La proposta d’aire nou, de renovació —que ja havia patit un sotrac prou evident en no gosar fer una executiva nacional sense llast del passat— quedava pràcticament en no-res: en comptes d’una opció de consens i engrescadora, com era la de Quim Torra, el president d’Esquerra ha hagut de sotmetre’s i acceptar una de les dones fortes de l’incombustible Joan Puigcercós, el major èxit de la qual fou el de perdre la batllia de Ripoll en les darreres eleccions.

Amb la qual cosa no tan sols ha mostrat una feblesa i una manca d’autoritat més que preocupant, oferint la imatge convencional del teòric canvi polític —canviem per a que res no canviï—, sinó que ha refredat d’arrel la voluntat unitària que es proposava. Reagrupament, tot i que no s’ha desvinculat de l’acord de presentació conjunta amb ERC, com han informat sense massa fonaments alguns mitjans, ha lamentat que algú aprofiti la seva bona predisposició per a imposar “uns noms sense que abans hagin estat consensuats, uns noms que tampoc responen a la línia de renovació i de col·laboració amb altres organitzacions que vol impulsar Oriol Junqueras”.

Davant d’aquesta situació més que preocupant, només resta una pregunta: la nova direcció republicana es creu, de veritat, les seves recents proclames, que afirmaven que “ara més que mai, ens cal i cal al país una ERC forta, decidida i capaç d’assumir el seu paper, la seva responsabilitat i el lideratge que li correspongui en aquest procés [envers una Catalunya lliure]”? O potser no pretenia més que ocupar les poltrones que ocupaven els altres?

És conscient Oriol Junqueras que de la resposta a aquesta pregunta en depèn, en gran mesura, el futur del país?

divendres, 14 d’octubre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.cat, el 14 d’octubre del 2011

I, tot pensant, ens adonem que, massa sovint, en les conteses polítiques la retòrica i la demagògia es donen la mà, avançant vers l’horitzó de les vaguetats i del no-res, i allunyant-se a passes agegantades de la realitat. La teva intervenció al debat sobre l’orientació política general del Govern fou brillant. Era d’esperar, en època de crisi, d’ajustar-se els cinturons, de decisions difícils, impopulars i compromeses, el paper de l’oposició —quan hom no dubta en renunciar als mínims imprescindibles de dignitat, responsabilitat, mesura i sentit de país— esdevé tan simple com enlluernador: no cal més que dir allò que el Govern fa malament.

Com no podia ésser d’altra manera, les teves paraules situaren Artur Mas contra les cordes: “Dubto que els camins erràtics, ambigus i vacil·lants triats fins ara siguin els més adequats, no sé si arriscar la cohesió social és el bon camí, no crec que tensar la corda dels més febles i provocar la irritació creixent de les classes mitjanes en porti enlloc, tinc per segur que s’ha trencat algun fil de la cohesió social i nacional.”

Efectivament, posares el dit a la nafra, en referir-te a que el Govern es dedicava a “cargolar els sectors més fràgils i protegir els més forts”, a imposar una “llarga llista de les retallades radicals, indiscriminades, aleatòries, universals”, a dur a terme “un programa inexorable de desmantellament dels sectors públics”. El posares i hi burxares amb fermesa, obrint més i més la sagnant ferida, fins aconseguir assolir del teu objectiu: deixares knockout el Govern! Els danys col·laterals —la innecessària i injustificada alarma social que generaren les teves paraules— ben poc importaven si esgarrapaves un grapat de vots, oi?

Com tampoc importava que, a banda d’una severíssima i indiscriminada crítica al Govern, no aportessis més que una inconcreta recepta de solució: “Hi ha una altra manera de sortir de la crisi, més justa, més igualitària, més equitativa, assegurant la cohesió, no tibant la corda, exigint esforços, ajustos i sacrificis a tothom, en proporció a les seves rendes”, “Hi ha un altre camí i es poden trobar altres solucions”.

Amic Nadal, tots, però absolutament tots, àdhuc els ciutadans amb capacitats mentals ínfimes als quals semblaves adreçar-te, sabem que hi ha —o, si més no, hauria d’haver— “altres camins i solucions” per a sortir de la crisi… El problema és que la nostra proverbial estultícia ens impedeix saber quins són! I per això confiàvem, ingènuament, en la teva sobrenatural clarividència i perspicàcia per a que ens els indiquessis. Que per a mostres d’enginy verbal ja tenim prou buits i insubstancials monòlegs a la televisió!

Quina garantia i confiança més magnífica comporta poder tenir la seguretat de comptar amb polítics que saben posar-se al nivell d’honestedat, rigor i capacitat quan les necessitats dels temps difícils així ho exigeixen…

 divendres, 30 de setembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.cat, el 3 d’octubre del 2011

En lloc d’aclarir la situació i tractar d’apaivagar els ànims, el Govern i la Fiscalia s’han afegit a aquesta mena de cacera de bruixes. En conèixer-se que el jutge no acordava la presó provisional per a Fèlix Millet i Jordi  Montull, destacats membres del Tripartit, amb el Conseller Baltasar al capdavant, han criticat la seva decisió. En comptes d’entonar el seu mea culpa, d’assumir la inqüestionable responsabilitat que els pertoca —per no haver controlat l’ús que fan les fundacions (inclosa la del Palau de la Música) dels diners que reben dels contribuents catalans— contribueixen a posar sota sospita el funcionament judicial i a augmentar l’alarma social causada per aquest vergonyós cas.

Sense voler ésser menys, la fiscal superior de Catalunya, Teresa Compte, afegeix llenya al foc i col·labora eficaçment en l’erosió de la credibilitat de la justícia, en afirmar que la resolució dictada per jutge “no és l’adequada”, ja que “la llei deixa un marge de ponderació als jutges” que hauria permès acordar la presó provisional. Sense fer tampoc cap tipus d’autocrítica, per no haver sol·licitat aquesta mesura cautelar des de bon principi, i no pas a darrera hora, gairebé a remolc de l’opinió pública…!

Tot plegat semblaria una d’aquelles infames paròdies televisives, si no fos pel dany irreversible a la imatge de parcialitat judicial que provoquen aquells que més l’haurien de defensar i protegir!

És el món ben bé a l’inrevés: som els articulistes i no el Govern o la Fiscalia els que hem de fer pedagogia jurídica? No els correspondria a ells explicar als ciutadans que ho desconeixen que la presó provisional —com el nom assenyala— no és ni pot ésser un càstig o condemna penal (processalment inviable amb anterioritat a la sentència), sinó una mesura cautelar i excepcional que no prejutja en absolut el resultat del judici?

Una mesura cautelar que, segons l’article 503 de la LECr, només es podrà decretar quan: a) existeixi risc de fuga de l’imputat; b) hi hagi risc d’ocultació o la destrucció de proves; o, c) per a evitar que el processat pugui actuar contra els béns jurídics de la víctima. Si no es produeixen cap d’aquests tres supòsits, el jutge no podrà acordar-la.

En aquestes situacions, cal extremar la cautela i ésser molt prudents amb les declaracions, si es vol evitar una situació d’alarma social injustificada. Tanmateix, com podem exigir-la als mitjans de comunicació quan precisament aquells que haurien de contribuir a calmar els ànims —el Govern i la Fiscalia — són els que atien el desconcert i la ràbia?

Tinguem paciència, doncs, i siguem generosos: permetem que Millet i Montull gaudeixin dels seus darrers dies de llibertat mentre se celebri el judici…

dijous, 10 de setembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#248#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa,  el 3 de novembre del 2oo9

Felicitem-nos, també, pels polítics que tenim, que ens han aportat una visió optimista i positiva del país, del món i de la vida en general, en aquests temps difícils de crisi…! Com hi pot haver, encara, gent que dubti que tenen tota la raó, aconsellant-nos que tractem de mirar el que ens envolta amb bons ulls! És clar que sí: no són ells qui han d’esprémer-se els seus excepcionals cervells per a tractar de trobar propostes que permetin veure un xic de llum – i d’esperança – al final del túnel!

Som, com no, nosaltres qui hem de col·laborar-hi, per tal de redreçar l’economia del país. De la mateixa manera que la crisi no és pas culpa del govern –ni de la seva aposta per polítiques econòmiques de caire lliberal, ni pel precari control sobre les irresponsables inversions de les entitats bancàries i de les immobiliàries, per fomentar el totxo en comptes de la indústria productiva, o per desistir de les seves funcions de control…– tampoc no seria just demanar-los que ara s’escarrassessin per a posar-hi remei.

Som els ciutadans i ciutadanes, els que en som culpables i els qui podem posar fi a la crisi, si tenim el senderi de deixar-nos d’excuses – hem perdut la feina, la nostra capacitat adquisitiva s’ha reduït fins a límits asfixiants, les hipoteques desorbitades ens ofeguen… – i seguim comprant i fent funcionar el capitalisme de mercat. A què es deu, que, tot d’una, hàgim decidit no comprar tan alegrement com abans? A què es deu, que hàgim deixat d’adquirir compulsivament tot allò que mai no hem necessitat per a res, com fins fa quatre dies?

Agraïm, doncs, la fabulosa campanya electoral amb la qual ens han obsequiat, tan engrescadora, que ha permès obtenir un nou rècord… d’abstenció! I, sobretot, que totes les formacions polítiques – totes, totes: en això dretes i esquerres no fan distincions – mostrin tan palesament el seu penediment i el seu propòsit d’esmena per a combatre aquesta creixent xacra…, presentant-se com a guanyadors!

Els uns, perquè han guanyat a l’estat espanyol. Els altres, perquè ho han fet a Catalunya – que, com tothom sap, és una circumscripció electoral europea consolidada. Els de més enllà, perquè han perdut menys del que s’esperava. Els darrers, perquè han obtingut una victòria parcial a Viladamunt d’Avall…!

Al cap i a la fi, quina rellevància té, per a la salut democràtica del país, que entre tots hagin perdut 240.000 vots (205.000 dels quals el PSC i 70.000, ERC)? I, el que és més important, encara, què més hi podrien fer ells, els polítics professionals, per a evitar-ho, a banda de basar la seva campanya electoral en la crítica, en la desacreditació permanent i, quan cal, en la denigració de l’adversari?

dimarts, 9 de juny del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#304#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 13 de juny

En una entrevista publicada diumenge a El Periódico – que, és forçós reconèixer-ho, per la seva tendència clarament hagiogràfica podria haver estat signada perfectament per l’àrea de comunicació dels Mossos… – descobreix allò que ha motivat que la ciutadania hagi tingut aquesta percepció, equivocada per descomptat, de l’actuació dels antiavalots de la policia catalana: “la dreta està instrumentalitzant els Mossos per [a] intentar deslegitimar el Govern, està utilitzant els Mossos com a arma contra el Govern”.

Una croada a la qual el Conseller, fent un “judici d’intencions”, entén que s’hi ha afegit també TV3. Creença que l’ha dut a encarregar un informe “sobre el tractament que la televisió pública ha fet d’aquest tema”. Idea que, curiosament, defensa el mateix diari que va entrevistar-lo tan oportunament, en un editorial titulat “Els Mossos a TV3”, que assegura que és va fer una “excessiva profusió d’imatges dels incidents per part de la televisió pública autonòmica”.

El Periódico no pot tenir més raó, i cal que la hi donem: com sap tothom – tothom, s’entén, menys aquells desafectes que s’entesten a seguir les notícies pels mitjans de comunicació contaminats per la crosta nacionalista que amb tant d’encert va definir l’amic Ferran – el 18 de març es van produir uns incidents insignificants després del desallotjament del rectorat de la Universitat de Barcelona.

Ínfims incidents que van ésser indegudament magnificats per la televisió pública catalana i els seus sectors. Uns incidents que, en cap cas, mereixien l’atenció dels informatius de TV3 ni de cap altre mitjà de comunicació, públic o privat. Si s’hagués produït, posem per exemple, una càrrega policial desmesurada i injustificada potser sí l’hauria merescut, però un simple incident…

Com acostuma a succeir, en aquest país d’envejosos, al pobre Joan Saura ja li han plogut crítiques per totes bandes. Crítiques sense cap base, acusant al seu departament de voler “llegir-li la quartilla” – segons l’escaient expressió que ha fet servir el Secretari General d’Interior, Joan Boada – a la premsa o de “menystenir la llibertat i capacitat dels mitjans de comunicació d’informar del que vulguin i com vulguin”. Una acusació sense cap mena de fonament, impulsada de ben segur per la dreta malèvola, desinformada, sense sentiments ni sentit de país, que tan sols cerca recobrar el govern, al preu que sigui…

La inhumanitzada dreta catalana hauria de sentir vergonya, tanta vergonya com per a morir negats en ella, de moure’s només impulsada pels seus viciats i perversos interessos partidistes! Per què no aprèn de la nobilíssima esquerra catalana, que no dubta en assumir responsabilitats, en posar els seus càrrecs a disposició de les necessitats de Catalunya! I, el que és encara més lloable, no dubta ni un sol instant en acceptar el suprem sacrifici de mantenir els seus càrrecs – els dels seus imprescindibles assessors (i el d’alguns parents) – dins el nou Govern Tripartit…!

No cal ésser endeví per a preveure quin pot ésser el proper pas que prepara aquesta dreta sense ànima ni decència, que només pretén la destrucció de l’immaculada esquerra… Comptant amb la inadmissible connivència d’alguns periodistes que es presenten com a progressistes, ben segur que no dubtaran recórrer a la indignitat de comparar la seva idea de sol·licitar un informe al CAC amb l’aparell propagandístic leninista i stalinista. Amb aquella maquinària perfecta i esmolada que s’encarregava de reescriure la història i d’esborrar de les fotografies tots aquells falsos camarades burgesos que el Partit es va veure obligat a depurar per a impedir la pèrfida voluntat involutiva dels contrarevolucionaris…

dimarts , 7 d’abril del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#279#image]

Comparteix

Pubicat a Opinió Nacional, el 12 d’abril

Rodríguez Zapatero es va afanyar a tranquil·litzar aquell grapat de derrotistes desinformats que van atrevir-se a criticar una tan oportuna i assenyada mesura: no només era una iniciativa comuna impulsada per tots els ministres d’economia de la Unió Europea, sinó que tenia com a objectiu final apuntalar l’estabilitat bancària i garantir l’accés als crèdits de les empreses i les famílies.

El mandatari espanyol, que uns mesos abans ja havia mostrat la seva innegable modèstia en declarar que el seu país comptava amb el sistema bancari “més estable del món”, aclaria que la seva voluntat no era en cap cas la d’ajudar a unes entitats bancàries que havien seguit obtenint uns beneficis astronòmics malgrat la crisi, sinó assegurar que aquestes no retallessin els préstecs i hipoteques a aquells que més ho necessitaven.

Un aclariment i una garantia que eren del tot innecessaris ja que, per una banda, la solvència de la banca espanyola era inqüestionable i, per una altra, perquè l’orientació progressista i social de la política del govern del PSOE no ha pogut ésser més palesa des de la seva arribada al poder…

En comptes de fer com el govern anterior, i preocupar-se únicament per operacions de gran envergadura, d’interès més propagandístic o ornamental que no pas pràctic, que afavoreixen només les grans empreses i les classes més benestants (Trens d’Alta Velocitat, Fires i Congressos, Jocs Olímpics…), el govern de Rodríguez Zapatero ha apostat de manera entusiasta i decidida per polítiques socials i integradores (Rodalies, petit comerç, Sanitat, Educació…) que tenen com a destinatari la població més desafavorida.

És per això que no ha de sorprendre gens que hagi estat, de nou, ell qui l’hagi encertada i no pas els seus amargats crítics! Des que es va fer efectiva l’aportació per part de l’estat dels diners dels contribuents a bancs i caixes s’han acabat de cop els problemes de finançament del ciutadà de carrer, que vivia asfixiat per unes quotes hipotecàries inassolibles i per un sou que cada mes semblava més esquifit… fins que va perdre la feina!

El resultat ha estat igualment efectiu pel que a les Petites i mitjanes empreses es refereix: els ajuts a les entitats financeres han tallat d’arrel les seves dificultats pressupostàries i les seves necessitats de capital! Ho certifica, a bastament i sense ombra de dubte, el més recent informe que ha presentat el Consejo Superior de Cámaras de Comercio, que revela que només el 80 %, 4 de cada 5, de les PIMES que s’han dirigit a entitats financeres han tingut problemes per a accedir al finançament en el darrer trimestre…

Segons desvetlla aquesta enquesta, una vegada rebudes les ajudes – provinents dels diners del contribuent – les entitats financeres s’han apressat a afavorir i millorar les condicions dels crèdits que concedien: en un 59 % dels casos han reduït el volum de finançament; han encarit les despeses i comissions en un 76 % dels casos; en un 71 %, han augmentat les exigències de garanties i avals; a ³/₅ parts de les empreses se’ls hi ha incrementat el cost de finançament i s’ha dilatat el termini de resposta; al 26 % se’ls hi ha exigit un termini de devolució més curt del que era habitual…

Una mostra més de la inqüestionable responsabilitat social i d’utilitat pública d’aquest tipus d’entitats! I, alhora, un nou èxit per al president espanyol en matèria de finançament…! Ara només cal esperar que demanin disculpes tots aquells malpensats que van gosar manifestar el seu temor de que les ajudes públiques als bancs i caixes mai no arribarien als seus destinataris finals, les empreses i, sobretot, els ciutadans…

dilluns, 9 de febrer del 2009

[download#5#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 25 de febrer

Malauradament, ho hem pogut constatar aquest cap de setmana, amb un temporal que ha comportat quantioses destrosses i ha produït la pèrdua de set vides humanes al nostre país. Entre elles, la de quatre infants que entrenaven al Camp de beisbol de Sant Boi de Llobregat. Una desgràcia de proporcions gegantines, davant de la qual hom no pot més que solidaritzar-se i enviar el més sentit condol a les seves famílies.

En una situació dissortada i trista com aquesta, que ha produït uns resultats tan luctuosos, tan desafortunat i vergonyós és que les autoritats corresponents no sàpiguen assumir i reconèixer les possibles errades en que hagin pogut incórrer com aprofitar l’avinentesa per a criticar el govern de torn amb la finalitat de treure’n rèdits electorals.

De nou el PP a Catalunya ha donat una solemne lliçó de savoir faire, de delicadesa i, sobretot, d’oportunitat en reclamar de manera immediata explicacions al Govern sobre les mesures de precaució i les actuacions que va dur a terme davant i durant el temporal de vent del passat cap de setmana.

Poc després d’haver assistit al funeral dels quatre nens morts a Sant Boi de Llobregat, quan encara no s’han complert els tres dies de dol oficial a la ciutat, mentre diverses carreteres i accessos segueixen impracticables o pateixen serioses restriccions de transit, quan encara un nombre indeterminat d’urbanitzacions no han vist restablert el subministrament d’electricitat ni d’aigua corrent, la presidenta del PP català, Alicia Sánchez Camacho ha criticat amb duresa contra Protecció Civil, recordant que la seva funció no hauria de limitar-se a ésser un “comunicat meteorològic”. Amb un ànim didàctic, ha recordat que “Ha d’establir els plans de prevenció, actuació i resposta posterior davant d’un vendaval”

Cal agrair al PP aquesta nova mostra de grandesa i d’esperit de sacrifici, que palesa que mai no posaria els seus interessos de partit per davant dels dels ciutadans. Les seves declaracions no poden ésser més afortunades i apropiades. Just les que el país necessita en moments complicats…

En comptes de mirar només per ells, d’ésser egoistes i tractar de treure profit d’una situació lamentable, ajornen les seves crítiques per a més endavant i ofereixen la seva col·laboració incondicional per a assolir el restabliment dels serveis bàsics i elementals per als ciutadans afectats. Passat el tràngol, sempre hi haurà temps per a exigir responsabilitats… Quina mostra de noblesa, d’extrema sensibilitat humana, la seva, en no voler fer llenya de l’arbre caigut…!

És clar que, de voler-ho així, potser hauria estat preferible que els diputats del PP donessin exemple, es posessin un vestit de feina, convidessin per sms als seus afiliats a afegir-s’hi i se n’anessin a fer llenya dels arbres caiguts… a les urbanitzacions del Llobregat i del Penedès!

dilluns , 26 de gener del 2009

[download#225#image]

Comparteix

Els Mossos que el van aturar a la N-230, devien creure que el món s’havia tornat boig, en adonar-se del resultat positiu de l’anàlisi, amb un total de 0,28 mil·ligrams d’alcohol per litre d’aire espirat. I més encara en confirmar-ho la segona prova… Devien haver-se de punxar els uns als altres amb el famós Kubotan, per a creure-s’ho…

Si tenim en consideració que la taxa màxima d’alcohol permesa per a conductors professionals és del 0,15 mil·ligrams per litre, el perill que suposava la seva infracció esdevé evident, quan quasi doblava aquest límit. Sortosament, la intervenció dels Mossos i el relleu del conductor embriac evità que els deu joves que anaven a l’autobús en aquell moment patissin un més que provable accident.

La situació no pot ésser més paradoxal: és precisament la persona encarregada d’evitar el risc que suposa combinar lleure nocturn, alcohol, imprudència i conducció el que posa en perill els seus viatgers per la seva afició a l’alcohol!

L’alcalde de Lleida va actuar amb diligència i va confirmar que se li ha obert un expedient al treballador multat. Confiem en que segueixi el seu curs i que no acabi com la majoria de les comissions d’investigació que es creen al nostre país: sepultats sota una mar de paperassa o convertits en paper mullat!

La situació no por resultar més esgarrifosa: els viatgers, confiant en l’autoritat que ha posat al seu servei un transport per a garantir que puguin tornar a casa seva sans i estalvis, convençuts de que els empara la seva la seva responsabilitat i professionalitat, decideixen optar per un autobús… que condueix un xofer que ha begut més del compte!

No és d’estranyar que, almenys per una vegada, tant els estaments implicats com l’opinió pública hagin reaccionat amb unanimitat i de manera contundent, exigint castigar amb severitat aquest irresponsable que ha posat en perill la vida dels viatgers que duia! Amb més raó tractant-se d’un servei públic, que comptava amb el corresponent recolzament oficial. És de justícia que se li apliqui la llei tan estrictament com sigui possible, en haver posat en perill uns quants innocents ciutadans…!

Quanta raó tenen – i com demostren la seva coherència – les autoritats competents en reclamar un càstig exemplar per aquest irresponsable conductor… després d’haver-ho fet també, i amb idèntica contundència, per als responsables de l’economia mundial dels darrers anys!

Quina satisfacció, saber que les autoritats no fan diferències entre els forts i els febles, que tracten a tothom igual: exigint-los les seves responsabilitats fins a les darreres conseqüències!

En el cas del conductor de l’autobús, que va posar en perill deu ciutadans, obrint-li un expedient. En el dels responsables empresarials, polítics i financers – que han abocat l’autobús desbocat de l’economia nacional i mundial a un penya-segat sense fons i han situat al caire de la ruïna a centenars de milers de ciutadans – aplicant-los la llei per a que paguin la seva imprudència amb llarguíssimes penes de presó i obligant-los a retornar fins l’últim cèntim dels beneficis obtinguts per la seva imprudent enginyeria financera…!

dissabte , 11 d’octubre del 2oo8

[download#114#image]