Xavier Serrahima: el racó de la paraula Rotating Header Image

PsoE

Espanya no ens paga

des 13th, 2011
by .
No comments yet

El títol primitiu d’aquest escrit era “Espanya ens roba!”, però ens hem afanyat a seguir les tan sensates i lliberals recomanacions de la Molt Honorable Senyora Núria de Gispert, que tanta estima democristiana ha demostrat per la llibertat d’expressió i per l’ús del llenguatge políticament correcte. Té tota la raó, Espanya no ens roba pas: senzillament, no ens torna el que és nostre. Com podríem parlar de robatori?

També tenia raó Carme Chacón, la frustrada candidata del socialisme espanyol: per a Catalunya no és el mateix el PSOE que el PP. El Partit Popular representa la dreta casernària i espanyolista, enemiga de la nostra terra i de tot el que hi té a veure. En canvi, el Partit Socialista representa l’esquerra progressista i plural, plenament respectuosa i amiga de Catalunya i dels catalans i catalanes.

Si n’arribava a estar, d’enganyat, en Josep Pla, en afirmar —al seu Nocturn de Primavera— que “el que s’assembla més als espanyols d’esquerra són els espanyols de dreta”! Mentre els de dreta són sempre enemics declarats de Catalunya, els d’esquerra no ho són gens ni mica… en època electoral, quan han de visitar les seves colònies per a recaptar vots. En acabat, cap diferència!

Ni l’Espanya de dreta ens pagarà, ni la (cada vegada més teòrica) d’esquerres tampoc no ho va fer ni ho farà. El mes de maig tant el govern del PSOE com els seus diputats —entre ells, els llavors cèlebres 25 del PSC— s’oposaren a tornar enguany a Catalunya els 1.450 milions d’euros del fons de competitivitat. Ara, tot i estar en funcions, i malgrat haver-s’hi compromès per escrit el mes de juliol, es nega a abonar els 759 que corresponen a la disposició addicional tercera de l’esquifit Estatut que amb tanta graciosa liberalitat ens concediren.

El més paradoxal —si és que aquest terme té aplicació en el món polític d’avui en dia…— és que encara no hem sentit llançar el crit al cel davant d’aquest intolerable boicot dels seus dirigents a cap d’aquells tan coherents socialistes catalans que criticaven i critiquen amb una tal desmesurada acritud les retallades que es veu obligat a dur a terme el Govern.

Què hi tenen a dir en Pere Navarro o l’Àngel Ros? Gosaran seguir acusant el Govern actual d’ésser l’únic responsable de les retallades, quan aquesta enèsima negativa del seu partit asfixiï del tot les ja prou depauperades arques de la Generalitat i li impedeixi fer-se càrrec de les seves despeses bàsiques més imprescindibles? Com ho explicaran als mestres, als metges… i als aturats?

dimarts, 13 de desembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.Cat, el 13 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Un espanyol sense complexos

nov 30th, 2011
by .
No comments yet

Una vegada confirmada l’hecatombe política de Rodríguez Zapatero la vella guàrdia del PSOE ha cregut oportú fer evident la seva elegància natural i la seva elevadíssima categoria moral fent llenya de l’arbre caigut, carregant sense compassió contra aquell que cometé la imperdonable gosadia d’oposar-se a l’ortodòxia inerrable dels barons socialistes i allunyar-los del poder.

Per si això no fos prou, han optat també per treure’s la careta de tolerància i pluralisme que els havia obligat a dissimular durant tant de temps, permetent que aflori aquell espanyol unitari i unitarista que han dut sempre a dins. Han dit, en veu alta i clara, allò que els indígenes colonitzats del nordeste peninsular sabem des de fa tant de temps, allò que el no suficientment castellanitzat José Borrell visqué en pròpia carn: els catalans i catalanes som ciutadans de tercera que no podrem mai optar a dirigir l’estat espanyol.

L’incombustible i incorregible Alfonso Guerra ha posat de manifest el seu progressisme en afirmar que “sempre hi ha d’haver un canvi de generacions” però “que hi hagi canvi no vol dir que se li doni un plus al canvi per al canvi; és a dir que això de jovenets al poder i les dones primer no és una bona tècnica”. Per a afegir, tot seguit que Carme Chacón “és una persona competent (…) que té un element complicat; que en els últims anys el PSC s’ha cansat de repetir —tot i que a ella no li ho sentit mai— que són un altre partit. Si són un altre partit, realment, tenen complicat a dirigir un altre partit.”

Per la seva banda, José Bono, després de recolzar el seu company andalús en aquest darrer punt, ha estat encara més explícit, en establir que és imprescindible que la persona que vulgui liderar el PSOE sigui “un espanyol sense complexos”, capaç de cridar “Viva España” sense vergonya.

En condicions normals, podríem demanar-nos si és possible que existeixi algun espanyol “sense complexos” de cap mena —ja siguin d’Èdip, d’Electra o, sobretot, de superioritat—, però coneixent els caràcters ultranacionals d’ambdós personatges, el millor que podrien fer és proposar com a futur secretari general dels socialistes espanyols una persona del tot alliberada dels grans pecats capitals. Una persona que no sigui ni jove, ni dona ni —que el gran Karl Marx ens en guard!— catalana!

El candidat perfecte? Gregorio Peces-Barba, un espanyol “sense complexos” a l’hora de recordar amb ardiment, dia sí, dia també, els enyorats bombardeigs de Barcelona!

dimecres, 30 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Tribuna.Cat, l’1 de desembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Resultats eleccions generals 2011: xifres ocultes

nov 21st, 2011
by .
No comments yet

En aquest món nostre on cada dia s’imposa més una visió unidireccional i unitària de la realitat, res millor que tractar de mirar els resultats de les eleccions amb uns altres ulls —o, més aviat, amb els ulls ben oberts—, sense deixar-se influir per les opinions o anàlisis majoritàries, nedant a contracorrent sempre que calgui.

La primera xifra o idea oculta, o si més no disfressada, és la de l’augment aclaparador dels vots que ha rebut el PP, que li han permès obtenir una majoria absoluta històrica. Certament les dades del Partit Popular han estat espectaculars, obtenint 10.830.693 vots, però no ho són tant si aconseguim abstreure’ns de l’enlluernament i tenim la paciència de comparar-les amb les d’eleccions anteriors.

En primer lloc, perquè, tot i que l’augment és considerable, ha estat únicament de 553.000 vots en relació amb les eleccions del 2008. En segon, perquè la proporció de vots sobre el total, per més que força superior en nombre, tot just supera per un minso 0,10 % (44,62 envers el 44,52) la que assolí José Maria Aznar l’any 2000.

El sostre electoral del PP ha millorat, però no tant com ens volen fer creure. Poden sentir-se satisfets dels seus resultats, però no pas mostrar la desmesurada eufòria que palesen els seus rubicunds rostres. (Eufòria incontinguda que, cal dir-ho, deu ésser especialment feridora pels cinc milions de ciutadans espanyols que pateixen la xacra de l’atur.)

Amb  major raó si tenim en compte que el seu major èxit electoral ha quedat 460.000 vots per enrere del resultat del PSOE del 2008, i els ha situat lluny —en percentatge de vots (44,62 envers el 48,11) però, sobretot, en quantitat d’escons (189 per 202)— de les xifres que obtingueren els socialistes espanyols el 1982.

Com es pot entendre, doncs, que la victòria del PP sembli —i es presenti com a tal, pràcticament arreu—molt més aclaparadora del que ha estat realment? Molt senzill: perquè s’ha basat, principalment, en la més severa hecatombe electoral del PSOE en la història recent de la democràcia. La victòria del Partit Popular no ha estat més que l’efecte del fracàs dels socialistes, que han perdut la barbaritat de 4.316.000 vots (més d’un 38 % dels que obtingueren tres anys enrere), passant del 43,87 % dels vots a un 28’7 %.

Les matemàtiques posen en evidència que el Partido Popular deu tant el seu abassegador triomf com la seva majoria absoluta a l’ensulsiada fulminant del PSOE: si aquests darrers no haguessin renunciat per complet a dur a terme la seva teòrica política d’esquerres —si més no, de centreesquerra— en comptes d’aplicar-ne una de neoliberal i antisocial, si no haguessin sacrificat els seus suposats principis, si s’haguessin limitat a perdre els 710.000 vots que han cedit a Izquierda Unida-Los Verdes, la majoria absoluta del PP hauria estat del tot impossible.

dilluns, 21 de novembre del mmxi

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Apologia de l’abstenció

nov 20th, 2011
by .
No comments yet

La del 2011 ha estat una campanya diferent no tan sols per donar la impressió que per a les diverses formacions polítiques es tractava de complir un simple tràmit, com ja comentàrem, sinó, sobretot, per haver-la convertit en la més diàfana i eficaç apologia de l’abstenció.

Abstenció fonamentada per la manca absoluta de programes, per la flagrant incentivació del bipartidisme, per la transformació dels teòrics debats en monòlegs per a sords i, per damunt de tot, per la indignitat de basar la campanya en la desmemòria —per no dir en l’ocultació més enganyosa de la realitat. Atac d’amnèsia sobtat i induït que han patit tots els partits parlamentaris per igual.

El PSOE no a recordat que duia set anys incomplint les seves infinites promeses electorals, practicant la més asfixiant i antisocial política de dretes i dinamitant les bases de l’estat del benestar, mentre compensava la negligència de les pitjors entitats financeres del món i dels seus més que ben pagats gestors amb els diners dels contribuents.

A la seva filial a Catalunya, el PSC, se li ha esborrat de la memòria el fet que, com a membres el govern de Rodríguez Zapatero, han estat els màxims responsables d’obligar a la Generalitat a dur les retallades més dràstiques i impopulars de la seva història. Així com que la seva gestió davant del Tripartit deixà les castigades arques del Govern més buides que la imaginació dels seus caps de propaganda electoral, o haver traït una vegada més el seu suposat catalanisme col·locant CiU entre l’espasa i la paret i forçant-la a pactar amb el PP.

Convergència i Unió ha formatejat el seu disc dur per a assajar d’esborrar qualsevol traça d’haver caigut en l’astut parany dels (teòrics) socialistes catalans, flirtejant tan inadmissiblement com perillosa amb el Partit Popular —convertint l’adversari en company; l’enemic de Catalunya, en presumpte amic— i concedint així a que la dreta més retrògrada, integrista i anticatalana la patent de cors indispensable per a obtenir uns resultats tan immerescuts com mai somniats a casa nostra.

El Partit Popular, ha oblidat que deu una gran part del seu èxit a la brutal campanya anticatalana que ha dut a terme des que van perdre el govern espanyol, no tan sols destruint l’Estatut —i amb ell l’esperança de la major part dels catalans i catalanes— sinó, el que encara és més greu, la cohesió social que havia aconseguit la modèlica immersió lingüística, sembrant la llavor d’una funesta guerra fratricida de llengües i dels seus parlants.

ICV, prenent com a model Sant Pere, ha negat no una ni tres vegades, sinó tres mil, la seva participació i connivència en la disbauxa econòmica de nou rics sostenibles dels dos Tripartits consecutius, que convertiren les arques de la Generalitat en un forat negre que ho devora tot.

Per la seva banda, ERC no tan sols ha oblidat que el seu independentisme aigualit i d’estar per casa col·laborà amb el Govern regionalitzador i espanyolista de José Montilla, sinó que no ha estat capaç d’alliberar-se d’aquells il·luminats membres de l’executiu nacional —amb Joan Puigcercós al capdavant— que gairebé l’abocaren al caire de la desaparició.

I els ciutadans i ciutadanes? Els ciutadans i ciutadanes sembla que hem oblidat que els motius per a sentir-nos indignats han anat augmentant dia rere dia en progressió geomètrica…, exactament en la mateixa proporció en la qual s’han anat reduint les raons que ens haurien d’impulsar a anar a votar!

Ens conformarem, de nou, amb el fet que els mateixos de sempre es limitin a canviar-se els collars els uns amb els altres? Què no ha arribat, potser, l’hora de reclamar una democràcia de veritat?

diumenge, 20 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Campanya electoral dels fets consumats

nov 18th, 2011
by .
No comments yet

La del 2011 ha estat, sens dubte, una campanya diferent. En primer lloc, perquè l’invisible Rodríguez Zapatero no se li acudí res millor que acabar el mandat llegant a la posteritat la seva darrera —però no per això menys imperdonable— mostra de la seva genialitat: convocar les eleccions el dia de l’aniversari de la mort del major assassí d’esquerrans de la història peninsular: Francisco Franco. Però, sobretot, perquè ha fet la sensació que la campanya era un simple tràmit que calia complir, atès que la victòria del Partit Popular ja estava decidida abans de començar.

Talment com si els dos grans partits espanyols creguessin inevitable recobrar el tornisme electoral del segle XIX entre les dretes i les (presumptes) esquerres, i s’haguessin dit: “Si no resta altre remei, farem veure que duem a terme la campanya!”. Sense esforçar-s’hi gens ni comprometre’s gaire, car a ambdós ja els ha anat bé el canvi.

Al PP perquè s’ha passat els darrers set anys evidenciant unes ànsies il·limitades de recobrar el poder a qualsevol preu, encara que això suposés convertir Catalunya —per enèsima vegada!— en el boc expiatori del nacionalisme espanyol, o crispar la més que fràgil situació fins a límits insostenibles, negant fins el pa i l’aigua al seus rivals, sense dubtar en enfonsar aquesta Espanya que asseguren estimar tant en la misèria més absoluta a fi que “cautivo y desarmado el Ejército Rojo” assolissin “las tropas nacionales sus últimos objetivos”.

Al PSOE, perquè ja estava més fart que fart de posar de manifest la seva destructiva negligència un dia sí i l’altre també, incapaç de reaccionar ni, encara menys, d’evitar la imminent col·lisió de l’ingovernable Titànic de nous rics en que la seva pèssima gestió ha convertit l’economia espanyola, i estan encantats de cedir-ne el timó i permetre que siguin els altres els que s’estampin de nassos contra l’iceberg implacable cap on mena l’economia mundial la tirania dels mercats internacionals.

A banda de poder descansar i prendre aire, traspassaran al PP la responsabilitat de dur a terme les brutals retallades de tota mena que seran imprescindibles si l’Estat espanyol no es vol quedar fora de la Unió Europea, retrocedint seixanta anys envers l’asfixiant autarquisme franquista.

La qual cosa, alhora, els permetrà la satisfacció egoista de poder-los pagar amb la mateixa moneda, negant-los la seva col·laboració i criticant-los amb la mateixa suïcida manca de compassió, de consciència i de responsabilitat nacional —sentit de país, en diríem els catalans— que els seus oponents populars.

Recobrant forces per a intentar la reconquesta d’ací a quatre anys, durant els quals el PP haurà patit el desgast inevitable de la llarga i severíssima travessia del desert que els espera. De nou, doncs, el PSOE podrà parlar d’una “dolça derrota”, i el Partit Popular d’una “amarga victòria”.

I els catalans i catalanes, com sempre, seguirem complint disciplinadament amb el nostre paper d’ase dels cops, culpant els espanyols d’allò que tan sols és responsabilitat nostra: de no dir, definitivament i contundent,  «Adèu, Espanya!»

divendres, 18 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

El programa ocult del PP

nov 17th, 2011
by .
No comments yet

El PSOE —i el PSC, la seva submisa delegació territorial a Catalunya— s’han passat més de tres mesos repetint fins a l’extenuació que el Partido Popular no tenia programa, que Mariano Rajoy no feia més que vendre aire, que la seva campanya consistia en limitar-se a no dir res ni comprometre’s a res, fent honor a la seva condició de gallec, navegant entre dues aigües, sense que es pogués saber si baixava o pujava l’escala.

Tot d’una, constatant que aquesta descafeïnada argumentació no havia produït els resultats desitjats, i que s’estaven acostant més que perillosament a l’abisme de la pèrdua absoluta de poder, a algun dels assessors del desmemoriat Alfredo Pérez Rubalcaba se li va acudir canviar l’estratègia, acusant els seus rivals de tenir “un programa ocult”. Un programa ocult similar al de la dreta catalana, que no té altre objectiu que desmantellar d’estat del benestar.

La futura exministra de defensa —aquesta excelsa Carme Chacón que no tan sols no sap quant val un cafè, sinó ni tan sols quin és el seu prou generós sou— s’ha afanyat a mostrar-se de nou obedient i ha fet seu l’eslògan, assegurant que el programa ocult del PP se centrarà en aprofundir les retallades socials. Començant, no cal dir-ho, per les pensions i les prestacions d’atur, pilars bàsics del sistema laboral espanyol.

Davant d’aquestes declaracions dels autoanomenats socialistes, hom no sap si ha de prevaldre la perplexitat o la indignació. O, més aviat, una irada combinació d’ambdues… Tot i tenir consciència que la coherència política és un bé cada vegada més i més escàs —fins el punt que ha esdevingut un oxímoron inqüestionable—, com és possible que es pugui acusar, de manera consecutiva, a un mateix partit de “no tenir programa” i de “tenir un programa ocult”?

Amiga Chacón, abans de marxar de nou cap a Espanya i oblidar-te de nosaltres durant quatre anys més, respon-me, si no és demanar-te massa, una sola pregunta: “Com ha de tenir-lo ocult, si havíem quedat que el PP no en tenia, de programa?”

dijous, 17 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Debat sense Catalunya

nov 8th, 2011
by .
No comments yet

El debat entre Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba demostra, d’entrada, el pobre concepte que tenen els espanyols de la democràcia: no tan sols la basen en un personalisme insensat, sinó que bandegen d’arrel el pluralisme polític, descartant els caps de llista de la resta de partits i formacions que es presenten a les eleccions. Si, al damunt, hi afegim que els únics que debaten són candidats a presidents, negligint els que encapçalen les llistes a les diverses províncies, la pobresa democràtica esdevé misèria.

Des del punt de vista nacional català, sens dubte el més destacat fou l’absència de Catalunya al debat. Absència doble: per una banda el dualisme evitava la presència cap candidat del nostre país; per una altra, ni el líder del PP ni el (teòric i efímer) del PSOE no van fer en cap moment referència ni a la nostra terra ni a cap dels nostres interessos: ni al presumpte pacte fiscal, ni a la immersió lingüística ni, encara menys, a les asfixiants, injustes i del tot desproporcionades balances fiscals.

Per més que s’esgargamelli José Zaragoza, altra volta s’ha posat de manifest que “Per a Catalunya sí és el mateix Rubalcaba que Rajoy”. Tant per a ells com per als seus respectius partits —incloent-hi els diputats que se suposa que representen la seva sucursal catalana, el PSC— els catalans i catalanes no som més que una colla d’indígenes estranys i perepunyetes, situats al nordeste peninsular, entestats en parlar un idioma provincià, que a voltes alcem un xic la veu, però que sempre tenim el bonhomiós altruisme de regalar-los religiosament els nostres generosos impostos per a que puguin seguir mantenint l’opulència crepuscular del seu decadent, intransigent, unitarista i ignorant Estat espanyol.

Per si algú encara en dubtava, el debat entre els candidats popular i socialista palesà que les paraules de Peces-Barba al X Congreso Nacional de la abogacía no eren pas un estirabot o una plasenteria senil de l’excels padre de la Constitución, sinó el símbol de la imperible mentalitat imperial espanyola: si Catalunya és seva, si som la darrera de les seves colònies, si, en la seva condició d’amos absoluts, en poden fer el que volen, i —sobretot— si nosaltres seguim permetent-los-ho, per quina raó haurien de perdre el temps parlant-ne?

dimarts, 8 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Opinió Nacional, el 8 de novembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Campanya electoral 2011 (I)

nov 5th, 2011
by .
No comments yet

Altra volta ha començat una nova campanya electoral. En principi, la més prescindible i innecessària dels darrers temps: el Partido Popular ho té tot a favor per a assolir una majoria absoluta més que folgada a les corts espanyoles. La gavina imperial de la dreta centralista podrà tornar a sobrevolar lliurement i impune el firmament de la península. Incloent-hi les poc agraïdes i insolidàries possessions colonials catalanes, on a Alicia Croft Sánchez Camacho se li obrirà de nou la veda per a practicar el seu tan pedagògic joc de bombardejar immigrants il·legals i símbols independentistes.

Això, és clar, si la dictadura de les enquestes electorals no falla. D’aquestes fabuloses i imparcials enquestes d’intenció de vot que se’ns presenten com si fossin un fruit estrictament estadístic i objectiu, quan tots sabem que no reflecteixen allò que han opinat els entrevistats, sinó que — paradoxalment— no són fetes públiques fins que no han passat un filtre corrector, que les adapti al pronòstic, a la conveniència i l’interès dels que les han encarregades.

Tot amb tot, l’anunciada majoria absoluta del PP l’obtindria no tant —o no gens— per mèrits propis (Mariano Rajoy, “el señor de los hilillos” sembla haver après de la catàstrofe del Prestige i encara enraona menys que no sembla raonar), sinó per demèrits del PSOE.

D’aquest PSOE fagocitador “dels 25 del PSC” —convertits en hieràtiques i submises figures del Museu de Cera Socialista espanyol tan aviat com creuen el llindar del Congrés dels Diputats—, que no tan sols ha llençat per la finestra el seu (teòric) socialisme —tot cedint la sobirania espanyola al neoliberalisme europeu—, sinó que ha deixat, per als annals de la història, una obra que d’ara endavant s’estudiarà ineludiblement a totes les Universitas: el Manual Definitiu de com no s’ha d’afrontar una crisi econòmica.

Per la seva banda, CiU ha decidit aprofitar la oportunitat per a eliminar l’ínclit Duran i Lleida del debat successori de la seva formació, enviant-lo de cap de llista a Madrid, a veure si descobreix el seu El Dorado particular a les espanyes, es conforma amb un ministeri i deixa de fer la guitza als seus germans grans de Convergència Democràtica de Catalunya. Al cap i a la fi, si no fos pel component nacional, el democristià s’hi sentiria com a casa, cómodament arraulit a la falda del PP.

Pel camí, el líder unionista ha anat llaurant llavors d’amistat entre els pagesos andalusos i estremenys —els quals “reben un PER per a passar un matí o tota la jornada al bar del poble”—, els homosexuals —“Si algú vol anar al psicòleg per a canviar la seva sexualitat, hi té tot el dret”— i els immigrants —“la immigració és un problema”, entre d’altres motius perquè “els nouvinguts endarrereixen el nivell de l’escola pública”.

Liberals, demòcrates, integradors i sempre tan comprensius senyors del Partido Popular, si decideixen regalar-li algun ministeri al seu tan addicte i fidel company Duran i Lleida, si us plau, que no sigui el de Defensa —i, menys encara, el d’Immigració!

dissabte, 5 de novembre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat al Diari de Terrassa, el 8 de novembre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Per a Catalunya és el mateix PSC que PSOE

oct 20th, 2011
by .
No comments yet

Massa sovint fa la impressió que els tertulians televisius i radiofònics, els politòlegs i els articulistes duem a terme anàlisis sobre un món paral·lel que res té a veure amb la realitat. Un món, si fa no fa, tan llunyà com aquell en el qual viuen els nostres representants polítics, amb unes dietes parlamentàries de transport més que generosos que els permeten comprar un cotxe nou cada any.

D’un temps ençà, alguns comentaristes polítics de casa nostra hem posat èmfasi en la conveniència que els socialistes catalans creïn un grup propi al congrés, a fi de fer més visible la seva personalitat i no quedar diluïts en la maregassa unionista del PSOE. Entre d’altres raons, per a evitar la inconseqüent incoherència que votin a Madrid en contra del que han votat poc abans a Barcelona i posin de manifest que els 25 del PSC —que ja veurem si arriben a 15 d’aquí a quatre dies…— no són més que una ben poc dissimulada marca blanca del PSOE.

Aquest teòric debat, que tindria com a defensor el cada cop més bandejat sector català del PSC (encapçalat per Ernest Maragall i Antoni Castells, entre d’altres), no passà de temptativa en la seva darrera ponència política. Se n’encarregà José Zaragoza, assegurant que era absurd parlar de l’existència de dos sectors dins del seu partit, un de caire més regionalista i un de més nacional, car “el PSC és un partit catalanista”. O, més exactament, segons aquella definició que és tan grata a l’incombustible Joan Ferran, “som catalanistes però no nacionalistes”. La paradoxa i l’oxímoron convertides en insostenibles consignes polítiques.

Per si encara restaven dubtes sobre una existència mínimament independent del PSC, la campanya ideada pel seu secretari d’organització els ha esvaït tots. Per al socialisme català —“catalanista però no nacionalista”— no tan sols no existeix el PSC, sinó que ni tan sols cal fer esment a la seva presumpta candidata —i frustrada candidata del PSOE (“espanyol però també espanyolista”)—, Carme Cachón: “Per a Catalunya (com per a Andalusia, Extremadura o el principat d’Astúries) no és el mateix Rubalcaba que Rajoy”.

dijous, 20 d’octubre del mmxi

© Xavier Serrahima 2011

Publicat a Diari Maresme, el 20 d’octubre del 2011

Safe Creative #1103068643444

Comparteix

Mapa de votacions conjuntes PSC/PSOE i PP

jul 15th, 2011
by .
No comments yet

En el nostre article anterior ens referíem al perill que suposa tractar de convertir les declaracions polítiques —partidistes i interessades: teleològiques— en una nova realitat, més virtual que no pas real. A mesura que la democràcia s’anava consolidant es produí una tendència, com més va més indeturable, a que els partits creïn una realitat ad hoc alternativa quan la que hi ha no ens interessa o no els afavoreix. Una malaurada praxi que té una llarga història al darrera —només cal recordar el nefast exemple de Joseph Goebbels (al qual se li atribueix aquella famosa frase sobre el poder de la propaganda: “Si una mentida es repeteix prou, acaba per convertir-se en realitat”— i que no ha fet més que acréixer-se arriscadament els darrers temps.

Així, els socialistes catalans, després de negar el pa i l’aigua als seus oponents convergents, de tenir més en compte els seus interessos particulars que no pas els generals, i llançar-los als braços anhelants del PP, repeteixen amb obstinació que l’abstenció del partit de Mariano Rajoy en la votació dels pressupostos del 2011 suposa un nou “Pacte del Majéstic” entre populars i convergents. A la qual cosa, no cal dir-ho, hi oposa CiU la seva pròpia visió, assegurant que ha estat el PSc el que els ha obligat a entendre’s amb els populars en aquest afer en concret, sense que això impliqui cap mena de pacte extensible a d’altres àmbits.

No cal dir que el que ha sortit més afavorit d’aquesta baralla infantil (o més aviat, de pati de col·legi) entre PSc i CiU —que altra volta han palesat no trobar-se a l’alçada de les circumstàncies històriques que vivim, ni d’ésser capaços d’escoltar el clam multitudinari de la manifestació del 10 de juliol de l’any passat, que reclamava unitat per a la defensa de la dignitat de Catalunya— ha estat el partit d’Alícia Sánchez Camacho, que ha aconseguit, sense cap mena d’esforç ni de mèrit, situar-se en la centralitat d’un mapa polític català on sempre havien ostentat, merescudament, un paper del tot residual.

Si a això hi afegim que els antics socis del tripartit —socialistes, ICV com ERC— segueixen enrocats en la pueril, irreal i ben poc eficaç estratègia de distingir entre la dreta i l’esquerra, quan el seu pas pels dos darrers Governs progressistes consecutius no sembla pas que els legitimi gaire per a fer-ho, ni per a presumir de cap mena d’orientació social (i no diguem nacional!), potser és arribada l’hora de posar, blanc sobre negre, bit sobre bit, el colossal abisme que, en el terreny polític, hi acostuma a haver entre els fets i les paraules.

Seguint el model —tot i que per força més modestament— d’un ben conegut company de l’oceà d’Internet, encetem un mapa de votacions conjuntes del PSc/PSOE i PP, que no té altra pretensió que posar de manifest que la realitat no és com volen fer-nos veure (i creure) que és. Que la realitat dels fets és tossuda i aclaridora. Que, com bé diagnosticava en Josep Pla, la dreta i l’esquerra espanyola, i les seves respectives delegacions, el PSc inclòs, de tan similars com són, arriben a ésser indistingibles.

Transcrivim, doncs, una llista de les votacions conjuntes del PSc-PSOE i el PP al llarg dels darrers anys. Una llista que —per raons laborals evidents— és d’entrada ben modesta (i tanmateix, prou significativa), però que confiem en poder anar ampliant progressivament a mesura que el migrat temps de lleure del qual disposem ens ho permeti. Afegint-hi, també, no tan sols les votacions parlamentàries conjuntes, espanyoles i catalanes, sinó també els pactes que populars i socialistes han anat establint, sense cap mena de complex, els darrers temps. El primer dels quals, no cal dir-ho, el que els permeté —Ley de Partidos mediante— apartar el PNB del govern d’Esukadi.

Si us hi voleu afegir, convertint aquesta mapa o llista en tan exhaustiu i fidel —i constatable—com sigui possible, ho podeu fer a través del mur del meu compte de Facebook, de la meva pàgina, del meu compte de Twitter (@xavierserrahima), de l’etiqueta #pactesPSOEPP, dels comentaris en aquesta entrada del bloc o de l’adreça pscpsoepp@gmail.com. A veure si fem pinya i aconseguim destriar les paraules dels fets… Mercès d’avançada per la vostra tan benvinguda col·laboració!

divendres, 15 de juliol del mmxi

© Xavier Serrahima 2o11

www.racodelaparaula.cat

 Votacions conjuntes PSC/PSOE-PP

2011

8 de juliol, PSC, PP i CiU voten en contra de la moció de SI que demana la reducció d’un 20 % dels càrrecs públics.
30 de juny, contra la proposició de llei de CiU que sol·licitava al govern espanyol que aprofités l’entrada de Croàcia per a impulsar un canvi en el reglament de règim lingüístic de la Unió Europea per a reclamar la oficialitat del català.
14 de juny, PP i PSOE voten en contra la proposició de llei del BNG sobre la dació en pagament.
10 de maig del 2011, contra la moció de CiU que reclamava al govern espanyol el pagament del fons de competitivitat. (Paradoxalment, dies abans hi havia votat a favor al Senat espanyol).
7 d’abril, contra la proposta d’Esquerra Unida i Els Verds que els eurodiputats volin en classe turística.
10 de març, PSC i PP voten en contra de la moció sobre la consulta independentista de Barcelona i el dret irrenunciable a l’autodeterminació.
15 de febrer, aprovació de la Disposició addicional de la Llei d’Economia Sostenible (anomenada “Llei Sinde”)

2010

26 d’octubre, el PSOE i el PP voten contra la iniciativa del PNB que reclamava la possibilitat que les seleccions no espanyoles poguessin participar en competicions internacionals.
8 de juliol, a favor del Decret Llei que regula la creació del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FORB).
3 de maig, PSC-PSOE i PP voten en contra l’ample europeu en el corredor mediterani.
16 de febrer del 2010, contra la preposició de llei de CiU que instava a la transferència de la gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat.

2009

18 de març, contra la moció d’ERC que permetés l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los Diputados.
2 de juliol, PSC, PP i CiU voten contra la proposició de llei per a la prohibició dels transgènics.
22 de juliol, PSOE i PP rebutgen signar la carta que reclama a José Bono que permeti l’ús de les llengües cooficials al Congreso de los Diputados.
11 d’octubre del 2009, llei de representativitat de les organitzacions agràries.

2007

18 de setembre, contra la proposta de ERC i CiU sobre el reconeixement internacional de les seleccions catalanes.17 d’octubre, contra la proposta de retorn dels (mal anomenats) “Papers de Salamanca”.

2002

27 de juny, aprovació de la Llei Orgànica 6/2002, anomenada Llei de Partits Polítics.

 

Comparteix



← Entrades anteriors
Entrades posteriors →

Features Stats Integration Plugin developed by YD