Per tal de posar-hi remei, s’han plantejat amb timidesa algunes propostes de canvi que permetin una major implicació de la població en el sistema electoral. Entre elles, en veu baixa, quasi a cau d’orella, la implantació de les llistes obertes. Proposta, aquesta, que compta amb l’oposició visceral dels aparells dels partits, que senten perillar la seva preeminència, la seva raó d’ésser i el seu status quo.

Malauradament, els fets demostren que la voluntat d’avançar en l’aprofundiment de la democràcia i en una major participació ciutadana és més teòrica i ornamental que no pas real. L’exemple més clar l’hem tingut els darrers dies a Ascó. L’ajuntament d’aquest municipi de Ribera d’Ebre havia de decidir un tema d’una importància fonamental per al seu poble. Deixant de banda el fons de l’assumpte —no ha complert la població amb escreix el seu percentatge de solidaritat energètica i de seguretat?— el que ha estat més rellevant és el sistema de decisió: ha votat exclusivament el ple de l’ajuntament.

I ací, precisament, rau el problema: tractant-se com es tractava d’una qüestió bàsica, que no tan sols afecta al present sinó sobretot al futur del municipi, per quin motiu s’ha cregut que no era necessari plantejar un referèndum que permetés conèixer amb certesa quina és l’opinió de tots els implicats? Realment els nou regidors consideren que tenien dret a prendre, unilateralment i sense consultar ningú, la decisió final sobre un assumpte tan crític com aquest? Potser haver estat escollit per a representar els seus veïns els converteix en experts sobre la matèria? Passen, per aquest sol fet, a esdevenir primus inter pares front als seus conciutadans?

Fins quan alguns polítics narcisistes seguiran creient que el fet d’ésser escollits cada quatre anys els converteix en uns éssers superiors i infal·libles, que tenen dret a decidir sense necessitat de consultar amb els seus representats? Quin nivell de desafecció electoral s’ha d’assolir per a que els polítics abandonin els seus setials i es tornin a situar a ras de terra, anivellats amb la resta de la població? Com es pretén recobrar la confiança i el crèdit en el nostre sistema polític i en la classe política si no són capaços de recórrer, quan la circumstància ho requereix, al més directe, simple i elemental exercici de la democràcia, el referèndum? Fins quan es mantindrà aquesta mena de despotisme democràtic?

Alguns es demanen com és possible que l’abstenció vagi augmentant període electoral darrera període electoral… Tanmateix, potser la pregunta hauria d’ésser a la inversa: com és possible que no assoleixi un nivell creixi encara més vergonyós?

dijous, 5 de febrer del 2o1o

© Cesc Serrahima 2010
www.racodelaparaula.com

[download#30#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 9 de febrer del 2o10

Pèrfidament, amb la seva obsessió nacionalista malaltissa (que alguna mitjans lliberals espanyols no han dubtat en definir com a feixista), el govern ha pretès tergiversar la realitat i fer-nos combregar amb rodes de molí. Així, en l’exposició de motius de l’avantprojecte de llei, aquests insaciables èmuls de Goebbels, no dubten en assegurar que el que pretenen és “una actuació especialment compromesa en el marc de les garanties de la diversitat cultural i lingüística”. Determinada pel fet que “la llengua pròpia de Catalunya (…) no té en aquests moments una presència significativa a les pantalles del país sinó tot al contrari.”

Sortosament, no tan sols els mitjans espanyols han denunciat aquesta voluntat impositiva del govern, sinó que han comptat amb la inestimable col·laboració dels partits no-nacionalistes catalans i del Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya. D’altra manera potser el govern més intervencionista d’Europa seria capaç d’imposar-nos el cinema en el nostre idioma! I tot amb l’excusa insostenible que tan sols el 3 % de les còpies són en català…!

Els primers, amb la seva habitual coherència en la defensa del bilingüisme — o, més aviat, d’allò que podríem anomenat bilingüisme asimètric: sempre a favor de costat més fort — s’han afanyat a denunciar la intolerable intromissió del govern… Aquests no-nacionalistes que ens recorden constantment la intolerable discriminació que suposa que els castellanoparlants no puguin exercir el seu dret a la “llibertat d’elecció lingüística” en l’ensenyament, s’oposen amb dents i ungles a l’establiment d’una llei que ens permeti, a tots aquells que emprem la llengua pròpia del país, exercir el mateix dret en el terrenys audiovisual…

Els segons, ferms partidaris del liberalisme i de les lleis naturals del mercat, pronostiquen la més catastròfica de les plagues imaginables: que les majors nord-americanes es neguin a doblar o subtitular al nostre raquític i genocida idioma les seves pel·lícules! Amb la qual cosa ens en quedaríem sense…

Certament, si deixem de banda el desastre humanitari que està patint aquests dies Haiti, els catalans i catalanes no ens podem imaginar cap tragèdia més esgarrifosa que la de quedar-nos sense les darreres mostres d’alta cultura protagonitzades per Steven Seagal, Mike Myers, Jack Black o del cada dia més sublim Eddie Murphy… !

diumenge, 31 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2010

www.racodelaparaula.com

[download#312#image]

Comparteix

Stefan Zweig és,  d’un temps ençà, un dels meus autors de capçalera. Vaig fruir com poques vegades amb la seves obres Novel·la d’escacs i La nit fantàstica. L’altre dia, per pura casualitat, vaig trobar —vagant per la Biblioteca del districte 6— un llibre seu que desconeixia, Moments estel·lars de la humanitat, (Sternstunden der Menschheit), Quaderns Crema, 2004. Un llibre que amb posterioritat he sabut que es considerat per la majoria dels crítics i acadèmics com la seva màxima fita.

Una vegada llegit, continuo opinant que algunes de les seves novel·les curtes, com les esmentades, assoleixen una major qualitat literària i un aprofundiment més escaient i acurat en allò que Balzac denominà la comèdia humana. Així com la seva fantàstica biografia dels Tres mestres: Balzac, Dickens i Dostoievski.

Amb tot, l’obra a la qual avui em refereixo mereix també una atenció especial. I no dubto gens en recomanar-la a totes aquelles persones que tinguin interès en conèixer no tan sols els 14 moments que, a meitat del segle passat, Zweig considerava els més estel·lars de la humanitat sinó, sobretot, a aquelles que vulguin esbrinar quin és el tret característic compartit i imprescindible que permet als seus protagonistes convertir en genials situacions que per a la resta dels mortals haurien passat desapercebudes i s’haurien desaprofitat.

Òbviament, no seré tan incaut d’indicar, en aquest comentari, quina és, segons el meu parer —personal i, per tant, intransferible— aquesta característica comuna i ineludible que permet unir en un grup selecte personatges històrics tan diversos i dispars com poden ésser Ciceró, Händel, Goethe, Dostoivski, Tolstoi, Lenin o Wilson.

És preferible que cada lector o lectora hi pugui dir la seva, una volta hagin llegit una obra que no crec pas que els pugui decebre. Obra que rememora, segons ens aclareix l’autor al pròleg, moments irrevocables “per a centenars de generacions i determinen la vida d’un sol individu, d’un poble sencer i fins el destí  de tota la humanitat”. Instants que va definir com a estel·lars perquè “resplendents i immutables com estrelles, brillen en la nit de la fugacitat”.

diumenge, 24 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2010

www.racodelaparaula.com

[download#210#image]

Comparteix

En el primer cas, l’èxit no ha pogut ésser més absolut: la que fins fa ben poc era una de les vies més transitades de Terrassa ha esdevingut, com per art de màgia, en un camí de pas per als vianants, en un carrer recobrat per a l’ús i gaudi ciutadà…

Tan sols cal anar un xic en compte amb els autobusos, amb els taxis i altres serveis públics. I, potser, tot cal dir-ho, amb d’altres vehicles de serveis no tan públics, que hi circulen i actuen com si ho fossin: missatgers, repartidors de mercaderies, transportistes, pizzers, electricistes, manobres… I, és clar, amb els vehicles dels veïns de la zona. Veïns, cal esmentar-ho, que s’han multiplicat per deu, com a mínim, des de la segregació de la Rambla. La majoria dels quals, imaginem que per descuit, la creuen d’una banda a l’altra, sense accedir a cap garatge ni plaça de pàrking…

Pel que es refereix al carril bus del Passeig Vint-i-dos de juliol, la manca de vigilància policial de que és objecte durant les hores punta —quan els agents municipals estan ocupats pacificant l’innecessari i insostenible trànsit de les escoles…— els han convertit en… carrils abús!

Mentre la majoria d’automobilistes pateixen les llargues cues que es formen, uns quants (cada dia més, a mesura que comproven que els infractors no són controlats ni sancionats) els utilitzen impunement. Agraint, no cal dir-ho, al nostre generós i extraordinari consistori que els hagi concedit una via per al seu ús únic i exclusiu…!

Encara està per decidir si aquestes mesures contribueixen a pacificar el trànsit, però ben segur que no ajuden a calmar ni relaxar, ans al contrari, als ingenus automobilistes habituals que segueixen creient que les normes de trànsit són iguals per a tothom…

dissabte, 23 de gener del mmx

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#44#image]

Comparteix

Només cal recordar l’atac despietat i extemporani que sofrí en ocasió de la seva tan poc afortunada actuació a l’aeroport de Barcelona en un control de passatgers. Fins fa ben poc, Joan Ferran, amb la prosa elegant, delicada i subtil que el caracteritza, encara l’anomenava “mostra culs d’aeroport”…

Si aquesta voluntat crítica i de menysvaloració ja era prou obvia —sobretot en mitjans periòdics i d’avanguarda— quan la seva voluntat de fer carrera política no era més que una especulació, des que l’ha confirmada ha esdevingut una veritable obsessió. Una obsessió —quasi malaltissa— que s’ha encomanat a alguns polítics catalans. Els quals, en un esperit de “servei al país” que els honora, veuen amb neguit com podrien perdre l’escó, el despatx o el cotxe oficial que amb tant de sacrifici i humilitat ostenten…

Joan Ridao li recorda que la política requereix “molta dedicació” i no necessita “ni redemptors, màrtirs ni messies”. Dolors Camats assenyala que hi ha líders socials —curiosament aliens al seu partit…— amb “coses més importants a dir” que no pas Laporta. La seva sòcia Mercè Civit opta per la enigmàtica: “A EUiA no ens agraden els Berlusconi amb barretina”. Secundat per un no menys críptic Oriol Pujol: “No és massa seriós fer declaracions sobre política-ficció”.

Podríem preguntar-nos: A què es deu, tant de temor a un nouvingut? Tenen por a que es produeix un giravolt en l’status quo polític actual, que tant els afavoreix? Més encara si actua amb seny i uneix la seva força amb Reagrupament?

Tanmateix, potser el que més temem és que la irrupció de Laporta posi en evidència aquella fal·làcia sense base que els partidaris d’una Catalunya regionalitzada han repetit mil i una vegades: “Els catalans i les catalanes celebrem un referèndum d’autodeterminació cada quatre anys quan votem un partit o un altre en les eleccions al Parlament”…

dimarts, 12 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#263#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 12 de gener del 2oo9

Té tota la raó: pels socialistes espanyols l’Estatut mai no hauria significat cap problema. Tal i com es comprometé al Palau Sant Jordi, en plena campanya electoral, Rodríguez Zapatero, l’amic de Catalunya, aprovà el text estatuari que “sortí del Parlament”…! Com sempre, complí escrupolosament el seu compromís: limitant-se a fer algun retoc insignificant en la llei que havien aprovat el 90 % dels diputats catalans… Al cap i a la fi, el PSOE tan sols modificà (retallà, escapçà, mutilà o buidà de contingut, com hom prefereixi dir-ne…) 160 dels 227 articles de l’Estatut, un 70 % dels mateixos…!

Una vegada degudament “harmonitzat”, “adaptat”, “constitucionalitzat” i “regionalitzat” per obra seva al Congreso de los Diputados, els socis del PSC ja no hi van posar més traves. Els pares espanyols dels socialistes catalans ja havien exercit la seva tutoria legal i notificat als seus fills menors d’edat política amb quina joguina podien o no jugar. Fent prevaldre la seva indiscutible i indiscutida autoritat paterna —ara que tants progenitors no són capaços d’aplicar-la— van mostrar-los clarament i ferma quins eren els límits o línies vermelles que no podien traspassar!

Per tot plegat, no és d’estranyar que Montilla afirmi que no se sent “incomprès” pels seus companys del PSOE, ja que l’Estatut que se sotmeté a referèndum a casa nostra “fou aprovat primer per majoria al Congrés i al Senat” i, per tant, “tots els socialistes de l’estat espanyol” el recolzaren. És lògic: conseqüents com són, aprovaren allò mateix que ells s’havien encarregat de retallar…!

Sentint les seves declaracions, algun malpensat podria deduir que el secretari general del PSC està segur d’ésser “comprès” pels seus companys del PSOE perquè se sent més còmode amb l’Estatut podat que no pas amb el que acordà el Parlament. Fins i tot algun irresponsable podria arriscar-se a considerar que hi votà a favor, tot i les seves reticències, perquè pensava —o potser sabia…— que els seus amics socialistes espanyols “l’harmonitzarien” com calia…

Davant de tantes elucubracions planetàries, cal agrair el seny i l’orientació de José Blanco, centrant de nou la qüestió remarcant que “Si l’Estatut sofreix alguna retallada, els catalans li ho hauran d’agrair al PP”. Sort en tenim, doncs, de persones com ell o com Montilla, objectives i sense cap interès partidista ni electoralista, que ens il·luminen, orienten i culturalitzen…!

Desmemoriats com som, els catalans i catalanes, havíem oblidat que Enrique Múgica, el Defensor del Pueblo, que interposà també un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, és un membre històric del Partit Popular, i no pas del PSOE, com fins ara havíem cregut…!

diumenge, 10 de gener del 2o1o

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#107#image]

Comparteix

Publicat al Diari de Terrassa, el 12 de gener del 2o10

La fotografia de l’inefable Conseller Saura signant amb el Vicepresidente Tercero i Ministro de Política Territorial, Manuel Chaves, el traspàs no podia ésser més emblemàtica: una bona encaixada de mans, adornada amb els consegüents somriures per celebrar la suprema gesta. Una fita històrica, sens dubte, que du a la pràctica el que assenyala l’article 140.5 de la primera versió retallada de l’Estatut: “Correspon a la Generalitat la competència exclusiva sobre la seva xarxa viària en tot l’àmbit territorial de Catalunya”.

No es podia ésser més estricte en el seu compliment… La Generalitat —després d’unes negociacions “llargues i dures”, segons les paraules de José Montilla— ha obtingut la gestió del servei, que inclou tarifes, horaris i freqüències de pas dels trens. Una competència, doncs, del tot “exclusiva” i de caràcter integral.

Un acord tan exhaustiu i complet que no podem més que aplaudir amb fervor, fins que ens quedin adolorides les mans… El Govern de l’Estat Espanyol, el govern de veritat, tan sols s’ha reservat per a ell la gestió exclusiva d’alguns elements del servei de la xarxa viària de caràcter supletori, secundari i accessori… Per començar, la de tots aquells trens que —amb la seva concepció habitual de la pluralitat estatal— anomenen regionales!

Ja han fet prou traspassant les rodalies, no? Reservant-se, com no!, pel que fa a aquestes, també totes les seves infraestructures (les vies, les estacions i els trens) així com el seu manteniment.

Tan generosa i absolutament fantàstica ha estat la victòria negociadora del Govern Tripartit, que els socis de la Generalitat han permès, com a concessió de cortesia, que fins i tot en una de les matèries transferides (la de tarifes), fos el Ministerio corresponent qui decidís quin era l’augment per a aquest any! Al cap i a la fi, si les vies, el cablejat, les instal·lacions, les estacions i les vies segueixen essent seves, quin sentit té que sigui un altre qui decideixi els preus que s’han de cobrar?

Davant les irraonables i desvergonyides crítiques que han aparegut sobre aquest traspàs, Montilla s’ha afanyat a ajudar als desinformats a veure clara allò que ha definit com “la realitat” que algunes “formacions polítiques no volen reconèixer”! Ha assegurat que aquesta omnímoda, omnipotent i sobirana transferència és “la més important i complexa que rep Catalunya en els últims quinze anys”, després del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Ho ha reblat declarant que “tenim el traspàs que marca l’Estatut”…!

Inconformistes com som, podríem demanar-nos: a quin Estatut es refereix? Al que aprovà el 90 % del Parlament? Al que aigualí el seu company Alfonso Guerra amb el seu implacable ribot harmonitzador? O bé a aquell, cada dia més similar al de la Señorita Pepis, amb el qual el Tribunal Constitucional —promocionat pel seu amic, el Defensor del Pueblo espanyol— pretén que ens conformem?

Contradictori, poc assenyat i desafecte com sóc a la realitat montillana, en sentir-lo no puc evitar recordar, no sé ben bé per quina raó, una frase d’un antològic i genial president del FC Barcelona, Josep Lluís Núñez: “És cert que hem acabat perdent el partit a casa per 1 a 4, però a la mitja part anàvem guanyant…!”

diumenge, 3 de gener del 2010

© Cesc Serrahima 2o1o

www.racodelaparaula.com

[download#150#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 5 de gener

Seguim imaginant que la seva ingènua intenció era veure una pel·lícula infantil titulada, per a posar-hi algun nom, Planet 51. El bon home, innocent com era, pretenia escollir una sala de projecció situada a la seva pròpia vila o, a tot estirar, si això no era possible, a la seva comarca. Il·lús i somniador com era, creia que seria bo que els seus fills la poguessin escoltar en la llengua que els havien ensenyat a casa la seva mare i el seu pare…

Trucà el bonhomiós senyor a les dues sales de cinema de la seva ciutat. A la primera l’informaren, amablement, que ells només la projectaven, des del primer dia, en la lengua del imperio. Que en idioma vernacle només n’oferien una sola —amb el títol de Pluja de mandonguilles, posats a inventar—, a la sala més petita que tenien i en una única sessió de primera hora de la tarda. A partir de la segona, la còpia la passaven en l’idioma acostumat, no fos cas que a algú se li acudís la insensatesa de voler-hi anar…

<<Cap problema – pensà el beneït home, amarat d’un optimisme indesmaiable – segur que el projecten en la nostra llengua a l’altra sala de cinema de la vila…!>>. Trucà de nou i li comunicaren que sí, que allí si l’oferien… fins el dia anterior, quan les criatures eren a escola!. A partir del primer dia de vacances infantils, millor decantar-se per la versió universal…! No fos cas que la volguessin veure molts i calgués després traduir totes les pel·lícules a la llengua regional i provinciana…

<<Caldrà – es digué a ell mateix aquell que creia que vivia en un país com tots els altres – que anem a veure-la a la vila del costat…>>. Una nova trucada a la sala de cinema del poble veí —podríem dir-ne Sabadell, si us sembla…— i una nova sorpresa: allí també havien cregut oportú retirar la versió en la llengua pròpia del país coincidint, casualment, amb el primer dia de les vacances nadalenques. La pel·lícula seguia oferint-se, però en versió doblada a l’idioma comú, cosmopolita i que tothom entén…

El bon home recorda un vell adagi dels temps màgics del passat (“Disposar de cinema en el teu idioma depèn de tu…!”), s’assegura de tenir a punt el dvd de Les Tres Bessones i surt a comprar crispetes per a l’endemà… <<Si en vam ésser, d’afortunats – reflexiona -, els de la nostra noble, rica i bella terra, quan a algun geni se li acudí inventar el Home cinema…!>>

diumenge, 27 de desembre del 2009

PS: D’aquesta llegendària rondalla n’existeix la corresponent versió per a adults —molt més crua i sense censurar— en la qual l’imprudent vilatà pretenia la quimera utòpica de veure la cinta Avatar, que tan sols s’oferia a tot el reialme en la llengua que, segons el seu infal·lible monarca, “nunca fue de imposición”…!

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#62#image]

Comparteix

Publicat a Opinió Nacional, el 28 de desembre del 2oo9

Davant d’aquest intolerable, intolerant, despòtic i antidemocràtic intent d’acabar amb un espectacle tan civilitzat, humà, pacífic, integrador i, sobretot, pedagògic com el de les curses de braus —que no s’entén com la UNESCO encara no l’hagi declarat Patrimoni de la Humanitat…!— 283 ciutadans han signat un manifest, titulat enigmàticament “Manifest de la Mercè per la llibertat”, oposant-se a la iniciativa que compta amb el recolzament de 180.000 persones. Persones, no cal dir-ho, desorientades, desinformades, potser fins i tot manipulades, que no sabien el que es feien quan li donaven el seu recolzament…

Sort que (part de) la intel·lectualitat catalana ha complert la seva funció d’il·lustrar, il·luminar i encaminar la ingènua i semi-analfabeta ciutadania…! Cal celebrar com es mereix que almenys un sector de l’elit cultural del país accepti, encara que tan sols sigui per aquesta crucial i imprescindible ocasió, abandonar la seva inaccessible torre d’ivori i es rebaixi a comunicar-se amb el poble ras per tal de mostrar-nos la llum vertadera, per tal d’esdevenir el far que ens guiï vers el recte camí de la perfecció i la sublimitat!

Als catalans i catalanes mai com ara —quan la foscor i la involució sembla voler engolir-nos…!— no ens havia calgut el seu excels i infal·lible guiatge, la visió aclaridora i purificadora del seu missatge messiànic i glorificador: Catalunya serà lliure (d’intolerants fonamentalistes antitaurins) o no serà!

Com pot o podria haver-hi algú, no tan sols al nostre país, sinó al planeta sencer, que no comparteixi el seu al·legat —fred, objectiu i alliberat de qualsevol voluntat partidista o manipuladora— a favor de la llibertat? Congratulem-nos amb la seva eufòrica i abrandada apologia de la llibertat il·limitada! Caldria esculpir en or les seves entenimentades paraules i gravar-les amb lletres gegants als pòrtics de totes les escoles, instituts, universitats, acadèmies, biblioteques, places de braus i altres temples de cultura de la nostra rica, bella, noble i sobirana pàtria!

Recordem-les: <<Amb la prohibició de la Festa dels toros (i de qualsevol altre esdeveniment o activitat, cal sobreentendre) és una part de llibertat allò que fóra prohibit, és un tros de llibertat el que tots perdríem. Cada cop que la llibertat d’algú es veu negada o limitada, la llibertat de tothom perd pes, es debilita, s’empetiteix.>>

Convé, sens dubte, que lloem i agraïm als déus, al cel, als astres i a la Fortuna que hagin beneït la nostra terra amb aquestes irrebatibles eminències, que fan de la defensa de la llibertat el seu objectiu primer, fonamental i prioritari! Aquests acèrrims defensors de la llibertat, que la converteixen en la seva veu i la seva proclama!

Ben aviat necessitarem de bell nou el seu guiatge, quan alguns, amb absurds subterfugis, falses excuses i raonaments demagògics i sense base empírica, pretenguin negar-nos —barroerament i sense importar-los vulnerar la consciència, l’ètica i la moralitat més elementals— el dret inalienable a l’exercici més pur i directe de la nostra llibertat: el de decidir, en referèndum vinculant, qui som, què som, com i amb qui volem o no viure!

diumenge, 20 de desembre del mmix

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#71#image]

Comparteix

Publicat al Tribuna.cat, el 21 de desembre del 2oo9

En el cas de la primera, per haver aconseguit, amb la seva brillant iniciativa, el que el seu ministeri fa tant de temps que s’esforça per assolir: l’absoluta i permanent igualtat entre els dos sexes. Els taxistes de la capital del principat no tan sols han reeixit a equiparar-se als seus companys masculins, sinó que els han superat diàfanament: ja disposen d’un servei que està vedat a portadors del gen XY!

Pel que fa al batlle, quin major suport podria desitjar per a la seva innovadora campanya “Visc a Barcelona!” que la creació d’un servei de taxis segregats per a dones? Certament, els barcelonins podran sentir-se orgullosos de viure en una ciutat tan problemàtica i perillosa com la de Nova York o Londres, on la inseguretat féu necessària la creació de taxis roses…! Quin goig, poder llançar una nova versió de la famosa frase publicitària: “Visc a Barcelona, la ciutat sense llei on les dones no podem anar segures en taxis conduït per homes!”.

Ara només ens cal ésser prou coratjosos, prendre el testimoni de la senyora Torres i estendre’l, no tan sols a totes i cadascuna de les ciutats del país, sinó en tots els àmbits possibles… Cal que mostrem al món com en som, d’avantguardistes i d’avançats, els catalans i catalanes! No siguem tímids i alliberem-nos de la vergonya: per quina absurda raó hauríem de limitar els serveis exclusius per a dones als taxis, i només als taxis, de la ciutat comtal?

Arrisquem-nos i demostrem que conceptes innovadors com coeducació i igualtat han quallat en la nostra ànima! Deixem-nos de falsos progressismes i d’esquerranismes de fireta, caducats i desfasats, arraconats i esborrats per l’empenta indeturable de la història! No ens quedem a mig camí!

Per començar, fem el pas endavant imprescindible: creem escoles —o reformem-les si és necessari— per separar els nens de les nenes! No fos cas que les més joves, pobres i innocents fèmines s’habituïn a relacionar-se amb els cadells assedegats de la perillosíssima bèstia masculina! Aquest animal salvatge i malvat que no pensa més que en intimidar les fràgils i vulnerables dones…

Però tampoc no ens aturem aquí, no! Ampliem aquest tan assenyat criteri a tots els àmbits: autobusos, ferrocarrils, avions, vaixells i qualsevol altre mitjà de transport segregats; cinemes, teatres, auditoris, parcs de lleure i comerços regentats només per dones i d’ús exclusiu per a les representants del que durant molt temps —sortosament superats!— s’havia considerat el sexe feble…

Potser, fins i tot, podria plantejar-se una iniciativa legislativa que prohibís que homes i dones, noies i nois, nens i nenes poguessin viure en una mateixa casa… O seria més segur separar-nos per edificis? Per barris? Per districtes? Per països? És clar que, a fi de reduir al mínim els riscos, potser el més convenient seria que els homes cerquéssim directament un planeta diferent, tan allunyat com sigui possible de la Terra, per tal d’assegurar-nos de lliurar a les dones del nostres primaris, viscerals incontrolables instints violents…

En qualsevol cas, demano humilment perdó per si alguna representant del noble sexe femení ha llegit aquest article… Li ben asseguro que l’adreçava tan sols als membres de la meva lamentable espècie, sense que fos la meva intenció transgredir el mur de prevenció que cal alçar entre elles i nosaltres, per a protegir-les de la indomable barbàrie masculina…!

divendres, 11 de desembre del mmix

© Cesc Serrahima 2oo9

www.racodelaparaula.com

[download#293#image]

Comparteix

Publicat al Diari Maresme, el 12 de desembre del 2oo9