Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Reagrupament

Aires nous a ERC?

A fi d’acarar amb un mínim de garanties les eleccions espanyoles, Esquerra Republicana de Catalunya sembla voler recobrar aquell “aire nou” impulsat per “mans netes” que tants bons resultats li va donar en el seu moment. No tan sols ha canviat el seu president, substituint Joan Puigcercós per Oriol Junqueras, sinó que —després d’una més que lamentable lluita intestina fratricida— ha tingut la bona idea d’escollir un independent amb empenta, Alfred Bosch, com a cap de llista per la demarcació de Barcelona.

Convidant, a més a més, a les altres forces independentistes a afegir-se al seu projecte. Crida que desoí Solidaritat Catalana, però que acollí amb els braços esbatanats Reagrupament, aquella fracassada formació política on s’havien reunit les seves ovelles negres esgarriades. Talment com si, després de la seva espectacular esfondrada electoral, Joan Carretero i els seus n’haguessin tingut prou amb un estentori i temptador xiulet del seu vell pastor per a retornar, amb la cua entre cames, a la cleda que fins fa tot just quatre dies tant els engavanyava.

Fa la impressió que per a dedicar-se a la política sigui necessari comptar amb un cert component de desmemòria adaptativa, que permeti patir sobtats atacs d’amnèsia quan més convé. Ataca d’amnèsia que, si és possible, s’haurien d’encomanar als electors…

Hem de recórrer a les hemeroteques a fi de recordar que, encara no fa un any i mig, el llavors Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, definia al líder de Reagrupament com un independentista “de dreta” —“digues-li dreta, digues-li populista”? O que l’incombustible Puigcercós, que segueix aferrat contumaçment a l’executiva nacional d’ERC, el convidava a abandonar Esquerra per a “omplir l’espai de centredreta independentista”.

Davant d’aquesta realitat, i tenint present la vergonyant genuflexió que es veié forçat a dur a terme Junqueras en la designació del cap de llista de Girona —sacrificant una figura tan contrastada i engrescadora com era la de Quim Torra—, la gran pregunta que roman a l’aire no pot ésser altra que la següent: és Reagrupament qui ha deixat de representar “l’espai de centredreta independentista” o ha estat Esquerra qui ha decidit abraçar aquesta ideologia?

O el que ve a ésser el mateix: de veritat creuen ERC i Reagrupament què tot s’hi val, en política? Són —i, sobretot, es poden permetre ésser-ho— els republicans partidaris del Príncep… de Maquiavel?

dilluns, 7 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.Cat, el 8 de novembre del 2011Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Esquerra i el país se la juguen a Girona

Algun dia convindria que l’independentisme català exigís als Monty Python els royalties que els deuen per la seva aparició a La vida de Brian, disfressats de sobiranistes palestins! Quan semblava que la nau d’Esquerra començava a redreçar el seu rumb, capitanejada per Oriol Junqueras, la federació gironina se li ha amotinat, atrinxerant-se a la sentina tripartita, i ha imposat com a candidata Teresa Jordà, una de les dones que acostà ERC als esculls de la desaparició.

La proposta d’aire nou, de renovació —que ja havia patit un sotrac prou evident en no gosar fer una executiva nacional sense llast del passat— quedava pràcticament en no-res: en comptes d’una opció de consens i engrescadora, com era la de Quim Torra, el president d’Esquerra ha hagut de sotmetre’s i acceptar una de les dones fortes de l’incombustible Joan Puigcercós, el major èxit de la qual fou el de perdre la batllia de Ripoll en les darreres eleccions.

Amb la qual cosa no tan sols ha mostrat una feblesa i una manca d’autoritat més que preocupant, oferint la imatge convencional del teòric canvi polític —canviem per a que res no canviï—, sinó que ha refredat d’arrel la voluntat unitària que es proposava. Reagrupament, tot i que no s’ha desvinculat de l’acord de presentació conjunta amb ERC, com han informat sense massa fonaments alguns mitjans, ha lamentat que algú aprofiti la seva bona predisposició per a imposar “uns noms sense que abans hagin estat consensuats, uns noms que tampoc responen a la línia de renovació i de col·laboració amb altres organitzacions que vol impulsar Oriol Junqueras”.

Davant d’aquesta situació més que preocupant, només resta una pregunta: la nova direcció republicana es creu, de veritat, les seves recents proclames, que afirmaven que “ara més que mai, ens cal i cal al país una ERC forta, decidida i capaç d’assumir el seu paper, la seva responsabilitat i el lideratge que li correspongui en aquest procés [envers una Catalunya lliure]”? O potser no pretenia més que ocupar les poltrones que ocupaven els altres?

És conscient Oriol Junqueras que de la resposta a aquesta pregunta en depèn, en gran mesura, el futur del país?

divendres, 14 d’octubre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.cat, el 14 d’octubre del 2011

Safe Creative #1103068643444

 

Comparteix

Montilla i Psc: el tret per la culata

Tal i com ja vam comentar en un parell d’articles d’un any i mig enrere, les eleccions del 2006 convenceren a José Montilla de la pràctica impossibilitat de vèncer Convergència i Unió. La seva voluntat de convertir el Psc en el pal de paller polític de Catalunya se n’anava de nou en orris. De no produir-se cap canvi, estaria sempre més condemnat a recolzar-se en Erc i en Iniciativa, per governar. A més, havent de deixar a la força més votada a l’oposició.

Davant d’aquesta evidència, els socialistes catalans posaren els seus ben retribuïts assessors a treballar. El resultat fou el que vam definir com a “estratègia Montilla”, destinada a erosionar les possibilitats electorals d’aquells que li feien més directament la competència. Aquells socis forçats que s’han entestat en definir-se com a forces de progrés.

Amb aquesta finalitat, adjudicà a IC el regal enverinat de la Conselleria d’Interior. Si Joan Saura i els seus antistema picaven l’ham la seva aurèola de constituir l’autèntica esquerra —l’esquerra de debò quedaria debolida. Per tal de llevar força a Erc, lliurà a Joan Puigcercòs, l’evident força emergent de la formació republicana, la Conselleria de Governació. Obligant-lo, poc temps després a penjar-hi la bandera espanyola, diluí la seva imatge independentista i demostrà qui controlava “la clau del govern”.

Segons els càlculs dels seus assessors —que imaginem que hauran estat els primers en dimitir a can Psc…— els votants desencisats dels dos partits socis de govern caurien a la generosa i poc exigent xarxa socialista, que els esperaria amb els braços goludament oberts. Si el Psc era d’esquerres i catalanista, per quina raó els electors descontents d’IC i d’Erc no haurien de refugiar-se sota el seu paraigües protector. Amb major raó quan els socialistes eren el partit de govern, no tan sols a Catalunya, sinó a la majoria de municipis grans catalans i a l’estat espanyol. El resultat de les eleccions de diumenge demostren que la aquesta estratègia no podia ésser més fallida.

Per una banda, la majoria dels que havien optat per conferir la seva confiança de nou a Erc, esperant —aquesta vegada sí!— que deixessin la seva petja independentista, fos al govern o l’oposició, se sentiren traïts pel fet que pactés amb un candidat socialista que pretenia convertir Catalunya en una regió més de l’estat espanyol. I han preferit defugir la maregassa tempestuosa d’un nou tripartit, escollint arrecerar-se en un port segur i fiable nacionalment, ja sigui el de Convergència, el de Solidaritat o el de Reagrupament. Com era d’esperar, han fugit com el foc del Psc, responsables de la desnacionalització del país.

Per altra banda, la seva idea de devaluar el component d’esquerra i progressista d’Iniciativa se’ls ha escapat de les mans. Certament part d’aquells que quatre anys enrere havien votat els ecosocialistes no podien identificar-se amb una formació que ha fet actuar en alguns moments els Mossos d’Esquadra gairebé com si fossin els grisos de temps de trists records…

Però els atacs del Psc als fonaments de les esquerres s’ha convertit en una allau que no han sabut com aturar. La seva tàctica, que pretenia convertir-los en la casa comuna de l’esquerra, ha esquerdat tant els fonaments i les columnes de l’edifici que la teulada ha acabat caient-los al damunt. Més que sumar, ha restat: en veure com aigualien cada dia més severament els seus teòrics postulats socials i progressistes, una part més que considerable del seu electorat s’ha demanat, neguitosa, desorientada i impotent: “On són les esquerres, al meu país?”

dimarts, 30 de novembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

Safe Creative #1011287952257
[download#212#image]

Comparteix



Pluralitat política

Un dels grans trets característics que diferencia el nostre país del del costat en els processos electorals és la possibilitat real d’escollir entre diverses opcions polítiques. Mentre a Espanya el bipartidisme casa vegada és més acusat, amb una presència purament testimonial d’IU (més com a símbol històric que no pas una altra cosa), a Catalunya el Parlament és més representatiu de les divergències que, afortunadament, coexisteixen a la nostra societat. Principalment perquè, a la tradicional (i cada dia més teòrica) distinció dels partits en l’eix dreta-esquerra, cal afegir-hi la de l’eix nacional.

Qualsevol manual elemental de democràcia considerarà imprescindible garantit i protegir la pluralitat política i la igualtat d’oportunitats, com a bens escassos que són. (Si el manual és espanyol, generalment només acceptarà una excepció, en la ineludible necessitat de protecció de la biodiversitat, de les espècies en perill d’extinció: la de la llengua catalana. En aquest cas, s’ha de permetre que la natura faci el seu curs, no foc cas que la pobra i desvalguda llengua vernacla nostra comporti l’extinció de la poderosíssima lengua común…).

És per això que la Ley orgánica 5/1985, de 19 de junio, del Régimen Electoral General estableix, al punt III del seu preàmbul, amb una modèstia exemplar, que (tradueixo, és clar): “La Constitució espanyola s’inscriu, de forma inequívoca, entre las constitucions democràtiques més avançades del món occidental, i per això estableix las bases d’un mecanisme que fa possible, dins de la plena garantia de la resta de les llibertats polítiques, l’alternança al poder de las diverses opcions derivades del pluralisme polític de la nostra societat”. Afegint, al seu article 8, que “L’Administració electoral té per finalitat garantir (…) la transparència i objectivitat del procés electoral i del principi d’igualtat”.

Tenint present aquest principi d’igualtat, cal felicitar amb fervor els tres partits que es van oposar a la celebració del debat a dos entre Mas i Montilla. En primer lloc a les dues cada dia més similars i indistingibles formacions espanyolistes parlamentàries (la que assegura que és de centre i actua com si la dreta li quedés curta; i la que es defineix com a no-nacionalista i s’embolica amb la rojigualda sempre que pot). Així com a ERC, aquesta colla de valents que no han gosat alçar ni una sola vegada la seva veu mentre els seus socis del Psc arrencaven la crosta nacionalista de Catalunya fins a deixar-la en pell viva.

I, sobretot, a l’amic Ernest Benach, que palesà la seva clarivident manera d’entendre la democràcia en manifestar que el debat cara a cara entre Mas i Montilla “desvirtua un dels principals valors de la política catalana, que és la diversitat i aquesta pluralitat política que sempre hem tingut”. Un valor, el de la pluralitat política, que tant ell com el seu partit no defensen pas ara, per motius oportunistes, sinó per una pregona i arrelada convicció. Com ho han demostrat des al llarg de la campanya electoral.

Una altra cosa hauria estat, per descomptat, que ara diguessin blanc allí on havien dit negre… Per exemple, no havent-se oposant-se a la ignomínia dels mal anomenats blocs electorals, o havent acceptat amb anterioritat, un debat a sis a TV3 on no hi fossin presents totes les forces democràtiques significatives (començant per Reagrupament i Solidaritat) que donen cos i sentit a la pluralitat política! Però, és clar, com ho sap tothom —i es profecia— només la dreta és capaç d’ésser tan desacomplexadament incoherent…

divendres, 26 de novembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1010177596816

[download#245#image]

Comparteix

 



Apostem per la democràcia participativa

S’ha repetit fins a l’extenuació que cada poble té els polítics que es mereix. Amb la irrupció i l’extensió de la consciència sobiranista que ha tingut lloc els darrers anys s’havia creat l’esperança —i la il·lusió— que aquesta realitat podria canviar. Les CUP dugueren a la pràctica un sistema de funcionament de base assembleària que permetia recobrar el significat de la democràcia i de la representació política. Un aprofundiment del sistema electoral que feia factible que l’expressió democràcia participativa deixés d’ésser un oxímoron.

Uns principis fonamentals que, afortunadament, eren recollits i reforçats per l’adveniment de les dues noves formacions polítiques independentistes sorgides durant l’actual legislatura. No pot ésser més satisfactori i esperançador que totes dues estableixin els seus documents constitutius la seva voluntat de basar-se en un model diàfanament democràtic. Models que confereixin a l’elector alguna funció més que la de limitar-se votar els seus representants cada quatre anys, per esdevenir la resta del temps una mena de convidats de pedra.

Així, Solidaritat Catalana per la Independència estableix al seu decàleg que són “un moviment ciutadà de base democràtica, on tots els adherits poden votar i ser votats com a candidats i que pren col·lectivament les decisions transcendents. Aquest model d’organització és l’únic que afavoreix la cultura de l’esforç, del treball, i l’elecció dels millors, els elegits democràticament pels adherits”.

Per la seva banda, Reagrupament Independentista, en el seu full de ruta, titulat Organitzant el nostre futur lliure és mostra encara més ambiciós i participatiu, apostant directament per un sistema de llistes obertes (en realitat, l’únic que podríem definir com a democràtic i verament representatiu): “En les eleccions al Parlament de Catalunya, els electors podran triar entre tots els candidats que es presentin sense restriccions pel fet que pertanyin a llistes de partits diferents.”.

Ambdues formacions, doncs, es proposen demostrar que elles si són l’alternativa, que si representen, de debò, aquell aire nou que prometia ERC ja fa uns anys, com a garantia  de renovació de la terbolesa política regnant. Una renovació tan efectiva que ha comportat l’empantanegament definitiu del presumpte oasi català.

Afortunadament, Reagrupament i Solidaritat ens ofereixen la possibilitat de recobrar una confiança que crèiem perduda… I bé que ens ho vam demostrar l’Onze de Setembre, sumant-se a les altres forces polítiques en les ofrenes florals a Rafael Casanova, mentre s’impedia el pas a la resta de la ciutadania, a aquells que asseguren representar… És clar: una cosa és que creguin en la democràcia participativa i una altra ben diferent és que la practiquin… o que es mesclin amb depèn de qui!

diumenge, 10 d’octubre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1006296698753

[download#22#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, l’11 d’octubre del 2o1o

Qui té por del llop Laporta?

Des que s’intuí que Joan Laporta podria estar interessat en entrar en política, una part de la premsa, tant espanyola com catalana, començà a convertir-lo en objecte de les seves diatribes. Quan no en motiu de befa o escarni públic.

Només cal recordar l’atac despietat i extemporani que sofrí en ocasió de la seva tan poc afortunada actuació a l’aeroport de Barcelona en un control de passatgers. Fins fa ben poc, Joan Ferran, amb la prosa elegant, delicada i subtil que el caracteritza, encara l’anomenava “mostra culs d’aeroport”…

Si aquesta voluntat crítica i de menysvaloració ja era prou obvia —sobretot en mitjans periòdics i d’avanguarda— quan la seva voluntat de fer carrera política no era més que una especulació, des que l’ha confirmada ha esdevingut una veritable obsessió. Una obsessió —quasi malaltissa— que s’ha encomanat a alguns polítics catalans. Els quals, en un esperit de “servei al país” que els honora, veuen amb neguit com podrien perdre l’escó, el despatx o el cotxe oficial que amb tant de sacrifici i humilitat ostenten…

Joan Ridao li recorda que la política requereix “molta dedicació” i no necessita “ni redemptors, màrtirs ni messies”. Dolors Camats assenyala que hi ha líders socials —curiosament aliens al seu partit…— amb “coses més importants a dir” que no pas Laporta. La seva sòcia Mercè Civit opta per la enigmàtica: “A EUiA no ens agraden els Berlusconi amb barretina”. Secundat per un no menys críptic Oriol Pujol: “No és massa seriós fer declaracions sobre política-ficció”.

Podríem preguntar-nos: A què es deu, tant de temor a un nouvingut? Tenen por a que es produeix un giravolt en l’status quo polític actual, que tant els afavoreix? Més encara si actua amb seny i uneix la seva força amb Reagrupament?

Tanmateix, potser el que més temem és que la irrupció de Laporta posi en evidència aquella fal·làcia sense base que els partidaris d’una Catalunya regionalitzada han repetit mil i una vegades: “Els catalans i les catalanes celebrem un referèndum d’autodeterminació cada quatre anys quan votem un partit o un altre en les eleccions al Parlament”…

dimarts, 12 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #1001125300166

[download#263#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 12 de gener del 2oo9

 



Montilla, sense Esquerra

Sens dubte Joan Tardà és un dels diputats d’ERC més coneguts i reconeguts. Sobretot pels mitjans de comunicació espanyols, que li dediquen una atenció quasi tan exclusiva com a l’amic Carod… Més encara des que el desembre passat els hi va convenir fer creure que aquest bon jan desitjava una vida millor – per a dir-ho de manera suau… – als borbons, descontextualitzant la referència al crit de “mori el borbó” de la Guerra de Successió (1701-1713).

És conegut també pel seu capficament en pretendre parlar en català – en comptes de servir-se de la universal lengua comun espanyola – al Congrés dels Diputats. Infructuosa voluntat que l’ha convertit en un dels parlamentaris preferits dels successius presidents de la tan plural i multicultural cambra. Possibilitat que va defensar en una moció legislativa que, li convindria recordar-ho, va ésser rebutjada pels 25 diputats dels seus socis de govern…

Tardà al seu darrer apunt del seu bloc assegura que “sense Esquerra Montilla no tornarà a ésser President”. Una declaració més que decebedora tractant-se de l’únic català que destaca enmig de l’apatia i l’immobilisme general dels diputats – que encapçalen innegablement el rànkinq de professions absentistes – del país. Calia que ens descobrís la sopa d’all?

Què potser hauria estat president si ERC no li hagués posat en safata de plata la seva elecció, tot i no ésser el candidat de la llista més votada? Què potser ho seria, encara, si els Consellers d’Esquerra no preferissin el manteniment del càrrec i del cotxe oficial que no pas el compromís amb els seus electors i ideals?

Si el que pretenia és oferir-nos alguna informació que no fos obvia, potser li hauria convingut aprofundir un xic més l’anàlisi. I, en conseqüència, fer una estimació més acurada dels que ja comencen a aventurar-se com a possibles resultats electorals de les properes eleccions al Parlament …

Sembla oblidar un petit, insignificant, detall: el capgirament electoral que pronostiquen tant les darreres enquestes com el Baròmetre d’Opinió Política d’aquest mes (pàgina 32, quadre 32). Tot i haver-les de considerar amb la deguda cautela, cal pensar que prenen el pols al batec ciutadà. Si el prenen bé, indiquen que la davallada d’ERC podria ésser més que considerable: passaria del 14 % al 9,6 % dels vots. Si a això hi afegim la minva del PSC-PSOE (que obtindria el 19,7 % del suport electoral, front al 26,8 % del 2006), la conclusió que podria extreure’n l’antic regidor de Cornellà de Llobregat seria una altra: amb Esquerrra Montilla tampoc no tornarà a ésser president!

I, essent honest – oblidant per un instant el perill que representa Reagrupament.cat – potser podria arribar a una altra conclusió molt més temible, per als seus interessos: el més provable és que, si manté la seva submisa aliança amb el PSC-PSOE, ERC mai no tornarà a presidir el Govern!

divendres, 29 de maig 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

[download#213#image]

Comparteix

 

Features Stats Integration Plugin developed by YD