Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

Racó de la paraula

Democràcia a l’espanyola…

El govern espanyol no podia haver tingut una pensada millor per a celebrar l’aniversari de la seva Constitución que convidar al Congreso 300 alumnes d’instituts per a que participessin, junt amb un grup de gent famosa, en la lectura dels articles de la Carta Magna. Els joves representen el futur i és bo que vagin familiaritzant-se amb les entranyes de la democràcia i de les exquisides institucions que la representen. Potser fins i tot algun d’ells arribi, un dia o altre, a asseure’s en un d’aquells escons…

Res convé més que habituar-los, tan aviat com sigui possible, a les excel·lències del sistema parlamentari espanyol. I, sobretot, que aprenguin d’entrada el que s’espera d’ells, una vegada gaudeixin del privilegi de participar de forma activa en el sistema electoral: votant o presentant-se en la llista — tancada, por supuesto…!— d’algun partit polític.

En aquesta ocasió, l’encarregada d’engrescar-los a participar en la vida política ha estat la Vicepresidenta primera de la càmera, Teresa Cunillera. Sens dubte, ha complert escrupolosament el que se li exigia: ensenyar al jovent —que tan sovint tendeix a desentendre’s de la política— el funcionament i l’abast de la democràcia espanyola. No hi ha dubte que cal acollir amb una eixordadora aclamació qualsevol acció que fomenti la seva implicació i participació en el procés electoral!

La diputada del PSC-PSOE va mostrar diàfanament què és el que s’espera de les generacions futures. En un acte d’ensinistrament pavlovià digne de lloança, fent ús d’unes arts declamatòries que ja hauria volgut per a ell Ciceró, els explicità quin és la posició exacta que els polítics desitgen que continuï ocupant el poble —el teòric dipositari de la sobirania— quan aquests joves siguin adults: el de votar, una vegada cada quatre anys, obeir, ésser submisos, i sobretot… callar!

Quina imatge més aclaridora i pedagògica, la de Teresa Cunillera en interrompre i retirar la paraula a Javier Borderías, quan en acabat de llegir l’article 28 s’ha cregut amb dret —oh, gosadia de gosadia dels súbdits que no saben ni volen comportar-se com a tals…!— a… expressar la seva opinió sobre el mateix! Òbviament, l’amatent i democràtica vicepresidenta s’ha vist obligada a censurar de nou un altre estudiant, Sergio García, quan ha comés l’aberrant heretgia d’aprofitar la seva intervenció per a recordar “A tots aquells espanyols que, com el meu avi, hagueren d’abandonar en algun moment de la seva vida, per circumstancies polítiques i econòmiques España”.

Quina lliçó més absolutament fantàstica de democràcia, de llibertat i de foment de la participació, la que ens oferí el Congrés espanyol! Quina manera més preclara, exacta i adient de celebrar l’aniversari de la Constitución!

Alguns confonen massa sovint llibertat amb llibertinatge! On anirem a parar…! Només hauria faltat, enmig d’aquest intent de kale borroka parlamentària, que algun dels estudiants hagués tingut la intolerable pretensió d’expressar-se en la seva llengua materna gallega, basca o catalana…! És clar que, en aquest cas, sempre s’hauria pogut recórrer a Baltasar Garzón, inefable i infatigable defensor de les essències pàtries espanyoles…

diumenge, 6 de desembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0912065070310

[download#77#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 9 de desembre del 2oo9

Una gran ciutat…!

Cada vegada que no em queda altre remei —degut a l’insalvable handicap que suposa que la xarxa de trens del nostre país sigui barcelonocèntrica…— que prendre el cotxe per motius professionals, no puc deixar de recordar l’orgull que manifestava Pere Navarro, el nostre eminentíssim batlle, pel fet que la ciutat hagués assolit els dos-cents mil habitants…!

Com bé manifestà al Visquem Terrassa —aquest mitjà d’autopromoció socialista gratuït… que paguem tots els contribuents! — d’abril del 2005, ens havíem de sentir “molt orgullosos de la ciutat” perquè “això significa que tenim una de les millors ciutats per (a) viure-hi”. Per tot plegat, convidava “tothom a celebrar que ja som 200.000 persones” i que “la ciutat està preparada per (a) continuar aquest important desenvolupament de manera planificada, ordenada i sostinguda, tenint en compte totes les necessitats”.

Ben cert, recordo les seves modestes paraules en totes cada vegada que em cal recórrer al cotxe per a anar a treballar…! Quan, ni tan sols a les vuit del matí, no em resulta possible sortir del la nostra urbs en menys de vint minuts. Fins i tot si provo de fer cas als seus entenimentats consells (“Per (a) circular millor, utilitza les rondes”), no aconsegueixo “guanyar temps”. Més aviat a la inversa: el perdo miserablement. A no ésser, per descomptat, que el nostre consistori tripartit entengui que mantenir-nos closos llargues estones immobilitzats dins del cotxe ens permeti “guanyar temps” per a la introspecció, per a seguir la filosofia socràtica, que remarcava la importància de conèixer-nos millor interiorment.

Si el que pretenia era fomentar la reflexió, el pensament i l’auto coneixement, amb la seva excel·lent planificació viària, cal que ens en congratulem… Un auto coneixement que, com es pot comprovar, dia sí, dia també, per poc atent que es sigui, no està renyit en cap cas amb la sociabilitat. Amb la possibilitat d’establir relacions amb d’altres egarencs que assaboreixen com nosaltres la plàcida sensació de “guanyar temps” dins dels seus vehicles… Relacions interpersonals, això sí, que acostumen a acabar —i sovint a començar, també…— a crits i enviant records per a les mares de l’automobilista amb el qual hem tingut la fortuna de fer la coneixença de bon matí!

Ara bé, si el que es pretenia era aconseguir una certa fluïdesa viària, una circulació harmònica i civilitzada, no em pot saber més greu constatar que algú no va preveure —en la seva impecable, disciplinada, ordenada i sostenible planificació— que, a banda de celebrar amb entusiasme haver assolit i superat els 200.000 habitants, potser caldria haver creat les infraestructures imprescindibles per a garantir la mobilitat dels que ja hi érem i dels que han anat arribant…!

dimecres, 2 de desembre del mmix

PS: Per cert, podria algú aclarir-me en quina teoria acadèmica —la de Fabra, la de Coromines, la de Solà, la de Tantmefà?— es basen els assessors lingüístics de l’ajuntament per a determinar quan correspon eliminar la lletra a de la preposició per a?

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0911134875238

[download#316#image]

Comparteix

Publicat a l’ATerrassa.cat, el 4 de desembre del 2oo9

 

Dignitat catalana

L’editorial conjunt en defensa de l’Estatut que van publicar dijous 12 diaris catalans no pot ésser més encertat. Demostra que, quan convé, sabem anar tots —o quasi tots…— plegats per a aconseguir allò que creiem que és imprescindible. Demostra que és possible somiar en aquella unitat que des de fa tant de temps i des de diversos sectors socials s’havia reclamat. Que s’havia reclamat insistentment per tal de poder fer un front comú català per a la defensa dels interessos catalans i, per consegüent, del text estatuari. Però, per damunt de tot, demostra que la més que probable nova retallada de l’Estatut és un problema important, que no tan sols preocupa —com de manera interessada han pretès fer creure els mitjans espanyols— a una minoria, sinó a la major part de la població catalana —d’allò que temps enrere s’anomenava societat civil.

Amb tot, si l’objectiu era oferir una imatge d’unitat, els diaris convencionals haurien fet bé d’obrir els ulls i d’ésser més generosos, oferint als cada dia més llegits periòdics digitals la possibilitat d’afegir-s’hi. De la mateixa manera, si pretenien que l’editorial conjunt fos representatiu de tot el país, l’haurien d’haver ofert a la premsa comarcal. Premsa que, com amb molt d’encert ha recordat l’ACPC (Associació Catalana de la Premsa Comarcal), lidera l’audiència en 38 de les 41 comarques. D’aquesta manera s’hauria aconseguit remarcar encara més la voluntat d’unitat que l’editorial pretenia emfatitzar. La idea que era tot el país qui s’hi trobava darrera.

L’editorial cal celebrar-lo, sobretot, com una demostració d’allò que els catalans i catalanes podríem ésser i obtenir, si ens ho proposéssim de veritat. Si tinguéssim clar on volem anar i fins on podem arribar, si avancem plegats. Si fóssim capaços d’aprendre les lliçons de la nostra història i ens decidíssim a anar tots al mateix pas i cap al mateix lloc. Tenint present, d’una vegada per totes, que fa una bona pila d’anys que som majors d’edat i que ja no ens cal la tutela de l’estat espanyol —i menys encara d’un exèrcit que té la missió de “defensar la integritat territorial”— per a escollir allò que més ens convingui.

Tot i que alguns hauríem preferit que aquesta defensa conjunta s’hagués produït molt de temps enrere (quan l’Estatut de veritat, l’aprovat pel Parlament, visitava les terres espanyoles, que l’esperaven amb les tenalles de poder a la mà), no podem més que congratular-nos que hagi tingut lloc finalment. Entre d’altres motius, perquè cal ésser conscients que alguns dels diaris que s’han adherit a aquest editorial difícilment l’haurien si l’objectiu fos defensar un Estatut molt més ambiciós i exigent.

Tant de bo, doncs, aquesta insòlita iniciativa conjunta signifiqui un punt d’inflexió definitiu per a la política i, el que és més important, per a la societat catalana. Un punt d’inflexió que superi d’una vegada per totes el malaurat costum que tenim de separar-nos per capelletes i llençar-nos els plats pel cap entre nosaltres, en comptes d’agafar-nos de les mans i reclamar plegats amb fermesa allò que creiem imprescindible.

Tant de bo haguem aprés, per fi, després de tants i tants anys de traves, , de menyspreu i ignorància, de topar-nos constantment contra la muralla d’incomprensió espanyola, que la decisió és —i sempre ha estat, per més que ens hagi costat de creure… — nostra! Que serem allò que vulguem ésser!

dissabte, 28 de novembre del mmix

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0911134875238

[download#80#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 29 de novembre del 2oo9

 

Visca Zapaterolàndia

Quan la majoria de la població jove de la ciutat havia d’abandonar-la, incapaç d’assumir els costos inabastables dels seus habitatges, el govern municipal socialista va inventar una de les seves frases genials “Visc a Barcelona!”. Un nou intent —pagat, per descomptat, per tots els contribuents— de convertir la ficció en realitat. Si en comptes de fer volar coloms i de llançar-se flors a ells mateixos haguessin tingut la voluntat d’ésser un xic versemblants —i comptant amb les dades de la piràmide de població dels darrers anys— haurien pogut escollir un altre eslògan publicitari més exacte: “Visc a (més de trenta quilòmetres de) Barcelona!”.

Diumenge l’eximi Rodríguez Zapatero, el gran amic de Catalunya, va plagiar la idea de la seva delegació catalana en fer la presentació de la Llei d’economia sostenible. Amb la modèstia que el caracteritza, i fent un exercici de contenció pressupostària que l’honora, la convertí en un faraònic espectacle a l’americana, amb pantalles gegants, aclamació dels fans i catifa vermella… Com si es tractés de la gala dels Oscars o dels Grammy, a mesura que s’anunciaven els flamants ministres del govern espanyol i els presidents autonòmics socialistes, eren rebuts amb víctors i enfervoritzades aclamacions.

Acompanyats per la banda musical Wall Big Band, amb una ambientació i una escenografia fastuosa —incontrovertiblement sostenible des del punt de vista ecològic i econòmic…—  es reuniren l’actual direcció del PSOE  i alguns dels més destacats representants de l’anterior govern socialista. Entre ells, l’incombustible Felipe González i l’expeditiu exministre de l’interior José Barrionuevo. Una mostra evident que Rodríguez Zapatero manté el seu invariable nivell de credibilitat, quan manifestà que la seva proposta significa “una nova etapa per a l’economia espanyola”… Tan nova que li cal l’aval de la vella guàrdia de sempre

Per més derrotista que algun opositor pretengui ésser, no podrà deixar de reconèixer que el president espanyol va encertar just el moment, el lloc i el to que corresponia: quan, en tota la seva història recent, havia tingut l’estat espanyol més motius per a celebrar la seva privilegiada situació econòmica i  la seva evident preeminència, a nivell europeu i mundial? Com no ha de celebrar els grans triomfs que el govern del PSOE ha assolit al llarg de la seva fantàstica darrera legislatura?

Altres estats, castigats durament per la crisi, enfonsats en un pou cada dia més fons, no s’ho podrien pas permetre, però l’espanyol…, com no ha de treure pit i fer el fatxenda? El visionari lideratge de Rodríguez Zapatero, l’ha convertit en un gran líder…!

La seva posició capdavantera dins la Unió Europea és indiscutible en diverses àrees. Si ens centrem en l’àmbit laboral, lidera, junt amb Letònia, el nivell d’atur, amb un avantatge més que destacat: ha assolit un 19,3 % d’aturats, quan la mitjana a la eurozona és del 9,6 %. Una eurozona, no ho oblidem, que integra algunes de les grans potències econòmiques mundials (Romania, Polònia, Hongria, Bulgària…),  incorporades no fa pas gaire. Tot i la competència l’estat espanyol lidera clarament el rànquing… I el seguirà liderant, ja que segons l’agència de qualificació Standard & Poors, el 2010 l’atur arribarà a afectar al 21 % de la població, mentre que a Alemanya i a França tan sols el patiran el 10 % i 10,1 % dels seus ciutadans, respectivament.

Tampoc té rival pel que a l’atur juvenil es refereix, on es manté al capdamunt de tot, amb una genial i incontestable mitja del 41,7 %, seguida solidària però llunyanament per Letònia, amb el 33,6 %. Per si això sol no fos prou motiu de satisfacció, el govern espanyol ha aconseguit una fita programàtica difícilment superable, combatre la desigualtat de entre gèneres: han equiparat, a l’alça per descomptat, els índexs d’aturats masculins (19,2 %) i femenins (19,3 %). Amb un lleuger avantatge per a les dones, felicitats, PSOE: objectiu assolit!

I això no és tot, segons l’informe sobre el mercat laboral que va presentar abans d’ahir Vladimír Špidla, Comissari europeu d’Ocupació, Afers Socials i Igualtat d’Oportunitats, l’aportació espanyola a la Unió Europea no pot ésser més fonamental: gairebé un terç (el 32 %) dels llocs de treball destruïts a la UE en el període agost del 2008 a agost del 2009 corresponen a l’estat espanyol! Una fabulosa aportació, no hi ha dubte! I més si tenim en compte que la població espanyola no suposa ni el 9,5 % de la de la Unió…

Pel que a l’economia es refereix, els resultats són encara més brillants i, sobretot, esperançadors. Segons les previsions de la Comissió Europea, l’economia europea creixerà un 0,7 % l’any 2010 i un 1,6 % el 2011. Però l’estat espanyol serà també el vencedor, en aquesta àrea: el seu PIB seguirà decreixent un 0,8 % l’any 2010 i no es recuperarà fins el 2011. Com podia, doncs, el govern espanyol desaprofitar aquestes magnífiques dades macroeconòmiques i no celebrar-ho entusiàsticament?

Des que va presentar la seva Llei d’economia sostenible, al sempre complidor president espanyol li han caigut crítiques de totes bandes. Inexplicables critiques que qüestionen, sobretot, que l’economia pugui recobrar-se i tornar a créixer, en un futur més o menys proper… I menys encara si és “sostenible”…

Tanmateix, convindria que no fossin tan tendenciosos i subjectius… En el cas espanyol, la problemàtica no prové del dubte de si l’economia es recuperarà més aviat o més tard, de si és o no “sostenible”… Com demostren bé les estadístiques, aquest no és el problema. El problema és saber si algun dia l’economia espanyola… deixarà d’ésser un oxímoron!

dimecres, 25 de novembre del mmix

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0911134875238

[download#324#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 26 de novembre del 2oo9

 

El perill de les llistes obertes

Vivim en un món més que curiós, insospitat i paradoxal. Un món on tothom es creu amb dret a opinar de tot, sigui expert en el que sigui. Ho veiem i sentim cada dia a les tertúlies televisives i radiofòniques —del país i de l’estranger més proper— i gairebé ens estem acostumant a considerar-ho normal: per a donar el teu parer sobre un tema determinat no cal tenir cap coneixement especial ni haver realitzat cap estudi sobre el particular. N’hi ha prou amb saber dir, més bé o més malament, dues o tres frases seguides mínimament intel·ligibles…

És per això que cal destacar els casos excepcionals en que algun representant de les elits culturals, acadèmiques i intel·lectuals catalanes es dignen a complir el seu —teòric?— paper de supervisió i orientació social. Amb major raó, encara, quan formen part de l’eminentíssima classe política que tenim el privilegi i l’orgull de mantenir amb els nostres impostos.

Un exemple paradigmàtic el tinguérem la setmana passada amb l’entrevista que José Montilla va concedir al programa “Els matins”, de TV3. Aquella beneïda televisió que els socialistes catalans defineixen —sense cap tipus de complex i cada vegada amb major motiu— com la nostra

Les seves declaracions, que transcric literalment, demostren a bastament que, fins i tot en temps de crisi, encara hi ha fars que il·luminen la foscor i assenyalen el camí. Les seves assenyades i evangelitzadores paraules ens mostren quin és full de ruta o la carta de navegació que ens cal seguir, si pretenem assolir la regeneració democràtica i social del país.

<<Jo no sóc partidari de llistes obertes… Entre altres coses, mmm…, miri, perquè segurament això no necessàriament seleccionaria les persones, eeeh, més capaços, eeeh, sinó segurament, eeeh… —hi ha referències també a Europa, d’això també hem d’aprendre d’Europa…—  sinó de determinades persones, eeeh…, que a vegades és per altres mèrits, diguem més de lobby, més de caràcter mediàtic, que arriben, eeeh,  a tenir un escó que no… per altres raons… No hem de… El nostre sistema de partits polítics no és tan fort com per a que l’afeblim. Un sistema democràtic, amb uns partits febles, eeeh…,  acaba sent una democràcia feble.>>, pontificà el secretari general del PSC des del púlpit catòdic que tan afablement l’acull quan ho considera necessari.

Novament hem de fer palesa la nostra satisfacció i el nostre més humil agraïment per la fortuna de poder comptar amb uns dirigents polítics, parlamentaris i governamentals d’una tan alta i indiscutible qualitat. Sense ells, ben segur que Catalunya aniria a la deriva, naufragaria miserablement al bell mig de la tempestuosa sensació de desprestigi que es va estenent damunt la política —i, sobretot, de la classe política actual— des de fa temps. I, el que encara fóra més greu, s’hauria enverinat i pol·luït l’immaculat, immutable i sempre envejat oasi català…!

Certament, el sistema de llistes obertes seria perillós. No, perillós no: perillosíssim! Si se’m permet fer política ficció, aquest model temerari —que deixaria en les nostres mans d’electors analfabets l’elecció final dels candidats— podria comportar alguna catàstrofe inimaginable. Per exemple, imitar el període més obscur de la història recent de l’estat espanyol: el govern de José María Aznar. L’únic govern d’un estat civilitzat que comptava —quina barbaritat…!— amb un president que ni entenia ni sabia parlar anglès…!

Sortosament, el sistema de llistes tancades que preconitza Montilla seguirà protegint-nos de nosaltres mateixos i impedint que una tan vergonyosa situació pugui mai produir-se a Catalunya…!

dimarts, 17 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0911134875238

[download#92#image]

Comparteix

 

Govern d’entesa, govern d’Unitat

Sovint s’ha acusat al nou Govern Tripartit —injustament i sense cap mena de justificació, no cal dir-ho— d’ésser-ho tot menys un govern d’entesa, com es va voler denominar. En ocasions, també se l’ha acusat de no actuar amb l’exquisida atenció i cura que se li suposa a un govern. Una acusació, aquesta, sense fonaments: cap altre executiu havia demostrat, anteriorment, tanta sensibilitat i consideració per tots aquells que l’envolten… de més a prop.

Cap altre govern havia estat tan formal i eficaç per a ajudar als seus. Una vegada va establir que la seva prioritat no seria pas la preservació de la identitat nacional —de la qual ja se n’ocuparien prou diligentment els espanyols— el nou tripartit va centrar-se (en totes les accepcions del terme) en un objectiu prioritari: fidelitzar i harmonitzar tots els organismes i institucions que depenien de la Generalitat. Si calia, practicant el noble art del nepotisme… El nepotisme ben entès, no pas aquell que tant havien criticat dels governs de Convergència.

El procés de fidelització s’inicià, com no podia ésser d’altra manera, pels mitjans de comunicació públics. L’objectiu el definí diàfanament Joan Ferran: “arrencar la crosta nacionalista de les emissores de la Generalitat”, eliminant “la inèrcia de tants anys de pujolisme”, d’una “visió esbiaixada del país”. Amb la finalitat d’obtenir: “una televisió i una ràdio públiques en català, nacionals, però no nacionalistes”.

Un objectiu —segurament l’únic dels eixos programàtics dels socialistes catalans complerts— assolit plenament! Amb la inicial extirpació i posterior expatriació d’Antoni Bases, esbiaixat i partidista, quasi intolerant i la seva substitució per Manuel Fuentes, indubtable prototipus de l’objectivitat i de l’apartidisme, Catalunya Ràdio no tan sols ha consolidat el seu lideratge, com preveia encertadament Ferran, sinó que s’ha deslliurat de la seva nafra nacionalista. Ha passat d’ésser la ràdio nacional de Catalunya a esdevenir la ràdio nacional a Catalunya.

Nacional, entesa com a pròpia de l’única nació real i vertadera, aquella que cal defensar i protegir per damunt de tot: l’espanyola… No pas de la nació catalana, folklòrica, de barretina i pandereta… D’aquesta teòrica i al·legal nació que els disciplinats membres del Tribunal Constitucional nomenats pels socialistes s’encarregaren d’eliminar del preàmbul de l’Estatut.

De la ma del PSC, i dels seus satisfets, ben peixats, agraïts i submisos socis, ERC i ICV, Catalunya Ràdio i TV3 han recobrat el senderi, s’han oblidat “d’aventures impossibles” —d’acord amb la definició de José Montilla— i s’han convertit a la religió vertadera de l’hispanocentrisme! De la nació universal, imperial i cosmopolita que defensen orgullosament els socialistes catalans. De la nació —Nación, en realitat— íntegra i integradora que tan generosament acull i accepta la pluralitat de les regions perifèriques espanyoles.

Una nació lliure, lliberal i alliberada —“indissoluble”, “pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, que disposa de Forces Armades per a defensar la seva “integritat territorial”, segons la Constitución…— que ni tan sols reconeix als representants polítics dels seus “territoris” el dret a expressar-se ni al Congrés ni al Senat en la seva llengua materna, oficial a les seves “comunitats autònomes”.

Una nació, la de Joan Ferran, magnífica i extraordinària, paradigma i model per a totes les del món! Una nació universal i oberta, integradora i solidària, als objectius i imparcials mitjans públics de la qual seria impossible arrencar la seva “crosta nacionalista”… sense esqueixar, al mateix temps, la seva pura i unificadors ànima espanyolista!

divendres, 13 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0911134875238

[download#130#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 16 de novembre

La Lofca: l’Estatut a la ratera

Hem d’agrair al PSC, a ERC i a ICV que s’hagin dignat, per fi, aclarir-nos el més gran dels enigmes de la VIII legislatura: el motiu pel qual algun dels múltiples assessors de la Generalitat havia aconsellat canviar la denominació de Govern Tripartit per la de Govern d’Entesa? Una decisió que no podia ésser més paradoxal, ja que, al llarg dels darrers tres anys, si hi hagut un element que ha caracteritzat al govern ha estat, precisament, la seva desunió, la seva permanent i irremeiable manca d’entesa. Ni tan sols per a eradicar els casos de corrupció, han estat capaços de posar-se d’acord…

Per més voltes que s’hi donés, era impossible comprendre en quin puntal bàsic es fonamentava la seva entesa… Finalment, ha arribat el moment que esperaven, el de demostrar que, per més inversemblant que semblés fins ara, la nova denominació tenia una justificació, un sentit, i un objectiu prioritari: convertir definitivament les romanalles del pobre Estatut en paper mullat! Aplicar-li, de manera conjunta, una injecció letal!

El PSOE i el PP —el teòric gran enemic del Tripartit— no podrien estar més contents: la darrera Comunitat rebel ha acabat vinclant-se de genolls i s’ha sotmès al seu vassallatge! En recolzar la reforma de la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (Lofca), els tres partits del Govern han assolit el puntal del seu compromís d’entesa: lliurar la plaça desafecta al nacionalisme espanyol, aigualint el ja prou descafeïnat Estatut fins a convertir-lo en una llei d’àmbit local de tercera categoria…

Havent assolit la completa submissió del Tripartit, comptant amb la col·laboració entusiasta d’Alfonso Guerra —que s’oferí gustosament a passar el seu generós ribot pel text aprovat pel Parlament— d’Enrique Mújica, el seu Defensor del Pueblo —convençut que de pueblo, com de nació, només n’hi ha una—, dels mitjans periodístics afins i dels disciplinats membres del Tribunal Constitucional —esdevingut una eterna espasa de Damocles garant de les essències pàtries—, l’amic Rodríguez Zapatero podria haver declarat “En el dia d’avui, captiu i desarmat l’exèrcit catalanista, han assolit les tropes nacionals els seus darrers objectius. La guerra de l’Estatut s’ha acabat!”.

Tanmateix, el més sorprenent és que ni la premsa ni els seus articulistes no han considerat necessari fer un sol esment d’aquesta humiliant nova claudicació catalana. Claudicació que és, al mateix temps, una traïció a tots aquells que van votar afirmativament el text estatuari convençuts que inaugurava “una nova era en les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol”.

Què potser algú està interessat en que oblidem que, segons ens van assegurar els socis de Govern en impulsar-lo, el gran repte del nou Estatut —junt amb la necessitat de garantir la plena cooficialitat de la llengua del país, d’establir relacions de caire bilaterals amb l’Estat i de definir-nos com a nació (elements essencials de l’harmonització i dissolució dels quals ja se n’encarregarà el TC, també conegut com a Tribunal Caragol…)— era obtenir un salt qualitatiu en el sistema de finançament, que assegurés que Catalunya mai més no hagués de dependre de les constants negociacions de torn per a obtenir la satisfacció de les seves necessitats econòmiques?

A qui interessa que no s’expliqui, als quatre vents, que en admetre, en contra de tota lògica i desoint les recomanacions dels experts financers, que l’innovador model de finançament s’hagi de sotmetre a la Lofca els partits del Tripartit han desvirtuat i pervertit aquest objectiu essencial que consagrava  l’Estatut?

En negar-se a la proposta de CIU, que exigia que la reforma de la Lofca exclogués explícitament de la seva aplicació a Catalunya, com ja ho fa amb Euskadi i Nafarroa, ERC i ICV han contribuït a la feina que l’amic de Catalunya va encarregar a José Montilla: regionalitzar i arrencar la crosta nacionalista no ja dels mitjans de comunicació pública, sinó de tot el país!

Ben segur que els magistrats del Tribunal Constitucional no dubtaran enviar-los una caixa de torrons i una ampolla de xampany, per Nadal, en agraïment d’haver-los facilitat les seves velocíssimes i del tot independents deliberacions…!

diumenge, 8 de novembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0910304800599

[download#125#image]

Comparteix

Publicat a Tribuna.cat, el 9 de novembre

El 3 per cent

En el seu moment —qui ho recorda, ara…?— l’acusació de Pascual Maragall que Convergència tenia un problema “amb el 3 %” van causar un gran enrenou. Basant-se en una informació del diari de capçalera del PSC, tot i que no ho feia directament, donava a entreveure que havia estat pràctica habitual en els successius govern de Pujol cobrar un 3 % de comissió per les obres que s’havien anat fent. Si més no, per a algunes d’elles.

Després de la commoció que causaren les seves paraules, que fins i tot van estar a punt d’encallar i fer perillar l’aprovació de l’Estatut que el Tribunal Constitucional està recuinant a foc lent des de fa més de tres anys, la situació es calmà. Entre d’altres raons, perquè es posà en marxa la poderosa i infal·lible maquinària que tenen els organismes públics per a arribar al fons d’aquests casos greus: la comissió d’investigació. Es creà, s’endegà, i complí a la perfecció amb la seva funció principal: mai més no se’n va saber res, d’aquella més que seriosa acusació de corrupció.

En aquells temps es van deixar sentir un munt de veus crítiques, tan dins del Parlament com fora, que reclamaven amb insistència i fermesa que Maragall expliqués el que sabia i que oferís proves palpables que demostressin els fonaments de les seves gravíssimes paraules. Si gosava, en seu parlamentària, acusar amb tanta severitat els governs de Convergència i Unió, li reclamaven que compartís amb tothom els seus coneixements.

Tanmateix, malgrat la seva insistència, afavorida per una campanya mediàtica fortíssima als mitjans de comunicació espanyols, mai més no va oferir cap mena d’explicació sobre l’assumpte. Mai no va aclarir que en sabia o en deixava de pensar. Fins i tot alguns van creure que, en veritat, ell no en sabia res, ni en tenia cap prova. Que tot just, en un moment d’ofuscació —ben similar a una de les seves cèlebres maragallades (heretades pel seu germà, per cert…)— va fiar-se de la premsa.

Tal i com han anat alguns afers públics en els darrers temps, posant de manifest que la corrupció i la voluntat d’enriquir-se de manera il·lícita prevalent-se dels diners públics —o sigui, de tots nosaltres, els contribuents— no és exclusiva de cap partit ni de classe, les paraules de l’anterior president ofereixen una lectura del tot diferent. Caldria començar a plantejar-se si no sabia més que no va voler confessar. Molt més… No tant de les suposades maniobres fosques de CiU, sinó del seu propi partit…

Tan forassenyat ens semblaria, ara, que algú deduís que les seves paraules van ésser mal interpretades per tothom?  Tan inversemblant és que algú pugui pensar que en comptes d’acusar l’anterior govern, per la malversació de fons públics,  el que pretenia fer era fer-ne befa, recriminant-los que només s’haguessin quedat amb un 3 % de comissió?

divendres, 30 d’octubre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0910304800599

[download#90#image]

Comparteix

Presó provisional per a Fèlix Millet

Des de fa dies aquest és, si hem de fer cas a la immensa majoria dels mitjans de comunicació, el clam general que expressa la societat catalana. Un clam de profunda indignació que augmenta exponencialment quan no es dubta en mesclar la realitat dels fets amb el desconeixement del funcionament de la justícia. Desconeixement que ha dut a que es pugui formular la següent —i errònia— pregunta: com és possible que una persona que ha reconegut haver-se apropiat indegudament de més d’un milió d’euros per al seu ús personal no vagi a la presó, quan tants d’altres hi van per haver-ne gosat robar 500 en un comerç o una entitat bancària?

En lloc d’aclarir la situació i tractar d’apaivagar els ànims, el Govern i la Fiscalia s’han afegit a aquesta mena de cacera de bruixes. En conèixer-se que el jutge no acordava la presó provisional per a Fèlix Millet i Jordi  Montull, destacats membres del Tripartit, amb el Conseller Baltasar al capdavant, han criticat la seva decisió. En comptes d’entonar el seu mea culpa, d’assumir la inqüestionable responsabilitat que els pertoca —per no haver controlat l’ús que fan les fundacions (inclosa la del Palau de la Música) dels diners que reben dels contribuents catalans— contribueixen a posar sota sospita el funcionament judicial i a augmentar l’alarma social causada per aquest vergonyós cas.

Sense voler ésser menys, la fiscal superior de Catalunya, Teresa Compte, afegeix llenya al foc i col·labora eficaçment en l’erosió de la credibilitat de la justícia, en afirmar que la resolució dictada per jutge “no és l’adequada”, ja que “la llei deixa un marge de ponderació als jutges” que hauria permès acordar la presó provisional. Sense fer tampoc cap tipus d’autocrítica, per no haver sol·licitat aquesta mesura cautelar des de bon principi, i no pas a darrera hora, gairebé a remolc de l’opinió pública…!

Tot plegat semblaria una d’aquelles infames paròdies televisives, si no fos pel dany irreversible a la imatge de parcialitat judicial que provoquen aquells que més l’haurien de defensar i protegir!

És el món ben bé a l’inrevés: som els articulistes i no el Govern o la Fiscalia els que hem de fer pedagogia jurídica? No els correspondria a ells explicar als ciutadans que ho desconeixen que la presó provisional —com el nom assenyala— no és ni pot ésser un càstig o condemna penal (processalment inviable amb anterioritat a la sentència), sinó una mesura cautelar i excepcional que no prejutja en absolut el resultat del judici?

Una mesura cautelar que, segons l’article 503 de la LECr, només es podrà decretar quan: a) existeixi risc de fuga de l’imputat; b) hi hagi risc d’ocultació o la destrucció de proves; o, c) per a evitar que el processat pugui actuar contra els béns jurídics de la víctima. Si no es produeixen cap d’aquests tres supòsits, el jutge no podrà acordar-la.

En aquestes situacions, cal extremar la cautela i ésser molt prudents amb les declaracions, si es vol evitar una situació d’alarma social injustificada. Tanmateix, com podem exigir-la als mitjans de comunicació quan precisament aquells que haurien de contribuir a calmar els ànims —el Govern i la Fiscalia — són els que atien el desconcert i la ràbia?

Tinguem paciència, doncs, i siguem generosos: permetem que Millet i Montull gaudeixin dels seus darrers dies de llibertat mentre se celebri el judici…

dijous, 10 de setembre del 2oo9

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0910084658724

[download#248#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa,  el 3 de novembre del 2oo9

Protegim els fills dels polítics

S’ha parlat força —segurament més que no convenia— sobre la fotografia que es van fer Rodríguez Zapatero, la seva dona i les seves dues filles, menors d’edat, al Metropolitan Museum Nova York, al costat del matrimoni Obama. Una fotografia que alguns mitjans de comunicació van fer públic sense respectar ni tenir en consideració les lleis de protecció dels menors.

Imatge que, òbviament, mai no hauria d’haver-se publicat. Tot i que, de fet, no hauria vist la llum si no s’hagués produït la confluència de dues responsabilitats: la de la premsa i de les pares. En darrera instància, només hauria calgut prendre unes precaucions tan simples com no haver-se endut les filles de viatge amb ells —i menys encara en un avió de les Fuerzas Armadas espanyoles que, malauradament, sufraga l’erari públic…— o no haver permès que posessin. Segurament fotografiar les filles d’algú al costat de la persona més coneguda del planeta no sigui el millor sistema d’evitar que unes menors siguin objecte d’atenció pública…

A Terrassa, per descomptat, no hi tenim les filles del president del govern espanyol —entre d’altres raons, perquè tots els partits saben que escollir un català (amb cua de dimoni o sense) per a tal candidatura comportaria renunciar d’entrada a la victòria i arriscar-se a rebre un sever correctiu electoral…—  però si un eminentíssims representants polítics amb descendents menors d’edat.

Fills i filles de membres del nostre consistori municipal als quals se’ls ha de garantir i preservar el dret a la intimitat i a la imatge privada, sense que sigui admissible cap excepció, excusa o justificació. Al cap i a la fi, no són ells sinó els seus pares i mares els que s’han presentat i han estat escollits en unes eleccions municipals.

I també són ells els que han estat conscients i han admès, en el moment de presentar-se, que hi haurà una part de la seva vida que esdevindrà pública i objecte de l’atenció continuada dels mitjans de comunicació. Sense que aquest sacrifici voluntari de la seva privacitat es pugui ampliar als seus familiars, siguin o no menors.

Les seves famílies, que no s’han presentat ni han estat escollides per a cap càrrec públic, n’han de quedar del tot al marge… És precisament per aquest motiu que no s’entén que, massa sovint, en ocasió de les diverses celebracions de la ciutat (Festa Major, Fira Modernista, Mostra de la diversitat cultural…) alguns dels nostres representants públics ocupin el balcó de l’ajuntament en companyia dels seus familiars, inclosos els seus fills i filles…!

Si ja és prou lamentable que, ni per un sol dia, els nostres polítics no siguin capaços de deixar la balconada, de situar-se a peu de carrer i mesclar-se amb la resta d’egarencs, condemnats a mirar-se’ls sempre des de baix, més ho és encara que considerin que també alguns dels seus fills han de prevaler-se de la seva privilegiada situació.

La pregunta en aquest cas no és tant si és lícit que els mitjans publiquin les fotografies dels nostres càrrecs públics al balco de l’ajuntament acompanyats dels seus fills, sinó una altra: quina disposició legal faculta a alguns càrrecs electes de la nostra corporació municipal a permetre que els seus familiars, siguin o no menors d’edat, puguin treure profit d’una posició de prevalença excepcional que resta vedada a la resta dels contribuents?

divendres, 16 d’octubre del 2009

© Cesc Serrahima 2009

www.racodelaparaula.com

Safe Creative #0910084658724

[download#255#image]

Comparteix

Publicat a ATerrassa.cat, el 20 d’octubre

Features Stats Integration Plugin developed by YD