Reagrupament

Tal i com ja vam comentar en un parell d’articles d’un any i mig enrere, les eleccions del 2006 convenceren a José Montilla de la pràctica impossibilitat de vèncer Convergència i Unió. La seva voluntat de convertir el Psc en el pal de paller polític de Catalunya se n’anava de nou en orris. De no produir-se cap canvi, estaria sempre més condemnat a recolzar-se en Erc i en Iniciativa, per governar. A més, havent de deixar a la força més votada a l’oposició.

Davant d’aquesta evidència, els socialistes catalans posaren els seus ben retribuïts assessors a treballar. El resultat fou el que vam definir com a “estratègia Montilla”, destinada a erosionar les possibilitats electorals d’aquells que li feien més directament la competència. Aquells socis forçats que s’han entestat en definir-se com a forces de progrés.

Amb aquesta finalitat, adjudicà a IC el regal enverinat de la Conselleria d’Interior. Si Joan Saura i els seus antistema picaven l’ham la seva aurèola de constituir l’autèntica esquerra —l’esquerra de debò— quedaria debolida. Per tal de llevar força a Erc, lliurà a Joan Puigcercòs, l’evident força emergent de la formació republicana, la Conselleria de Governació. Obligant-lo, poc temps després a penjar-hi la bandera espanyola, diluí la seva imatge independentista i demostrà qui controlava “la clau del govern”.

Segons els càlculs dels seus assessors —que imaginem que hauran estat els primers en dimitir a can Psc…— els votants desencisats dels dos partits socis de govern caurien a la generosa i poc exigent xarxa socialista, que els esperaria amb els braços goludament oberts. Si el Psc era d’esquerres i catalanista, per quina raó els electors descontents d’IC i d’Erc no haurien de refugiar-se sota el seu paraigües protector. Amb major raó quan els socialistes eren el partit de govern, no tan sols a Catalunya, sinó a la majoria de municipis grans catalans i a l’estat espanyol. El resultat de les eleccions de diumenge demostren que la aquesta estratègia no podia ésser més fallida.

Per una banda, la majoria dels que havien optat per conferir la seva confiança de nou a Erc, esperant —aquesta vegada sí!— que deixessin la seva petja independentista, fos al govern o l’oposició, se sentiren traïts pel fet que pactés amb un candidat socialista que pretenia convertir Catalunya en una regió més de l’estat espanyol. I han preferit defugir la maregassa tempestuosa d’un nou tripartit, escollint arrecerar-se en un port segur i fiable nacionalment, ja sigui el de Convergència, el de Solidaritat o el de Reagrupament. Com era d’esperar, han fugit com el foc del Psc, responsables de la desnacionalització del país.

Per altra banda, la seva idea de devaluar el component d’esquerra i progressista d’Iniciativa se’ls ha escapat de les mans. Certament part d’aquells que quatre anys enrere havien votat els ecosocialistes no podien identificar-se amb una formació que ha fet actuar en alguns moments els Mossos d’Esquadra gairebé com si fossin els grisos de temps de trists records…

Però els atacs del Psc als fonaments de les esquerres s’ha convertit en una allau que no han sabut com aturar. La seva tàctica, que pretenia convertir-los en la casa comuna de l’esquerra, ha esquerdat tant els fonaments i les columnes de l’edifici que la teulada ha acabat caient-los al damunt. Més que sumar, ha restat: en veure com aigualien cada dia més severament els seus teòrics postulats socials i progressistes, una part més que considerable del seu electorat s’ha demanat, neguitosa, desorientada i impotent: “On són les esquerres, al meu país?”

dimarts, 30 de novembre del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

[download#212#image]