Des del mes de maig, l’empresa Leche Pascual – des de la seva creació tan amiga del nostre país, de la nostra llengua, de la nostra cultura i, sobretot, dels nostres ramaders – emet pels diversos mitjans de comunicació un anunci on qüestiona la qualitat de la llet que venen les anomenades marques blanques.
Un espot publicitari que pretén sembrar l’ombra del dubte sobre la salubritat alimentària de la llet comercialitzada per les marques de distribució, tot argüint que si “deixem de recollir llet a diari, prescindim del millor equip de veterinaris, rebaixem els controls de qualitat als mínims exigibles per llei, el preu final seria molt més barat…”. Per a acabar-ho de reblar amb una pregunta retòrica més que capciosa: “Li traiem més coses?”
L’agressiva campanya té com a rerefons una realitat que no explicita: el greu problema que, en època de crisi, li suposa la seva aposta arriscada de “no fabricar per a altres marques…”. Decisió de caire elitista que li ha suposat una més que dràstica reducció de les vendes i ha posat en perill el manteniment del seu imperi.
Una campanya que potser es podria haver estalviat, contribuint així a abaratir l’elevat cost dels seus productes. I que, malauradament per als seus interessos, ha causat exactament l’efecte contrari del que pretenia: l’anunci és tan barroer, tan exagerat, tan poc creïble, tan denigrant que ha posat en evidència que res – o quasi res – no justifica abonar la desmesurada diferència de cost entre la llet Pascual i la d’altres sense marca reconeguda. Més quan pot suposar haver de pagar un sobrepreu de gairebé un 50 %.
D’una setmana ençà, m’ha fet la impressió que aquest desafortunat anunci s’ha reencarnat en el conjunt de vídeos que ha dissenyat el PSC per a la seva candidatura a les eleccions europees… De la mateixa manera que la comercial lletera, els socialistes catalans han considerat preferible criticar, blasmar i satanitzar el seu gran rival que no pas presentar les seves propostes i solucions per a la doble crisi – econòmica i estructural – que afecta a la Unió europea. Realment, la seva idea no pot ésser més innovadora: el govern fa oposició de l’oposició…!
En dirigir els seus atacs exclusivament contra el PP, per una banda, palesa precisament una realitat obvia que alguns dels seus membres s’esforcen en dissimular: les europees són unes eleccions que ignoren i menystenen tant Catalunya com les altres realitats nacionals de l’estat. Malgrat les reclamacions constants de les formacions polítiques d’arrel catalana, els dos grans partits espanyols – amb els famosos i valuosíssims 25 diputats del PSC al capdavant – s’han negat repetidament a convertir el nostre país en una circumscripció electoral europea. Com a conseqüència directa, el PSC és més PSOE que mai i les diatribes contra CIU automàticament s’esvaeixen…
Per una altra banda, els anuncis i vídeos socialistes fan patent una altra realitat inqüestionable: la manca de programa i, el que encara és més greu, de lideratge del PSOE. Seguint l’exemple de les interrogacions merament retòriques, podríem preguntar-nos: què justifica que el partit que governa a l’estat i a la major part de les anomenades Comunitats Autònomes cedeixi la iniciativa al principal partit de l’oposició i se situï a remolc seu, en comptes d’aprofitar els rèdits de la feina feta?
L’amable lector, recordant les paraules del gran Raimon, pot contestar-se ell mateix la pregunta. Plantejant-se, si li cal encara, algunes qüestions prèvies. Per exemple, què pot motivar la por a perdre que evidencia l’atac frontal al seu rival que és a l’oposició? La inseguretat en la feina feta? El reconeixement sobre la desconsideració, quan no maltractament, amb el que ha respost el PSOE al suport dels seus socis parlamentaris? A la inflació de promeses incomplertes?
Com en el cas de Pascual, el PSC en comptes de convertir la necessitat en una virtut, s’ha entestat en convertir la teòrica virtut – governar – en un defecte… En un defecte, en un pecat imperdonable, que cal ocultar a l’opinió pública.
dimecres, 3 de juny del 2009
© Cesc Serrahima 2009
Publicat a Tribuna.cat, el 3 de juny
