions excepcionals.

O, si més no, si se n’obté algun profit. Per més que fossin criticables, els pactes anteriors de CiU amb els successius governs del PSOE i del PP es podien, almenys, justificar pels escarransits rèdits que oferien a Catalunya. La famosa política de peix al cove era miserable, però almenys mínimament productiva.

Per contra, la col·laboració d’aquesta setmana, és, directament, de frenopàtic: el nou govern espanyol no tan sols no té intenció de pagar-nos ni els 1.450 milions que ens deu del Fons de competitivitat ni els 759 de l’addicional tercera —ho difereix fins les calendes gregues—, sinó que culpa les autonomies del desmesurat augment del dèficit fiscal. I, com a solució, proposa una versió actualitzada de la LOAPA, que lligaria de mans i peus el ja prou migrat poder de decisió financera de la Generalitat.

Tot seguit, anuncia un augment d’impostos sense precedents, que duu a Duran i Lleida a declarar que l’augment de l’IRPF “castiga especialment les classes mitges i lògicament les rendes de treball” i comporta que l’expeditiu Conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, indiqui que no només és contraproduent, sinó que pot esdevenir “asfixiant”.

I, tot just al cap de quatre dies, CiU afegeix els seus 16 vots als del PP per a que aquestes mesures es puguin dur a terme!

A banda que, a diferència d’ocasions anteriors, els catalans i catalanes no n’obtindrem res, d’aquest suport tan innecessari com perjudicial, la gran pregunta no és tan econòmica sinó política, o més ben dit, ètico-política: és lícit, moralment, col·laborar amb aquells que et volen mal? És admissible donar suport al partit que maltracta, un dia sí i l’altre també, Catalunya? Que converteix l’anticatalanisme i la crispació en el seu model quotidià de conducta?

Un partit que, entre tantes i tantes altres incomptables mostres d’uniformisme i assimilacionisme espanyolitzador, va convertir —en col·laboració amb el PSOE— l’Estatut, que representava la voluntat majoritària de la ciutadania de Catalunya, en un ridícul i lil·liputenc joc de la Senyoreta Pepis? Que duu al seu ADN l’herència del genocidi cultural franquista que propugna la persecució i progressiva eliminació de la llengua catalana, el més destacat i irrenunciable exponent del nostre esperit identitari?

Davant d’aquesta seva decisió, sorgeix, inevitablement, una pregunta: quan la Convergència i Unió d’Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida es defineix com a “nacionalista”, a quina nació es refereix? A la nostra o a la grande y libre espanyola?

 divendres, 13 de gener del mmxii

  © Xavier Serrahima 2012

Publicat a Tribuna.Cat, el 13 de gener del 2012

Alguns ho consideren un gran mèrit. En realitat, més aviat sembla que el polític gallec ha transformat la necessitat —per no dir, el handicap o defecte— en virtut, car quan parla o decideix tendeix a posar no un, sinó tots dos peus a la galleda. Només cal recordar quan, en la seva condició de coordinador del govern espanyol davant del desastre del Prestige, declarà que del petrolier enfonsat només en sortien “unos pequeños hililtos (…) con aspecto de plastilina”.

La seva incontrovertible habilitat en fer allò que no toca quan no toca l’ha posada de nou de manifest amb el nomenament de Luis de Guindos com a Ministre d’Economia i Competitivitat. Com es podria escollir alguna persona més adient per a provar de fer tornar a surar el titànic de l’economia espanyola que aquell que pilotava a la península ibèrica Lehman Brothers? Qui millor que aquell que regia el destí de l’iceberg que obrí la primera i principal via d’aigua que en provocà l’enfonsament?

No podria haver escollit millor. En primer lloc perquè hi haurà una bona pila de ciutadans i ciutadanes de l’estat espanyol que estaran exultaran d’alegria en comprovar amb quina generositat es compensa el responsable de la desaparició d’una part importantíssima dels seus estalvis de tota la vida.

En segon, perquè la seva experiència al front d’aquell solidíssim gegant financer sens dubte li servirà per a convertir, definitivament, el miratge amb peus de fang de l’economia espanyola en un ermot irremeiable. I —per què no?— el seu concepte, en un oxímoron!

 dissabte, 7 de gener del mmxii

© Xavier Serrahima 2o12

També tenia raó Carme Chacón, la frustrada candidata del socialisme espanyol: per a Catalunya no és el mateix el PSOE que el PP. El Partit Popular representa la dreta casernària i espanyolista, enemiga de la nostra terra i de tot el que hi té a veure. En canvi, el Partit Socialista representa l’esquerra progressista i plural, plenament respectuosa i amiga de Catalunya i dels catalans i catalanes.

Si n’arribava a estar, d’enganyat, en Josep Pla, en afirmar —al seu Nocturn de Primavera— que “el que s’assembla més als espanyols d’esquerra són els espanyols de dreta”! Mentre els de dreta són sempre enemics declarats de Catalunya, els d’esquerra no ho són gens ni mica… en època electoral, quan han de visitar les seves colònies per a recaptar vots. En acabat, cap diferència!

Ni l’Espanya de dreta ens pagarà, ni la (cada vegada més teòrica) d’esquerres tampoc no ho va fer ni ho farà. El mes de maig tant el govern del PSOE com els seus diputats —entre ells, els llavors cèlebres 25 del PSC— s’oposaren a tornar enguany a Catalunya els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat. Ara, tot i estar en funcions, i malgrat haver-s’hi compromès per escrit el mes de juliol, es nega a abonar els 759 que corresponen a la disposició addicional tercera de l’esquifit Estatut que amb tanta graciosa liberalitat ens concediren.

El més paradoxal —si és que aquest terme té aplicació en el món polític d’avui en dia…— és que encara no hem sentit llançar el crit al cel davant d’aquest intolerable boicot dels seus dirigents a cap d’aquells tan coherents socialistes catalans que criticaven i critiquen amb una tal desmesurada acritud les retallades que es veu obligat a dur a terme el Govern.

Què hi tenen a dir en Pere Navarro o l’Àngel Ros? Gosaran seguir acusant el Govern actual d’ésser l’únic responsable de les retallades, quan aquesta enèsima negativa del seu partit asfixiï del tot les ja prou depauperades arques de la Generalitat i li impedeixi fer-se càrrec de les seves despeses bàsiques més imprescindibles? Com ho explicaran als mestres, als metges… i als aturats?

dimarts, 13 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.Cat, el 13 de desembre del 2011

Per si això no fos prou, han optat també per treure’s la careta de tolerància i pluralisme que els havia obligat a dissimular durant tant de temps, permetent que aflori aquell espanyol unitari i unitarista que han dut sempre a dins. Han dit, en veu alta i clara, allò que els indígenes colonitzats del nordeste peninsular sabem des de fa tant de temps, allò que el no suficientment castellanitzat José Borrell visqué en pròpia carn: els catalans i catalanes som ciutadans de tercera que no podrem mai optar a dirigir l’estat espanyol.

L’incombustible i incorregible Alfonso Guerra ha posat de manifest el seu progressisme en afirmar que “sempre hi ha d’haver un canvi de generacions” però “que hi hagi canvi no vol dir que se li doni un plus al canvi per al canvi; és a dir que això de jovenets al poder i les dones primer no és una bona tècnica”. Per a afegir, tot seguit que Carme Chacón “és una persona competent (…) que té un element complicat; que en els últims anys el PSC s’ha cansat de repetir —tot i que a ella no li ho sentit mai— que són un altre partit. Si són un altre partit, realment, tenen complicat a dirigir un altre partit.”

Per la seva banda, José Bono, després de recolzar el seu company andalús en aquest darrer punt, ha estat encara més explícit, en establir que és imprescindible que la persona que vulgui liderar el PSOE sigui “un espanyol sense complexos”, capaç de cridar “Viva España” sense vergonya.

En condicions normals, podríem demanar-nos si és possible que existeixi algun espanyol “sense complexos” de cap mena —ja siguin d’Èdip, d’Electra o, sobretot, de superioritat—, però coneixent els caràcters ultranacionals d’ambdós personatges, el millor que podrien fer és proposar com a futur secretari general dels socialistes espanyols una persona del tot alliberada dels grans pecats capitals. Una persona que no sigui ni jove, ni dona ni —que el gran Karl Marx ens en guard!— catalana!

El candidat perfecte? Gregorio Peces-Barba, un espanyol “sense complexos” a l’hora de recordar amb ardiment, dia sí, dia també, els enyorats bombardeigs de Barcelona!

dimecres, 30 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.Cat, l’1 de desembre del 2011

La primera xifra o idea oculta, o si més no disfressada, és la de l’augment aclaparador dels vots que ha rebut el PP, que li han permès obtenir una majoria absoluta històrica. Certament les dades del Partit Popular han estat espectaculars, obtenint 10.830.693 vots, però no ho són tant si aconseguim abstreure’ns de l’enlluernament i tenim la paciència de comparar-les amb les d’eleccions anteriors.

En primer lloc, perquè, tot i que l’augment és considerable, ha estat únicament de 553.000 vots en relació amb les eleccions del 2008. En segon, perquè la proporció de vots sobre el total, per més que força superior en nombre, tot just supera per un minso 0,10 % (44,62 envers el 44,52) la que assolí José Maria Aznar l’any 2000.

El sostre electoral del PP ha millorat, però no tant com ens volen fer creure. Poden sentir-se satisfets dels seus resultats, però no pas mostrar la desmesurada eufòria que palesen els seus rubicunds rostres. (Eufòria incontinguda que, cal dir-ho, deu ésser especialment feridora pels cinc milions de ciutadans espanyols que pateixen la xacra de l’atur.)

Amb  major raó si tenim en compte que el seu major èxit electoral ha quedat 460.000 vots per enrere del resultat del PSOE del 2008, i els ha situat lluny —en percentatge de vots (44,62 envers el 48,11) però, sobretot, en quantitat d’escons (189 per 202)— de les xifres que obtingueren els socialistes espanyols el 1982.

Com es pot entendre, doncs, que la victòria del PP sembli —i es presenti com a tal, pràcticament arreu—molt més aclaparadora del que ha estat realment? Molt senzill: perquè s’ha basat, principalment, en la més severa hecatombe electoral del PSOE en la història recent de la democràcia. La victòria del Partit Popular no ha estat més que l’efecte del fracàs dels socialistes, que han perdut la barbaritat de 4.316.000 vots (més d’un 38 % dels que obtingueren tres anys enrere), passant del 43,87 % dels vots a un 28’7 %.

Les matemàtiques posen en evidència que el Partido Popular deu tant el seu abassegador triomf com la seva majoria absoluta a l’ensulsiada fulminant del PSOE: si aquests darrers no haguessin renunciat per complet a dur a terme la seva teòrica política d’esquerres —si més no, de centreesquerra— en comptes d’aplicar-ne una de neoliberal i antisocial, si no haguessin sacrificat els seus suposats principis, si s’haguessin limitat a perdre els 710.000 vots que han cedit a Izquierda Unida-Los Verdes, la majoria absoluta del PP hauria estat del tot impossible.

dilluns, 21 de novembre del mmxi

Abstenció fonamentada per la manca absoluta de programes, per la flagrant incentivació del bipartidisme, per la transformació dels teòrics debats en monòlegs per a sords i, per damunt de tot, per la indignitat de basar la campanya en la desmemòria —per no dir en l’ocultació més enganyosa de la realitat. Atac d’amnèsia sobtat i induït que han patit tots els partits parlamentaris per igual.

El PSOE no a recordat que duia set anys incomplint les seves infinites promeses electorals, practicant la més asfixiant i antisocial política de dretes i dinamitant les bases de l’estat del benestar, mentre compensava la negligència de les pitjors entitats financeres del món i dels seus més que ben pagats gestors amb els diners dels contribuents.

A la seva filial a Catalunya, el PSC, se li ha esborrat de la memòria el fet que, com a membres el govern de Rodríguez Zapatero, han estat els màxims responsables d’obligar a la Generalitat a dur les retallades més dràstiques i impopulars de la seva història. Així com que la seva gestió davant del Tripartit deixà les castigades arques del Govern més buides que la imaginació dels seus caps de propaganda electoral, o haver traït una vegada més el seu suposat catalanisme col·locant CiU entre l’espasa i la paret i forçant-la a pactar amb el PP.

Convergència i Unió ha formatejat el seu disc dur per a assajar d’esborrar qualsevol traça d’haver caigut en l’astut parany dels (teòrics) socialistes catalans, flirtejant tan inadmissiblement com perillosa amb el Partit Popular —convertint l’adversari en company; l’enemic de Catalunya, en presumpte amic— i concedint així a que la dreta més retrògrada, integrista i anticatalana la patent de cors indispensable per a obtenir uns resultats tan immerescuts com mai somniats a casa nostra.

El Partit Popular, ha oblidat que deu una gran part del seu èxit a la brutal campanya anticatalana que ha dut a terme des que van perdre el govern espanyol, no tan sols destruint l’Estatut —i amb ell l’esperança de la major part dels catalans i catalanes— sinó, el que encara és més greu, la cohesió social que havia aconseguit la modèlica immersió lingüística, sembrant la llavor d’una funesta guerra fratricida de llengües i dels seus parlants.

ICV, prenent com a model Sant Pere, ha negat no una ni tres vegades, sinó tres mil, la seva participació i connivència en la disbauxa econòmica de nou rics sostenibles dels dos Tripartits consecutius, que convertiren les arques de la Generalitat en un forat negre que ho devora tot.

Per la seva banda, ERC no tan sols ha oblidat que el seu independentisme aigualit i d’estar per casa col·laborà amb el Govern regionalitzador i espanyolista de José Montilla, sinó que no ha estat capaç d’alliberar-se d’aquells il·luminats membres de l’executiu nacional —amb Joan Puigcercós al capdavant— que gairebé l’abocaren al caire de la desaparició.

I els ciutadans i ciutadanes? Els ciutadans i ciutadanes sembla que hem oblidat que els motius per a sentir-nos indignats han anat augmentant dia rere dia en progressió geomètrica…, exactament en la mateixa proporció en la qual s’han anat reduint les raons que ens haurien d’impulsar a anar a votar!

Ens conformarem, de nou, amb el fet que els mateixos de sempre es limitin a canviar-se els collars els uns amb els altres? Què no ha arribat, potser, l’hora de reclamar una democràcia de veritat?

diumenge, 20 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Talment com si els dos grans partits espanyols creguessin inevitable recobrar el tornisme electoral del segle XIX entre les dretes i les (presumptes) esquerres, i s’haguessin dit: “Si no resta altre remei, farem veure que duem a terme la campanya!”. Sense esforçar-s’hi gens ni comprometre’s gaire, car a ambdós ja els ha anat bé el canvi.

Al PP perquè s’ha passat els darrers set anys evidenciant unes ànsies il·limitades de recobrar el poder a qualsevol preu, encara que això suposés convertir Catalunya —per enèsima vegada!— en el boc expiatori del nacionalisme espanyol, o crispar la més que fràgil situació fins a límits insostenibles, negant fins el pa i l’aigua al seus rivals, sense dubtar en enfonsar aquesta Espanya que asseguren estimar tant en la misèria més absoluta a fi que “cautivo y desarmado el Ejército Rojo” assolissin “las tropas nacionales sus últimos objetivos”.

Al PSOE, perquè ja estava més fart que fart de posar de manifest la seva destructiva negligència un dia sí i l’altre també, incapaç de reaccionar ni, encara menys, d’evitar la imminent col·lisió de l’ingovernable Titànic de nous rics en que la seva pèssima gestió ha convertit l’economia espanyola, i estan encantats de cedir-ne el timó i permetre que siguin els altres els que s’estampin de nassos contra l’iceberg implacable cap on mena l’economia mundial la tirania dels mercats internacionals.

A banda de poder descansar i prendre aire, traspassaran al PP la responsabilitat de dur a terme les brutals retallades de tota mena que seran imprescindibles si l’Estat espanyol no es vol quedar fora de la Unió Europea, retrocedint seixanta anys envers l’asfixiant autarquisme franquista.

La qual cosa, alhora, els permetrà la satisfacció egoista de poder-los pagar amb la mateixa moneda, negant-los la seva col·laboració i criticant-los amb la mateixa suïcida manca de compassió, de consciència i de responsabilitat nacional —sentit de país, en diríem els catalans— que els seus oponents populars.

Recobrant forces per a intentar la reconquesta d’ací a quatre anys, durant els quals el PP haurà patit el desgast inevitable de la llarga i severíssima travessia del desert que els espera. De nou, doncs, el PSOE podrà parlar d’una “dolça derrota”, i el Partit Popular d’una “amarga victòria”.

I els catalans i catalanes, com sempre, seguirem complint disciplinadament amb el nostre paper d’ase dels cops, culpant els espanyols d’allò que tan sols és responsabilitat nostra: de no dir, definitivament i contundent,  «Adèu, Espanya!»

divendres, 18 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Com acostuma a succeir, tant el PSc com IC han tractat de capitalitzar i monopolitzar aquest moviment, acusant la dreta —i sobretot CiU— d’ésser la responsable directa de les retallades. Així José Montilla enviava una carta a la seva militància on advertia que “L’ofensiva neoliberal i destructora de l’arquitectura social de Catalunya ha començat”, impulsant “les contrareformes més dures que mai s’han fet contra l’estat del benestar.” Per la seva banda Pere Navarro, un dels teòrics candidats a substituir-lo en la secretaria general, assegurava que “Per als socialistes els serveis públics bàsics són el primer, mentre que la dreta ja ha començat a retallar-los.”

Per a qualsevol persona que visqui a Catalunya i tingui dos dits de front —i un xic de memòria— un missatges tan simplista i infonamentat com el seu hauria de produir quasi la mateixa indignació que les mateixes retallades. Malauradament —potser a causa de l’excés de futbol a la televisió— sembla que són molts els que no tan sols se’ls creuen, sinó que es deixen arrossegar per la seva inversemblant ficcionalització de la realitat…

Quan aprendre’m, tots plegats, a alliberar-nos dels apriorismes, dels partits presos i de les fórmules desfasades? L’obsessió per l’AVE, les ajudes bancàries milionàries o la recent reforma laboral del PSOE —i, per tant, del PSc— són d’esquerres? La creació, tants anys enrere, de la Conselleria de Benestar Social pel govern de Convergència era de dretes?

No hi ha cap dubte que tenim tot el dret del món a queixar-nos per les intolerables retallades dels serveis públics que està duent a terme la Generalitat, confirmades en els pressupostos del 2011. No podem sota cap concepte admetre que els serveis públics paguin una crisi que no han provocat. Cal que exigim que siguin els responsables els que n’assumeixen les conseqüències… Ara bé, i heus ací el quid de la qüestió: és verament la Generalitat —i, més en concret el Govern actual— el responsable de la situació? Encara diríem més: ha estat la Generalitat qui ha decidit dut a terme les retallades?

Mirat des d’aquest prisma, la resposta només pot ésser una: no! No és la Generalitat qui ho ha decidit: el que ha pres la decisió —pràcticament forçat per una Unió Europea gens preocupada per la qüestió social— ha estat el govern espanyol, presidit per el progressista Rodríguez Zapatero. Ha estat el govern socialista espanyol qui ha exigit a la Generalitat la reducció del seu dèficit públic. Un govern del qual en forma part, no ho oblidem, el PSc, que té a les seves mans un ministeri tan important com el de la Guerra —perdó, de Defensa.

Essent així, res més lògic que els socialistes catalans responsabilitzin en exclusiva al Govern actual de la Generalitat —a la malèfica i inclement dreta— d’unes retallades que els han imposat els mateixos! Amb major raó quan foren ells, fins fa tot just quatre dies, els que capitanejaven, amb tan poca destresa, les finances públiques del nostre país…! Deixant, segons els seus propis documents, un dèficit de 7.552 milions d’euros, quan el de 2003 —darrer Govern de Convergència— era de 1.177.

És clar que sí! A partir d’ara, quan un una plataforma petrolera de la BP provoqui una marea negra a la Mediterrània, anirem a manifestar-nos davant la seu central… de Repsol o de Campsa! Al cap i a la fi, hauran estat ells els que ens hauran pujat el preu de la benzina, no?

dissabte, 11 de juny del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

La resposta del sempre progressista PSC no s’ha fet esperar, Laia Bonet s’ha afanyat a assegurar que aquesta decisió tan conservadora i retrògrada “ha tancat la porta a la possibilitat d’acordar els pressupostos de la Generalitat per 2011 amb el partit socialista”, ja que “no es pot demanar als ciutadans que facin sacrificis (…) i en paral·lel adoptar mesures que beneficien clarament a uns pocs i que privilegien encara més als més privilegiats de la nostra societat. Però avui el Govern ha demostrat que prefereix estar al costat dels 700 més rics que no dels 7 milions i mig més necessitats”.

Certament, en aquests moments de crisi i de patiment per tants ciutadans, res pot ésser més vergonyós i contraproduent que aprovar normatives que afavoreixin “als que més tenen”. Mesures que vagin en contra de la progressivitat fiscal que preconitzen els més elementals manuals d’economia distributiva: no tothom ha de pagar el mateix, sinó que ha d’existir un progressiu augment fiscal per a les rendes i patrimonis més alts. L’objectiu d’una economia social no pot ésser altre que l’establiment d’una política fiscal que permeti un progressiu anivellament de nivell econòmic de la societat.

A cap partit d’esquerra mai no se li acudiria actuar amb la pocavergonya i la insolidaritat social que caracteritza la dreta! Precisament per aquest motiu al PSOE mai no se li acudí de proposar l’eliminació completa i definitiva de l’impost que, indiscutiblement, més afavoria la proporcionalitat i progressivitat fiscal, així com la justícia distributiva entre tots els contribuents: l’Impost sobre el Patrimoni! Un impost que reportava cada any uns 1.800 milions d’euros a les arques de l’estat espanyol. Un import que, recordem-ho, permetria a Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya, complir la llei i pagar amb escreix els 1.450 milions del fons de competitivitat que deu al nostre país i es nega a abonar.

Tanmateix, sembla que en aquest aspecte la memòria de Laia Bonet, com la de tot el PSC, s’ha afeblit: en fer la seva coherentíssima declaració, no va tenir present que els seus 25 diputats a Madrid —aquests diputats del PSOE que, almenys en teoria, representen al PSC— van votar a favor de l’eliminació de l’impost sobre el patrimoni? O potser pot creure, de bona fe, que aquella supressió no afavoria “als més privilegiats de la nostra societat”?

Fins i tot en aquest cas, fins i tot si considerem admissible aquest socialisme intermitent, aquest esquerranisme selectiu, caldria que la tan susceptible i compromesa senyora Bonet ens expliqués com és possible que un partit tant d’esquerres com el PSC decidís l’any 2009 impulsar i aprovar una reforma de l’impost de successions que privava la Generalitat de recaptar uns 540 milions d’euros anuals.

I que ho fes sense plantejar-se la gran paradoxa que suposava asseverar, per un costat, que la reforma permetia mantenir “la funció social d’aquest impost: redistribuir la riquesa i contribuir a la igualtat d’oportunitats” i , per un altre, enorgullir-se que comportava “elevar de forma radical els mínims exempts, que passen de 18.000€ a 500.000€ (més un màxim de 150.000 addicionals) per a les herències entre cònjuges”, tot “mantenint la bonificació del 95% per a l’habitatge habitual del difunt, amb un límit de 500.000€”.

Hem d’entendre que els “7 milions i mig (de ciutadans) més necessitats” als quals es referia la portaveu adjunta del PSC posseeixen, tots ells, un patrimoni d’un milió d’euros?

dijous, 7 de març del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat a Opinió Nacional, l’11 d’abril del 2o11

Contra aquest estat espanyol integrista i integrador que no només ens nega el dret a decidir, el dret a exercitar la nostra irrenunciable sobirania, sinó que es mostra tan despòtic i ignorant com per a imposar-nos els seus criteris colonialistes. Que en la seva prepotència imperialista fins i tot ens impedeix decidir per nosaltres mateixos com hem de regir-nos en els nostres afers essencials del dia a dia.

En aquest sentit, les dues consecutives —i tan ben conjuminades (en termes de justícia colonial la causalitat no existeix: forma part d’una estratègia mil·limètricament calculada…)— sentències del Tribunal Constitucional espanyol i del Tribunal Suprem, sobre l’Estatut i la Immersió lingüística, respectivament, han posat les cartes damunt la taula.

Com ho ha fet, igualment, la humiliant visita del nostre President al seu homòleg espanyol, Rodríguez Zapatero. De la mateixa manera que la gran errada d’ERC, al llarg de la seva desorientada i caòtica participació al Govern, consistí en perdre (o, més aviat, en regalar-la generosament al Psc) la seva famosa clau de la governabilitat, la de Catalunya ha estat la de perdre —o potser renunciar-hi?— una altra clau encara més important: la clau de la caixa. La clau de la caixa on van a raure els diners que provenen dels nostres impostos.

És més que possible que l’arrel del problema provingui d’haver apostat d’entrada per un nou Estatut tan poc ambiciós. Per un Estatut temorec i acomplexat, propi d’un país d’anyells, que no exigia allò que una nació amb consciència d’ella mateixa mai no hauria d’haver cedit: el control dels seus impostos, i, consegüentment, de la seva economia. Verbigràcia, el concert econòmic. En renunciar-hi, no tan sols la clau, sinó també la pròpia caixa restava en mans del govern espanyol. I així Catalunya acceptava seguir essent reconeguda com un territori menor d’edat sotmès —també a nivell econòmic— a la despòtica i autista tutoria del pare espanyol.

Cal reconèixer, doncs, que la vergonyosa visita que va haver de fer Artur Mas a Madrid, demanant —o més aviat, implorant— permís per ampliar la capacitat per endeutar-se no és pas responsabilitat exclusiva seva. La comparteixen tots aquells que des del principi acceptaren un Estatut gallinaci, incapaç d’alçar el vol per ell mateix… Això no obstant, la imatge de la màxima autoritat del nostre país forçat a  rebaixar-se de nou  per demanar allò que és —o hauria d’ésser— nostre, no pot ésser més ultratjant ni feridora.

Més ultratjant però, ensems —siguem coratjosos almenys reconeixent la nostra proverbial covardia—, més representativa del que som. Del que som, del que ens deixen ésser i, sobretot, del que volem ésser! Perquè, per més que sovint ens agradi fer veure que ens ho creiem, els culpables d’aquesta situació no són pas els governs espanyols de torn (que no fan més que limitar-se a complir la seva obligació: mantenir-nos collats i colonitzats) sinó nosaltres, que ho acceptem resignadament. Fins i tot amb agraïment… Som nosaltres, que no sabem segar cadenes.

Quantes vegades més haurem de mostrar-nos postrats als seus peus? Fins quan haurem de viure de genolls, renunciant a la nostra dignitat? Quan ens creurem, de veritat, que només nosaltres tenim el dret a decidir? Quan decidirem què volem ésser, quan siguem grans? De fet –simplement– que volem ésser, quan siguem grans!

I pensar que encara hi ha gent que es pregunta per què alguns catalans i catalanes duem, com a distintiu, un ase enganxat als nostres cotxes…

dijous, 10 de febrer del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

Publicat al Diari de Terrassa, el 16 de febrer del 2o11