Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

respecte

Votar independència o dependència

Sovint, quan et defineixes com a partidari del dret a decidir i d’un estat propi, la majoria el primer que et demanen és per quina raó no et sents espanyol. Una pregunta que no pot ésser més sorprenent. Sobretot quan el que te la fa és també català. Es pot entendre d’un estranger, que desconegui la nostra situació real, però d’algú que viu aquí? Segurament la qüestió hauria de fer-se a la inversa: com és possible que, maltractant-nos dia a dia com ens maltracten les institucions de l’estat espanyol encara hi hagi catalans i catalanes que tenen interès en sentir-se’n, en seguir-ne formant part?

Darrerament s’ha al·legat com a motiu del desafecte —per dir-ho en paraules de José Montilla— a l’estat espanyol algunes de les declaracions fetes per alguns dels personatges més representatius de la premsa ultra-conservadora i cavernària espanyola. Que si aquest gran savi assegurà que “els espanyols som els jueus preferits dels nazis catalans”, que si aquella altra eminència escriu que els catalans som “com els fills ganduls i lladres”… El llistat d’exabruptes, desqualificacions i greuges seria interminable.

Tot amb tot, malgrat la importància que manifestacions d’aquesta mena poden tenir —sobretot pel fet de palesar una visió de Catalunya estereotipada, negativa i curulla de bilis negra— no hem d’oblidar que no deixen d’ésser opinions particulars de personatges sense representativitat política. És per això que cal considerar molt més greus i preocupants les que provenen de membres de formacions polítiques o d’institucions públiques espanyoles.

Com es pot pretendre que els catalans ens sentim espanyols, per exemple, quan la institució judicial consagrada com a “intèrpret suprem de la Constitución”, el Tribunal Constitucional, estableix (tradueixo i transcric literalment) que “no es jurídicament exigible amb caràcter generalitzat, el deure de coneixement del català”.

O que la Defensora del Pueblo en funcions —tot fent mèrit per a assegurar-se el càrrec— assenyali que “allò que la Constitución dissenya en l’àmbit lingüístic és un marc de llibertat en el qual els drets són predominants i en el que el camp de les obligacions es restringeix a aquest mínim imprescindible que imposa la necessitat d’una lengua común a todos, respecte de la qual no es pot al·legar desconeixement, per fer viables les relacions dels ciutadans en un Estado plurilingüe”. (Els subratllats, per desgràcia, són més seus que no pas meus…).

Com podem ni tan sols plantejar-nos la possibilitat de formar part d’un estat que admet que les seves dues màximes institucions encarregades de la defensa de tots els ciutadans —o només de todos?— manifestin que la llengua que parlem almenys un 15 % dels seus habitants no és “jurídicament exigible”?

És cert que els catalans i catalanes tenim mil-i-una raons per no sentir-nos (o, més aviat, per a que no ens hi deixin sentir), però encara que no fos així, amb aquesta sola ja seria més que suficient! Votar dependència o independència? Ésser una colònia sotmesa o un país lliure? Ciutadans de segona o simplement ciutadans? Seguir agenollats o viure dempeus?

Creiem, de debò, que hi ha elecció? Ens hi juguem el respecte, la dignitat… i la nostra pura i simple supervivència!

dissabte, 27 de novembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1011287952257
[download#327#image]

Comparteix

 



Viva el barça i viva …nya!

Benvolgut amic Sandro Rosell:

Vagi per avançat que el futbol, com a esport de masses —i encara menys com a espectacle que cloroformitza i incentiva el conformisme—, no m’ha interessat mai de manera especial.

Amb tot, no puc més que afanyar-me a felicitar-te per haver complert tan estrictament les promeses que vas fer en període electoral. Tant de bo l’amic José Luis Rodríguez Zapatero hagués estat capaç de seguir el teu immillorable exemple. Potser així encara tindríem un Estatut mínimament admissible, en comptes d’aquest estatuet de la Senyoreta Pepis que ens han deixat després de rebre els petits retocs de les càmeres legislatives espanyoles i dels seus tan comprensius òrgans judicials!

La teva gran promesa electoral —per no dir l’única, car a nivell esportiu era complicat prometre millores…— era “no entrar en política”. Ho indicaves, prou explícitament, al programa que vas presentar: “Cal evitar (…) posicions que tinguin consonàncies polítiques i els màxims representants del Club mai utilitzaran el càrrec per a interessos polítics personals o partidistes.” I, per si hi havia algun dubte, hi afegies: “El Barça ha estat, i ha de seguir essent, un Club integrador i respectuós amb tots els pobles i comunitats d’Espanya.”

Una posició que reblares a principis de juny de manera coratjosa en la teva visita a Òmnium Cultural, en contestar que per a tu, i en relació amb el Barça, què significaven els termes “llengua, cultura, país”: “La llengua del Barça? La catalana; El país? Catalunya; La catalanitat del club? Innegable”.

Tot i amb això, alguns malpensats, que segurament no et coneixien prou, van apressar-se a dir que hauria estat encara més coratjós si haguessis repetit la mateixa resposta en d’altres ambients on, per dir-ho suaument, el catalanisme no desperta tanta. En una cadena radiofònica que copa la majoria dels insults i blasmes de les ones dels matins, per exemple.

D’altres, amb el catastrofisme i el victimisme que caracteritza els sectors més intransigentment catalanistes, fins i tot gosaren demanar en alguns dels seus articles a la premsa o en les seves exposicions públiques, si t’hauries expressat d’idèntica manera si el cicle d’Òmnium no s’hagués titulat, precisament, “Compromís amb la llengua i el país”?

Afortunadament, amic Sandro, el temps sempre acaba posant les coses al seu lloc! Ja no quedarà ningú que pugui malpensar o tenir dubtes! Després del “respecte” que has mostrat en la inauguració del XXXIè Congrés Mundial de Penyes “cap a les persones de fora de Catalunya” parlant-los en l’idioma “què entén pràcticament tothom”,  el teu compromís amb la llengua i el país no podrien ésser més incontestables! Això sí, amb un país que no és el nostre i amb una llengua que no és la pròpia de la nostra terra!

dijous, 26 d’agost del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753[download#326#image]

Comparteix

Separatistes o separadors?

La consulta sobre la independència del passat 28 de febrer demostra l’existència d’un moviment sobiranista emergent. Malgrat les divergències en els resultats finals, sobretot en el que es refereix a participació (amb una mitja del 22,5 %, amb un màxim del 71,64 % a Rupit i Pruit, i un mínim del 4’6 % a la Vall d’en Bas) és evident que el desig d’autodeterminació —quan no d’independentisme— està prenent una volada mai vista al nostre país. S’ha fet, sens dubte, la primera passa i la més important: la de conscienciar-nos que, per més bastons a les rodes que pretenguin posar-nos, ningú pot negar-nos el dret a decidir.

Un dret a decidir que, per la malaptesa, la insensibilitat, la manca de flexibilitat i la incapacitat d’acceptar i comprendre la pluralitat d’una gran part de les forces polítiques espanyoles, ara per ara és defineix més pel que no volem ésser (una autonomia/regió de segona dins d’un estat espanyol unificador i unitarista), que no pas el què volem ésser (un estat independent europeu?, una nació dins una cada dia més utòpica federació ibèrica?, una autonomia de primera categoria amb especificitats històriques i culturals oficialment reconegudes i protegides?…).

Tot i que alguns tinguem clar des de fa un munt d’anys —de fet, des del bressol, quan ens obligaven a dur un nom espanyolitzat que no era el nostre— que l’única solució possible per al nostre país és la constitució d’un estat propi, no ens ha de saber greu reconèixer que hauria estat molt i molt complicat que la majoria de la població catalana vingués a trobar-nos si no haguéssim comptat amb la inestimable i permanent col·laboració de l’estat espanyol al llarg de les darreres dècades.

No ens ha de doldre afirmar que hi ha una part important de ciutadans i ciutadanes que mai s’havien interessat fins ara en el sobiranisme —alguns fins i tot hi mostraven hostilitat— que s’hi han acostat i hi flirtegen descaradament no tant per la bona feina feta per les forces independentistes sinó pel mal tracte i marginació constant que pateixen per part del que consideraven el seu estat. Un mal tracte i incomprensió que s’ha accentuat en els darrers temps (Estatut, Tribunal Constitucional, desnivellament en les inversions públiques…) però que té unes arrels històriques malauradament profundes. Només cal consultar les hemeroteques per a comprovar-ho. Sempre han estat més els separadors que no pas els separatistes…

Això no obstant, sigui el nou sobiranisme més o menys identitari, més o menys pragmàtic, cal acollir-lo amb els braços oberts. I, sobretot, trencar amb aquell tòpic sense fonaments que assegura que els descendents d’immigrants de terres espanyoles mai no se sentiran únicament catalans. Un tòpic tan absurd com aquell, sortosament superat ja fa temps per la realitat, que assegurava que el nacionalisme català era patrimoni de la dreta i les classes benestants…

Arribats on som, el més important és que tinguem clar que, entre tots plegats, hem obert un nou camí d’esperança que no té tornada. Un camí que ha de permetre al nostre país fer un salt qualitatiu endavant com mai havia fet abans. Un salt endavant indeturable, que pot dur-nos, en la hipòtesi menys favorable, a aconseguir un millor i més acollidor encaix en l’estat espanyol (en el quimèric cas que fos capaç d’ésser respectuós amb la nostra identitat i d’evidenciar una obertura de mires i una generositat nacional impensable a dia d’avui) o bé, en la més favorable, a obtenir una sobirania plena.

En qualsevol cas, hi ha una realitat inqüestionable: després de tant de temps de renunciar i de recular ens ha arribat, per fi, el moment de decidir i, sobretot, d’avançar!

dijous, 11 de març del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1002285651440

[download#285#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 12 de març del 2o1o

 



Features Stats Integration Plugin developed by YD