Per tal de posar-hi remei, s’han plantejat amb timidesa algunes propostes de canvi que permetin una major implicació de la població en el sistema electoral. Entre elles, en veu baixa, quasi a cau d’orella, la implantació de les llistes obertes. Proposta, aquesta, que compta amb l’oposició visceral dels aparells dels partits, que senten perillar la seva preeminència, la seva raó d’ésser i el seu status quo.

Malauradament, els fets demostren que la voluntat d’avançar en l’aprofundiment de la democràcia i en una major participació ciutadana és més teòrica i ornamental que no pas real. L’exemple més clar l’hem tingut els darrers dies a Ascó. L’ajuntament d’aquest municipi de Ribera d’Ebre havia de decidir un tema d’una importància fonamental per al seu poble. Deixant de banda el fons de l’assumpte —no ha complert la població amb escreix el seu percentatge de solidaritat energètica i de seguretat?— el que ha estat més rellevant és el sistema de decisió: ha votat exclusivament el ple de l’ajuntament.

I ací, precisament, rau el problema: tractant-se com es tractava d’una qüestió bàsica, que no tan sols afecta al present sinó sobretot al futur del municipi, per quin motiu s’ha cregut que no era necessari plantejar un referèndum que permetés conèixer amb certesa quina és l’opinió de tots els implicats? Realment els nou regidors consideren que tenien dret a prendre, unilateralment i sense consultar ningú, la decisió final sobre un assumpte tan crític com aquest? Potser haver estat escollit per a representar els seus veïns els converteix en experts sobre la matèria? Passen, per aquest sol fet, a esdevenir primus inter pares front als seus conciutadans?

Fins quan alguns polítics narcisistes seguiran creient que el fet d’ésser escollits cada quatre anys els converteix en uns éssers superiors i infal·libles, que tenen dret a decidir sense necessitat de consultar amb els seus representats? Quin nivell de desafecció electoral s’ha d’assolir per a que els polítics abandonin els seus setials i es tornin a situar a ras de terra, anivellats amb la resta de la població? Com es pretén recobrar la confiança i el crèdit en el nostre sistema polític i en la classe política si no són capaços de recórrer, quan la circumstància ho requereix, al més directe, simple i elemental exercici de la democràcia, el referèndum? Fins quan es mantindrà aquesta mena de despotisme democràtic?

Alguns es demanen com és possible que l’abstenció vagi augmentant període electoral darrera període electoral… Tanmateix, potser la pregunta hauria d’ésser a la inversa: com és possible que no assoleixi un nivell creixi encara més vergonyós?

dijous, 5 de febrer del 2o1o

© Cesc Serrahima 2010
www.racodelaparaula.com

[download#30#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 9 de febrer del 2o10

Té tota la raó: pels socialistes espanyols l’Estatut mai no hauria significat cap problema. Tal i com es comprometé al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya, aprovà el text estatuari que “sortí del Parlament”…! Com sempre, complí escrupolosament el seu compromís: limitant-se a fer algun retoc insignificant en la llei que havien aprovat el 90 % dels diputats catalans… Al cap i a la fi, el PSOE tan sols modificà (retallà, escapçà, mutilà o buidà de contingut, com hom prefereixi dir-ne…) 160 dels 227 articles de l’Estatut, un 70 % dels mateixos…!

Una vegada degudament “harmonitzat”, “adaptat”, “constitucionalitzat” i “regionalitzat” per obra seva al Congreso de los Diputados, els socis del PSC ja no hi van posar més traves. Els pares espanyols dels socialistes catalans ja havien exercit la seva tutoria legal i notificat als seus fills menors d’edat política amb quina joguina podien o no jugar. Fent prevaldre la seva indiscutible i indiscutida autoritat paterna —ara que tants progenitors no són capaços d’aplicar-la— van mostrar-los clarament i ferma quins eren els límits o línies vermelles que no podien traspassar!

Per tot plegat, no és d’estranyar que Montilla afirmi que no se sent “incomprès” pels seus companys del PSOE, ja que l’Estatut que se sotmeté a referèndum a casa nostra “fou aprovat primer per majoria al Congrés i al Senat” i, per tant, “tots els socialistes de l’estat espanyol” el recolzaren. És lògic: conseqüents com són, aprovaren allò mateix que ells s’havien encarregat de retallar…!

Sentint les seves declaracions, algun malpensat podria deduir que el secretari general del PSC està segur d’ésser “comprès” pels seus companys del PSOE perquè se sent més còmode amb l’Estatut podat que no pas amb el que acordà el Parlament. Fins i tot algun irresponsable podria arriscar-se a considerar que hi votà a favor, tot i les seves reticències, perquè pensava —o potser sabia…— que els seus amics socialistes espanyols “l’harmonitzarien” com calia…

Davant de tantes elucubracions planetàries, cal agrair el seny i l’orientació de José Blanco, centrant de nou la qüestió remarcant que “Si l’Estatut sofreix alguna retallada, els catalans li ho hauran d’agrair al PP”. Sort en tenim, doncs, de persones com ell o com Montilla, objectives i sense cap interès partidista ni electoralista, que ens il·luminen, orienten i culturalitzen…!

Desmemoriats com som, els catalans i catalanes, havíem oblidat que Enrique Múgica, el Defensor del Pueblo, que interposà també un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, és un membre històric del Partit Popular, i no pas del PSOE, com fins ara havíem cregut…!

diumenge, 10 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#107#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 12 de gener del 2o10

Davant d’aquest intolerable, intolerant, despòtic i antidemocràtic intent d’acabar amb un espectacle tan civilitzat, humà, pacífic, integrador i, sobretot, pedagògic com el de les curses de braus —que no s’entén com la UNESCO encara no l’hagi declarat Patrimoni de la Humanitat…!— 283 ciutadans han signat un manifest, titulat enigmàticament “Manifest de la Mercè per la llibertat”, oposant-se a la iniciativa que compta amb el recolzament de 180.000 persones. Persones, no cal dir-ho, desorientades, desinformades, potser fins i tot manipulades, que no sabien el que es feien quan li donaven el seu recolzament…

Sort que (part de) la intel·lectualitat catalana ha complert la seva funció d’il·lustrar, il·luminar i encaminar la ingènua i semi-analfabeta ciutadania…! Cal celebrar com es mereix que almenys un sector de l’elit cultural del país accepti, encara que tan sols sigui per aquesta crucial i imprescindible ocasió, abandonar la seva inaccessible torre d’ivori i es rebaixi a comunicar-se amb el poble ras per tal de mostrar-nos la llum vertadera, per tal d’esdevenir el far que ens guiï vers el recte camí de la perfecció i la sublimitat!

Als catalans i catalanes mai com ara —quan la foscor i la involució sembla voler engolir-nos…!— no ens havia calgut el seu excels i infal·lible guiatge, la visió aclaridora i purificadora del seu missatge messiànic i glorificador: Catalunya serà lliure (d’intolerants fonamentalistes antitaurins) o no serà!

Com pot o podria haver-hi algú, no tan sols al nostre país, sinó al planeta sencer, que no comparteixi el seu al·legat —fred, objectiu i alliberat de qualsevol voluntat partidista o manipuladora— a favor de la llibertat? Congratulem-nos amb la seva eufòrica i abrandada apologia de la llibertat il·limitada! Caldria esculpir en or les seves entenimentades paraules i gravar-les amb lletres gegants als pòrtics de totes les escoles, instituts, universitats, acadèmies, biblioteques, places de braus i altres temples de cultura de la nostra rica, bella, noble i sobirana pàtria!

Recordem-les: <<Amb la prohibició de la Festa dels toros (i de qualsevol altre esdeveniment o activitat, cal sobreentendre) és una part de llibertat allò que fóra prohibit, és un tros de llibertat el que tots perdríem. Cada cop que la llibertat d’algú es veu negada o limitada, la llibertat de tothom perd pes, es debilita, s’empetiteix.>>

Convé, sens dubte, que lloem i agraïm als déus, al cel, als astres i a la Fortuna que hagin beneït la nostra terra amb aquestes irrebatibles eminències, que fan de la defensa de la llibertat el seu objectiu primer, fonamental i prioritari! Aquests acèrrims defensors de la llibertat, que la converteixen en la seva veu i la seva proclama!

Ben aviat necessitarem de bell nou el seu guiatge, quan alguns, amb absurds subterfugis, falses excuses i raonaments demagògics i sense base empírica, pretenguin negar-nos —barroerament i sense importar-los vulnerar la consciència, l’ètica i la moralitat més elementals— el dret inalienable a l’exercici més pur i directe de la nostra llibertat: el de decidir, en referèndum vinculant, qui som, què som, com i amb qui volem o no viure!

diumenge, 20 de desembre del mmix

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#71#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 21 de desembre del 2oo9

La consulta d’Arenys de Munt ha fet encara més palesa una evidència que els catalans faríem bé de tenir sempre ben present: pel que fa a la qüestió nacional, la diferència entre espanyols de dretes i espanyols d’esquerres és insignificant, si és que existeix! En d’altres aspectes, tot i que amb els matisos que ha anat imposant la globalització, és possible que las dos Españas d’Antonio Machado romanguin Tanmateix, pel que es refereix a la integritat de l’estat espanyol, la seva veu és una i la mateixa: negació i voluntat d’unificació i d’assimilació de la pluralitat nacional ibèrica!

En aquest punt, no hi ha talantes ni governs amics de Catalunya que valguin. Ni existeixen ara, ni ho han fet històricament. Només cal recordar les opinions unitaristes de dues de les principals figures de la II República, Azaña i Negrin. El primer, que també fou considerat amic del nostre país pels seus afins, recordava, a les seves memòries, que un conegut seu assegurava que “és una llei de la història d’Espanya la necessitat de bombardejar Barcelona cada 50 anys”. Per la seva banda, els comentaris de Negrin sobre la nació espanyola i la xacra dels separatismes foren abundants.

No ens han de sorprendre gens, doncs, les desaforades reaccions que va provocar la voluntat de l’ajuntament d’Arenys de Munt de col·laborar en la consulta. I, menys encara, que el govern espanyol, teòricament progressista, s’hi oposés amb ferotgia i obstinació. Si considerem, seguint Aristòtil, que la llibertat és una condició necessària per a qualsevol virtut, hem de concloure que la virtut del respecte a la diferència i a la plurinacionalitat és del tot inexistent en les formacions polítiques espanyoles, tinguin el caràcter que tinguin. Amb l’excepció, cal dir-ho, d’Izquierda Unida.

Amb tot aquest assumpte ha quedat demostrat que l’estat espanyol, si es caracteritza per quelcom, és per la por —o, potser seria més encertat referir-nos al pànic, directament?— a la llibertat. La llibertat no tan sols dels pobles que composen la més que discutible nació espanyola, sinó dels seus ciutadans. No es tracta, ja, de no reconèixer el dret a l’autodeterminació dels pobles, sinó de negar fins i tot el dret a les persones que en formen part de poder expressar, lliurement, la seva opinió.

Si cal, emparant-se en veritats a mitges —que sovint són tan i tan properes a les mentides…— i tergiversant la realitat. La realitat i la legalitat… Fernández de la Vega, Vicepresidenta Primera del govern espanyol, no va dubtar en afirmar que referèndum que es pretenia fer a Arenys de Munt era “inconstitucional”, pel fet que plantejava una pregunta sobre l’autodeterminació d’un territori que formava part de la nació espanyola.

La pregunta, la gran pregunta que caldria plantejar-li és la següent: quin article de la sagrada i immaculada Constitución espanyola estableix que no es pugui plantejar un referèndum sobre l’autodeterminació? En quina versió del text constitucional es basa, la senyora Vicepresidenta, per a fer una afirmació tan radical? Tindria raó si hagués argüit que era inconstitucional que un ajuntament convoqués un referèndum, ja que tan sols ho pot fer el president del govern espanyol, amb l’autorització prèvia del Congrés dels Diputats, segons indica l’article 92.2. Que era inconstitucional processalment o formal.En cap cas, des del punt de vista material: ni aquest ni cap altre article de la Constitución estableix assumptes que no puguin ésser objecte de referèndum… Qualsevol qüestió és admissible i pot ésser sotmesa a consulta. Fins i tot aquelles que, en cas de dur-se a la pràctica, poguessin suposar oposar-se a algun article del seu text. El referèndum mai no seria inconstitucional, tan sols podria ésser-ho l’aplicació pràctica d’allò que hagués decidit la majoria. La majoria del poble, en el qual, recordem-ho (art. 1.2) resideix la “sobirania nacional”.

Constitucionalment, res no impedeix, si es compleixen els tràmits legals procedents, celebrar un referèndum sobre l’autodeterminació. Tan sols seria inconstitucional dur-la a la pràctica, si resultés majoritària, degut a la “indissoluble unitat de la Nació (sic, en majúscules) espanyola, pàtria comuna i indivisible”.

Com ho era l’article 8 b del Tractat de Maastrich, que establia el dret de qualsevol ciutadà comunitari a ésser elegible en les eleccions municipals de l’estat en que resideixi”. Ningú no s’estripà els vestits ni es llançà al carrer pel fet que calgués modificar la Constitució per a adequar-la al Tractat. Posant de manifest que, per més que a voltes vulguin fer-nos-ho creure, ni és ni Sagrada ni immutable…!

Pels espanyols, sembla que els catalans només puguem tenir la llibertat de no ésser lliures! Davant d’aquesta realitat, potser convindria que els catalans i catalanes ens convencéssim que la llibertat, més que un dret irrenunciable —reconegut, d’altra banda, per tots els tractats i convenis internacionals—, quan un país és asfixiat nacionalment, cultural, social, econòmica i moral, esdevé una obligació!

diumenge, 20 de setembre del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#246#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 21 de setembre

Com pot la Fiscalia de l’Estat permetre-ho? Com s’entén? Ni que el sempre gloriós Reino de España fos una república Bananera…! Ells mai no ho farien! Ells, els del PP, aquells que van governar a Madrid durant dues inoblidables legislatures, amb tant d’encert i un tan curós respecte pel pluralisme i per la diversitat lingüística i cultural de l’estat, mai no ho farien…!

Ells, els demòcrates i constitucionalistes de tota la vida, mai no ho farien. Mai, ni en una sola ocasió, mentre van ésser responsables del govern espanyol – d’aquell govern del qual un tan entranyable record en servem la majoria dels catalans… – no se’ls hi va acudir recórrer a la Fiscalia de l’Estat per a cap altre objectiu que no fos purament i estricta judicial i imprescindible…

Com tampoc mai se’ls hi hauria acudit l’obscè pensament de recórrer a altres instàncies judicials més elevades – com podrien ésser el Tribunal Suprem o el Constitucional – per tal de judicialitzar la política i aconseguir per mitjans espuris allò que no havien estat capaços d’assolir a les urnes en una contesa electoral.

A aquest partit paradigma de la democràcia mai no se li hauria acudit sol·licitar a altes instàncies judicials la il·legalització de Tribunal Suprem pel mer fet d’haver estat incapaços d’obtenir els resultats que esperaven, elecció rere elecció, ja sigui a Euskadi o a Boadilla del Monte! Mai de la vida se’ls hi hauria passat pel cap impulsar una llei de partits pensada únicament i exclusiva per a deixar fora de l’àmbit democràtic una opció electoral que manté permanentment la fidelitat d’uns votants que representen un 15 % de l’electorat d’una Comunitat autònoma! Mai de la vida! Mai!

De la mateixa manera, algú és capaç d’imaginar al PP no essent escrupolosament respectuós amb la indispensable independència de justícia? Algú pot concebre la possibilitat de que posés en perill un dels pilars que garanteixen la imprescindible separació entre els poders executiu, legislatiu i judicial? D’arriscar-se imprudentment a dinamitar un dels fonaments bàsics de l’estat de dret? Algú se l’imagina impugnant davant del Tribunal Constitucional una Llei Orgànica aprovada al Congrés del Diputats espanyols després d’haver rebut la seva perceptiva aprovació en un referèndum?

O bé provant de nomenar membres d’aquest tribunal de garanties constitucionals a juristes fidels al seu ideari, que garanteixin una resolució d’acord amb els seus interessos? O – fem encara més política ficció – d’exigir, basant-se en excuses peregrines i fets circumstancials, la recusació d’algun dels altres membres del tribunal preveient que el seu vot serà contrari a allò que ells voldrien?

És absolutament inconcebible! Ens resultaria del tot impossible, per més que cerquéssim, trobar un sol ciutadà del nostre país que cregués que el Partit Popular ha tractat, encara que sigui només una sola vegada, d’instrumentalitzar la justícia o de servir-se’n per als seus interessos personals o partidistes…! No el trobaríem ni cercant deu anys seguits…

Quanta raó assisteix a Mariano Rajoy, el sòlid i indiscutible líder del PP, en denunciar públicament que “mai fins ara no s’havia fet un ús tan partidista de la Fiscalia de l’Estat…”

dijous , 12 de febrer del 2oo9

© Cesc Serrahima 2009

[download#64#image]

Comparteix

Amb la modèstia que els caracteritza, asseguren que “La participació ciutadana en els afers públics és un dret reconegut en el marc jurídic i un compromís amb la ciutadania (…). Per tant, la millora i foment de la participació ha de ser una prioritat a l’hora d’elaborar les polítiques públiques”.

Tan afortunats som que fins i tot han creat un Pla Estratègic de Participació Ciutadana amb la voluntat d’aconseguir “un Ajuntament de qualitat que busqui la implicació dels ciutadans en els afers i decisions que els afectin.” Un ambiciós i avantguardista Pla – un altre més… – que posa a l’abast de la ciutadania un innovador llistat de possibilitats de participar de manera directa i immediata en les decisions públiques: butlletes, Internet, 010, correu electrònic, blog…

Com no hem d’estar orgullosos d’un Govern municipal que ha volgut convertir la Participació Ciutadana en eix de la seva actuació, en comptes d’imitar d’altres ciutats que se’n serveixen sense escrúpols com un mitjà purament propagandístic?

Què cofois que estem, els generosos contribuents, comptant amb la garantia de que la seva coherència moral i política ens permetrà seguir tenint la darrera paraula – com l’hem tinguda fins ara, en les decisions sobre el Quart Cinturó, creixement urbanístic, Golf de Torrebonica, Zones Blaves, conversió de la Rambla, nova distribució de les Zones Escolars… –, aprovant o rebutjant de nou, en referèndums vinculants d’obligat compliment, tots aquells temes cabdals que afecten al present i, el que encara és més important, al futur de la ciutat on hem de viure…

dimecres , 28 de desembre del 2oo9

[download#238#image]

Comparteix

Publicat a l’Avui+ Terrassa,  i a ATerrassa.cat, el 9 de febrer

Davant d’aquest irredempt propòsit nostre, d’aquesta voluntat destructiva nostra, no és d’estranyar que els nacionalistes espanyols (perdó, els demòcrates espanyols: que mai no són nacionalistes…) intentin defensar-se com bonament poden. És natural, per a evitar els progressos irreversibles i catastròfics del mal no hi ha altra solució que imposar el bé. No hi pot haver res més lògic que els desvalguts espanyols de bé es defensin amb dents i ungles per a impedir la evident voluntat genocida de catalans i bascos…

Al llarg dels segles, com a mínim des del Decret de la Nova Planta, en tenien prou amb recórrer a la força i la imposició militar. Fins el general Franco va haver de sacrificar el seu connatural caràcter humanitari i convertir-se, en contra de les seves creences pregonament democràtiques, en dictador per a evitar els excessos d’una república convertida en l’encarnació del mal i de la perversió: calia combatre amb tots els mitjans a l’abast, la pèrfida combinació entre els comunistes, els ateus i els nacionalistes. SI calia sacrificar-se per a evitar el triomf del mal, el bon home se sacrificava…

Des de la fi dels seus quaranta anys de pau, només l’insigne Tejero va veure clar que tampoc no era cap drama fer ús de les forces armades per a recobrar l’ordre natural de les coses. Si catalans i bascos demanaven allò que no els corresponia, la solució era treure els tancs al carrer i recobrar l’status quo de tota la vida: aquella Una, Grande y Libre que havia convertit els espanyols en un dels més grans imperis que mai havia conegut la història… Aquell imperi gloriós on mai no es ponia el sol.

Des de llavors, han aprés que ja no cal que l’exèrcit surti de les seves casernes, per a garantir la indissoluble unitat de la nación española. Si més no, mentre no sigui imprescindible… Davant de les noves temptacions sobiranistes de les províncies rebels, per a fer front els ànsies insaciables dels satànics nacionalistes basc i català, sempre poden recórrer al més sagrat dels texts sagrats: la Constitució espanyola.

En aquesta Carta Magna els nacionalistes espanyols hi han trobat el seu Sant Grial. Fins i tot aquells que no la van votar, s’hi aferren amb ungles i dents. Amb els anys, han aprés que només han de preocupar-se de seguir tutelant el nomenament dels membres del Tribunal Constitucional, per a que tot segueixi atado y bien atado. Mentre ho puguin fer, tot seguirà sota control. Que Euskadi pretén fer un referèndum? Què Catalunya ha aprovat per un amplíssim marge un nou Estatut? Tranquils, companys, tranquils: la sagrada Constitució ens salvarà!

dimarts, 9 de desembre del 2008

[download#283#image]

Facis la feina que facis, formis part del sector productiu o professional de que formis, constates any rere any que la setmana del pont de la Constitució queda anul·lada de facto. Resulta del tot impossible reunir-se, trobar-se o acordar un termini de lliurament en aquesta setmana maleïda.

Si ho pretens, si ingènuament creus que podries actuar com si es tractes d’una setmana laboral més i et proposes fixar una data dins de la setmana fantasma, la resposta inequívoca que reps és: <<Per a aquesta setmana, ho vols? Impossible! Millor que ho deixem per a la següent, no? La del pont de la Constitució és com si no existís: nosaltres treballem dilluns, però no divendres… L’empresa que ens fa els plànols, fa festa el divendres i no pas dilluns… I els arquitectes que han de donar el vist-i-plau final al projecte, fan pont tota la setmana…>>.

Amb el transcurs dels anys, doncs,vas aprenent a esborrar aquesta setmana virtual del calendari laboral. Malgrat que els dies de festa són dos, i els altres són laborals, a la pràctica és com si tota la setmana hagués desaparegut. Ha quedat tàcitament esborrada del calendari feiner. I pobre de tu que no ho tinguis present… Tot l’estat espanyol fa vacances, aquells dies.

Per poc seny que es tingui, hom no pot evitar, any rere any, de demanar-se: com s’entén que a ningú no preveiés els evidents problemes que podria comportar convertir en festiu el 6 de desembre, quan era tan a prop d’una altra festa tradicional com l’Immaculada Concepció? Cap de les llumeneres del Congrés no va tenir en consideració el perill que podia comportar per a la productivitat espanyola paralitzar les empreses una tota una setmana amb l’any tan a prop d’acabar i amb les vacances de Nadal tan a frec?

És cert que fou el 6 de desembre quan fou aprovada la Constitució per referèndum per allò que – amb un cert aire condescendent – s’anomena poble espanyol. Ben cert. Ara bé,tot i que potser no hauria estat tan políticament correcte, sabent com havien de saber que la festivitat de la Immaculada no la podrien eliminar, no podien haver optat per una altra data? No podien haver escollit la de la seva aprovació per les Corts, la de la seva promulgació o la de la seva publicació al sacrosant BOE? O potser ja havien començat, abans d’hora, a fer pont de pensar, els diputats espanyols?

Si em demanessin a mi el meu parer, proposaria celebrar la festivitat de la Constitució no pas el dia en que es va publicar al butlletí oficial, sinó aquell en que es va imprimir, just vint-i-quatre hores abans: no puc imaginar cap dia millor que el 28 de desembre…

dilluns, 8 de desembre del 2008

[download#124#image]